Tot sembla indicar que no tindrem un govern de la Generalitat que compte amb el suport dels tres partits independentistes parlamentaris. I que hi haurà un trencament que segurament serà definitiu perquè ja no tindrà a veure, com fins ara, amb les idees, sinó que ja entrarà en el terreny de la pràctica. Com serà el trencament encara s’ha de veure. Segur que Esquerra maldarà per encapçalar un dels pols que emergiran, sumant al seu projecte la CUP i els Comuns i apartant Junts. I l’altre pol, per lògica, hauria d’articular-se amb Junts, que ja veurem si es queda sol o no, segons on acabe caient la CUP, o cada tros de la CUP.

Això és el que hi ha sobre la taula ara mateix, amb independència –i molt per damunt– de si s’acaben repetint les eleccions o no. I significa que hem arribat al final d’una etapa que ha durat uns vuit anys llargs.

El 18 de desembre de 2012, Artur Mas i Oriol Junqueras van signar un document de dinou pàgines que es deia “Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del govern de Catalunya“. Veníem de la gran manifestació de la Diada del 2012, “Catalunya, nou estat d’Europa”, de l’eclosió de l’ANC, i amb aquell document els dos partits anunciaven la voluntat de fer una consulta sobre la independència, que acabaria essent la del 9 de novembre de 2014, objecte del primer gran xoc entre ells, perquè ERC va considerar que allò que es va acabar fent era una enganyifa.

Les eleccions que s’havien fet el 25 de setembre havien significat un canvi radical en la política catalana. La pressió del carrer per a fer la independència era immensa. CiU havia perdut 12 diputats i s’havia quedat en 50, Esquerra havia pujat de 10 a 21 i la CUP emergia amb 3 diputats. CiU caminava cap a l’independentisme però encara no es definia com a tal, no ho va fer fins el 2016, mentre que Esquerra i la CUP representaven clarament la pujada del nou moviment, amb 24 diputats. El pacte era, en essència, bo per a tots dos partits. CiU venia d’una legislatura molt difícil, que només havia durat dos anys, i Esquerra tot just s’acabava de recuperar de la sotragada que li havia significat el segon tripartit, quan va decidir de fer president José Montilla. En les eleccions del 2010 CiU havia pujat de 48 diputats a 62 i Esquerra havia baixat de 21 a 10, però veient a més com entrava al parlament Solidaritat, amb 4 diputats.

La força del carrer i les febleses evidents de tots dos partits van fer fàcil aquell pacte, una facilitat que es va esvair de seguida. Les dues formacions mai no es van sentir còmodes l’una al costat de l’altra però no podien fer-hi gran cosa. El moviment popular no deixava marge per a res que no fos avançar units cap a la independència. CiU ja no podia pactar amb el PP ni ERC podia pactar amb el PSC perquè la gent els exigia entendre’s. Amb alts i baixos i passant per l’extraordinària experiència de Junts pel Sí, la situació es va anar mantenint fins al referèndum del Primer d’Octubre. Però les setmanes posteriors fins a la proclamació de la independència ja van mostrar un descontrol enorme entre les dues formacions i dins cadascuna. I la decisió divergent de lliurar-se a les autoritats espanyoles o anar a l’exili, amb tots els grans matisos que té, va assentar les bases de tot això que passa avui.

Les eleccions del 21 de desembre de 2017 van ser un miratge. La situació era tan excepcional que es va acabar imposant una certa continuïtat d’allò que, de fet, ja s’havia trencat completament. La competència entre els dos partits havia passat per davant del projecte independentista, també perquè ja no hi havia un, un de sol, projecte independentista, ni objectius comuns. I aquesta era la clau de tot plegat. Vaig intentar d’explicar-ho en un article el novembre passat, “La bifurcació de l’independentisme“, on vaig escriure:

“Proclamada la república, una part de la classe política catalana opta per acceptar que Espanya té el dret de jutjar allò que han fet, una actitud que encaixa perfectament amb la trajectòria històrica del catalanisme i que per tant no és cap sorpresa. La sorpresa, enorme, són els altres. La sorpresa són aquells polítics catalans que apareixen inesperadament a Brussel·les i a Ginebra i que, contra tota la tradició del catalanisme i contra tot allò que es podia esperar, neguen a Espanya, audaçment, el dret de jutjar-los. Perquè ells són els qui han proclamat solemnement al parlament que Catalunya ja no és Espanya. I per tant, sobre ells, aquell que va ser el seu estat ja no hi té cap dret.

La clau que explica tot això que passa al nostre país d’ençà de fa tres anys és aquesta. I, sobretot, explica què passarà en el futur. Perquè apareixeran inevitablement dues estratègies que són tan legítimes l’una com l’altra, però que són incompatibles entre si. I que, a més, ja es veu que donen resultats completament diferents.”

I ací les teniu, ja, les dues estratègies, en forma de govern. Aleshores les vaig identificar –i ja sé que molesta a alguns però la meua feina no és pas d’agradar a ningú– com a “independentisme rupturista” i “independentisme reformista”. I crec que és una definició que avui, veient tot això que passa i cap on va cadascuna de les parts, es pot entendre millor que aleshores i tot.

Tornem a la negociació. Vivim en un sistema on un cop has donat el teu vot a un partit aquest partit té el dret de fer-ne allò que vulga. No dic que m’agrade ni que hàgem de resignar-nos-hi. Simplement constate que això és així i per tant no em faig il·lusions. I quan ahir deia que estic convençut que tots els votants saben què voten volia dir que jo no veig enlloc, ara mateix, gent que haja votat Esquerra i no estiga d’acord que l’eix nacional es canvie per un presumpte eix esquerra-dreta o votants de Junts que es queixen que els seus representants no facen president Pere Aragonès. I com que això passa quan no hi ha pressió al carrer, com n’hi havia el 2012 amb la manifestació de l’11 de setembre o amb la Via Catalana que va fer possible Junts pel Sí, doncs aleshores el pes de la militància organitzada, fanatitzada en tots els casos fins a uns nivells increïbles, i de la direcció, s’imposa tranquil·lament i ens porta a una bifurcació que pren forma de govern. Per primera vegada des del 2012 un dels dos grans partits independentistes serà a l’oposició de l’altre. És un món diferent però desesperar-nos-hi no té gens de trellat.  Si tenim un govern d’ERC amb el suport de la CUP i els comuns però no per Junts, simplement el període que es va obrir el 2012 es tancarà. I ja està. Passarà això, però tan sols passarà això. No exagerem. Res més que això.

I si hi ha ningú que pregunta si això significa la fi del procés d’independència, la resposta és que no. De cap manera.

El moviment independentista ha fet miques el PSC, ha fet miques Iniciativa, ha fet miques Unió Democràtica i ha fet miques Convergència i el PDECat. No parlem de poca cosa. L’independentisme ha bastit tres onades de consultes, les consultes populars des de fora i contra els polítics, el 9-N i el Primer d’Octubre, que ja ha situat Catalunya, de facto, fora del mapa autonòmic espanyol, com una altra cosa. L’independentisme ha posat dempeus les organitzacions populars i les mobilitzacions més increïbles que ha vist mai aquest país, en quantitat (Via Catalana, Marxes per la Llibertat, diades, Perpinyà) i en qualitat (aeroport, AP-7, Urquinaona). L’independentisme té acorralada judicialment Espanya davant els tribunals europeus i ha tret tant de polleguera l’estat espanyol que Madrid no sap veure que li convindria frenar la repressió i no deixa d’afegir benzina al foc. Però sobretot, sobretot, l’independentisme català ha canviat des del Primer d’Octubre i per sempre més la història del catalanisme. D’aquell catalanisme regional que ens havia condemnat durant un segle sencer a la subordinació.

En l’article sobre la bifurcació ho explicava així: “El primer d’octubre de 2017, intuïtivament, una part enorme de la població i una part molt petita però molt decidida de la classe política catalana van entendre que les claus del futur eren aquelles tres que existien abans de [que el catalanisme es marqués com a objectiu] fer la Mancomunitat o la Generalitat: unilateralitat, autoafirmació com a nació i comprensió que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant. I va ser així, partint d’això i fent això, que es va celebrar el referèndum i es va guanyar.”

La qüestió important no és, doncs, quants independentistes quedaran ara d’un costat o d’un altre ni quant de temps es pot perdre. Ni les sigles, ni quin partit guanya o deixa de guanyar. La qüestió és que ara sabem allò que durant cent anys no sabíem, que és com es guanya. I cal treballar molt aquest camí, des de tants fronts com siga possible. Però sabent i assumint que segons tots els indicis, els fets, i no les paraules, encara han d’aclarir i fer evident que això que ens proposen com un altre camí, el reformisme, en realitat no porta a la independència. Si és que porta enlloc.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.