Dos llibres espanyols per a aclarir el full de ruta català

  • La independència s’ha de fer com es va fer el 2017 i avui sabem prou coses que van ser a punt de passar per a reafirmar-nos-hi

Vicent Partal
02.10.2022 - 21:40
Actualització: 03.10.2022 - 11:31
VilaWeb

De vegades la gent s’ha queixat que els periodistes expliquem massa coses sobre què va passar el Primer d’Octubre de 2017. Però a l’altra banda passa igual. En relació amb això, són molt interessants les informacions de dos nous llibres nous: el de la periodista de La Vanguardia Lola Garcia i el del general de l’exèrcit espanyol Fernando Alejandre Martínez, que el 2017 era cap de l’Estat Major de la Defensa.

Les anècdotes que expliquen tots dos són importants, especialment si les combines, perquè mostren ben eloqüentment què hauria pogut passar el 27 d’octubre de 2017 si, en compte de renunciar a fer efectiva la independència, el govern de Carles Puigdemont hagués decidit de tirar endavant.

La conseqüència immediata hauria estat l’activació de l’exèrcit espanyol i el seu desplegament a Catalunya per a frenar la insurrecció popular. O per a intentar-ho, que no és ben bé igual –perquè amb 3.500 efectius poca cosa haurien pogut fer, en realitat. Segons el llibre de Fernando Alejandre Martínez, ell mateix hauria activat una operació pactada amb el govern espanyol que tenia per objectiu complementar, amb 3.500 militars, els 5.000 policies espanyols que aleshores hi havia desplegats al Principat. L’exèrcit, doncs, executant tasques repressives, hauria patrullat pels carrers d’una gran ciutat europea, en una imatge que no podia causar sinó basarda a Brussel·les.

I això darrer ho dic pel que explica Lola Garcia en el seu llibre. L’episodi que narra ella ja era conegut després d’una pregunta al Parlament Europeu, però ara n’hem sabut més coses i molt substancials. Segons el seu relat, el 4 d’octubre la Comissió Europea va estar a només dues hores d’oferir una mediació entre Catalunya i Espanya per a resoldre la situació creada, cosa que hauria fet miques la tesi de l’afer intern. Una mediació que, com ella mateixa reconeix, ho hauria canviat tot.

Va ser Juncker en persona –sí, Juncker– qui ho va escriure en un discurs que, per causa d’un viatge seu a la Índia, l’havia de llegir el vice-president socialista Frans Timmermans. Les imatges de les agressions de la policia als votants havien fet efecte en el si de la Comissió Europea i la decisió de resoldre la situació per la via ràpida, situant Catalunya en un altre nivell, ja havia estat presa. Però Espanya va mobilitzar molt agressivament tant el PP com el PSOE –i “agressivament” inclou crits al despatx oficials de Timmermans, amenaces i intents d’estripar el paper que contenia el text del discurs i que s’havia de llegir dues hores després. Tanta violència i totes les amenaces coordinades de PSOE i PP van fer efecte. I la resta de la història ja la sabem tots.

Tot això no és per a repassar el passat que hauria pogut ser i no fou, sinó per a pensar i planificar el futur que ha de ser. Perquè en dies en què alguns tornen a dir que no hi ha cap full de ruta viable per a la independència, resulta que el full de ruta és ben clar i davant els ulls de tothom: que Catalunya force Espanya a reaccionar de manera autoritària i antidemocràtica per obligar la Unió Europea a intervenir-hi i canviar les regles del joc. No hi ha cap altre camí sensat ni cap altre camí practicable.

I això s’ha de fer des del parlament, activant la llei de transitorietat i prenent les decisions que obliguen les autoritats espanyoles a renegar de la democràcia i a empènyer Brussel·les cap a una posició incòmoda, insuportable. Per a això cal una majoria parlamentària decidida a l’enfrontament. Siga amb els partits actuals o –segurament això serà més senzill– siga amb la irrupció de nous actors que agafen prou força per a arrossegar els vells a moure’s d’allà on no volen moure’s.

PS. El sector pessimista insistirà aquests dies a dir que tot això hauria pogut passar, però que no va passar i que ara la Unió Europea ja ha pres la decisió de seguir Espanya en tot, i prou. Això és no entendre com funciona Brussel·les, però, a més, aquesta anàlisi és equivocada vistes les coses que han passat després. Perquè aquella escena dels diputats espanyols escridassant el vice-president de la Comissió i intentant d’arrancar-li els papers de la mà, el 2017, és la mateixa –amb violència personal inclosa i estripades de papers– que el desembre del 2019 va protagonitzar la dirigent espanyola dels socialistes europeus, Iratxe Garcia, en l’intent d’impedir que Carles Puigdemont i Toni Comín fossen eurodiputats. I ja sabeu com va acabar la cosa.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any