Vicent Marzà: “No pot ser que l’estat espanyol continue incomplint la carta europea de les llengües”

  • Entrevista al conseller d'Educació, Cultura i Esports

VilaWeb
Fotografies: Prats i Camps
Esperança Camps Barber
10.06.2021 - 21:50
Actualització: 11.06.2021 - 08:38

Fem aquesta entrevista al conseller d’Educació, Cultura i Esports al despatx de l’edifici del Campanar. Per a arribar-hi, el túnel del temps en forma de galeria de retrats dels seus predecessors. Francisco Camps, Maria José Català, Lola Johnson, Alejandro Font de Mora, Esteban González Pons… Al despatx, una bicicleta blava i un Ovidi Montllor d’Antoni Miró, una Carmelina Sánchez Cutillas, un estic d’hoquei, una pilota de rugbi… i una pilota de badana que diu que a vegades fa botar i rebotar contra la paret.

El curs vinent serà el de l’aplicació de la llei del plurilingüisme a l’ESO i la desaparició del sistema de línies. Això ha comportat crítiques enceses d’un sector del professorat, que ha vist com molts alumnes perdran hores lectives en català. El conseller Marzà s’empara en les sentències judicials que obliguen a fer un 25% de l’ensenyament en castellà. En l’àmbit orgànic, Marzà explica quin vol que siga el paper del Bloc els anys a venir.

El mes de setembre passat, a començament de curs, us imaginàveu que les coses serien tan “normals” com han acabat essent?
—Nosaltres teníem clar que si podíem desenvolupar totes les mesures de seguretat que havíem previst, amb els reforços de professorat i amb més recursos, era possible afrontar el curs. Evidentment, no sabíem com evolucionaria, però érem dels pocs que dèiem que funcionaria i hi vam apostar clarament. Estem molt satisfets de la resposta de la comunitat educativa.

Es mantindrà el curs vinent, aquest reforç dels professors?
—Els ministeris de Sanitat i d’Educació han enviat nous protocols i ara anem demanant als centres que ens diguen com s’hi adaptaran. Hi haurà tots els recursos que calguen, com l’any passat. Tant materials com de personal. No n’hi haurà prou amb la plantilla estructural.

Serà completament presencial, el curs?
—Sí. En totes les edats i totes les etapes. La situació de la pandèmia no és la de l’any passat. Estem millor perquè hem avançat moltíssim en el procés de vacunació. El curs començarà amb tota la plantilla dels centres educatius vacunada amb les dues dosis i amb una gran part de la població i de les famílies també vacunada. Hi ha més seguretat en el context i així podrem arribar a la presencialitat del 100% en totes les etapes.

Fem aquesta entrevista el dia que comencen les proves d’accés a la universitat. Els alumnes d’aquest curs i del passat arriben a la facultat amb la mateixa preparació que els qui acabaren el batxillerat el 2019?
—Hi han arribat de manera molt diferent. Hi ha determinats continguts que no han pogut fer a classe pel confinament, sobretot l’any passat, perquè enguany hem recuperat moltíssim la presencialitat. El context no és el mateix i les proves s’hi han adaptat. Però crec que és una generació que amb la pandèmia ha tingut un aprenentatge que va més enllà dels continguts i que podrà afrontar amb totes les garanties la seua etapa universitària.

El 2021-2022 serà el curs de l’aplicació de la llei del plurilingüisme a l’ESO i la desaparició del sistema de línies. Hi ha molts centres que la critiquen perquè els alumnes perden hores lectives de català.
—El que fem és guanyar-ne, no perdre’n. Mireu, el 25% de les hores lectives en castellà les hauríem d’haver fet tant sí com no. També si s’hagueren mantingut les línies.

En aplicació d’una sentència del Suprem espanyol?
—Pels procediments recentralitzadors de la justícia espanyola. Els pronunciaments del Tribunal Suprem i tota la jurisprudència marquen que s’havia d’aplicar eixe 25%, tant sí com no, encara que no instauràrem la llei de plurilingüisme. I ens hauria passat que hauríem tingut la part minoritària de l’ensenyament en valencià, que eren les línies en valencià, que, a més, haurien tingut un 25% de castellà de manera obligatòria. I la immensa majoria, que era l’ensenyament en línia en castellà, no hauria tingut més valencià. Arran d’això, que representava un retrocés directe del valencià, fem una nova norma per a avançar. I el resultat és que ara la majoria dels centres educatius vehiculen majoritàriament en valencià. I tenim més del 50% més de xiquets a l’ESO que vehiculen majoritàriament en valencià. Per tant, avancem. El problema no és la llei, el problema són els tribunals estatals que obliguen a fer eixe 25% de castellà. Si no haguérem fet la llei, també haguera tingut eixa aplicació.

Ho compteu amb percentatges i la suma ix positiva, però en la pràctica hi ha una quantitat d’alumnes que perden hores en català.
—Però no és una qüestió de la llei. Hem de mirar cap als tribunals que han fet eixe procés recentralitzador, i cap a l’estat que ens obliga a trencar amb els consensos pedagògics i metodològics, que diuen clarament quina és la millor manera de l’aprenentatge de llengües. Ara bé, amb la situació que hi ha, em ve al cap un dels centres que s’ha queixat i que tenia cinc línies d’ensenyament. Una en valencià i quatre en castellà. Si no haguérem fet la llei de plurilingüisme, l’única línia en valencià hauria tingut el 25% en castellà, i la resta ho hauria continuat fent tot en castellà menys l’assignatura de valencià. Ara, amb l’aplicació de la llei de plurilingüisme, les quatre línies que tenien en castellà, tenen, com a mínim, un 25% en valencià. De fet, en fan molt més, en eixe centre. Hem guanyat molta més gent que vehicula en valencià.

A les comarques castellanoparlants del sud del País Valencià tampoc no volen aplicar la llei. Fins i tot han encetat una batalla judicial per això que anomenen “llibertat lingüística”.
—M’agradaria assenyalar una qüestió per a emmarcar el tema. La llei posa fi a la segregació en funció de quina llengua s’estudiava dins d’un mateix centre. Això comportava resultats diferents en un mateix context, en persones d’una mateixa comunitat educativa. Ara fem que cada comunitat educativa s’adapte al seu context sociolingüístic i, per tant, partint d’uns mínims, pot determinar en quina llengua vehicula la resta d’assignatures. El país és molt divers i, per tant, hem d’acompanyar en eixa diversitat cap a una exposició més gran a la nostra llengua. També a l’anglès, perquè l’ensenyament siga de domini efectiu per a tots els xiquets. En els territoris que la llei d’ús i ensenyament denomina com a castellanoparlants, aprendre valencià també els obrirà portes. El que fem és acompanyar-los de forma progressiva.

Tot i això, com us expliqueu aquest rebuig frontal?
—No és una resposta negativa de les comarques del sud. És una resposta negativa d’elements organitzats de la dreta en eixes comarques. És una regressió de la mà de les institucions de l’estat per a recentralitzar tot el que s’havia aconseguit de més autonomia. I és evident que hi ha tot eixe embat, i que hi ha una lluita de posicions en què la dreta utilitza els instruments que té al seu abast i que encara controla.

Són els mateixos elements que tenen dues professores amenaçades d’inhabilitació a Alacant. Teniu eines per a lluitar contra això?
—Abans de res, vull donar tot el suport a les dues companyes que han fet bé la seua feina. És l’odi exacerbat que cultiven la dreta i l’extrema dreta, que assenyala els centres educatius. Nosaltres acompanyem i protegim sempre jurídicament les persones que estan en aquesta situació. Al mateix temps, fem barrera defensant la feina del professorat perquè els xiquets puguen pensar de manera crítica i, també, diferent del que pensen les seues famílies. I això és, probablement, el que no entenen de cap manera les persones d’extrema dreta a qui no agrada que els seus fills siguen lliures per a pensar críticament. Marquem les línies clares de quines coses no passaran dins els centres educatius, i no contribuirem a augmentar l’odi. Lluitarem i treballarem als centres perquè tot el món siga prou crític i lliure per a decidir com vol pensar i de quina manera vol viure.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què feu perquè la gent que practica aquest odi canvie d’opinió respecte a la llengua?
—No en l’àmbit educatiu i prou, sinó en tot l’àmbit d’ús, intentem normalitzar d’una manera amable les qüestions positives que té l’aprenentatge de les diferents llengües i, en eixe cas, la nostra. Això ho fem amb actuacions mitjançant la cultura, els esports, les relacions amb entitats del mateix territori, a les zones castellanoparlants per anar cosint la societat. Perquè es veja que es pot usar de manera normal i que és una riquesa que tenim els valencians.

Heu notat que ha crescut aquesta animadversió respecte a la llengua?
—Encara hi ha moltíssima feina a fer. Nosaltres tenim claríssim que no es pot canviar tot ni en quatre anys, ni en vuit ni en dotze, però sí que veiem coses positives. Com ara, per exemple, el nivell de producció artística en la nostra llengua. Només cal veure la quantitat de films o documentals que es presenten i que tenen ajudes de la Generalitat, que són en valencià i que abans no ho eren. Cal veure també la presència del valencià a les xarxes. Ha augmentat. De fet, en l’última enquesta que teníem, detectàvem més presència a les xarxes que al carrer. Hem augmentat també la presència institucional i crec que això ajuda a normalitzar. N’hi ha prou? No.

L’exempció lingüística a les zones castellanoparlants encara és vigent. No es pot suprimir?
—Això ho recull la llei d’ús i ensenyament, en vigor. No està derogada.

Aquest article concret no es pot derogar?
—És una qüestió que han de decidir les Corts. Evidentment, fins ara no s’ha derogat, està vigent, però la realitat és que des que som al govern ha baixat moltíssim el nombre de persones que demanen l’exempció. De fet, és totalment minoritari i això és molt bon senyal. Perquè malgrat l’odi i el soroll que intenten generar, cada vegada més famílies saben que és bo que el seu xiquet aprenga valencià. Un bon indicador és com ha anat reduint-se eixe nivell de demanda que ara és baixíssim. Per exemple, a infantil i primària és pràcticament inexistent.

Compromís ha demanat als socis de govern de derogar aquesta exempció?
—Nosaltres ho hem dit moltes vegades. Pensem que en un territori divers com el nostre, i ara que ha passat tant de temps, no hi caben aquesta classe de situacions. Això no vol dir que hi haja una majoria suficient per a canviar-ho. Cal desenvolupar al màxim el que fins ara tenim vigent i anar promovent els canvis normatius, i que després tinguem prou majoria per a poder aplicar-los.

Es pot legislar d’alguna manera perquè el català tinga un suport extra, essent com és una llengua minoritzada al País Valencià?
—Veient la situació que tenim i veient què fan els tribunals, si ho férem des del País Valencià, ho tombarien. I per tant, s’ha de posar damunt la taula un canvi de la normativa bàsica estatal, que és on s’agarren els tribunals per interpretar determinades qüestions que, des del meu punt de vista, són totalment fora de lloc i van en contra del consens internacional sobre què s’ha de fer amb les llengües minoritzades. No pot ser que l’estat espanyol continue incomplint la carta europea de les llengües. No pot ser que l’estat espanyol continue incomplint totes les normes que s’ha compromès a desenvolupar. Calen canvis normatius perquè els tribunals no puguen interpretar de la manera que ho fan. Estirem al màxim el que tenim. Ho hem fet amb el decret d’usos administratius que determinava que el valencià era la llengua d’ús habitual de la nostra administració, i han interpretat que això no pot ser. Sincerament, si vivim en un estat que els jutges poden interpretar que el valencià ha de ser la llengua habitual, quan és la llengua pròpia, és evident que no anem bé. Hem fet també eixe mateix decret per comunicar-nos en la nostra llengua amb la resta de territoris amb qui la compartim, i també ens diuen que no ho podem fer.

I hi ha una mena de pinça entre els jutges i la dreta i l’extrema dreta que legislen anant als jutjats?
—És un clàssic quan la dreta i l’extrema dreta no governen, sempre recorren al lawfare per intentar de governar des de posicions que no han guanyat democràticament. Per enfrontar-s’hi cal ser valents, i allà on hi ha majories s’ha de canviar de manera efectiva la normativa bàsica perquè no es puga interpretar en un altre sentit.

El govern espanyol no ho és, de valent?
—No. Respecte a aquest àmbit de la normalització de les llengües i la valoració de la diversitat plurinacional de l’estat, o com vulguem dir-ho, no ho és. Quan hi ha majories suficients s’ha d’aprofitar. La normativa actual va donant espai i escletxes per a la interpretació de manera totalment regressiva.

