Una conversa important a les muntanyes Rocalloses

Diu Mitterrand: "Al segle XXI, el món haurà de crear un sistema legal que protegesca les minories, que els atorgue els mitjans per a viure lliurement amb l'essència d'aquells atributs que li permeten de satisfer les seues aspiracions nacionals. I si no ho fem ens trobarem amb un escampall terrible"

Vicent Partal
Vicent Partal
16.01.2022 - 20:50
Actualització: 16.01.2022 - 21:48
VilaWeb
François Mitterrand, en una reunió amb George Bush.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquests dies vaig acabant de llegir Réconcilier la France, el llibre pòstum de Jean Daniel, on fa una repassada de la seua vida de periodista, apassionant, i de la vida política del seu país. És un llibre sorprenentment francès, venint d’un home que es va oposar amb coratge a la colonització d’Algèria, però en qualsevol cas és un volum digne de ser llegit amb molta atenció. També perquè entre aquestes pàgines, que són moltes, apareixen anècdotes sensacionals quan menys t’ho esperes.

N’hi ha una que m’ha atret singularment. Jean Daniel va tenir una relació molt especial amb François Mitterrand i al llibre es permet de revelar moments significatius que visqué al seu costat. Aquest, concretament, passa a les muntanyes Rocalloses, al cor de l’Amèrica profunda. Mitterrand hi va acudir l’octubre del 1995, convidat per Brian Mulroney, que havia estat primer ministre canadenc. A la reunió hi havia ni més ni menys que George Bush pare, Margaret Thatcher i Mikhaïl Gorbatxov. Mitterrand acabava d’abandonar la presidència de la República Francesa i s’aplegava amb vells amics que, com ell, ja no tenien poder però continuaven essent molt poderosos. Va ser una reunió tranquil·la, allunyada dels focus mediàtics i pensada perquè alguns dels caps més ben moblats de la política internacional recent reflexionassen sobre el món que venia. Recordem que quan es féu aquesta reunió de les muntanyes Rocalloses ja havia caigut el Mur de Berlín, ja s’havia dissolt la Unió Soviètica i els Estats Units ja havien atacat l‘Irac en la guerra del Golf, tres dels grans moments que marcaren i encara marquen la geopolítica del món sencer.

Mitterrand confessa a Daniel que la conversa fou molt interessant. I Daniel transcriu les paraules d’aquest home, que ha estat el president que més anys s’ha instal·lat a l’Elisi i un dels creadors, amb Helmut Kohl i més, de la nova Europa i per extensió del nou món.

Diu Mitterrand: “Trobarem la manera de conciliar la necessitat de grans unitats amb la de cada petita comunitat que vulga afirmar-se per ella mateixa? Al segle XXI, el món haurà de crear un sistema legal que protegesca les minories, que els atorgue els mitjans per a viure lliurement amb l’essència d’aquells atributs que li permeten de satisfer les seues aspiracions nacionals. I si no ho fem ens trobarem amb un escampall terrible. I no s’acabarà mai. No hi haurà final ni esperança.” I el vell polític francès posa d’exemple, tot seguit, alguns estats que han de canviar o bé, si no, passarà alguna cosa inevitablement. N’esmenta tres: el Brasil, Bèlgica i Espanya.

És evident que Mitterrand, i molt probablement els seus companys de taula, estava commocionat per tot allò que havia passat al món del 1989 fins llavors. La caiguda del mur havia fet miques l’ordre imperial previ, del qual Bush i Gorbatxov eren els representants per excel·lència, i havia obert la porta a una reconsideració del paper dels estats nació. Mitterrand era un personatge fosc, sempre ho fou, però intel·lectualment no era gens ruc. I la reflexió és encertada: això no es pot contenir; o bé la societat internacional fa alguna cosa per a facilitar l’exercici ordenat del dret d’autodeterminació, o bé hi haurà un escampall terrible, que no tindrà fi.

