‘El món camillerià és una petita illa de normalitat per al català’. Són paraules de Pau Vidal, traductor a la nostra llengua de l’obra del prolífic escriptor sicilià Andrea Camilleri, de noranta-un any. La reflexió no és casual: Vidal ha estat l’escollit per ser el representant dels traductors de Camilleri de tot el món en el primer Aplec Mundial de Fans de Camilleri, que es fa avui a Palerm. Potser aquesta elecció tampoc no és casual: Camilleri ja va dir, l’any 2014, en la seva visita a Barcelona, que Vidal era probablement el millor traductor de la seva obra.

La trobada és organitzada pel Club de Fans de Camilleri (CFC). Dels milers de socis que té arreu, se n’esperen centenars, avui, a Palerm. ‘Serà sobretot una festa, l’anti-congrés acadèmic’, diu Vidal, però no amaga l’orgull (i el signe de normalitat) que sigui, precisament, el traductor al català l’encarregat de representar el seu gremi en nom de totes les llengües del planeta. Justament, quan acaba de publicar-se Un cau d’escurçons (Edicions 62), la darrera novel·la de Camilleri, parlem amb Vidal sobre la fal·lera catalana per aquest autor (el català és el tercer mercat del món de l’obra camilleriana), de la passió nostra per la novel·la negra, i també de com és de difícil de traduir un autor com ell, que basa bona part del seu art literari en el joc de combinar dues llengües: l’italià i el sicilià. Ho aprofitem, també, per parlar de l’Adelina, d’en Mimí, d’en Catarella, d’en Montalbano i, de passada, de la dona camilleriana, una figura interessant i particular, cada vegada més present a les aventures del comissari.

En què consisteix aquest aplec mundial de fans de Camilleri?
—És una cosa molt festiva, reflex de com funciona aquest club de fans. És a dir, es tracta de celebrar a l’engròs que a tots ens agrada llegir i divertir-nos amb les novel·les de Camilleri. Per entendre’ns, és l’anti-congrés acadèmic. Res de ‘caboriós’. Serà més aviat jocós.

Que es faci una trobada de fans d’un escriptor i que n’aplegui centenars no deixa de ser, a més d’una bona notícia, sorprenent…
—El fenomen Camilleri és un fenomen de masses en tots els sentits, pel nombre de vendes, de títols, per l’existència del club de fans, cosa que la majoria d’escriptors no té, i menys d’aquestes dimensions, etc. I aquesta trobada, déu n’hi do, si tenim en compte la mitjana de gent que solen moure els escriptors.

Sou el traductor de l’obra de Camilleri al català. I us hi han convidat com a representant dels traductors de Camilleri de tot el món. Poca broma…
—En primer lloc, el mateix club és molt conscient de la importància dels traductors, especialment en cas de l’obra de Camilleri, i, per tant, van considerar que no hi podien faltar. Algú va dir fa temps que els escriptors fan la literatura nacional i els traductors la fan universal. Pel que fa a mi, segurament m’han triat perquè saben que m’agraden els saraus i perquè tinc molt bona sintonia tant amb Camilleri com amb el president del club, Filippo Lupo.

Entesos, però el mateix Camilleri va dir, l’any 2014, quan va ser a Barcelona per la BCNegra, que éreu probablement el millor traductor que la seva obra havia tingut mai…
— Bé, suposo que tots saben que Camilleri i jo patim la mateixa malaltia. És a dir, que la forma ens perd, més que no pas el contingut. En les novel·les de Camilleri, cada vegada es veu més clar que la forma s’imposa a la trama. A banda d’això, penso que està molt bé que el traductor representant del gremi sigui en aquest cas català, sigui jo, l’Anna Casasses o algú altre, perquè és una manera de visibilitzar de manera molt diàfana un fet cultural que, per nosaltres, és molt normal i comú, però que sovint, a fora, costa de defensar. És el fet que nosaltres, els catalans, volem treballar i relacionar-nos com una cultura normal. I ho intentem. Però cada vegada que vas a congressos, has de partir de més enrere que els altres perquè has d’explicar que els llibres aquí també es venen en català i un reguitzell de banalitats més. En aquest sentit, que el traductor català doni visibilitat a la recepció d’un autor foraster com ell, jo crec que és el principal mèrit, més enllà de qui li toqui. De fet, podem dir que el món camillerià és una petita illa de normalitat per al català, perquè hi competeix en igualtat de condicions.

Camilleri té noranta-un any. Hi serà, a la trobada?
—No, Camilleri no hi serà perquè a la seva edat ja no és tan fàcil desplaçar-se. Per això va tenir molt de mèrit que vingués fa tres anys a la BCNegra. Tenia moltes ganes de venir a Barcelona. Penseu que el mercat català és el tercer, proporcionalment, fora d’Itàlia, després de França i Alemanya, en vendes de llibres de Camilleri. La passió per Camilleri té a veure també amb la fal·lera del poble català per la llengua, per la forma que comentàvem abans, etc. Som molts els qui trempem amb la llengua. La prova és que en castellà no té gaire èxit. Bé, de fet, el 90% dels lectors en castellà de Camilleri són aquí a Catalunya.

