Una reconstrucció lila

D’ençà que va començar la pandèmia hem sentit dir, erròniament, que el virus no fa distincions; que afecta tothom per igual. El cert, però, és que el virus ha tingut una incidència especialment greu en els sectors més vulnerabilitzats de la societat, i un clar exemple som les dones. La feminització del sector de les cures i de les feines essencials per a la vida ha fet que les dones hàgim estat –i continuem sent– altament exposades a la covid-19. A més, encara que el confinament hagi implicat un esforç enorme per a tota la societat, el cert és que, en el cas de les dones, ha tingut conseqüències especialment dures. És important treure a la llum aquesta realitat i saber què està passant en aquesta ‘nova realitat’ si volem construir un futur més just i segur per a tothom. Des de la nostra consciència profundament republicana i convençudament feminista, tenim l’obligació de treure conclusions de tot plegat i aprendre’n les lliçons pertinents.

Segons dades de l’observatori IQ, les dones ocupem més d’un 65% dels llocs de treball en els sectors essencials que s’enfronten al virus. Així i tot, si baixem a les dades concretes i ens centrem en algunes feines d’altíssim risc de contagi, podem observar com aquest percentatge supera el 70% en el cas del personal sanitari i farmacèutic, i frega el 90% en el cas de les feines a les residències de gent gran i de persones malaltes i en el del personal de neteja. En aquestes dades no s’hi comptabilitzen els milers de dones, normalment migrades, que treballen en l’àmbit de la llar i de les cures en l’economia informal i en condicions molt precàries. Segons el mateix observatori, unes 180.000 persones, de les quals el 96% serien dones, estan treballant en aquest tipus d’ocupacions sense contracte i, per tant, sense cap dret sociolaboral.

Però com dèiem, el confinament tampoc no ha afectat tothom per igual. L’estudi esmentat remarca que la sobrecàrrega de feina domèstica que ha causat el confinament, com pot ser el suport als estudis telemàtics dels infants, ha estat assumida en major mesura per les dones, i això cal sumar-ho a la feminització estructural de les tasques domèstiques.

El més preocupant de tot, però, és el fet que tantes dones s’hagin vist obligades a viure el malson de tancar-se en un habitatge les 24 hores del dia amb el seu propi maltractador. Segons el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), la violència masclista ha sigut la primera causa de petició d’advocat d’ofici a Barcelona durant l’estat d’alarma; els pisos d’acollida de dones que pateixen maltractament han quedat saturats per la demanda; i les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes de violència masclista han augmentat gairebé un 90%.

Per una banda, la covid-19 ha creat molts problemes nous, però, per altra, també ha fet aflorar molts altres dilemes que ja existien i que, fins ara, no s’havien abordat adequadament. La represa de la qual es parla a Catalunya, la nova realitat a l’Estat espanyol ni la reconstrucció europea que s’està negociant a Brussel·les no tindran cap mena de sentit si no s’aborda la desigualtat de gènere.

Aquests darrers mesos hem estat molt atentes de l’evolució de les negociacions del Consell Europeu i de quants diners havien d’arribar a casa nostra en forma de crèdits o transferències. S’ha parlat molt de condicionalitats, de l’Estat de Dret o del poder de veto dels països del nord. Malauradament, no s’ha parlat dels fons que cal destinar a la lluita contra una injustícia estructural que viu un 50% de la població europea. Per això, volem realçar la feina que estan fent a Europa moltes companyes, com l’eurodiputada Diana Riba o Alexandra Gees amb la campanya ‘Half of it’, a través de la qual reclamen una reconstrucció justa des d’un punt de vista de gènere que destini el 50% dels fons de recuperació a les dones, o amb la pressió que estan exercint per tal que la violència masclista entri a la llista de crims europeus o perquè el Consell ratifiqui d’una vegada per totes el Conveni d’Istanbul.

Aquesta és una qüestió de justícia i democràcia que ha de guiar el procés de reconstrucció de la Unió Europea, de l’Estat espanyol i, evidentment, també ha d’esdevenir un dels pilars fonamentals de la República catalana que construirem. I és que, la República cívica i del bé comú, per la qual treballem incansablement, serà lila, o no serà.