Treballadors “virtuals”: servei de rics, salaris de pobre

  • Atès que la força motora del mercat global és la desigualtat, cal procurar que l’equilibri d’aquest desequilibri no es perdi mai

Marta Rojals
29.04.2024 - 21:40
Actualització: 29.04.2024 - 23:52
VilaWeb
Fotografia: Freepik.

Avui que és vigília del Primer de Maig em ve al cap la notícia sobre uns restaurants de Nova York que fan servir personal “virtual” per a abaratir costos. Per “virtual” hem d’entendre assistents de carn i ossos que viuen a les Filipines però treballen a Manhattan, Queens o Nova Jersey a través de Zoom, la coneguda aplicació de videoconferències que va triomfar durant el confinament. Des d’una pantalla instal·lada als establiments, reben la parròquia, els expliquen la carta, els fan recomanacions, agafen les comandes, gestionen els lliuraments a domicili, atenen les trucades, supervisen les ressenyes a internet, tot això amb una diferència horària de 12 fusos i una d’honorària de 3 dòlars l’hora respecte dels 16 del salari mínim de la ciutat que no dorm mai.

El sistema no és cap novetat, és clar, ve a ser com una versió en color d’aquell model que coneixem bé de les companyies que subcontracten l’atenció al client a l’altre cap de món –com per exemple els teleoperadors que si els parles en català t’insulten o et pengen, perquè al final allò que interessa al contractant és que l’experiència per a l’usuari resulti la mateixa que li podrien oferir al costat de casa. I si la notícia ha cridat l’atenció dels mitjans, si als espectadors ens ha suscitat cap inquietud ètico-laboral, és més aviat pel fet de tindre el treballador explotat davant per davant –els ulls, la boca, un pòster dels menús penjat a darrere, a la paret del que deu ser una habitació llogada–, cosa que impacta més que llegir un “Made in Bangladesh” a l’etiqueta d’uns pantalons.

D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol, diu la saviesa popular, i també la filosofia de l’economia globalitzada. De fet, el nostre sistema de vida –tecnològic, industrial, tèxtil, alimentari– se sosté en bona part sobre una mà de patiment ingent que, si no fos a ulls cecs, cap societat mentalment sana no el podria suportar. Però bé, potser només seria el primer impacte, perquè a tot ens hi acostumem, la gent, i si molt ens amoïna una injustícia, en fem un documentari o una exposició del World Press Photo o un article com aquest. I també hi ha l’aclaparament per l’inesperat, la sensació que la tecnologia ens serveix sofisticacions que encara no sabem com s’acabaran, com ara el procés invers, la feina en remot de treballadors en aquest cas privilegiats, desplaçats a destins “barats” però amb salaris d’origen que dupliquen i tripliquen la mitjana local. Però aquesta és una altra història que avui no toca i se m’ha escapat.

Hom pot dir que teletreballar a Manhattan en horari trastocat no és més esclau que fer una guàrdia en un hospital, o que tres dòlars l’hora són una fortuna per als estàndards de les Filipines, i segurament en això tindrà raó, perquè aquest trosset serà veritat, i no ens hi capficarem més; al final, una empresa que sap aprofitar-se de les desigualtats salarials globals i de la laxitud dels drets de segons quins països també ofereix una sortida de la pobresa extrema a alguns dels seus habitants. És un win-win total: per a l’empresari, per una banda, perquè pagant salaris dignes al país d’origen no podria maximitzar els beneficis dels accionistes, i per al treballador en remot per l’altra, perquè pot continuar vivint per més de quatre rals al seu país depauperat. Ara bé, sense passar-se de generosos: atès que la força motora del mercat global és la desigualtat, cal procurar que l’equilibri d’aquest desequilibri no es perdi mai.

Ves per on, mentre debatem si els robots i la intel·ligència artificial ens acabaran prenent la feina, l’espècie humana encara confia en la pròpia fal·libilitat mentre surti a bon preu. També dels Estats Units ens arribava la notícia d’un altre experiment tecnològic, aquest bastant maldestre, amb humans deslocalitzats: una filial d’Amazon presumia d’un procés de compra basat únicament en càmeres i sensors, i al final es va descobrir que tenia 1.000 supervisors que el monitoraven des de l’Índia. El secret no va aguantar –era complicat d’atendre les necessitats dels clients des de 20.000 quilòmetres de distància–, però essent un sistema encallat a mig camí de la distopia, ens dóna alguna pista d’allà on som. Igual que el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ni el llibre electrònic no ha matat el de paper, sembla que la tecnologia no acabarà de fer net de la mà d’obra humana, si més no fins el dia que sortirà més barat entrenar una màquina.

En el mentrestant d’aquesta transició híbrida, el model és ben legal mentre no sigui il·legal, perquè les idees són més ràpides que els legisladors. I si es tracta de mantenir el desequilibri que és motor, d’impulsar-lo, de donar-li força, els avantatges de l’invent són innegables: el personal a distància no ocupa espai, cosa important al preu que va el metre quadrat als països contractadors, i com que no es troba físicament dins de la geografia coberta pels drets laborals locals, tot se simplifica: si hi ha cap inspecció inoportuna, apagues el monitor i vet aquí un gos, i si el conflicte ve de les condicions dels treballadors, més fàcil encara: on abans hi havia un gerent que els assenyalava la porta i els deia que al carrer hi havia una cua de cent candidats, ara els podran advertir que a tal altra punta de món n’hi ha milions esperant d’acceptar la feina de grat.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any