Sebastià Portell: “La literatura catalana passa un bon moment, però és molt difícil viure’n”

Sebastià Portell acaba de publicar 'Les altures', una novel·la sobre l'artista Ismael Smith · El mes de març va ser elegit president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

VilaWeb
Joan Safont Plumed
15.09.2022 - 21:40
Actualització: 15.09.2022 - 23:10

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’escriptor Sebastià Portell (les Salines, 1992) ja no és una jove promesa. Després d’haver debutat amb les narracions de Maracaibo, fer-se conèixer àmpliament amb El dia que va morir David Bowie i consolidar-se amb Ariel i els cossos, acaba de publicar Les altures (Empúries), una aproximació novel·lesca a la figura de l’artista Ismael Smith, un dels grans desconeguts de la cultura catalana, que com una estrella fulgurant va passar del primer èxit a la Barcelona noucentista a l’oblit a Nova York, on va morir l’any 1972. Encuriosit per aquelles tradicions ocultes i per les experiències literàries i artístiques silenciades, Portell ja va publicar l’any 2018 la primera antologia de poesia LGBTQ catalana, Amors sense casa, i l’obra de teatre Transbord.

Portell, que l’any passat també va publicar l’assaig Les nenes que llegien al lavabo, és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) d’ençà del mes de març, per la qual cosa la conversa també llisca cap a les seves propostes al capdavant de l’associació, la vertebració territorial de la literatura catalana i el diàleg entre generacions. En aquesta darrera qüestió, Portell té una relació creativa i personal molt estreta amb Antònia Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, de qui va publicar la biografia Antònia Vicens, massa deutes amb les flors.

Ismael Smith és un nom ja d’entrada curiós, perquè no sembla el d’un artista català de soca-rel. Recordeu quan en vau sentir a parlar per primera vegada?
—Vaig descobrir-lo arran de l’exposició antològica “La bellesa i els monstres”, que es va fer l’any 2017 al MNAC. Quan hi vaig anar em va sorprendre, però llavors poc m’imaginava que n’acabaria fent una novel·la. M’agrada que comencem parlant del seu nom, perquè en ell el nom fa la persona. Té un nom semític i bíblic, Ismael, i un cognom anglosaxó, Smith, que parla d’uns orígens i, alhora, li donen aquest misteri. La veritat és que provenia d’una família anglesa que s’havia establert feia segles a Tarragona, però la seva llengua materna era el català. Li va costar d’aprendre l’anglès quan va anar a viure als Estats Units!

Què us va impulsar a escriure una novel·la sobre ell?
—Des que el vaig conèixer i vaig començar a escriure Les altures van passar dos anys ben bons. Quan vaig visitar l’exposició, escrivia la meva darrera novel·la, Ariel i els cossos, i no tenia espai mental per a res més. Una vegada la vaig acabar i vaig passar-ne el dol, vaig descobrir que Smith em permetia de parlar de qüestions que em preocupaven. Com més el descobria, més preguntes em feia. No només sobre la seva trajectòria vital tràgica, desafortunada i atzarosa, sinó també sobre la seva obra, que si de primer et sedueix, quan ets a dins et fa preguntar si fa de bon estar-s’hi.

Smith té una vida llarga però tràgica: tot i l’èxit inicial, va acabar morint oblidat i tancat en un manicomi als Estats Units.
—El títol fa referència justament a això: a l’ascens i caiguda d’un artista i, també, d’una persona. Des del moment de glòria fulgurant dels anys deu, quan rep l’aplaudiment de la crítica i Eugeni d’Ors el proposa com a model del Noucentisme, fins que és bandejat i menystingut un cop torna de la seva estada a París. Fins al final de la seva vida no va veure redreçada la seva sort. La vivència que hi ha darrere d’aquesta trajectòria trista m’interessava. Hi ha un artista autèntic, amb una vocació creativa autèntica. Era un artista de raça.

