25.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.04.2024 - 16:14
Avui fa cent anys del naixement del polític i periodista Vicent Ventura Beltran a Castelló de la Plana. L’antifranquisme i la transició al País Valencià no es poden explicar sense tenir en compte la figura polièdrica d’un Ventura que va participar en la creació de partits polítics, de grups i en activitats contra el règim, i en el camp professional, ideant la creació d’empreses de comunicació. L’agència de publicitat Publipress va ser una de les més innovadores i eficaces del moment.
Un grup d’amics i companys de Vicent Ventura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitats i també la seua neboda, Anna Aguilar, han organitzat un seguit d’activitats per a recordar-ne la figura i el paper tan transcendental que va tenir en la dinamització de l’esquerra i del valencianisme polític. També recordaran la seua faceta com a periodista i articulista.
L’opinió dels amics
VilaWeb ha parlat amb algunes de les moltes persones que treballen perquè la figura de Ventura no quede esborrada i el pas del temps no l’arracone. La majoria va coincidir amb ell en algunes batalles. A banda de definir Ventura en aquests dos àmbits públics, fan servir tot d’adjectius per a remarcar-ne la personalitat oceànica i contagiosa. Un home enginyós, que sempre s’inventava la manera de no romandre aturat, que buscava mecanismes per a canviar la realitat, per a fer avançar el país… i així era impossible, diuen, no acabar accedint a les seues propostes o fent alguna cosa amb ell.
A parer del periodista Francesc Bayarri, Vicent Ventura era un home combatiu i la seua biografia personifica bona part del valencianisme de la segona meitat del segle vint. Bayarri explica, com a anècdota personal, que son pare va ser la primera persona de la família que va tenir contacte amb Ventura. “Tenia una impremta a València, a prop d’on Ventura tenia l’agència, i li va fer algun treball d’impressió”, recorda.
El president del Consell Preautonòmic Josep Lluís Albinyana, que va tenir polèmiques i discussions molt sonades i públiques amb Ventura, el qualifica d’home de la Mediterrània, transparent. “En ell, passió, ideologia i voluntat anaven lligats”, afirma.
El periodista Adolf Beltrán, autor d’un llibre de converses amb Vicent Ventura, el qualifica de referent per al valencianisme polític. Diu que era l’embolicador i està segur que es va deixar molts diners en els projectes perquè sempre que calia es rascava la butxaca.
Rosa Solbes, periodista, diu de Vicent Ventura que era una persona molt amable i tolerant, i gens sectària. El gran manifasser, que feia projectes interessants als quals era difícil renunciar.
L’assagista Gustau Muñoz, que va compartir amb Ventura projectes polítics, diu que era un home d’una gran vitalitat, enginyós, simpàtic i molt agradable en el tracte. El qualifica també d’una figura històrica i de persona extraordinària que coneixia molt bé el País Valencià.
El periodista J. J. Pérez Benlloch també va compartir pàgines escrites i lluites polítiques amb Vicent Ventura, i el qualifica de valencià cívic i desbordadament generós, cordial i insubstituïble. “Un colèric entusiasta amb el cap molt ben moblat.”
El contuberni de Munic
Diu Gustau Muñoz en conversa amb VilaWeb: “Ací cadascú ve d’un lloc i, si es mulla com es va mullar ell, benvingut”. I els orígens de Ventura els hem de cercar en la Falange, encara que aviat s’hi va trobar incòmode i es va acostar al sector de Dionisio Ridruejo, que va dissentir dels postulats que defensava Franco. Com a membre del Partido Social de Acción Democràtica, va participar en el congrés del Moviment Europeu a Munic l’any 1962. Allò que el règim franquista va batejar com a Contuberni de Munic per a anatematitzar tots aquells que hi havien participat. Després d’allò, Ventura, que ja s’havia definit com a socialdemòcrata, no va poder tornar a València i va passar uns mesos exiliat a París. Allà es va guanyar la vida com va poder, escrivint tota mena de reportatges per a una agència llatinoamericana.
En tornar, no va poder xafar València perquè la condemna tenia aparellat el desterro. Aquest d’allunyar les persones de la seua terra era un dels càstigs del règim per a provar de desarrelar, desarmar i desanimar qui consideraven l’enemic. Amb Vicent Ventura no ho van aconseguir, perquè el seu cap bullia d’idees, fos allà on fos, i tingués les dificultats que tingués.
Per pagar aquest càstig de l’allunyament, va triar Dénia. El canonge Josep Espasa, un dels promotors de l’obertura de l’Església catòlica, li va deixar la casa que tenia a Jesús Pobre. “Es va aïllar del grup de Ridruejo, entre més coses, perquè el seu valencianisme no quadrava gaire amb la visió que tenien aquells de les coses”, diu Adolf Beltrán, que ara, coincidint amb el centenari, prepara un llibre amb un recull de totes les entrevistes que li feren. Beltran coincideix amb altres entrevistats que la concepció que Vicent Ventura tenia de la política era més cívica que no pas orgànica. “Era més ciutadana que no la típica concepció de partit. Si alguna cosa no era Ventura era intransigent. S’alineava amb els socialistes, estava en el corrent socialdemòcrata, però al mateix temps va participar en la creació de Comissions Obreres. Tenia una visió bastant diversa, plural i unitària”, diu.
