Ja hem explicat a bastament que en català es diferencia entre sentir i escoltar. Recordem que sentir és, simplement, ‘percebre sons’. En canvi, escoltar és ‘prestar-hi atenció’. En això no ens hi entretindrem, perquè ja n’hem parlat manta vegada.

Tanmateix, cal insistir a fer una altra distinció: entre sentir i sentir-hi. Perquè sentir sempre duu un complement directe (la cosa que sentim): Sento una melodia. No sento res. No et sento pas. En canvi, si volem dir ‘tenir sentit de l’oïda’, no hem de dir sentir, sinó sentir-hi: No hi sent, és sord. Hi sento de l’orella esquerra, però de la dreta, no.

Això mateix passa amb el verb veure. Si l’usem sense el pronom hi és transitiu, és a dir, sempre va acompanyat d’un complement directe que assenyala ‘la cosa vista’: Veig molta gent al carrer. No veig ningú enlloc. Ho veus?

En canvi, veure-hi és ‘tenir el sentit (o la capacitat) de la vista’: Els cecs no hi veuen. No hi veig gens. Amb aquestes ulleres hi veig molt bé.

Amb aquest darrer significat, es considera un castellanisme l’ús de veure tot sol (Els cecs no *veuen. No *veig gens. Amb aquestes ulleres no *veig bé).

I encara, en alguns parlars (sobretot al Principat), hi ha un matís més, expressat amb el pronom reflexiu: veure-s’hi vol dir ‘tenir claror suficient per a veure-hi’: Estàvem quasi a les fosques i no m’hi veia. Era de nit i no s’hi veia. Algú que no s’hi veu té en bones condicions el sentit de la vista, però no veu bé les coses per manca de claror.

Aquesta triple diferenciació la trobem formulada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià no registra veure-hi i el Diccionari Català-Valencià-Balear no diferencia semànticament veure-hi de veure-s’hi.