Voleu dir que gairebé és més seguit aquí que a Itàlia?
—A voltes tinc aquesta sensació, sí. He topat més d’una vegada amb la sorpresa tant a Itàlia com a Sicília que hi ha molta gent que no ha llegit cap llibre de Camilleri. Les xifres de vendes són espectaculars tant aquí com allà, però, tot i així, sorprèn que gairebé sigui més valorat aquí que allà. Aquí, és realment espectacular, ja sigui per l’efecte Vázquez Montalbán, una associació quasi automàtica, ja sigui per la cosa lingüística, ja sigui per la passió darrerament desorbitada i meravellosa per la novel·la negra en el nostre país.

Amb tot, els italians diuen que Camilleri és quasi impossible de traduir. És així?
—La traducció és sempre una feina imperfecta. I, de fet, un autor com ell és probablement intraduïble. No ens l’haurien de deixar traduir! He de dir que, a mi, se m’ha fet cada vegada més fàcil, a còpia de treballar-hi. Penseu que aquest aplec m’atrapa mentre faig la traducció número trenta-cinc de Camilleri. Des d’un punt de vista cultural, tan difícil és traduir Camilleri com Saviano, que és l’anterior traducció que vaig fer. Sempre has de fer moltes giragonses perquè hi ha molts referents, tant en la cultura napolitana com en la siciliana, que aquí són incomprensibles, i viceversa. Això val per a tots els autors estrangers. En el cas específic de Camilleri, la part dificultosa és l’aspecte lingüístic. Ell fa parlar en italià i en sicilià els personatges. I això no és poca cosa. Cal fabricar una pròpia plantilla per adaptar el conflicte lingüístic entre l’italià i el sicilià per a un ciutadà català. És una operació literario-formal complexa i, de fet, la major part de congressos, aquests sí, acadèmics, versen sobre això. És un fenomen que no pots reproduir tal qual perquè la relació entre l’italià i el sicilià no és ni molt menys la mateixa que hi ha entre el català i l’espanyol. Aquesta equivalència no funcionaria.

I com ho resoleu?
—D’entrada, si apliquéssim l’equivalència i un personatge es posés a parlar en espanyol en la novel·la traduïda al català, generaria una distància molt diferent de la imaginada per l’autor original i superaria el que en diem la suspensió de la versemblança. Cal cercar altres estratègies que tenen més a veure amb registres socials. Cada traductor que s’ha trobat amb situacions similars ha acabat creant una varietat supradialectal que recull elements d’uns quants dialectes diferents, tots reconeixedors pel lector, però no identificables amb un dialecte concret.

Com en el cas de l’Adelina, la minyona de Montalbano?
—Ella parla bàsicament sicilià, sí. I en la traducció, en lloc de dir ‘has de tornar-lo’, li faig dir ‘tens que torna’l’. O quan ella diu, en sicilià, ‘ja vaig passar el motxo’, li faig dir ‘ja vai passar el motxo’. El lector entén que hi ha un tret dialectal, però no sap quin. D’aquesta manera, amb aquesta caiguda mig col·loquial, mig dialectal, es va definint el que en original és un sicilià molt marcat. Però ep, com deia, en la traducció sempre s’hi perd alguna cosa. No serà mai una feina perfecta, i menys en el cas de Camilleri.

I Catarella, què parla, en la versió original?
—Catarella és diferent. Ell és el ximple del poble i té un idiolecte propi deformat. Però no parla sicilià, parla catarallès. El gran repte a l’hora de traduir Catarella són les pífies. Per exemple, quan diu que han trobat un mort ofegat al mar, diu que hi ha un mort nedador (‘un morto natante’, a l’original). O la famosa ‘vull parlar personalment en persona amb vostè’. Sigui com sigui, la sicilianització de la llengua en l’obra de Camilleri ha anat a més. De fet, hi ha dos trets que s’han accentuat amb el pas dels anys: la sicilianització en el camp lingüístic i la presència de la dona, llesta, potent i moderna, com a temptació, en el camp argumental.

La dona com a temptació i moltes infidelitats…
—Cert. Això, com deia, s’ha accentuat amb l’edat de l’escriptor. I hi ha moltes lectores emprenyades amb el comissari Montalbano per la relació que té amb la Lívia, que d’altra banda és molt representativa dels temps d’avui, penso. A partir de La pista de sorra, que és quan en Motalbano comet la primera infidelitat, pràcticament a cada novel·la té un embolic. Jo crec que Camilleri s’adona que narrativament li funciona. El somriure de l’Angèlica és una mena d’apoteosi d’això. Però podria ser que aquesta presència femenina, de dona forta i llesta que indueix a la temptació, sigui una petició dels lectors. El lector vol marro i en Camilleri sempre fa molt cas i escolta molt els lectors.