Marginal, extravagant, maleït, provocador… Amb quin adjectiu el definiríeu?
—Excèntric, en un sentit estricte del terme: allunyat del centre. Smith es va allunyar de les tendències del moment. Per exemple, prenia la forma del noucentisme per a fer decadentisme anglès o coquetejava amb l’expressionisme alemany o el cubisme. M’entusiasma que fos conscient que la seva obra seria mal rebuda, però, alhora, tingués la necessitat de fer-la.

Expliqueu que quan arribà a Nova York, Smith es va dedicar a fer escenes taurines per al públic americà… però en les quals el brau matava el torero.
—És un gest que retrata una figura. Sabia que com que als Estats Units seria percebut com a espanyol, hi podria vendre quadres taurins, però, alhora, feia que qui guanyés sempre fos el brau i no el torero, que representava la masculinitat espanyola tradicional.

En parleu com una figura queer. És interessant revisitar les figures de la cultura catalana des d’aquestes perspectives?
—És atractiu i necessari fer-ho. Amb tota la cura. És problemàtic dir que Smith era una persona o un creador queer, perquè en el seu temps aquest terme no existia. Però això no ens ha d’impedir llegir-lo des d’aquesta clau. Passa igual amb la lectura en clau feminista o autocentrada en la nostra història. Llegir-lo en clau queer, per la seva ambigüitat volguda, és molt productiu. No tan sols com a acte de reparació històrica, sinó que ens ensenya a viure millor.

S’obvia massa sovint aquesta dimensió de la identificació sexual quan es parla dels creadors catalans?
—És un clàssic en la crítica del segle XX, no tan sols en les arts plàstiques, sinó també en la literatura. Hi ha autors, com Maria-Mercè Marçal o Blai Bonet, de qui s’ha esborrat o minimitzat la qüestió sexual.

Això ens connecta amb els debats internacionals, oi?
—El passat tendrà valor en la mesura que pugui conversar amb el futur i construir un present. Això passa a la cultura catalana i a qualsevol cultura contemporània madura. Pens que és necessari que rescatem aquest tipus de figures històriques i ens hi adrecem sense manies. Sense posar-les a cap peanya, sinó entrant en la seva complexitat i relacionant-nos-hi de tu a tu.

Smith va freqüentar altes esferes culturals –com dèieu, va comptar amb el suport d’Eugeni d’Ors– i polítiques –va teixir amistat amb Francesc Cambó. Com va ser aquesta relació amb el poder?
—Va tenir-hi una relació pròximament distant. Va coquetejar-hi, que és un verb que s’escau molt a l’hora de parlar de Smith, que era algú a qui agradava seduir, però que difícilment creava relacions profundes. Potser això explica part del rebuig que va patir.

Situeu la figura de Smith dins un ecosistema familiar molt concret, amb una mare molt determinant.
—Per a mi era molt important no situar Smith com un bolet al mig del paisatge. Ell creava en un entorn molt determinant i formava part del grup dels Refinats, amb Laura Albéniz, Néstor, Marià Andreu… Però no només en el pla artístic. La mort del seu pare i el replegament familiar que es va veure obligada a fer la seva mare el marcaren. L’amor de la seva mare va acabar essent destructiu.

Josep Casamartina, el comissari de l’exposició del MNAC, va dir que la millor obra de Smith va ser la seva vida. Si aquesta vida s’ha convertit en novel·la, heu fet la millor obra sobre la millor obra de l’artista?
—Hem de matisar: la vida de Smith no ens ha d’impedir acostar-nos amb tota la curiositat a la seva obra. Si passés això amb Les altures, em sabria molt de greu. L’obra de l’artista impregna tot el llibre, perquè no volia fer-ne una lectura estrictament biogràfica.

El mes de març vau arribar a la presidència de l’AELC, després d’unes eleccions amb tres candidats. Quins són els vostres propòsits?
—El meu principal objectiu és mantenir la bona tasca que s’ha fet els darrers anys a l’entitat i consolidar i proposar noves vies de treball. Hem d’incidir en la professionalització i hem reprès les converses amb els editors, que feia anys que s’havien abandonat, i em sembla un àmbit on cal tornar a lluitar. Aquesta tardor presentarem un paquet de formació gratuïta per a socis. També celebrarem el nostre quarantè aniversari. De fet, preparant aquests actes he pogut fer una aproximació profunda a l’entitat. Un altre tema que em preocupa molt és la vertebració del sistema territorial pels territoris de parla catalana.

La Setmana del Llibre, per exemple, ens dóna la imatge d’una literatura potent, on cada vegada hi ha més editorials i més llibres publicats. El gran objectiu ja no és la varietat, sinó la supervivència econòmica?
—La literatura catalana passa un bon moment i, alhora, paradoxalment, cada vegada és més difícil viure’n. No hi havia hagut mai tant de talent i diversitat, no s’havia publicat mai tant, no hi havia hagut mai tanta gent que tingués accés a l’escriptura i no s’havien fet mai propostes de tanta qualitat, però alhora cada vegada és més difícil professionalitzar-se. Molts socis de l’AELC no pretenen viure de la literatura; tanmateix, alguns sí. I treballem per a tots, també per a aquests darrers. És clau que no renunciem al país complet, que tinguem una bona xarxa de distribució de llibres. I, alhora, hi ha d’haver un revulsiu en com parlam de literatura als mitjans de comunicació i quina importància li donam.

Joaquim Carbó em deia que la immersió havia creat escriptors, però no prou lectors.
—Ens trobem en aquest moment paradoxal en què tenim una literatura de primer nivell, des de l’alta literatura fins a la més popular, però l’ús social del català és alarmantment baix. Les institucions sembla que en són conscients; no obstant això, potser no saben què fer. Nosaltres hi treballam, així i tot, seria bo que des d’altres àmbits també es remés en aquest sentit.

Un dels espais de treball pot ser el Pla Nacional del Llibre i la Lectura?
—És un pla genèric, però en què es fa especial èmfasi en la literatura catalana. Hi hem participat des del primer moment. Hi vetllam perquè el català en sigui un eix transversal, com pot ser-ho la qüestió territorial, de gènere o generacional.

Parlàveu de la vertebració literària dels Països Catalans. Com a mallorquí deu ser un dels vostres cavalls de batalla…
—Tenim un problema de centralisme i de provincianisme. I el provincianisme no afecta el Principat i prou, sinó també les altres ciutats del país. Pens en Tarragona, Lleida, Girona, però també Palma, València i Alacant. Costa molt que autors d’un territori que publiquen en editorials del mateix territori transcendeixin aquest àmbit. Ens manca una tasca de conscienciació nacional que superi aquesta visió local i petita d’una literatura gran, nacional i madura que pot parlar de tu a tu amb qualsevol literatura europea.

Us va sorprendre que a les eleccions a la presidència de l’AELC hi hagués tres candidatures?
—És propi d’una entitat viva que convida al debat i a la discussió. Em va semblar un procés electoral molt saludable, que va donar molta vida a l’associació. Tant interna com externa. Ens va permetre de donar-nos a conèixer cap endins, als socis, i cap enfora, a la societat.

Sempre heu reconegut mestratges i manteniu una relació molt estreta amb Antònia Vicens. És un objectiu de l’AELC afavorir el diàleg entre generacions?
—Ho intentam de fa anys i insistirem a desplegar-lo d’una manera molt natural, fent que als nostres actes sempre hi hagi diversitat generacional. Volem que emergeixin afinitats que hi són i sovint no tenim presents. Em sembla que hauríem d’evitar tematitzar la qüestió. Fer diàlegs entre generacions per parlar d’intergeneracionalitat em sembla que és assenyalar el dit que assenyala la lluna.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes