Què ens passa, als catalanoparlants, que empobrim tant la nostra llengua? És un fenomen que podem observar especialment en l’ús del registre col·loquial, com dèiem la setmana passada.

Avui parlarem d’un mot castellà –un sol mot– que ha empobrit enormement el ventall d’insults catalans: gilipollas. No em digueu que no es veu de deu hores lluny que és foraster, amb aquest so de la consonant inicial –velar fricativa sorda–, un so que no forma part del repertori fonètic català.

El cas és que gilipollas ha arraconat tot un reguitzell de mots catalans, perquè té un significat molt ampli. No es fa servir tan sols com a sinònim de ‘neci o estúpid’ (com diu el diccionari acadèmic espanyol). Si fos això, el podríem substituir per bàmbol, betzol, cap de fava, cap de suro, carallot, curt de gambals, estúpid, gamarús, imbècil, totxo, tros de quòniam o tros de soca.

Però de vegades fa referència a algú que no té gens de malícia, que és massa innocent o bé que es deixa arrossegar. En aquest cas, en podem dir bajoca (o bajoc), caracollons o fava.

Gilipollas també s’aplica als impertinents, que molesten o que troben pegues a tot, és a dir, un borinot o un torracollons.

I, finalment, es pot referir a gent dolenta, de baixa estofa: un malparit, un malxinat o, si parlem d’un grup, la púrria.

Us els oferim tots, ordenats alfabèticament:

1. bajoca
2. bàmbol
3. betzol
4. borinot
5. cap de fava
6. cap de suro
7. caracollons
8. carallot
9. curt de gambals
10. estúpid
11. fava
12. gamarús
13. imbècil
14. malparit
15. malxinat
16. púrria
17. torracollons
18. totxo
19. tros de quòniam
20. tros de soca