Tornar-ho a fer o no tornar-ho a fer, aquesta és la qüestió

Ja no venia d’un minut, de dues hores, de dies, mesos: a aixecar el cul de terra i tornar a casa a sopar, sempre hi hauríem estat a temps

Marta Rojals
03.10.2022 - 21:40
Actualització: 04.10.2022 - 08:09
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De cinc anys ençà, en aquestes dates, l’independentisme de base passem individualment pel divan. D’alguna manera tenim la necessitat d’expressar allò que sentim en comparació amb allò que vam sentir, eixamplant el radi del “ni oblit ni perdó”. Perquè cada any que ens separa del 2017 es fa més fosforescent la finestra d’oportunitat que ens vam tancar als morros des de dintre, deixant penjada una incògnita que, vist on som ara, cada vegada és més difícil de (su)portar: la del què hauria passat si.

Enguany, com a novetat, d’aquell “si” condicional s’ha revelat el detall del pla d’intervenció militar a Catalunya amb 3.500 soldats. Avalat per la ministra de Defensa espanyola, es veu que fou activat sense el seu coneixement dos segons abans que el president suspengués la DI per la promesa d’una falsa mediació. Entre això i allò, ara sabem que la República dels vuit segons va estar amenaçada per colpistes una quarta part del seu temps; i també sabem, publicat per periodistes ben connectats amb el poder, que va anar de dues hores que la Comissió Europea no oferís mediació entre Catalunya i Espanya l’endemà del 3-O, en un intent sufocat in extremis per –n’hem de dir així– la diplomàcia espanyola. Déu n’hi do, per aquesta banda, quantes monedes van estar girant a l’aire en un període estretíssim de temps.

L’altra part de la incògnita és la que era a les nostres mans. Tots ens hem demanat què hauria passat si aquell motor que era el carrer, l’esperó continu dels nostres dirigents des del 2012, no hagués afluixat just quan calia donar-li més gas. Què hauria passat si no els haguéssim deixat de petja el 2-O, el 3, o el 10, no ho sabrem mai. Mentre una part de l’independentisme té molt clar que els nostres representants ens van deixar sols i així els ho expressen com poden, també n’hi ha molts que pensem que d’una manera o altra ens vam acabar deixant sols tots a tots, cadascú en el seu paper. Que no ens vam saber retroalimentar com les intenses setmanes precedents i, sense aliment, és clar, aquella màquina que era tot potència es va aturar en sec.

Cinc anys més tard, una bona part afirmen que si haguessin sabut el que saben ara no hi haurien posat figuradament la pell, que ni tan sols haurien votat, per afegir-hi més drama. Malgrat ells, crec que encara som més els qui, per un motiu idèntic, hi tornaríem ara mateix. Amb aquella força que emergia de totes les esquerdes del país com la lava d’un volcà, amb l’ull del món a damunt com a testimoni, amb l’estat espanyol començant a violar els tractats de la Unió amb el pla militar contra la seua (encara) pròpia població. Ja no venia d’un minut, de dues hores, de dies, mesos. A aixecar el cul de terra i tornar a casa a sopar, com vam fer tan aviat, sempre hi hauríem estat a temps.

Perquè posats a fracassar, si fracassàvem, almenys que no fos per haver-nos retirat preventivament. Perquè per acabar perdent tot això que hem perdut igualment, ja valia la pena no deixar-nos sols els uns als altres una estona més: per als més mandrosos, com a mínim el temps que hagués durat la resolució d’aquelles dos o tres monedes a l’aire històriques i poder treure’ns de sobre aquests “i si…?” que arrosseguem tan penosament. I també, avui dia 4 d’octubre, per poder donar la raó als uns o als altres amb proves fefaents més enllà de la politiqueria i els jocs del poder. Als que diuen que no érem prou gent i que resistir-s’hi hauria estat pitjor, o als que diuen que no està demostrat que resistint no hauríem estat més. Als que consideren que la base s’eixampla forçant l’estat espanyol a treure la seua millor cara, o als que afirmen el contrari, que és quan l’hem forçat a treure’s la careta que s’hi han sumat més suports. Una lliçó aquesta última que ens van donar de franc els catalans del “jo no pensava votar, però en veure la reacció de l’estat, hi vaig anar”, i els que sense haver votat es van afegir a la vaga general de l’endemà passat: que les coses es fan fent-les. Perquè en aquesta empresa nostra no cal un 80% d’independentistes, sinó un 80% de demòcrates.

Si hi ha un “i si…?” que no ens deixa cap dubte, per això, és el de l’estat espanyol, una garantia en la qual hom pot dipositar tot l’aprenentatge del Primer d’Octubre. Però avui és avui, i una qüestió que no puc evitar de plantejar-me és si, sabent el que sabem ara, hauria estat possible la gesta que ens va conjurar a tots al seu voltant. El president Puigdemont deia l’altre dia des d’una pantalla que el referèndum ja s’ha fet i és vàlid, aixecant aplaudiments enfervorits. Servidora ho poso en dubte, no perquè no ho cregui, sinó perquè avui el no-reconeixement ja prové de dins mateix del moviment, un moviment atomitzat entre el “ja vam votar”, el “tornarem a votar” i les diverses variants del “si hi tornem, no hi tornaré” fruit del desencís i la por.

És el que té deixar passar el temps, que tot ho podreix. I el sector indepe que ens ha segrestat el temps ens ho recorda cada dia des dels seus hegemònics altaveus: (t’)hem guanyat, i com que (t’)hem guanyat, hem entaforat l’1-O en un museu i hem llençat la clau. Davant d’això, servidora, com a unilateralista i hiperventilada, sóc de l’opinió mixta i impopular que hem de tornar a votar –encara no goso dir la paraula prohibida– i sense esperar gaire –esperar què?–, considerant el principi de realitat de debò, el principal: que el permís de l’estat espanyol no el tindrem mai. Una altra cosa seria si el meu vot de l’1-O no hagués estat invalidat pels meus, per més que jo vulgui amagar el cap sota l’ala; és que a la meua edat i veient-los tan acomodats, ja confio poc que me’l vulguin tornar. Tot podria canviar, és clar, i estic disposada a mudar l’opinió si es demostra el contrari. Però un lustre més tard i mirant endavant, entre això i la persistència antidemocràtica de l’estat, una certesa i mitja és millor que cap.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes