22.12.2020 - 21:50
Aquest és el meu últim article del 2020. Quin any! Tanta anomalia, tantes víctimes, tants despropòsits; i tantes possibilitats perdudes, també. Fa uns dies, David Fernàndez em deia que, al començament de l’estat d’alarma, hi va haver un moment en què s’intuïa que alguna guspira podia canviar les coses. Però després la gent va començar a aplaudir des dels balcons. Això no ho deia en David, ho dic jo, tot i que potser ell hi està d’acord: aquells aplaudiments van sortir de la bona fe, no en tinc cap dubte, però era el preludi de la passivitat amb què hem afrontat l’estat de les coses, aquesta passivitat que ha fet que la pandèmia –més aviat: la gestió de la pandèmia– ens endormisqués en comptes de deixondir-nos. Que bonic que hauria estat aprofitar l’ocasió per escapar de les rutines i que aquella guspira inicial hagués pres.
Aquestes espurnes socials s’han d’aprofitar amb celeritat abans no s’apaguin. O abans no les extingeixin els instruments del poder. Això ho sabem prou bé a Catalunya: la revolta de l’1 d’Octubre va ser reprimida per l’estat espanyol en pes quan va veure que una guspira de rebel·lió havia esdevingut foguera. I aquell foc encara crema, a pesar de la repressió i a pesar dels equidistants (que cada vegada ho són menys, perquè els dos milions de persones que hem quedat fora del joc democràtic els destorbem). Aquell foc encara crema, també, a pesar d’alguns independentistes i no precisament gràcies a ells. Són aquests que, davant de les eleccions catalanes vinents, semblen entestats a conduir-nos cap a l’abstenció; uns que defensen l’alcaldessa de l’Hospitalet per no quedar-se sense les prebendes de la Diputació de Barcelona, uns altres que emblanquinen la repressió consentida i exercida pels socialistes espanyols. I uns i altres que gestionen la pandèmia amb mostres evidents d’incapacitat.
Amb David Fernández vaig coincidir en el concert que la cantant Lu Rois va fer al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia el 10 de desembre. La Lu hi presentava un nou disc, Microcosmos, mig encallat des del març per la pandèmia, tot i que es pot escoltar per Spotify o en CD. En David hi era perquè va participar en el concert fent de rapsode en alguns moments. I qui és Lu Rois, us deveu preguntar alguns dels qui em llegiu? Una jove cantant que prova d’obrir-se camí en aquest món cultural farcit de competències gens igualitàries i que, havent compost un disc sobre la seva experiència de maternitat, sobre tot l’amor i tots els daltabaixos emocionals que això implica, no cau en la sensibleria en voga. Ella mateixa ho va dir enmig del recital: tot el que és personal també és polític.
Per què parlo d’aquest concert enmig d’un article sobre guspires d’amotinament? De tant en tant, algunes persones que em fan la concessió de llegir-me diuen que només em queixo; un bon amic m’ha arribat a qualificar de barrufet rondinaire. Caram! Però s’equivoquen. Pel món hi ha una mena de persones que totes les iniciatives institucionals o avalades per molta gent els semblen bé. I quan hi ha algú que dissenteix i exerceix una crítica més o menys accentuada, es pertorben o s’emprenyen. No vull dir que els qui hem agafat un to literari de gemec o de denúncia tinguem raó: de vegades en devem tenir i de vegades no; o, més clar encara: en devem tenir o no segons moltes variables. Però hi ha una cosa que sé: és bo que del ramat en surtin veus discrepants, perquè les guspires de la creació i del pensament no s’apaguin mai. Sobretot per no conviure únicament amb les llistes dels més venuts, que serveixen majoritàriament per a apagar-nos, individualment i col·lectiva.
Massa agosarat de part meva, ho sé. Concediu-me l’atreviment, si us plau. En aquest últim article d’un any tan difícil per a tanta gent volia desmentir el meu caràcter rondinaire. Ben al contrari, prenc aquell concert de Lu Rois (el primer a què he assistit des que vaig sortir d’un hospital a final de març), on em vaig trobar amb David Fernàndez i vam parlar de guspires i de revoltes, per a confessar que les cançons que vaig escoltar em van emocionar. Com m’emocionen i m’interpel·len totes aquelles coses que surten del fons de les persones per a incendiar-me, per a incendiar-nos, com a éssers polítics que, abans de ser ramat, volem ser consciències inquietes.
(A la memòria de l’Arnau Puig i de tots els qui ens han deixat en l’anòmal dos mil vint que és a punt d’esllanguir-se.)
