L'escriptor sicilià Andrea Camilleri.

A en Filippo i la Sandra

Tot això abans no passava. L’efecte eco de les xarxes socials, vull dir. Arribo a Palerm disposat a gaudir de la moma de ser presentat (gràcies, Roger Cassany) com un traductor conspicu de l’escriptor més prolífic del món i em trobo enmig d’un debat encès: és veritat que les dones de les seves novel·les són modernes i els homes uns primaris? La informació digital viatja més de pressa que RyanAir, i a Sicília, o com a mínim a l’Aplec Mundial de Fans de Camilleri organitzat en ocasió dels vint anys del Camilleri Fans Club, sembla que avui el mitjà més llegit ha estat precisament aquest que teniu a la pantalla. No sé pas què deuen haver entès, perquè a mi em continua costant tant com sempre fer comprendre als fills de la Gran Itàlia que el català no és cap dialecte de l’espanyol, però el cert és que part de l’àpat de benvinguda el dediquen a discutir aquesta qüestió tan peluda. Però com que aquí hem vingut a parlar d’en Montalbano, vet aquí el menú del xeflis: fregitel·la d’especialitats palermitanes (ho poso en VO perquè què seria un article sobre Itàlia sense una bona citació ben innecessària en italià?: panelle, crocché, verdure pastellate, sfincione, caponata, arancinette miste, polpette di sarde), entrepanets de milza (alerta que això, la melsa, per més angúnia que faci als poc amants de les vísceres, és la teca mare de tota la palermania, l’equivalent del bocatacalamare per als madrilenys), dos plats de pasta (mezze busiate artigianali con code di gambero, granella di pistacchio e pomodorini i caserecce con ragù bianco di suino nero dei Nebrodi, ricotta e finocchietto), i, per postres, cassata, torta al pistacchio e biscotti. Qui no vulgui VO que no vagi a l’era.

Som en un dels centres històrics més maltractats d’Europa. Devastat per les bombes, la brutícia i el furt sistemàtic a càrrec de la màfia (en forma de polítics de tota casta), fa pocs anys que l’han començat a rehabilitar. Molt a poc a poc. Però tot i així aclapara el visitant amb la increïble vivacitat dels mercats de carrer, on els ciclomotors circulen tranquil·lament, i sense casc, entre el metre i mig de passadís de parada a parada (us imagineu això a Barcelona, on per saltar-te mig semàfor et munten un consell de guerra?). Els mercats (la Vucciria, del Capo, Ballarò) són sagrats perquè la teca és l’ànima del poble sicilià, tal com posarà de manifest l’aplec camilleraire oferint als socis aperitiu rere aperitiu. L’acte central de la trobada, però, no se celebra a cap trattoria sinó al pavelló del jardí botànic, una illa de verdor i plantes exòtiques que mereix per ella sola un viatge a la ciutat (a tota l’illa la vegetació és realment exuberant). I mentre els set xerraires de la taula, tots senyors, xerrem, constato que les senyores fans camillerianes assegudes a platea potser no són del segle XXI però, en nombre, sumen clara majoria, com en tot el que toca a l’univers de la lectura.

L’escriptor, a qui els membres del CFC anomenen afectuosament ‘il sommo’, no ha pogut venir perquè ja tenia un compromís a l’Institut Italià de París, però envia un missatge enregistrat molt aclamat pels assistents. I mentre contemplo la passió i l’entusiasme d’aquesta gent de procedència tan variada (n’hi ha molts del nord d’Itàlia, on el sicilià és realment una llengua llunyana), rumio que encara és més admirable la feina de persones com en Filippo Lupo, ànima i cara visible del grup de fundadors del club, que ha dedicat milers i milers d’hores a recollir en un web la inabastable quantitat d’informació que envolta aquest escriptor excessiu i que a nosaltres, els traductors, ens facilita tant la feina. Tots els fans que em presentaran en ocasió de l’aplec em formularan la pregunta que em fa sempre tothom (‘Com t’ho fas per traduir en Camilleri?’), però crec que seria més interessant demanar-li a ell com s’ho fa per posar ordre en un univers tan prolix i ramificat com el del creador del comissari Montalbano. Penseu, i mentre rumio això ja he tirat jardí botànic avall, fins a desembocar a l’esplèndid passeig marítim de la ciutat, que actualment ja passa pel centenar llarg de títols publicats, i n’hi ha cinc més d’anunciats. Andrea Camilleri estimava Vázquez Montalbán, en Filippo estima en Camilleri i jo ara mateix estimo la sicilianitat entera, melsa inclosa, per més que a les eleccions municipals que se celebraven avui mateix hagi tornat a guanyar la mà…, perdó, Leoluca Orlando. I això que per primera vegada es presentava un partit independentista, Siciliani Liberi (estem encomanant la malaltia al món?). Ja al capvespre, plantat davant del palau renaixentista on Giuseppe Tomasi di Lampedusa es va traslladar després que les bombes americanes esfondressin el noble casalot familiar del centre, l’esperit del Gattopardo em xiuxiueja que no em faci il·lusions. A l’illa del seu llinatge, Lampedusa, avui tristament famosa pels desembarcaments massius d’immigrants africans, els votants han descavalcat de la batllia Giusi Nicolini, capdavantera de la lluita a favor dels drets dels immigrants.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]