A Catalunya el 2009 era un temps de cel baix i horitzons propers, amb l’esperit somort i moltes ambicions truncades per la crisi econòmica. Faltaven pocs mesos perquè el Tribunal Constitucional sentenciés l’estatut i fulminés el pacte de la transició amb una lleugeresa inexplicable. Res no feia pensar encara que tres anys més tard un Onze de Setembre ho canviaria tot. El darrer diumenge d’octubre d’aquell 2009 fou assolellat, com solen ser-ho els jorns tardorals a Califòrnia. A la terrassa de casa parlàvem amb l’escriptora Patrícia Gabancho de les escasses perspectives d’independència en aquella calma mortal en què el país semblava instal·lat. Optimista de mena, ella tenia fe en una arma infal·lible que anomenava smart power, el poder de la intel·ligència. Es referia, concretament, a una minoria d’influencers que maldaven per convertir la idea de la independència en el desencadenant del moviment de masses que efectivament esdevindria més endavant. Encara no feia dos mesos del referèndum d’Arenys de Munt, però una vegada encesa la flama, els esdeveniments no trigarien a precipitar-se. Durant els vuit anys que separen aquell acte simbòlic del referèndum del Primer d’Octubre, que ella encara aconseguí de veure, Patrícia recorregué el país animant la gent amb conferències i discursos, perquè creia en la capacitat d’una persona o d’una minoria per a arrossegar la voluntat de la majoria, convidant-la a cercar energies en ella mateixa.

El mínim que es pot dir de Patrícia Gabancho és que fou una dona coherent. Comprometent-se amb el seu entorn, que en el seu cas era un país d’adopció, mantingué el compromís amb ella mateixa. En aquell compromís hi havia, a més de certesa moral, una apreciació estètica. “Espanya és cutre“, sentencià en una ocasió, sense cap deferència colonial cap a la “mare pàtria”. Patrícia fou un exponent brillant de catalanitat sobrevinguda, un exemple d’amor al país que havia descobert en lectures abans de traslladar-hi el seu destí. També intentà de ser un model d’integració per als altres immigrants, particularment els del Casal Argentí, i un contramodel per a uns altres estrangers que, aposentats en universitats catalanes, es regiran contra la cultura del país que els ha donat l’oportunitat de professionalitzar-se.

Catalunya, però, no sempre ha estat a l’altura d’aquell amor de lonh que no es marcí en la proximitat. Malgrat el seu compromís, que féu extensiu al periodisme que practicava, Gabancho fou marginada al diari on havia col·laborat els darrers anys. Quan vaig preguntar-li per què continuava col·laborant-hi malgrat la censura que patia, em respongué que li feien menester els cent euros pagats per article. Tot d’una aquella confessió il·luminà el panorama. Quants periodistes no han d’empassar-se l’orgull per poder arribar a final de mes?

L’smart power de Gabancho era una versió actualitzada de l’antiquíssima constatació que la societat no avança per maduració lenta sinó a salts, amb l’exemple de rares personalitats que aconsegueixen de trencar la cotilla dogmàtica i són el llevat de la massa social. L’aparició d’aquests individus transformadors no és mai previsible. Per això, planificar el futur equival a dissenyar la utopia i no té més sentit demanar fulls de ruta de l’esdevenidor que anunciar el número de loteria en què caurà la sort. Les genialitats sols s’expliquen amb la teoria de la propina de Josep Pla.

Abandonada a ella mateixa, la societat tendeix a conservar l’equilibri. Per això, de la mediocritat en fa una norma. Els historiadors, emmirallant-se en els esdeveniments, ço és en els fenòmens imprevisibles, no solen tenir en compte la tendència de la societat a recuperar l’estat anterior després d’un tràngol. La reacció és tan natural com la revolució i la societat tendeix espontàniament a refer-se d’una sacsejada, així com l’arbre doblegat pel vent recupera la verticalitat tan aviat com s’encalma la tempesta. Després d’un xoc extern, la societat no triga gaire a restablir l’equilibri perdut, si cap inspiració no la duu a fer un salt endavant i a metamorfosar-se.

Per trencar el cercle viciós de desafiament i submissió cal una revolució de la voluntat. Per a l’actual estabilització del règim del 78, la col·laboració catalana ha estat tan necessària com per a la seva fundació i s’ha brindat amb la mateixa gratuïtat. Però la inconnexió dels discursos amb els actes s’esvaeix quan es considera que la cooperació dels fins fa poc independentistes amb el règim és el retrocés natural de la força –el momentum, en deien– que assolí cotes inèdites de creativitat abans d’esbravar-se. El 2017, l’estat d’opinió a Catalunya havia superat els confins autonòmics, però acabà estancant-se per insuficiència de genialitat política. La intel·ligència, l’smart power, avaluà els riscs i dubtà, com correspon a la seva funció orgànica. Però la intel·ligència és avaluadora i no pas executora. Actuar és la funció de la voluntat. Mancant-li aquest element, l’smart power desistí.

Sortir del règim autonòmic per entrar en una altra esfera legal, que per força havia de ser una esfera moral altra, implicava saltar a l’imprevist, endinsar-se en un terreny del qual no es tenia cap coneixement empíric. Considerada objectivament, la independència és impracticable, però renunciar a allò impracticable és ignorar que els grans avenços han estat sempre la coronació de l’impossible. Volar, per un plantígrad, era un impossible absolut, com ho era per a un terrícola viatjar a la Lluna. Que el cristianisme substituís el paganisme com a religió d’estat a la Roma dels cèsars era un absurd, com ho era que un monjo d’una de les províncies més endarrerides del Sacre Imperi Romà desafiés amb èxit l’autoritat papal, o que la classe obrera obtingués la jornada de vuit hores i el sufragi universal inclogués les dones, o que un grapat d’obscurs conspiradors tombés l’imperi mil·lenari dels tsars i que menys d’un segle més tard una onada de ciutadans desarmats desafiés l’exèrcit més gran del continent i fes caure el mur que separava les dues Europes.

Allò inassolible els catalans ho han assolit més d’una vegada. Al llarg del segle XIX el país avançà a batzegades del provincianisme al regionalisme i de la regió a la “nacionalitat”. No sense resistència per part de l’estat ni sense reformar-se el catalanisme a cada etapa. No hi ha raons per a pensar que cap d’aquells avenços fos més planer que els altres. A Espanya la regressió de les llibertats sempre acompanya la dilatació de l’ambició catalana. El 1873, el cop d’estat del general Pavía es dirigí contra la república federal, d’inspiració catalana; la llei de jurisdiccions del 1905 fou la rèplica de Madrid a la victòria de la Lliga Regionalista a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona del mateix any; la dissolució de la Mancomunitat per Primo de Rivera responia al mateix instint de dominació; l’Alzamiento Nacional tingué des del primer moment l’objectiu de suprimir la Generalitat i esborrar la diferència catalana. Ja en aquest segle, l’operació Catalunya, l’article 155 i la lawfare han estat la resposta de l’estat a l’atreviment dels catalans no pas de decidir el futur, cosa impossible en la dimensió ordinària del temps, sinó d’inaugurar-lo, obrint-se a la possibilitat.

Si a cada fita catalana correspon una reacció violenta de l’estat, una vegada dissipada l’energia repressiva, l’estat ha hagut de restituir la fita per a reequilibrar-se al nivell actual de la història. Així, la Restauració que decretà la llei de jurisdiccions i reprimí la Setmana Tràgica acabà concedint la Mancomunitat, la Segona República hagué d’inventar-se la Generalitat i la Transició s’estrenà restaurant-la. És molt probable que la pròxima deslegitimació de l’estat en la crisi que ara es congria acabi restituint als catalans, com a condició de pervivència d’Espanya, el dret d’autodeterminació que, per insofrible, ha dut els espanyols a contrafer la democràcia i prostituir la justícia.

Quan l’escepticisme, que és intrínsec a la intel·ligència, impedeix d’abordar allò que objectivament és irrealitzable, la voluntat, que no recolza en cap representació ni en cap imatge o ficció de futur, pot desencallar l’acció. Pot fer-ho perquè, essent una expectació sense objecte definit, s’expressa en la persistència. Tanmateix, no té cap valor si no contrapesa la intel·ligència, si no n’esmena la passivitat sense privar-la de clarividència. La voluntat desferma l’acció, però una vegada la fita és assolida, és la intel·ligència que l’aferma i n’assegura la permanència.

El perill que es frustri no ve tant de manca d’intel·ligència com d’un dèficit moral, que a Catalunya s’expressa amb l’habitual “ningú no em pot donar lliçons”. En aquest ambient, la personalitat visionària o simplement disposada a posar la teoria al servei de l’acció acaba migrant-se. El rebuig de tota experiència que abans no hagi reeixit i estigui, doncs, amortitzada, condemna la societat catalana a donar voltes a una sínia. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.