Ignore si Timothy William Waters sap aquesta anècdota. Del professor Waters, us en vaig parlar fa uns quants dies en aquest editorial, arran del seu llibre Boxing Pandora, i avui publiquem una interessant entrevista que li ha fet Andreu Barnils –que també la podeu trobar ací, en l’edició en pdf de VilaWeb Paper. Tant si en sap res com si no, és evident que Waters, i no és pas ell sol, segueix el fil d’aquelles reflexions i va per feina. És un jurista d’una llarga experiència internacional i proposa precisament això, d’establir el mètode que reclamava Mitterrand.

Barnils demana:

—Quina és la nova norma que proposeu? No voleu que els independentistes s’hagin de basar en etnicitat o territori ja marcat? Ni Wilson ni model clàssic. Dieu que l’única cosa que compta és si la gent se’n vol anar o no. Tant si són nació com si no. Tant si viuen en fronteres ja conegudes com si no.

I Waters respon:

—Exactament. Vull apartar-me del model actual, que veig rígid, perquè no deixa sortir de les fronteres. I no vull anar al model de Wilson, que diu que heu de ser tots francesos o musulmans. Vull que el desig polític passi davant de la qualitat ètnica. Fer-ho mitjançant referèndums. Les dues coses que necessites són el desig polític i que la comunitat visqui junta en un lloc. Per exemple: si els catalans volen ser independents, poden triar les fronteres existents de Catalunya. Però també poden triar els Països Catalans. Ara, potser aleshores perdran el referèndum. També poden decidir que parts de Catalunya no siguin independents, perquè hi ha parts en què no són independentistes. Barcelona ho és menys que Girona. Proposo que la gent triï. El mecanisme fa que els independentistes triïn fronteres en què creuen que poden guanyar.

De Mitterrand a Waters, doncs. Les coses poden eixir malament al moviment independentista en algun moment, podem no encertar-la i pot passar que perdem un temps preciós, però Espanya ho té molt més malparat perquè intenta de frenar la història, i això és impossible. Ni amb la violència, l’únic recurs que tenen després del Primer d’Octubre i l’únic que històricament han sabut fer servir, no podran aturar això que l’ex-president francès veia tan clar allà a les muntanyes Rocalloses i que la major part de la gent ja té interioritzat com a única eixida possible.

PS: Dos comentaris finals. Aquesta tesi de “triar les fronteres” la vaig proposar el gener del 2019 i va causar molta polèmica i fins i tot la befa d’alguns espanyolistes que no saben que van en la direcció contrària al món i tenen evidents dificultats de comprensió lectora. En aquell editorial concret vaig parlar de tres errors de l’independentisme que avisava que ens podien dur a un cul-de-sac i que avui em sembla que són més evidents que aleshores i tot: l’obsessió a fer les coses des del govern de la Generalitat, l’obsessió de pensar sempre en les quatre províncies confonent la nació amb l’autonomia i l’obsessió per la legalitat com a camí.

I el segon, relacionat amb aquest. Alguns fets que passen aquests darrers dies sembla que comencen a suggerir que, arran de la paràlisi en què ens ha col·locat la formació del govern d’autonomistes republicans i el retorn definitiu de l’economia de partit –ací teniu el PSC, Esquerra i Junts repartint-se 124 sucosos càrrecs com a bons germans–, comença a haver-hi un col·lapse dels plans de les organitzacions que han representat fins ara l’independentisme. És probable, doncs, que entrem en un nou cicle de la lluita per la independència i vull dir, abans de començar, que estaria bé d’aprofitar aquest moment de transició per repassar i qüestionar les bases ideològiques del moviment, sobretot aquelles que evidentment ens han menat a cometre errors. Per la meua part, i des d’aquest editorial, només us puc dir que hi contribuiré tant com puga.

 

Si podeu, i ho voleu, ajudeu VilaWeb fent-vos subscriptors.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
16.01.2022  ·  22:41

L’independentisme pot estar desorientat; però la situació d’Espanya és com mes va més insostenible. Pensem en el seu pervindre econòmic i amb una fuita de talent que és pitjor que terrible. Molt d’aquest talent és català; però és que la quantitat de cervells joves que se’n va és esfereïdora. I sense talent, no hi ha cap mena de futur. I d’ací se’n van amb l’absoluta indiferència de tothom. Com si no passara res. No hi ha alternativa. O ens en anem o ens enfonsem amb ells.

