Votarem perquè és la millor manera de guanyar i a veure què fan els colpistes

Per al final de setembre, resten només 252 hores. Això i prou. Tic, tac,… el rellotge no s’atura.

Marxo a sevilla i mira la que es lia, no us puc deixar sols… Resistiu i tireu flors

Cal estar units, protestar de forma pacífica pero contundent i no perdre ni el somriure ni la il-lusió. Molta força!!

Nosaltres a la nostra,votar i guanyar.

NI UN PAS ENRERA !!!!!
VOTAR VOTAR I VOTAR Allí Estarem

Obstaculitzar al màxim i de manera pacífica les actuacions de la guardia civil. Fer que qualsevol acció contra la democràcia i la llibertat de Catalunya costi, si pot ser 10 hores, que no en siguin 5.
Sempre la democràcia i les llibertats fonamentals per sobre d’una constitució hereva del franquisme, pactada a la força amb el franquisme i que a hores d’ara s’ha convertit en el codi penal particular dels hereus del franquisme i de l’esquerra espanyola conservadora i acomodatícia espanyola.
Toca resistència pacífica.

Votarem! Votarem i votarem! Res ni ningú ens treura la dignitat mai més!

Frisso perquè pogeum votar, perquè m´imagino una resposta més sonada i més a favor de la independecia que fa un mes. Nomes li veig un problema prosaïc. Les urnes. A no ser que tinguin un plà extraordinariament astut, aquestes urnes no podran arribar als col.legis.Axiomàtic. Som als egle XXI, però les eleccions o els referdnums funcionen en bona part com al segle XX. I aquí l´estat té les de guanyar. Voldria que algú em diguès que estic equivocat. Si sap la resposta, no cal que la digui aquí. Ni ha prou que faci un 😉 Em quedaré més tranquil

Al Jordi Artigas: a mi, que no sóc ningú, se m’acudeixen mil maneres de fer arribar de manera segura les urnes als col·legis. Pensa que tenim 50 mil voluntaris…! 😉

Al meu poble més estelades i més gent que sortint del cole comenta amb sana indignació l’esperpent hispànic. Són uns totxos democràtics.

A la nit del 23 de febrer de 1981, algú la va anomenar “la nit dels transistors”, avui, salvant les distàncies he vist molts auriculars a les orelles de la gent, molts mes que un dia feiner normal, no se si parlar del dia dels transistors (be i dels telèfons mòbils que han passat mes de vint-i-cinc anys).

Després de força hores a la Rambla de Catalunya, a una cinquantena de metres de la Conselleria he vist això :

-He vist molt de jovent, moltíssim, i m’ha fet repensar la idea que tenia, tenint en compte la seva poca implicació en les territorials i en el dia a dia de l’ANC, en el sentit que no hi ha tant d’escepticisme com pugui semblar. Hi ha polititzats proactius, òbviament, però també hi ha molt d’estudiant, aparentment apolític, dels que un pot imaginar fent esport / anant a la disco, en temps d’oci, i que en canvi, estava hores fent pinya a la mobilització.
-He vist molt de gent gran, una quantitat de vells i vells -la iaia crack damunt el jeep, inclosa – amb la seva dignitat de cabells blancs, dempeus hores al sol, cridant com qui més. Tenen l’aspecte d’haver sortit del Casal d’Avis després de parlar de les seves coses, però enlloc del casal són defensan el futur dels seus néts. N’he vist que també saben fer una bona “peineta” i aixecar el dit del mig quan passa la guàrdia civil.
-He vist molt de gent diversa, adults de condicions transversals. Amb corbata i americana, col·legues d’oficina que s’han trobat aquí ; d’altres amb camisa amb quadrets que ja serien roba del fons de l’armari, ben esverats, barallant-se amb el mòbil per compartir el que veien; parelles de fet de sexes diferents cridant independència i sabent-se els dos primers paràgrafs dels “Segadors”. Senyors i senyores que mai, mai, m’hagués imaginat partidaris de fer una cosa tan trencadora, que semblen completament decidits, i força enrabiats.

-He vist molt d’energia concentrada, i una unió fèrria, ni que sigui temporal, entre els objectius dels votants de la CUP, d’Esquerra i del PdCat, que em fa arribar a la conclusió que tenim molt de sort de viure aquests moments. I que , si depèn de nosaltres, guanyarem. Per una vegada en la nostra dissortada història, els que tenim raó podem guanyar. Espero que sigui així.

Les urnes són i hi seran, i de paperetes hi hauran suficients. No ho dubteu.