I és dins aquestes inquietuds socialdemòcrates que va participar en la fundació de grups i partits polítics. J. J. Pérez Benlloch el recorda com a fundador dels GARS, Grups d’Acció i Reflexió Socialista. “Era una manera d’intentar burlar la censura, perquè no es podia dir ‘Partit Socialista’, això vindria després”, recorda Benlloch.
La transició
Des del seu postulat socialdemòcrata, Vicent Ventura sempre va estar vinculat a organitzacions valencianistes d’esquerres. Tots els entrevistats per a fer aquest reportatge coincideixen a dir que va tenir un paper molt important en la transició. “Era un polític de l’antifranquisme, tenia una manera de fer política, i en un moment determinat es va imposar una altra manera de fer política. Va fer un gran paper, és una figura històrica”, diu Gustau Muñoz. I encara insisteix: “Tenia una visió política que la va encertar molt. Era socialdemòcrata i molt exigent i radical en la qüestió del País Valencià. La societat valenciana dóna per al que dóna. Ell podria haver sigut el president de la Generalitat, perquè va tenir una gran projecció. Després les coses anaren com anaren”, diu.
I Rosa Solbes rebla el clau en aquesta idea. “El seu cercle més proper tenia la idea que Vicent Ventura es mereixia ser el primer president de la Generalitat, però en aquell moment, amb l’entrada dels grans partits estatals, la traducció a vots dels nacionalistes era la que era”, recorda. Adolf Beltran no coincideix en aquesta anàlisi, encara que reconeix que sí, que Ventura era el referent si algú volia saber què passava al País Valencià, i per això recorda una entrevista que li féu Montserrat Roig.
Qui sí que va ser president del consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, reconeix que la relació amb Ventura no va ser fàcil i que van tenir discrepàncies públiques. “Hi havia moments que estaves molt d’acord amb ell, i en uns altres, no hi coincidies”, diu. I explica un dels principals desacords que van tenir. “En la transició, ens vàrem distanciar perquè ell estava d’acord amb el plenari de parlamentaris i jo dubtava que aquella fos una bona via. Vam tenir una discussió pública”, diu Albinyana, que també recorda que un vespre Eliseu Climent li va fer arribar el missatge que Joan Fuster volia parlar amb ell. “Quan arribe a Sueca, Fuster em diu ‘m’han dit que et diga que jo no estic darrere d’això que ha escrit Ventura’.” Ara que han passat tants anys, i potser aquell enfrontament que tenia tantes arestes s’ha suavitzat i ja no crema tant, Albinyana fa memòria i diu que no té la sensació ni d’enemistat ni de rivalitat amb Vicent Ventura. “Es podia estar en desacord amb ell temporalment”, diu.
El valencianisme polític i els Països Catalans
Vicent Ventura va estar implicat en la creació de Partit Socialista del País Valencià. Segons que explica J. J. Pérez Benlloch, era un valencianista conscient de les arrels que no renegava dels Països Catalans. “El PSPV comença amb el GARS per enganyar la censura, era un partit socialista del País Valencià que ell volia que tinguera autonomia, que la responsabilitat de les decisions foren exclusivament del País Valencià”, diu, i afegeix que volia tenir bones relacions amb més partits socialistes d’Espanya, però autonomia absoluta.
Ventura va estar també en el nucli que va fer possible la creació de la Unitat del Poble Valencià, però abans s’havia creat l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, que es va fusionar amb el PNPV i més col·lectius. “Ell va ser com un enllaç amb una certa tradició del valencianisme en l’òrbita del socialisme, com a socialdemòcrata que era, i va acompanyar tot el procés, animant, estimulant”, diu Gustau Muñoz, que compartia aquests projectes amb Vicent Ventura.
Joan Fuster
Albinyana cita Fuster, que és un personatge que Vicent Ventura estimava i admirava de manera radical. Amb tot, Adolf Beltran recorda un dels episodis que els va separar durant un temps. Va ser per la redacció del projecte d’estatut d’Elx en la qual va treballar Fuster. “Ventura era en política activa, en la taula de les forces polítiques, i es va sentir traït perquè Fuster no li va comunicar que estava implicat en la redacció del text. ‘Estic en política i no m’has dit res’, li va dir. Per sort, després van recuperar la relació i l’amistat”, diu.
