Les tisores del temps

Posaria la mà al foc que, aquests dies, una de les frases més repetides és “ens veurem passat Nadal”, en la variant que sigui. I tothom entén que Nadal, aquí, no és el 25 de desembre sinó la quinzena aproximada que va de la vigília de Nadal a l’endemà de Reis (allò que ara hi ha tanta gent que anomena “festes”). La segmentació del temps és una convenció i la llengua ho delata. Ara que arribem a final d’any tanquem un cicle, i diu que és un bon moment per a fer balanç i per a fer llistes, per a tombar la mirada cap enrere i cap endavant. (Com si de veritat el temps fos un camí que ens ve d’enllà i que ens travessa i que se’ns va desplegant davant dels ulls quan avancem. Com si de veritat fos avançar, el fet de passar pel temps. La nostra llengua no em deixa parlar del temps sense fer-lo espai, ja ho va explicar fa un temps la Maria Bardají.)

Dèiem que arriba Cap d’Any i que la ràdio, els anuncis i els llums del carrer criden que és un moment tan especial. Però l’u de gener farà la mateixa fred i hi haurà la mateixa llum, i no haurà canviat res. I hi haurà gent que s’aixecarà del llit aquell matí i que canviarà el calendari de la cuina, i això tan quotidià serà la cultura que ha tallat el temps per aquí, en aquest nostre racó de món des d’on hem explicat a tothom que ho han de fer com nosaltres. És veritat que el cicle té a veure amb la Terra i el Sol i que per això hi ha cicles semblants que es consideren i s’anomenen en diverses llengües i cultures; però en canvi sí que és convencional en quin moment fem aquest canvi. Penseu en els altres Caps d’Any que els xinesos, els amazics i tants d’altres celebren en diferents èpoques, a casa nostra i per tot arreu.

Segurament totes les cultures tenen cicles que són conjunts d’estacions, de tal manera que el final d’un seguit d’estacions implica el començament d’un altre cicle. “Podem trobar llengües en les quals anys i núvols es designen de la mateixa manera, com en shona gore; en lloc dels núvols també podem trobar ‘la pluja’, com en lingala mbula”, ens explicava la Carme Junyent. És clara la importància que la natura té en la segmentació del temps, especialment en el que afecta els humans i la seva subsistència: l’aigua, la pluja, les collites. I no només són els anys, hi ha altres trossos de temps que tenen a veure amb l’entorn: els dies, amb el Sol; els mesos, amb la Lluna, i hi ha llengües que ens en parlen i no cal anar gaire més lluny que a la lună del romanès, que vol dir ‘lluna’ i vol dir ‘mes’.

Els trossos de temps poden ser batejats amb noms propis, que són un arxiu enorme d’antigues etiquetes que ens expliquen històries i visions del món. Per què setembre vol dir ‘setè’, si és el novè mes? Els noms dels mesos poden ser fòssils d’un calendari antic i, de retruc, una finestra oberta a les cultures que han segmentat i anomenat el temps segons les figures de poder, la religió, les festes i la vida. En llengües que en tenen, de mesos, els noms poden referir-se a activitats agrícoles, com passa en quítxua, de què poso només un exemple: el nostre gener correspon aproximadament a un període temporal anomenat panpay killa, que literalment vol dir ‘lluna de la sembra de cereals’. En altres llengües, els noms dels mesos expliquen què passa a l’entorn, com en polonès, en què listopad, ‘novembre’, és el mes en què cauen (pad) les fulles dels arbres (list). Els noms dels mesos poden correspondre’s a festes religioses, com el mes ramaḍān en àrab, o a enumeracions, com passa en tantes llengües, i no cal anar lluny: setembre, octubre, novembre i desembre també són enumeracions.

Més enllà d’aquestes diferències en les etiquetes que fem servir per anomenar segments temporals, és interessant veure que no totes les comunitats tallen el temps amb els mateixos ganivets. Les estacions i les setmanes en són exemples molt clars. “La idea de ‘setmana’ és clarament cultural. A l’Àfrica occidental són molt freqüents els cicles de quatre dies, determinats generalment pels dies de mercat […] El fet és, però, que els iorubes segueixen tenint dies de mercat cada quatre, vuit o setze dies; el problema només deu ser recordar en quin dia de la setmana toca mercat aquesta vegada”, explica un altre cop la Carme Junyent.

Que un mes sigui una lluna, que la setmana duri quatre dies o que les estacions depenguin de la pluja i les collites és la prova que el calendari és una convenció. Però és una convenció que necessitem fer funcionar, perquè si demà no hi hagués més rellotges encara ens entendríem, però sense calendaris la vida social es desfaria en molt poc temps. Els mesos, les setmanes, tots aquests talls de temps ens ordenen la vida: planifiquen la feina i l’escola, tanquen trimestres i discuteixen terminis. I potser per això, quan arriba Nadal i Cap d’Any, ens sobrevé una nostàlgia compartida: no perquè el temps, de sobte, tingui una profunditat diferent, sinó perquè la cultura ens ha ensenyat a sentir un tall concret al calendari. No canvia ni la fred, ni la llum. Només el full i, amb aquest full, la renovació de l’acord.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).