Si això no haguera passat, ara s’aplicaria el decret del plurilingüisme original. El que ara s’aplica és fruit de les escapçades judicials.
—En política t’has d’adaptar al context real en què vius. El nostre és que si no haguérem fet la llei, hauríem retrocedit molt. Ho vam avaluar i vam veure de quina manera podíem, malgrat el context totalment negatiu que tenim respecte a l’ús de la nostra llengua i a la diversitat lingüística, continuar avançant. I com aprofitar que som al govern del nostre país i fer passos endavant i no tan sols evitar de fer passos enrere. Ho hem aconseguit. És la llei que nosaltres voldríem? No. Però hem fet tot allò que hem de fer en política, que és intentar de convertir una amenaça en un avenç. En lloc d’una regressió, un avenç. I ara tenim moltíssima més gent que vehicula en valencià. Estirem al màxim les competències per a avançar fins on es pot arribar.

A la vegada que s’estira, es posen bases sòlides perquè quan hi haja un canvi de govern, siga complicat de retrocedir en allò que s’ha aconseguit?
—Sí. Intentem que els canvis siguen tan irreversibles com siga possible. Qualsevol llei es pot derogar, però en tot cas, hem valorat la potència de les comunitats educatives. Quan una comunitat educativa ha estat capaç de consensuar un projecte lingüístic, per exemple, un model educatiu en el seu consell escolar que s’aprove per majoria superior a dos terços, ja no és l’administració qui diu quin model d’escola vol en cada centre, sinó que és la mateixa comunitat educativa qui ho decideix. Això és un bon antídot per a evitar que en futurs governs de dretes, que esperem que triguen moltíssim, hi haja regressió. Una comunitat educativa més empoderada ajudarà que siga molt més difícil fer passes enrere.

Teniu dades actualitzades sobre l’ús social de la llengua?
—Enguany farem una de les grans enquestes que fem cada cert temps. Per tant, tindrem dades per a analitzar i treballar, no seran sensacions i prou. Hem de continuar essent activistes del valencià, totes les persones que ens ho creiem. Hem d’avançar en la percepció positiva de la nostra llengua. Hem acompanyat institucionalment fins on hem pogut i ho continuarem fent. Hi ha un nivell d’animadversió molt gran? Sí. Organitzat? Sí. I hi hem de fer front. I hem continuat fent aquest activisme i continuarem fent-ho institucionalment.

Quan estarà acabat el reglament que regula l’aplicació del requisit lingüístic a la llei de funció pública?
—L’aprovació de la llei ha estat un avenç importantíssim que valorem molt positivament, perquè hem lluitat per això durant molt de temps. La conselleria competent en funció pública ha de constituir la comissió per a determinar el reglament i em consta que està previst que siga en els pròxims dies. I, per tant, es podrà avançar en la feina amb l’objectiu de catalogar les diferents places segons el nivell de competència lingüística que ha de tenir cada funcionari per a atendre el dret de la ciutadania de dirigir-s’hi en valencià.

Algunes entitats, com ara Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià, que quan governava la dreta eren molt bel·ligerants, han rebaixat el to de la crítica. Estan contents amb la vostra tasca o tenen por que torne la dreta?
—Jo crec que no l’han rebaixat. Per primera vegada tenen un govern que va avançant en la línia per la qual han lluitat entitats com aquestes. Això és bo i fa que ara les lluites siguen unes altres. Els moviments socials, no els hem d’institucionalitzar ni els han de cooptar partits com el nostre quan van al govern, sinó que precisament han de tenir fulls de ruta propis i han de continuar treballant. Cal tenir l’horitzó molt més enllà.

Arran de la sotragada que ha causat la pandèmia, heu repensat com han de ser les polítiques culturals?
—Sí. Ens fixem horitzons molt ambiciosos. D’una banda, posem fre a la urgència, a la immediatesa, a la necessitat de suport per part dels sectors culturals i creatius del País Valencià perquè continuem tenint-los vius quan passe la pandèmia. És la primera vegada que en una situació de crisi, tant social com econòmica, i en aquest cas també sanitària, la Conselleria de Cultura augmenta el seu pressupost, redobla esforços i no retalla i prou, sinó que avança i posa més recursos damunt la taula per a acompanyar el sector. De fet, hem sigut dels pocs territoris en què l’activitat cultural institucional de la conselleria no ha parat. Si al món privat era més complicat continuar endavant, l’administració havia d’estirar el carro. Produint més, programant més, encara que hi haguera molt poc de públic o que els espectacles no fossen rendibles econòmicament, però és que sí que ho eren socialment. Hem augmentat moltíssim l’aposta amb els increments pressupostaris. Abans de la pandèmia vam fer el pla Fes Cultura, i aviat en presentarem les conclusions. Tot just després, presentarem també eixa estructuració estratègica per a continuar enfortint més encara el sector cultural.

Podeu avançar alguna línia d’aquesta estratègia?
—Encara hi treballem. Però queda clar que un dels eixos essencials és el de la vertebració del país. No volem que el territori estiga únicament centrat en l’àrea metropolitana de València o en les grans ciutats. Volem que es vertebre tot el territori. Apostem realment perquè hi haja empreses culturals arreu del país, a totes les comarques, i que ens ajuden a tenir eixa implantació. Volem que les empreses valencianes guanyen dimensió, guanyen múscul, que cooperen més les unes amb les altres. Tenim projectes perquè, de manera transversal, de diferents disciplines, treballen conjuntament per a eixir també fora. Podem fer-ho com a institució, no que vagen de manera aïllada a treballar fora. Treballem amb tota la gent del Llull per anar conjuntament a les fires internacionals.

Quan s’incorporarà de ple dret, la Generalitat, a l’Institut Ramon Llull?
—A mi m’agradaria que fóra de seguida. Ho hem dit sempre. I mentre això no arriba, nosaltres treballem i fem normal allò que és competència nostra. Amb la presència a Frankfurt, amb els lectorats que tenim habitualment per part de Política Lingüística. Ara hem començat un nou conveni per a la promoció dels nostres creadors literaris. Treballem de manera molt normalitzada.

Falta el pas definitiu. Està aturat a Presidència?
—Nosaltres el volem fer. Que es faça no depèn únicament de la Conselleria de Cultura. Passa com amb la reciprocitat de TV3 i IB3, que tenim claríssim que hi ha de ser, i així ho hem manifestat a tots els llocs, fins i tot institucionalment ho hem fet saber i ho hem fet arribar, en aquest cas a la secretària autonòmica de comunicació, i ara també, amb el canvi del reglament orgànic i de funcionament de la Generalitat, a la Conselleria d’Hisenda, perquè creiem que ha de ser una realitat.

Ja heu parlat amb la nova consellera de Cultura de Catalunya?
—Li vaig enviar una felicitació i espere reunir-m’hi prompte per començar a treballar conjuntament.

Quins temes teniu damunt la taula?
—Hem de continuar treballant en el corredor mediterrani cultural que vam començar i que, malauradament, ha tingut molts canvis a la resta de governs. Hem de consolidar l’espai comunicatiu que va servint per a produir. Són interessants, les coproduccions que hem fet. I és molt interessant, per exemple, l’èxit de les ajudes de l’Institut Valencià de Cultura a La mort de Guillem, que van ser acompanyades pel govern català i per les televisions, i això ha fet reivindicar una figura com la de Guillem Agulló, i com ha sigut un dels pics d’audiència més grans que ha tingut À Punt. Hem de continuar treballant en aquesta línia. Hem d’avançar en l’enfortiment de l’espai cultural. D’igual a igual, tant amb Catalunya com amb les Illes.

Falten pocs dies per al congrés del Bloc, el vostre partit, i sou el responsable de la ponència política. Un sector de la militància us acusa de no escoltar-los, de no admetre esmenes…
—Els fets demostren que això no és així. Les persones que formem l’equip de la ponència política som molt diverses i no ens alineem en una única visió del partit. Hem après tots molt i hem reflexionat tots molt col·lectivament. Ara som en aquest procés, però la immensa majoria d’esmenes les hem acceptades. Un percentatge altíssim. Vora un 20% hem proposat de transaccionar-les per una qüestió estilística més que de contingut de fons. De la resta, algunes les hem rebutjades per qüestió de forma i unes altres perquè no compartíem l’horitzó.

Aquest “no compartir l’horitzó” podria ser la definició de la crítica més important que us fan de descafeïnar la qüestió nacional?
—És claríssim que no és veritat. Si un es llegeix la ponència, té claríssim que fem passes endavant. Apostem per un sobiranisme democràtic. Les nostres ponències no havien apostat mai tan clarament per la construcció nacional i popular del País Valencià des d’una perspectiva sobiranista. No s’havia pronunciat mai així. Fem passes endavant molt més inclusives i que ajuden a vertebrar la resta de lluites. Som hereus de la feina que ha fet tantíssima gent, amb els noms que ha tingut el nostre projecte. Hem de continuar sumant gent al nostre projecte perquè no tenim prou mans. Ací no hem vingut a ocupar espais de poder de manera puntual. Hem vingut a construir nacionalment i culturalment el País Valencià. Per a fer això calen moltíssimes passes. No seran suficients quatre anys, vuit, dotze o vint per a revertir més de tres-cents anys d’història.

De la mà de qui ho feu?
—Ens volem relacionar d’igual a igual amb la resta de forces que treballen des de la perspectiva sobiranista, democràtica, a tot arreu de l’estat i a tot arreu del món. Hem de compartir posicionaments estratègics. Cadascú des del seu país i des de la seua representació. La dreta, tot i la seua diversitat, està molt organitzada. Té molt clar que hi ha determinades qüestions a les quals van a una. Nosaltres també ho hem de fer. I ho hem de fer amb els partits germans dels nostres que hi ha per tot el nostre territori i més enllà.

Quina ha de ser la relació del País Valencià amb Espanya?
—Hem d’anar avançant en la construcció del nostre poble. He llegit aquests dies que el País Valencià ja està construït… Bé, doncs, si el País Valencià a què aspirem ja està construït, malament, perquè encara som una minoria dins el nostre país. Nosaltres no hem vingut ací a ser una minoria sinó a guanyar una hegemonia d’un país que es crega de veritat, s’autocentre en si mateix i es cohesione socialment i ambientalment. I crec que falta moltíssim. Si nosaltres tinguérem més força, els valencians tindrien més representació i podríem avançar més.

En algun moment s’haurà de tallar amb Espanya?
—Jo crec que nosaltres no som en eixe punt, com a poble.

L’horitzó de Compromís és arribar a eixe punt?
—Nosaltres hem de construir nacionalment i popularment el País Valencià i ara mateix no som en eixe punt, perquè som una minoria del nostre poble.

Heu tornat a agafar la bicicleta, és l’esport que més feu, habitualment?
—Sí. Intente fer tot l’esport que puc, perquè és la cosa que em va més bé per a tenir tot l’equilibri possible. Intente practicar ciclisme, nedar, córrer. Faig un poc de tot, però en el poc temps que puc alliberar de fer feina. A vegades em toca canviar l’esport per les hores de menjar o menjar de pressa damunt la bici. No sé les hores que faig. Sempre amunt i avall pel país, perquè tenim molta feina i no podem parar de fer-la.

També sou conseller d’Esports i pràcticament no n’hem parlat a l’entrevista.
—Les tres parts d’aquesta conselleria, educació, esports i cultura, són tres passions que he viscut sempre. Dels resultats en l’àmbit esportiu n’estem molt contents, perquè ens vam marcar com a estratègia augmentar la pràctica de l’esport com a model de vida, com a model de benestar i salut, i això ha passat. Vam marcar estratègicament que volíem que cada vegada més xiquetes practicaren més esport. Xiquets també, però sobretot xiquetes. I així ha sigut. Les llicències han augmentat moltíssim, especialment de xiques.

Es mantindrà l’actual pressupost a la conselleria quan s’acabe la situació excepcional de la pandèmia?
—De retallades, no n’hi pot haver. Ho vaig dir a les Corts i ho continue dient. No pot haver-hi menys inversió pública en les àrees en les quals som nosaltres. I si algú en vol fer, jo no les faré. Tinc clar que he vingut a donar suport a aquests sectors perquè són necessaris, perquè són inversions i no despeses i així ho fem. Encarem la negociació de pressupostos amb la mateixa visió que fins ara, que és consolidant la inversió pública que es fa i sobretot amb una reivindicació que no podem deixar de repetir les vegades que calga i lluitar-la on siga perquè siga una realitat, i és que no tenim suficients recursos. Que necessitem un finançament just per part de l’estat per a poder desenvolupar el nostre autogovern en plenitud.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any