Jaume Riu
Jaume Riu
16.01.2022  ·  23:22

Editorial molt relaxant, que també convé.
Les conclusions són òbvies però molt necessàries, i hi contribuirem tant com poguem, com diu Partal.
Alguns sabem que per fer una revolució i canviar l’estat des dels fonaments, no es pot fer des dels propis fonaments.
Els partits polítics que volen governar l’estat de les autonomies i amb això blanquegen la monarquia franquista, són els fonaments de l’estat.
Gràcies per compartir l’anècdota de les Muntanyes Rocalloses.

Núria Florensa
Núria Florensa
16.01.2022  ·  23:45

Conversa força interessant pq a més va fer bones previsions de futur.
Un problema existent és la mentalitat de vassallatge q tenim els països q estem colonitzats. Més greu em sembla per Catalunya q vam ser un estat/comtal/reial poderós per la Mediterrània i es han agreujat tant q ens han empetitit 😡. Aixequem-nos amb fermesa! ✌️
I en segon lloc com van plantejar, per si de cas… Segregar el territori. Recordeu Tabàrnia? Seria un Ulster com Irlanda.
Amb tot, tenim manaires /polítics q ja no estan a l’altura del q necessita i volem molts independentistes.
Erosionar econòmicament l’estat i les seves “empreses”, consum de proximitat, empreses i farmaceútiques amb seu a Catalunya… etc. Petits pasos q algunes fem i podeu fer! 👍💪👊✌️

Ed Garrido
Ed Garrido
17.01.2022  ·  02:50

Perque el Sr Barnils, al Faqs, es definia com a “periodista” i no com a “periodista de vilaweb”?

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
17.01.2022  ·  05:49

Intentar ser optimista quan la realitat diu el contrari potser serveixi per no afrontar la realitat, però la realitat hi és. És l’elefant a l’habitació.

Pot un estat subsistir indefinidament amb la violència ? I és clar que sí! No cal veure més que el que estan fent els xinesos amb els uixgurs des del segle XVII, o els russos amb els textxens, per posar dos exemples. Espanya porta fent això mateix amb Catalunya 400 anys i- o fem alguna cosa- o hi continuarà 300 anys més.

Les independències no s’aconsegueixen perquè es protegeixin les minories per part d’algun ens benintencionat, ni perquè es descompongui la potència colonial espontàniament, sinó en la majoria de casos per una confluència de la lluita interna- de la població- i interessos externs. Repasseu els casos de Iugoslàvia, per exemple, o de Puerto Rico i Cuba, de Timor Oriental o de Sudan del Sud. En tots ells hi ha hagut una llarga lluita colonial (i no precisament amb somriures i flors i polítics teoritzant) i interessos externs que hi han ajudat. Fins i tot els dos trossejaments més bèsties que s’han conegut: l’imperi austrohongarès i la URSS varen ser fruit de circumstàncies històriques especials, com la derrota a la primera guerra mundial en el primer cas i una crisi econòmica de cavall unida a una intent d’involució política i a l’interès de l’OTAN en quedar-se amb les repúbliques bàltiques i en desactivar un enemic perillós en el segon (de fet a Rússia ja li havia passat a la primera guerra mundial amb Polònia, Finlàndia i les dites repúbliques: un altre cop una guerra)

Mitterrand i qui vulgui podia teoritzar sobre les minories i el segle XXI, i ho podia fer a finals del XX, però les evidències són que el pèndol de la història es mou un cop més en contra de la democràcia (ara que som al segle XXI objecte de la teorització) i en contra també precisament dels drets de les minories. Si contemplem els esdeveniments mundials a la majoria de països amb minories o bé on hi pot haver un risc d’involució de la democràcia veurem que s’està produint un retorn alarmant a l’autoritarisme o el totalitarisme. La democràcia i la tolerància no estan de moda.

