Al Casino de Madrid, un home enfadat pren el micròfon:Don Leopoldo, jo us volia preguntar què tenen de diferent les lleis espanyoles i les estructures judicials espanyoles en relació amb les europees? Som tan diferents com diuen? Per què no ens fan cas? Per què no ens retornen aquells a qui ens han de retornar? Els presos han de tornar!” S’acaba d’obrir el torn de preguntes del públic a la taula rodona (vegeu ací el vídeo) sobre el futur del projecte de construcció europeu organitzada per una acabada de néixer Sociedad Civil Ahora. És el febrer del 2020, i fa un parell de mesos que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha reconegut com a eurodiputats de ple dret Oriol Junqueras (tot i que el Suprem espanyol no l’ha deixat anar), Carles Puigdemont i Toni Comín. Hi ha amargor amb el projecte europeu per part de l’home que pregunta, i això es respira a l’ambient. Tots quatre ponents de la taula rodona es miren. Francisco Fonseca Morillo, director de la representació de la Comissió Europea a Espanya, remuga i gesticula amb les mans; Ramón de Miguel, ex-ambaixador i ex-secretari de política exterior i per la UE, somriu i fa que no amb el cap; Sonsoles Centeno, advocada de l’estat espanyol davant el TJUE, amaga el somriure nerviós amb un glop d’aigua i don Leopoldo Calvo-Sotelo Ibáñez Martín, lletrat major del Consell d’Estat i ex-jutge del TJUE, mira de respondre la pregunta. En aquell moment, cap d’ells no sap que un any després, Sonsoles Centeno serà a l’ull de l’huracà perquè esdevindrà una aliada inesperada del president Puigdemont i la resta d’exiliats al litigi contra l’estat espanyol i el Parlament Europeu per la immunitat i pels drets fonamentals. 

Qui alinea els serveis jurídics de l’Eurocambra amb Espanya contra Puigdemont?

Incomoditat al Casino de Madrid

Calvo-Sotelo es fa un embolic amb la resposta, perquè aquell home ha demanat pels presos, però volia dir els exiliats. Ramón de Miguel sí que l’ha entès, i pren la paraula tot seguit. “Vull sortir al pas d’una cosa que se sent cada dia al carrer: la frustració perquè les ordres europees de detenció d’alguns personatges no han funcionat.” Sonsoles Centeno fa cara de circumstàncies, una mitja ganyota, prem els llavis amb l’índex. “En cooperació judicial les coses fàcils funcionen automàticament”, continua De Miguel, “i les difícils, amb més dificultat. No hi ha hagut un cas de rebuig d’una euroordre d’un criminal d’un delicte comú. Però quan entrem en delictes de definició…” No acaba de dir la paraula. “Política”, l’ajuda Fonseca Morillo, xiuxiuejant la paraula. “Política…, que no comparteix tothom, com és la sedició, hi ha reserves. És que no volen cooperar? No. És que encara li manca un temps al grau d’integració de la cooperació judicial, requereix molts anys.” Se sent el sospir de Sonsoles Centeno a través del micròfon, encara obert. De Miguel ve a dir que la cooperació judicial encara no està madura. “Això requereix desenes d’anys. És un serial interminable, i que ningú no es pensi que tot ha de funcionar perfectament perquè no és així.”

Resignació, doncs. L’advocada de l’estat no pot aguantar-se les ganes d’intervenir, i hi diu la seva: “L’euroordre no és automàtica, encara que habitualment diguin que ho és. Per a la majoria de delictes hi ha un enjudiciament per part del jutge que ha d’executar, i de vegades creiem que s’extralimiten, però és aquí on entrem en unes línies grises on és el jutge qui decideix.” Ho deixa aquí. El tema cou, i més en aquell fòrum de debat que s’havia inaugurat feia tan sols unes hores amb una conversa entre Felipe González i José María Aznar. Ni més ni menys. Perquè aquesta Sociedad Civil Ahora va néixer amb el propòsit declarat de “potenciar un pacte d’estat per als desafiaments que afronta Espanya”; és un lobby aparegut fa poc impulsat des dels sectors més pròxims a l’estat profund, als guardians de l’estat, pròxims al PP i al PSOE, afavoridors del bipartidisme, simpatitzants de l’unionisme a Catalunya, nacionalistes espanyols.

