Fotografia d'Antonio Litov.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Després de la violència policíaca del primer d’octubre, nombrosos ciutadans que van alçar la seva veu contra l’acció de la policia espanyola van ser encausats. La periodista i historiadora Verónica Landa creu que el seu cas té molt a veure amb aquesta onada repressiva. Malgrat que no és encausada per haver criticat l’actuació de la policia d’aquell dia, considera que el cas respon a la voluntat de blindar la policia espanyola a Catalunya després d’haver-se’n malmès la imatge. Sense esperar-s’ho gens ni mica, el mes de maig va rebre una citació judicial. El motiu? Sebastián Trapote, el cap de la policia espanyola durant l’1-O, l’havia denunciada per un suposat delicte de calúmnies arran d’un article publicat a Izquierda Diario més d’un any abans. Landa hi recollia tot de casos per a demostrar la impunitat dels abusos policíacs a l’estat espanyol. Hi esmentava Trapote, implicat en un cas del 1974 que va acabar amb la mort d’un detingut. Parlem amb la periodista, que declararà el 14 de desembre després d’un seguit d’ajornaments.

Quins arguments sostenen l’acusació de calúmnies contra Sebastián Trapote?
—El motiu de les calúmnies és que en un article dic que Trapote és implicat en un cas del 1974 en què va matar un detingut i que no hi va haver procés judicial perquè li van aplicar els indults generals del 1977. Ells diuen que això és fals, que no hi ha indult perquè no hi va haver condemna. A la denúncia aporten una interlocutòria del 1974 que no parla d’indult ni absolutament res i s’hi basen per a sostenir l’acusació. No obstant això, no adjunten la sentència del Tribunal Suprem del 1983 que reconeix que la versió de la policia no se sosté gaire i que els fets no es poden jutjar perquè s’acullen als indults generals. No hi va haver condemna perquè no es va arribar a jutjar mai, però jo em vaig basar en aquesta sentència. Així doncs, és rebuscat considerar que parlar de ‘indult’ és calumniar-lo perquè a la sentència apareix així. A més, la vídua d’aquest home va emprendre un procediment legal perquè es reconeguessin els fets i fos reconeguda com a vídua. Va aconseguir, al cap de molts anys, que el Ministeri de l’Interior se’n fes càrrec i li pagués una indemnització, cosa que també apareix en aquesta sentència.

Hi ha més mitjans que han publicat articles sobre aquest cas, però cap altre periodista no ha estat denunciat per calúmnies.
—Sí, i per tant sorprèn que m’hagi arribat la denúncia a mi i prou. L’article el vaig escriure arran del cas d’un altre policia que havia estat implicat en casos de tortures, morts sota custòdia policial i maltractaments i que l’havien ascendit. Així doncs, recollia casos semblants. El de Trapote només ocupava cinc línies i l’explicava molt per sobre. Aquell mateix mes, Público va publicar un article semblant i mesos després El Confidencial. A més, durant els anys vuitanta el cas havia aparegut a El País, Interviú, Tele/eXpres… També hi ha una investigació històrica de l’historiador David Ballester en què apareix el cas de Trapote molt documentat.

La denúncia va arribar mesos després de l’1-O, quan ja feia un any que s’havia publicat l’article. Creieu que té a veure amb el fet que el nom de Sebastián Trapote fos en el punt de mira en aquell moment?
—És el que vam pensar quan em va arribar la denúncia, ja que era publicat des de feia temps. Vam pensar que arran de l’1-O i amb la imatge que tenia la policia espanyola a Catalunya, això podia ser una mesura per a blindar-la, sobretot Trapote, un dels responsables de l’operatiu. A més, al nostre diari vam cobrir força l’1-O i creiem que això també hi té a veure. Va en la mateixa línia que tots els casos de persones encausades per haver fet comentaris contra la policia, com la dona que va ser investigada per haver penjat al seu balcó una pancarta que deia ‘Police go home’. Relaciono el meu cas, per una banda, amb totes les denúncies que hi ha vinculades amb la llibertat d’expressió arreu de l’estat espanyol i, per una altra, amb les denúncies que hi ha hagut després del primer d’octubre.

Com a historiadora, heu trobat més casos com aquest en què Trapote hi fos implicat?
—Hi ha articles que diuen que, uns anys després del 1974, ell, juntament amb més policies, va estar implicat en un tiroteig. La narració que es fa en un d’aquests articles és molt èpica: es va aturar i no va disparar, segurament perquè recordava l’episodi de 1974. En l’altercat el van ferir. Més enllà d’això no hi ha res.

Creieu que la impunitat de la policia és encara tan present com llavors?
—Hi ha molts casos que continuen impunes. Això ho explica David Ballester. Hi ha molts casos semblants en què els policies implicats apareixen un temps després al BOE, condecorats o ascendits. Això no vol dir que els condecorin pels maltractaments i les tortures, sinó que aquests fets no es castiguen i, per tant, poden ascendir i ser condecorats. Hi ha informes d’Amnistia Internacional que assenyalen que la impunitat de la policia a l’estat espanyol encara existeix. Hi ha el cas de Juan Andrés Benítez, l’home que va ser reduït per molts Mossos al Raval i que va acabar morint. També hi ha casos sense condemna o que fins i tot no van arribar a judici.

A banda un atac a la llibertat d’expressió, us preneu el vostre cas com un atac a la llibertat de premsa i informació?
—En aquest cas i en altres, com el del periodista Boro, s’ataca un periodisme més independent, que pot tractar certs temes que no surten en altres mitjans o que fa unes investigacions més compromeses, per dir-ho d’alguna manera.

Boro ha dit que els grans mitjans no han parlat del seu cas. Tampoc del vostre?
—En saber la denúncia, vam enviar moltes notes de premsa i El País es va posar en contacte amb mi. Em van dir que ho cobririen i em van demanar fins i tot la denúncia. No va sortir en cap moment. Els mitjans independents ho han cobert més que els oficials. En premsa ha tingut poca repercussió. Tots els atacs als periodistes són brutals, però, a més, aquest ve directament del que fins ara era el cap de la policia espanyola a Catalunya. Directament contra mi. Hi ha casos que conec en què han estat els sindicats policíacs o altres organitzacions que han denunciat. En el meu cas és ell mateix.

Formeu part de la plataforma 3 d’Octubre. Què en penseu, de l’onada repressiva que afecta Catalunya?
—A l’estat espanyol, ja fa anys que hi ha un atac brutal contra la llibertat d’expressió, contra la gent que s’organitza, contra els sindicalistes… Però a Catalunya aquesta onada s’ha multiplicat per mil aquests últims anys: des de les acusacions de terrorisme als membres dels CDR fins als presos polítics, passant per milers de denúncies. Quan vam començar la campanya de solidaritat, cercàvem alguna mena de coordinació de tots els casos per a vincular els casos de Catalunya amb els de la resta de l’estat i poder lluitar contra aquestes lleis. Si no ho fem, restem vulnerables davant els seus atacs, que moltes vegades comencen a partir d’un piulet o qualsevol ximpleria que els sembli. La repressió a Catalunya és impressionant, especialment cap a un sector de la joventut mobilitzat, com hem vist en els últims dies amb la detenció de membres dels CDR. Realment hi ha denúncies que per a mi són esperpèntiques. Potser finalment no arriben a res, però el simple fet que les posin ja és una manera d’espantar, d’intentar domesticar, de fer una propaganda que digui: ‘Si sortiu a fer alguna cosa, això és el que us passarà; mobilitzarem tot l’aparell de l’estat perquè acabeu declarant a l’Audiència i sigueu jutjats.’ És una manera d’exemplificar i aplicar mà dura perquè la gent no es continuï mobilitzant.

Què creieu què passarà amb el vostre cas, tenint en compte què ha passat amb casos semblants?
—Quan expliques la situació i ensenyes la denúncia, tots els experts diuen que no sembla que arribi enlloc. Però quan després veus que casos que parteixen de comentaris absurds a Twitter, com el cas de Nahuel, arriben a l’Audiència, no les tens pas totes. S’admeten denúncies i es porten a judici coses surrealistes.

Vegeu també:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.