Si algú troba tranquil·litzadors els congressos del PC xinès amb milers de persones aplaudint el lider a l’uníson i com venen així que un règim totalitari té solucions amb la Covid, per exemple (com es venia que amb Hitler hi havia autopistes), o com Putin va enfortint-se i posant tropes a les fronteres dels veïns per probablement tornar a recuperar el que la URSS va perdre, o com als EUA i Europa creix la ultradreta sense control, és que com a mínim llegeix malament el moment històric.

Malauradament, a més, en un context de degradació ecològica, cinisme sense mida (només cal veure l’auge de les monarquies del golf, o el capitalisme desenfrenat, o la síndrome “don’t look up” amb el canvi climàtic) i fanatisme religiós, les propostes mesurades i la protecció dels febles em penso que passaran a millor vida.

D’altra banda, segur que Mitterrand parla de minories, però no precisament de minories com la catalana. Quan els francesos en parlen no es refereixen a les d’Europa, que els toquen molt de prop, sinó com els vells cantautors i intel·letuals espanyols (per exemple el mòmio del Serrat, o el Sabina), a una tribu aborigen que altra perduda a la selva de Borneo i que, de fet, queda molt bé defensar mentre a casa seva no tenen cap mena de problema en trepitjar els drets nacionals (o si més no culturals) de bretons, onccitans, frisons, catalans…No ens enganyem. Què va fer, per exemple, quan podia, en Mitterrand per protegir el català a la Catalunya del Nord ?… Doncs això.

Vol això dir que tot és un desastre i que no podem fer res ? En absolut. Simplement vol dir que no viurem de constructes teòrics i de proclames boniques asseguts al sofà. O ens posem en marxa i a treballar o se’ns mengen amb patates.

Per molt bones paraules que digui algú.

Josep Segura
Josep Segura
17.01.2022  ·  07:38

No em sembla encertat citar com a referent ideològic o intel·lectual el “vell polític francès”, que, és cert, de ruc no en tenia res, però ha estat un dels polítics més cínics i maquiavèl·lics de la història recent de França. No es pot oblidar que ell va ser el gran culpable de la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Recordo proclames de la seva boca semblants a “només acceptarem una Iugoslàvia unida”, etc. que van encendre el conflicte més del que ja estava i va provocar la guerra civil. No sembla molt coherent amb la seva posterior defensa de les minories.
Que després, ja retirat i segurament ja amb el càncer que el rossegava, fes ostentació de”sagesse” davant un públic selecte per a fer-se immortalitzar, no el redimeix del seu passat.

Albert Miret
Albert Miret
17.01.2022  ·  07:41

Em temo que si Mitterrant hagués pensat quan deia això amb la part de Catalunya que França va robar, haguera callat. “Al segle XXI, el món haurà de crear un sistema legal que protegeixi les minories, que els atorgui els mitjans per a viure lliurement amb l’essència d’aquells atributs que li permeten de satisfer les seves aspiracions nacionals. I si no ho fem ens trobarem amb un escampall terrible. I no s’acabarà mai”. Deixant de banda espanya, que demostra cada dia que més que un estat és un territori governat per la màfia com van ser els darrers anys de dictadura Cubana, crec possible que la intel·ligència dels països avançats faci dur a terme el que Mitterrant va dir en aquella reunió, pel seu propi benefici i governança. Esperem que la Unió Europea serveixi almenys per crear un nou ordre perquè les minories puguem viure en pau sense ser espoliats i violats diàriament per les majories, encara que no s’arribin a la boca, com és el cas.

Salvador Molins
Salvador Molins
17.01.2022  ·  07:56

Els francesos parlen molt però tots sabem que són els més jacobins del món. No m’agraden la gent que quan són davant del poder no fan i després en reunions íntimes diuen coses maques, això sI, sempre abans de res les grans unitats, s’entén “França” -la jacobina- o Ñ -la lladra i presó de pobles-. Això que estem parlant se’n diu “Independència” i sí, en un procés d’independència no has de renunciar mai a cap part del territori fins al final, ningü sap com quedaran les fronteres.
La Nació sencera, la Llengua catalana, l’estat independent i la Constitució breu, clara, potent.

I pels aires depressius que corren aquests dies us vull dir:

Catalans!