El 20 de març del 1993, Ventura fa una conferència a l’Olleria parlant de Fuster:
El periodisme
L’exili i el desterrament van tenir com a efecte que va haver de deixar de ser periodista. “Va fer periodisme de carrer abans que el contuberni tallara eixa història. Era un periodista conegut a València. Seguia les qüestions d’actualitat, però quan tornà ja no va poder fer-ho. Publicava al Levante i als diaris del Movimiento. Era un home conegudíssim a València”, diu Beltran. Amb tot, J.J. Pérez Benlloch explica que Vicent Ventura va continuar essent periodista encara que ja no fes informació diària. “Va fundar l’agència de publicitat anomenada Publipress, que va ser molt important. Va escriure en diaris de Barcelona i de Madrid. Escrivia en tot allò que no fos oficial, com Noticias al día, La Marina o Valencia Fruits“, diu Pérez Benlloch, i allà és on el va conèixer. A parer seu, va ser sempre més periodista que no pas polític. “Tenia el cap molt ordenat i, com a periodista, era crític, però va tenir pocs problemes amb la censura, perquè arribava al límit del que podia dir segons la publicació de què es tractara, a veure si clava algun gol als censors”, diu.
Francesc Bayarri, que era molt jove quan el va conèixer, qualifica Ventura d’excepció. “Quan volia començar a escriure en els diaris, a final dels anys setanta, començament dels vuitanta, al País Valencià no hi havia estudis de periodisme. Estudiàvem una altra cosa i llegíem llibres de periodistes o llibres que s’estudiaven a la facultat de Barcelona. També intentàvem de buscar algun referent professional, però a València no n’hi havia, perquè els periodistes franquistes continuaven actius i professionalment eren un desastre, eren gent que no sabia escriure… I jo el definiria com un oasi de persona antifranquista que feia un periodisme de qualitat i de combat. Una referència per als jovenets que ens miràvem els majors.”
Els darrers anys de vida
“Crec que el final de Ventura va ser molt trist. La transició el va deixar apartat com a polític perquè el valencianisme polític va quedar marginat. El PSOE era hegemònic i considerava Ventura una molèstia”, diu Francesc Bayarri quan li preguntem pels darrers anys de Vicent Ventura. Recorda, també, que com a periodista s’havia quedat sense llocs on publicar.
Gustau Muñoz explica que Ventura compartia la sensació d’insatisfacció profunda amb els resultats de la transició. “Amb un estatut que no responia ni de lluny a les expectatives creades. Hi hagué massa concessions. Havia adoptat un posat estoic, no el vaig veure enfonsat.”
Quant a aquest centenari, a parer de Bayarri, ha de servir per a reconèixer un home la biografia del qual personifica bona part del valencianisme de la segona meitat del segle XX. J. J. Pérez Benlloc és pessimista. “Veient com els valencians tractem els nostres homenots i dones, crec que no hi haurà un renaixement de Vicent Ventura. Els llibres que té publicats no s’han reeditat i els partits ja l’han oblidat, i els qui som propers a la seua generació estem a punt de desaparèixer”, diu.
Un tast
Entre les moltes publicacions on va escriure Vicent Ventura, hi ha la revista el Temps. El desembre del 1984, hi publicava un article titulat “Després de limno”, en què criticava la tebiesa del PSPV amb el català, tant en relació amb la unitat de la llengua com amb el seu nom. Després de descriure les poques ganes del partit en el govern de mantenir viu el català, es gira cap a l’altra banda i escriu un darrer paràgraf que encara té tota la vigència:
“En efecte, la Coalició Popular acaba de plantejar, novament, la qüestió de l’‘idioma valencià’, tant en l’‘originalitat’ com en l’ensenyament, que, no volen ‘obligatori’. Perquè el que no volen, realment, és cap ‘valencià’, ni el que parla el poble, ni el que ells s’han inventat. Allò que volen realment és extingir-lo. I per aconseguir-ho cal substituir l’idioma viu pel qual ja hauria nascut mort, si no fos perquè s’assembla molt al que volen eliminar.”
Els actes del centenari
Es pot considerar que els actes prevists per al centenari comencen avui, però ja se n’han fet alguns, com ara xerrades i conferències. Entre els que s’han de fer, hi ha el cicle que ha organitzat la Universitat de València amb ponents com Francesc Pérez Moragón, Rosa Solbes, Alfons Cervera, Dolors Sánchez Durà, Vicent Garcés i Adolf Beltran.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua prepara un àlbum fotogràfic amb materials de la família i altres imatges procedents de la Biblioteca Valenciana, del Centre de Documentació Joan Fuster, de la Universitat de València, o de la Fundació Pablo Iglesias, entre més. A la introducció, Francesc Pérez Moragón escriu sobre la vida i l’obra periodística, amb un èmfasi especial en la defensa de la llengua i la reivindicació de la normalització lingüística durant el franquisme.
Quant a altres publicacions, el professor Nel·lo Pellisser prepara una antologia d’articles de Vicent Ventura que publicarà la Universitat d’Alacant, i Adolf Beltran publicarà l’esmentat volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida. La col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, publicarà un text inèdit sobre la transició que va escriure Vicent Ventura. El pròleg és de Francesc Bayarri.
I avui mateix, coincidint amb l’aniversari del natalici del polític i periodista, es lliuren a l’Aula Magna del Centre Cultural la Nau de la Universitat de València els premis anuals que duen el seu nom. Enguany, els guardonats són l‘Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, la professora Carme Agulló i Josep Iborra.