La taula en què participava Centeno era la imatge de la capacitat del poder espanyol d’incidir en els engranatges europeus, de les estructures de l’estat pensades per defensar els seus interessos a la UE. Centeno és una peça més d’aquesta maquinària. És qui representa el Regne d’Espanya (el nom oficial de l’estat) davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és a dir, l’advocada de l’estat davant el TJUE no és tan sols la lletrada dependent del ministeri d’Afers Estrangers que representa el govern espanyol, sinó que representa el conjunt dels poders de l’estat, inclòs el poder judicial, amb qui fa d’interlocutor amb la màxima autoritat judicial europea. I malgrat que és jove (quaranta-tres anys) ja ocupa aquesta posició, i enguany ha estat candidata a ocupar la vacant de la jutgessa espanyola al TJUE. Ha tingut una carrera amb una ascensió meteòrica fins a un dels càrrecs més influents al tauler judicial europeu. A les seves intervencions públiques es declara profundament europeista, rigorosa i ambiciosa. Tres qualitats que en la seva posició s’han arribat a revelar problemàtiques, senzillament perquè en l’afer de la persecució infructuosa dels exiliats catalans el Tribunal Suprem espanyol s’ha declarat antieuropeista, poc rigorós i intransigent.

Un tràngol amb Valtònyc

Quan va participar en aquella taula rodona feia només mig any que havia assumit el càrrec. Un dels primers casos en què va participar fou el de Valtònyc. El jutge belga que examinava l’euroordre contra el raper va demanar al TJUE que es pronunciés sobre quin era el codi penal que s’havia d’aplicar per a poder prendre una decisió, si aquell que era vigent quan el van condemnar (menys punitiu per al cantant) o bé la reforma posterior, més punitiva, per la qual el reclamava l’estat espanyol i que en podia facilitar l’extradició. Centeno va defensar la posició espanyola, que va ser desautoritzada. L’advocat general del TJUE va fer una pregunta compromesa a l’advocada de l’estat. Li va demanar per què exactament creia que prendre la llei actual com a referència ajudava al bon funcionament de l’euroodre, i no pas la del moment dels fets. I encara li va etzibar: “Sembla que sigui tan sols perquè ja els va bé i prou.” Finalment, el TJUE va resoldre contra l’interès espanyol, tot dient que no podia aplicar retroactivament el codi penal per mirar d’activar la via ràpida d’execució d’una euroordre. 

L’advocada de l’estat, Sonsoles Centeno (esquerra), abans de la vista oral del cas Valtònyc al Tribunal de Justícia de la UE, el setembre del 2019.

Un temps més tard, Sonsoles Centeno va fer aquesta reflexió en una altra taula rodona a què va ser convidada a parlar del funcionament del TJUE: “Cada afer t’exigeix ser la millor, perquè en una vista oral no saps quines preguntes et faran. Aquella pregunta incòmoda, que és la clau de l’afer, si no la saps respondre, tens un problema; tens un problema tu i el té Espanya.”

El tomb amb Junqueras

Uns mesos més tard de la vista sobre Valtònyc, Centeno es va trobar enmig del revés judicial més greu que ha rebut l’estat espanyol aquestes últimes dècades: la sentència sobre Oriol Junqueras. Ella era qui representava els interessos de l’estat espanyol i va argumentar davant el Tribunal de Luxemburg que si a Junqueras li fos reconeguda la immunitat com a eurodiputat, no tindria pas cap efecte, perquè ja hi havia una sentència condemnatòria ferma del Suprem espanyol que la invalidava. Però sorprenentment, un mes després de la sentència del TJUE que reconeixia la immunitat del president d’ERC, va participar en l’elaboració d’un document amb què l’advocacia de l’estat defensava, arran de la sentència del TJUE, que Junqueras fos alliberat perquè pogués anar a Estrasburg a exercir plenament com a eurodiputat, si més no fins que el Parlament Europeu no resolgués la preceptiva petició de suplicatori per part del Tribunal Suprem espanyol. 

Era una posició coherent amb el contingut de la sentència de Luxemburg. Però el Suprem espanyol va actuar en una direcció totalment oposada a la del TJUE i a la de l’advocacia. La posició de l’advocacia va coure als mitjans de la dreta espanyola. I especialment al Suprem. Una ferida oberta que en aquell moment no afectava directament Centeno, perquè aleshores assenyalaven la màxima responsable de l’advocacia, Consuelo Castro. Però aquella dissonància es va arrossegar, i la relació va arribar a esclatar un any després, quan el Parlament Europeu va aprovar el suplicatori per retirar una part de la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí. Perquè els exiliats van presentar una demanda al Tribunal General de la UE i l’advocacia de l’estat espanyol s’hi va personar i va presentar-hi al·legacions. 

Els arguments de Sonsoles Centeno per a denegar el restabliment provisional de la immunitat que demanava Puigdemont van ser assumits pel TGUE. Deia que no calia concedir-li aquella mesura cautelar perquè no hi havia risc de detenció a cap estat de la UE, perquè les euroordres havien quedat suspeses de facto des del moment, el març, en què el jutge Pablo Llarena va presentar unes preguntes pre-judicials al TJUE sobre els criteris per a executar les euroordres. Deia el vice-president del TJUE a la seva resolució del 30 de juliol: “Les autoritats espanyoles van indicar expressament que aquesta sol·licitud [de qüestions pre-judicials] exigia la suspensió de les ordres de detenció nacionals dictades contra els demandants i implicava la suspensió de qualsevol procediment d’execució d’una ordre de detenció europea que s’hagués iniciat. A més, indicaven que cap tribunal de la UE no podia executar les ordres de detenció europees controvertides fins que el Tribunal de Justícia de la UE no s’hi hagués pronunciat.” Així de clar i contundent.

“Espanya no és res sense la UE”

Per això fou tan sorprenent la detenció de Puigdemont a l’Alguer, perquè era incoherent amb els arguments de l’advocacia de l’estat (en representació del Regne d’Espanya) i amb la resolució del tribunal europeu. Però ràpidament es va imposar la coherència quan la justícia italiana va assumir, contra la pretensió del jutge Llarena, aquests arguments per a suspendre l’execució de l’euroordre contra el president a l’exili. El problema era que el Suprem espanyol havia actuat contravenint les resolucions europees i allò que disposa el reglament intern del TJUE sobre la suspensió de les euroordres, i les havia mantingudes actives. La qüestió és si d’això en va informar l’advocacia de l’estat l’estiu passat, quan Sonsoles Centeno havia de presentar les al·legacions. Perquè era cabdal. No sembla que n’estigués al cas, perquè l’afirmació de Centeno sobre la suspensió de facto de les euroordres era rotunda. I ella no ho havia pogut saber pel seu compte, si eren actives, perquè en principi, com a advocada de l’estat, li ho havien de comunicar. La informació que hi ha a la peça de situació personal de Puigdemont que té el Suprem espanyol permet de constatar que efectivament les euroordres continuaven actives, i que uns quants estats havien avisat l’estat espanyol que no les executarien. Però l’advocacia no hi té accés i la defensa, que té dret de consultar-la, no ho va poder fer fins passat l’alliberament de Puigdemont a Sardenya.  

De manera que Llarena va jugar a la confusió des del moment mateix en què va presentar les pre-judicials, tant amb els estats que tenien oberts els procediments de les euroordres com amb l’advocacia de l’estat. I va llançar la cavalleria contra Sonsoles Centeno en una altra interlocutòria insòlita del jutge instructor: Llarena acusava Centeno del fracàs de l’euroordre contra el president a la comunicació que va enviar al tribunal d’apel·lació de Sàsser per tal de pressionar per aconseguir-ne l’extradició. L’assenyalava com una aliada inesperada i necessària de Puigdemont, obria la capsa dels trons, i posava en marxa la persecució mediàtica dels diaris de la dreta espanyola contra ella. 

I en aquesta batalla la defensa de Puigdemont movia peça, perquè tornava a demanar cautelars, tal com el TGUE mateix els va suggerir que fessin a la resolució del 30 de juliol si resultava que hi havia cap problema pel fet de no disposar de la immunitat provisional que els havien denegat. Aquesta petició tornava a forçar l’advocacia de l’estat a posicionar-se, aquesta vegada sabent que Llarena mantenia actives les euroordres i que el TC ho avalava contra el criteri de la justícia belga, de la italiana i del TGUE mateix. Centeno ja les ha presentades, tot i que no n’ha transcendit el contingut més enllà de la petició novament de no concedir-los les cautelars que demanen. L’europeisme i el coneixement que té Centeno del dret de la UE topen amb l’obstinació i la intransigència del Suprem i del Constitucional espanyols amb Puigdemont i la resta d’exiliats. 

En aquell acte de Sociedad Civil Ahora a Madrid el 2020, Centeno deia: “Espanya no és res sense la UE. El Brèxit ens ha ensenyat que això no és per sempre. I és important que la preservem. Hem de trobar maneres de preservar la UE. La UE ens va bé.” Clar com l’aigua.

Tots els articles del Diari de la guerra judicial

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.