Lluitem per salvar el nostre país.

Lluitem per salvar la llengua.

Lluitem per salvar el món.

Lluitem per salvar-nos nosaltres mateixos, pels nostres fills que encara en són innocents, i pels seus fills i pels fills dels seus fills!

No ens rendim!

Persistim!

Sou conscients CxR que som el ferment de la Independència?!

Salvem-nos!
Salvem Catalunya, les pandèmies, els altres, la llengua, tots aquests compromisos … inclosos en el Mandat del 1r d’octubre i la DUI, del 2017, que avui i ara una vegada més reafirmem, corroborem i ens hi comprometem.

Així edifiquem i edificarem la ja incipient República Catalana Independent.

Siguem-ne lleials i conseqüents.

Carles Farre
Carles Farre
17.01.2022  ·  08:31
jaume vall
jaume vall
17.01.2022  ·  08:38

Com bé exposa Jaume Riu, editorial relaxant, per mostrar les tendències de fons. Com molt bé diu Miquel Gilibert, massa optimisme embafa quan la realitat demostra el contrari. També el futur havia de ser “català o talibà”, segons el president Clinton, i mira, està sent talibà, i ell, avergonyit de pecats del piu.

En qualsevol cas, tant de por ens ha de fer l’estat espanyol, com l’espanyolització de la nostra societat i classe política.
Nepotisme, corrupteles, portes giratòries nostrades, baixada de l’exigència acadèmica, culte al diner fàcil, falta de civisme a tots els nivells. Mediocritat política, enveja.

I, a sobre, manca de sentit d’estat.
Nosaltres, nosaltres som el que -tal vegada- ens mereixem el que tenim.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.01.2022  ·  09:00

AIXÍ DONCS, COM SUPERAR L’ERROR?

L’anècdota només servei per contextualitzar les interessants tesis d’en Waters… però voldria incidir en els tres errors de l’independentisme que cita Vicent.

Un d’ells, “l’obsessió de pensar sempre en les quatre províncies confonent la nació amb l’autonomia” ¿Com s’ha d’interpretar en quan l’estratègia de ruptura a seguir?

Perquè a nivell teòric, ho veig clar que la nació són els països catalans, però a nivell de l’acció, del ara i aquí, aquest aquí, només és possible a Catalunya… o jo també caic en la mateixa visió estreta?

Joan Cuscó
Joan Cuscó
17.01.2022  ·  09:30

Ja sé que no té a veure (o sí) amb l’editorial, però podrieu informar de l’escàndol (històric) al Parlament de Ctalunya publicat per alguns diaris en quan a les pagues esgarrifoses a funcionaris que ja no hi treballen?
Així si que no farem República!

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
17.01.2022  ·  09:46

Diu ( en present ) Friedrich Nietzsche a “Així parlá Zaratrusta”

Encara hi ha mil camins inexplorats … L’home i la terra dels homes son encara per descobrir. ¡Vigileu i escolteu, solitaris!. Del futur arriban vents que baten secretament les seves ales; un alegre missatger cerca oïdes delicades .

I també

I la vida mateixa em confià aquest secret : “Mira – em digué-, jo soc allò que sempre ha de superar-se a sí mateix”

Ens resta molt per aprendre i estem entretinguts en permetre enganys i censures. Manca molt estudi i reflexió davant de tanta ignorància i estulticia.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
17.01.2022  ·  09:47

L’autonomisme d’Esquerra es el pa salvador per erc i per junts, queapostaclqrament per politiques comu.nistes de la Colau. La MADURO COLAUesla Presidenta real de la Comunida autonoma de la Cataluña Venezolana pobra, miserable i excliusiva per les esquerresCOMU.nistes