Què voleu dir que la relació entre el comissari Montalbano i la Lívia és representativa dels temps d’avui?
—La Lívia és una dona moderna en el doble sentit de la paraula. És moderna perquè no són casats i viuen la relació a distància amb certa normalitat. I, alhora, ella accepta molt poc el rol tradicional de la dona segons l’estereotip creat pel mascle italià, és a dir, el de la dona que creu, que admira l’home per les seves opinions i que es tanca a la cuina. Ella no fa res de tot això. En la relació de parella ell és molt més conservador i tradicional que no pas ella. Ella és busca-raons i rondinaire, però sense deixar mai de ser moderna. Ella representa la dona del segle XXI i, en canvi, ell representa l’home sicilià del segle XX o, fins i tot, XIX. Les dones de Camilleri són del segle XXI; els homes, amb prou feines del segle XX. A les novel·les, a banda, hi ha el personatge del Mimí, que és el mateix però en versió de faldiller. És un home casat i enfillat que malda per conquistar femelles. De fet, a les novel·les de Camilleri l’home modern no existeix.

Montalbano és enamoradís i sembla que mai no en tingui prou, amb les dones, siguin ben modernes o no tant… Quin seria el seu model de dona?
—Una companya de lectures que tinc diu que cap. És a dir, Montalbano és el típic mammone italià que l’únic ideal de dona que té és la seva mare. I no en va, Montalbano és orfe de mare des del primer dia. L’ideal de dona, i això és part del joc, és la que no pot atènyer. No la trobarà mai, la dona ideal.

A les novel·les tampoc no hi apareix mai l’homosexualitat…
—Cert, no hi ha gens d’homosexualitat en l’obra de Camilleri. Podríem dir que el retrat que fa Camilleri és incomplet, però també és veritat que a Itàlia i, en especial, a Sicília, l’homosexualitat encara es viu d’una manera molt amagada. Barcelona és plena d’italians que han fugit d’Itàlia per poder viure tranquil·lament l’homosexualitat.

Els catalans i els sicilians tenim una part d’història en comú. Això es percep a la Sicília real o les novel·les de Camilleri?
—No. Sicília, per desgràcia, és molt italianitzada i, encara més, americanitzada. La petjada dels catalans a Sicília és camuflada sota l’etiqueta d’aragonesos i n’hi ha molt poc rastre, a part d’algun cognom i algun símbol. La campanya unificadora de l’escola i de la televisió italianes ha estat, malauradament, eficacíssima.

Entesos. Però, com comentàvem, Camilleri potencia cada vegada més la llengua siciliana a les novel·les…
—Sí, però compte, perquè aquí hi ha una mica del folklorisme itàlic, que és molt semblant a l’espanyol. Allò que en època de Franco en deien festivales de trajes y costumbres. Perquè m’entengueu, una anècdota: la darrera vegada que vaig visitar Camilleri a casa seva, a Roma, vam parlar de llengua, del català, del sicilià, etc. L’endemà, ell, casualment, tenia una entrevista amb Rai3, la televisió italiana més progressista. En un moment de l’entrevista, m’imagino que empès per la passió de la conversa que havíem tingut el dia abans, se li va acudir de suggerir que a les regions del sud d’Itàlia, on encara tenen els idiomes vius, s’introduís l’estudi facultatiu, és a dir, voluntari, de les llengües pròpies, com el sicilià, a l’escola. El presentador es va alarmar fins al punt que li va fer remarcar la condició facultativa de la proposta, no fos cas que es digués una bestiesa al seu programa. És a dir, proposar quelcom tan irrisori com això a algú que treballa i representa una de les cadenes presumptament més progressistes del país va semblar qui sap què de reaccionari. De fet, jo penso que la sicilianització de l’obra de Camilleri no deixa de ser una moda. Fixeu-vos que no l’ha seguit ningú. Ara que hi ha una batalla més o menys editorial per trobar-li un successor, cap dels candidats no utilitza cap de les llengües pròpies dels respectius territoris.

Per acabar, successor o no de Camilleri, amb quins autors italians de novel·la negra ens hauríem de fixar?
— Maurizio de Giovanni m’entusiasma, napolità. Antonio Mazzini, molt bo, de Roma. I Marco Malvaldi, de Pisa, també. Però cap d’ells no ha continuat amb l’opció de fer sevir les llengües pròpies. Sigui com sigui, a més de tots aquests autors, encara tenim moltes pàgines de Camilleri per gaudir, tant per qui ja el coneix com per qui el vulgui descobrir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]