La ministra Celaá en una intervenció al Senat

El desembre de l’any passat, per primera vegada, una sentència del TSJC reconeixia el govern espanyol com a autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya i obligava la Generalitat que, pel cap baix, el 25% de les classes es fessen en espanyol.

En aquell moment, el conseller Josep Bargalló va reaccionar afirmant que la sentència no tindria “cap conseqüència” perquè una volta entràs en vigor la nova llei d’educació espanyola, la LOMLOE –coneguda popularment per llei Celaá–, la deixaria sense efecte. D’acord amb aquest argument, ERC va votar a Madrid a favor de la llei. En aquella votació, la diputada Montse Bassa va assegurar que la LOMLOE blindava sens dubte la immersió lingüística, perquè ERC havia aconseguit de negociar amb el govern espanyol que s’hi suprimís la frase que deia: “El castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars.”

La llei es va aprovar pels pèls, literalment. Va anar d’un sol vot, de manera que es pot dir que ERC va salvar el govern del PSOE i Podem d’una derrota política que hauria estat molt i molt important. I això que, arran de les crítiques rebudes per la dreta, la ministra va assegurar davant el ple, tan bon punt va ser aprovada la llei, que blindava la presència de la llengua espanyola en el sistema escolar català. En aquell moment, a les files d’ERC van llevar importància a aquestes declaracions, que qualificaren de “escenificació”.

En tot aquest procés, VilaWeb ha estat molt contundent en la informació, una contundència en què he de dir que ens hem trobat pràcticament sols i que ens ha fet rebre molts atacs, però que precisament avui vull reivindicar d’una manera especial. I posaré d’exemple aquest article d’Ot Bou, del mes de març passat, que no crec que ningú puga qualificar avui d’ambigu: “Per què és mentida que la llei Celaá blindava la immersió i per què el PSOE ja ho sabia?

Aquest article es va publicar quan dues sentències més ja havien desmentit que la del desembre no tindria “cap conseqüència”. Dues sentències que, per si encara n’hi havia cap dubte, al·ludien directament a l’esmena d’Esquerra Republicana: “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular.” Més clar, l’aigua.

Malgrat això, el Departament d’Ensenyament va tornar a reaccionar dient que, segons el que estableix la llei d’educació de Catalunya, “correspon a la Generalitat la competència sobre el tractament de les llengües i la immersió lingüística a l’escola” i que, per tant, no passaria res de res. Passava per alt que la sentència del TSJC deia la contrària: “No hi pot haver cap dubte sobre la competència de l’administració de l’estat […] en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials.”

El cas és que finalment ahir van comparèixer d’urgència els consellers Josep Gonzàlez-Cambray i Natàlia Garriga. I el to, ara sí, havia canviat. Allò que fa un any, segons l’expressió del conseller Josep Bargalló, no havia de tenir “cap conseqüència” esdevingué ahir en veu del conseller d’educació “un greu atac a l’escola catalana per un tribunal allunyat i desconeixedor de la realitat dels centres educatius”.

Vist aquest recorregut cronològic, crec que és lògic de dir que tenim el dret de demanar-nos per què ERC va salvar Pedro Sánchez en aquella votació tan important. Hi ha dues explicacions possibles.

La primera és que ells es van creure, efectivament, que amb aquella negociació blindaven el català. I si l’explicació fos aquesta ara seria l’hora de reconèixer que el seu nivell de comprensió d’allò que feien en aquell moment era molt baix. Clarament equivocat, cosa que en política és greu. I això encara no explicaria com és que no van voler escoltar de cap manera els advertiments –alguns, molt contundents– del PDECat, Junts i la CUP, partits que es van abstenir, com es van abstenir també Bildu i el BNG –només Compromís va coincidir aquell dia amb ERC.

I l’altra explicació possible, que podria ser complementària de la primera, és que els republicans van decidir de votar-hi favorablement, desmarcant-se de tots els altres grups independentistes, perquè en la seua decisió va pesar també la necessitat d’evitar que el govern de coalició entre els socialistes i Unides-Podem sofrís una derrota política que hauria estat molt greu per al primer ministre Sánchez.

Només ells deuen saber, indiscutiblement, què va passar, però la realitat, un any després, és innegable: la llei Celaá no ha blindat la immersió lingüística i el govern de Sánchez va tirant. Ahir, de fet, Gabriel Rufian va anunciar el suport al pressupost del govern espanyol en canvi d’unes altres promeses, també sobre la llengua, que em fa l’efecte que d’ací a un any podrem demostrar, en un article semblant a aquest d’avui, que no són què semblen.

Finalment, més enllà de la qüestió estrictament política, us demane per favor que em deixeu afegir un parell de comentaris generals molt curts. Primer: la llengua, qualsevol llengua, no és un cromo que es bescanvia, sinó un dret bàsic. I el segon: un país perilla greument d’escolar-se per l’aigüera si perd el rigor, si els polítics es dediquen impúdicament a fer jocs malabars. I si la premsa, les associacions o la societat civil callem o fem veure que ens empassem els malabarismes. Siga per necessitat, siga per afinitat política o fanatisme o siga per por que la maquinària partidista ens organitze una campanya d’assetjament inventant-se que som allò que no som, com les que nosaltres hem aguantat estoicament aquests dotze mesos. Simplement, aquest no és el camí. De cap manera.

VilaWeb és possible gràcies al suport de més de vint mil lectors que s’han fet subscriptors per a garantir la seua independència editorial i compromís. Ens ajudes tu també?

 

Només a VilaWeb

La repressió contra el Primer d’Octubre continua i avui toca al conseller Raül Romeva de declarar al jutjat número 18, en una causa profundament desacreditada, els matisos de la qual analitza en aquest article Josep Casulleras Nualart.

La fotografia

Aquest espectacular arc de Sant Martí es va poder veure ahir a València, enmig de la pluja i la tronada. La fotografia és de Juan Carlos Cárdenas.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.