Carles Serra
Carles Serra
17.01.2022  ·  10:15

Gràcies per l’editorial, a la mateixa fas esment que hi ha parts que no són tant independentistes com la de Girona i poses d’exemple Barcelona, també interpreto jo el famós cinturon rojo, que ha resultat de tot menys rojo, no valors democràtics i d’ideologia franquista.
Lo que varen batejar Tabarnia.
Tinc molt clar Vicent que no faràs un anàlisi del perquè tenim Tabarnia i els partits/votants que la representant.
L’onada que varen tenir els voltants dels anys 60 de ciutadans procedents de diferents pobles d’espaÑa (2.000.000) amb els valors de la natalitat, ha donat entrada aquest valors que comporta aquesta paraula Tabarnia; ja veus lo que cantaven els treballadors de la Ford a Catalunya fent vaga, A POR ELLOS. que una majoria portaven un fotimer d’anys vivint a Catalunya, ja que dir dels que hi varen néixer.
Els partits que volen aixemplar la base amb votants de Tabarnia, són coneixedors d’aquesta realitat com ER.
També hi han els col.laboracinistes de traïdors catalans, com el nou Alejandro Lerroux, que ja no fa falta que ens vinguin de Madrid per dividir-no’s, per això hi ha l’Oriol Junqueras, el mossèn, i tota la seva colla, Sergio Sol, Rufiáns i companyia.
En fi Vicent, dius que seguiràs lluitant per la llibertat, gràcies; però tinc molt clar que és un predicar en el desert; en el llarg d’aquest 300 anys de colonització hi han hagut molts Vicent, però encara seguim se’n esclaus d’aquesta espaÑa franquista.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
17.01.2022  ·  11:34

Sr. Director el felicito per la peça d’avui perquè em sembla que aporta lucidesa, elements de pensament de futur i mirada internacional.
Miterrand és possible que parlés influït per la carnisseria iugoslava. Una carnisseria que, cal no oblidar-ho, va succeir a Europa i amb comandants dels cascs blaus mirant com afusellaven civils indefensos sense fer-hi res. .
Ens aniria bé meditar sobre el fet que, contra el que es pugui dir, els partits no tenen com a primera prioritat la independència. La seva primera prioritat seria sobreviure com a partit i, si pot ser, arribar al poder. Al poder que sigui.
No cal menystenir tampoc la capacitat operativa dels partits. Són una màquina organitzada amb personal al seu servei. Tenen capacitat per orientar la societat en la direcció dels seus objectius que acostumen a ser identificables i , per raons de supervivència, adaptats al medi. Deixo de banda els que, aprofitant-se del poder dels partits, es dediquen a corrupteles i corrupcions personals ja que no aporten res positiu i només ho fan anar tot molt pitjor.
I sí, algú ha de dirigir la Generalitat per tal que faci la feina d’administrar les competències que té al servei de tota la societat. La pregunta interessant és si és la Generalitat qui ha de dirigir el procés d’independència.
Al meu entendre, un dels problemes del darrer procés d’independència és que, per tal d’arribar a votar, per tal de superar la nostra evident situació d’inferioritat, van haver de confluir tres elements que en principi tenen objectius diversos: societat, partits i administració pública. Espero que algun dia això pugui ser examinat en perspectiva i detall perquè crec que explica el punt en el qual ens trobem: fracassat el projecte, els tres actors no s’ajuden sinó que es fan nosa i s’afebleixen mútuament.
L’enfoc de les minories nacionals em sembla un camí molt interessant perquè no depèn ni dels partits, de cap estructura administrativa consolidada i, per tant, té camp per córrer. Arribar a la independència per aquest camí és molt mes llarg que no pas fer-ho amb un cop de mà magistral però, quan el camí del cop de mà no et surt bé, potser és intel·ligent explorar, com vostè em sembla que suggereix, altres camins.
Des del meu punt de vista aquest serà el futur.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
17.01.2022  ·  11:59

Estic amb Pep Agulló: Objectiu irrenunciable: Independència PPCC complets. Viable, immediata possible, pràctica… , el Principat, que és on esteu més conscienciats. Nosaltres, els valencians, anem creixent en el sentiment necessari d’independitzar-nos, igualment, però al rebuf vostre. En quan l’assoliu, ací, només quedaran en l’oposició quatre rates: La instaurada minoria contaminant, xucladora, nacional espanyol-lista. Històricament, constituïm un matrimoni malcasat, a la força, pels seus interessos, aliens als nostres, en contra nostra; econòmicament, culturalment, identitàriament. Més prompte que tard, s’ha de resoldre per bé de TOTS, a la llarga. Polítics nostrats!!!: Assenyats…?, realistes…?, acomodats..?, prudents…?, porucs…?, covards…? contemporitzadors…?, patriotes (de qui)…?.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
17.01.2022  ·  12:23

Les previsions de futur son una idea bona però unaltre tema és que la marca ñ va al seu aire. Catalunya si no fa un gran pas endavant cap a la independència també quedara ofegada

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
17.01.2022  ·  12:33

He trobat molt important el P.S. En efecte penso que els tres errors fonamentals que es van cometre el 2017 els vas senyalar amb total encert; i també veig que seguim cometent-los sistemàticament. I és la mania de fer les coses des de dalt: des del govern, des del poder establint fronteres o admetent les ja establertes, i des de la legalitat també ja establerta. Tot des del poder! I això és contradictori totalment amb el fet que la independència de un poble o de una minoria suposa sempre una revolució, que mai es fa des del poder. Aquests errors tenen i han tingut greus conseqüències; per exemple buscar companys de viatge que es regeixen pel mateix principi (Comuns, Psc,etc); o enfortir la partitocràcia, autèntic cancer mortal per a la democràcia.

I d’aqui passem a la segona important part del P.S. A Catalunya cal reformar a fons la llei electoral, lligant el Parlament als ciutadans que decideixen com es forma, i els diputats a les seves jurisdiccions i als seus votants sense la intervenció dels partits i els seus aparells, o amb la mínima intervenció. Cal evitar com sigui que els diputats es deguin al partit, i que en canvi es deguin als ciutadans. Cal trencar les llistes tancades d’alguna manera, perquè si no passa que no escollim diputats sinó que referendem diputats que ja han escollit els aparells dels partits. Un cop més la mania de fer-ho “des de dalt”, tot ben segur i controlat! És la llei de la POR…..

david graupere
david graupere
17.01.2022  ·  16:52

Les vostres lectures són música a l’oïda, però cal contrastar amb fets: els dirigents del 2017 van triar per nosaltres, per tant, no podrem saber quina línia de fets s’haguessin esdevingut, però a jutjar pels jordis damunt dels autos de la civil cridant la gent que tornés cap a casa, fa intuir cap on anava el moviment: de cap a la llibertat. Més encara per l’aturada de país uns dies més tard.

Llegir francesos és important, però llegir abans escriptors catalans que toquen de prop, per posar un exemple, la tragèdia algeriana, és essencial. És per això que recomano llegir els escriptors nord-catalans als sud-catalans, perquè la matriu d’estat que tenen al cap és francesa, no en tenen res d’espanyols, perquè el centre de poder és París, però ho fan des de la seva catalanitat… que és just la nostra sense la interferència espanyola. Redescobrir la catalanitat fora de l’abast de Madrid és una finestra única per a retrobar-nos i saber cap a on cal anar.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
17.01.2022  ·  17:27

Des de bon començament del camí independentista, el fonament teòric no és el correcte per falta del coneixement que els líders tenen de la vilesa de l’estat espanyol.

Sense que Europa sàpiga els tres-cents cinquanta anys de guerres i genocidi cultural contra Catalunya no crec gens probable, doncs, que entrem en un nou cicle de la lluita per la independència .
Les teories de François Mitterand no demostren que ara començarà un nou cicle aprofitabe.

Però estic d’acord que s’han de qüestionar les bases ideològiques del moviment, sobretot aquelles que ens fan somiar en momentums il·lusoris molt impossibles.

Espanya no es pot moure de la posició que ha mantingut durant moltíssims anys.
Espanya, encara que vagi contra la història actual, té recursos suficients per seguir dominant Catalunya perquè l’estat espanyol mai s’ha vist despullat i no ha vist la seva misèria humanística.

Només Catalunya podria mostrar-li la seva cruenta i cruel història d’abusos infinits.
Però Catalunya, fins ara, vol seguir educadament callant la corrupció i les morts causades per un estat essencialment colonial

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies