05.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 06.09.2022 - 09:42
Avui fa cinc anys, dia per dia, del començament de les dues sessions del Parlament de Catalunya en què es van aprovar la llei del referèndum i la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. El 6 i el 7 de setembre de 2017 la cambra catalana va arribar al seu cim de dignitat i coherència fent un treball admirable, rigorós, valent i digne, que va traure de polleguera l’espanyolisme de dreta i esquerra, especialment aquest darrer, i que va donar pas al camí cap a la proclamació de la independència.
Aquells dos dies també es va veure clarament fins a quin punt allò que més tard havia de ser el bloc del 155 estava disposat a impedir el funcionament normal de les institucions catalanes. Manipulacions grolleres, mentides, amenaces, atacs, espectacles, filibusterisme. Allà va nàixer el relat d’un presumpte colp d’estat que en realitat no volia sinó amagar i justificar el colp d’estat –aquest sí, ben real– que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez acabaren executant. El temps ha demostrat fins a quin punt les amenaces que els diputats del 155 es van atrevir a proferir a l’hemicicle eren reals i atemptaven contra el principi més bàsic de la convivència política, que és el dret de parlar i debatre. I contra la llibertat personal, també, dels seus companys d’hemicicle.
I tot això no va ser perquè sí. Més que cap altre dia, el 6 i el 7 de setembre de 2017 l’estat espanyol i la monarquia es van sentir per primera vegada amenaçats de debò. Perquè per primera volta la transició que havia servit per a perpetuar els interessos del règim franquista va ser superada, es va deixar enrere de manera oficial. El Parlament de Catalunya va trencar amb el franquisme i va fer un acte revolucionari: convertí en realitat aquella ruptura de què es parlava d’ençà de la dècada dels setanta. Una ruptura institucional que, encara que després passàs tot allò que va passar, avui hem de reivindicar. Pel valor històric i de precedent que té, fins i tot de precedent recuperable i vàlid en termes jurídics quan la situació siga l’adequada. Però també per a recordar, en aquests moments en què hem de suportar el comportament més lamentable de la classe política (paradoxalment, bona part d’aquesta classe política és la que aleshores vam admirar tant), que aquells dos dies són un exemple insuperable que les institucions també ho poden fer tot bé, si hi preval la voluntat de servir els ciutadans i respectar la seua voluntat.
De fet, en tenen tanta por els espanyols que cinc anys després, encara avui, continuen provant d’embrutar aquelles dues jornades que nosaltres hauríem de reivindicar molt més que no ho fem. Tanmateix, no ens enganyem: ho fan perquè volen amagar, encara, que la constitució espanyola no representa cap trencament real amb el franquisme, sinó que n’és l’actualització controlada. I ho fa especialment l’esquerreta espanyola per a dissimular la seua inutilitat de dècades. Allò que ells no van aconseguir mai ni aconseguiran mai ho va fer el Parlament de Catalunya. I no ho poden sofrir.
N’he parlat a bastament anteriorment, però avui crec necessari tornar a posar els punts sobre les is: l’actual constitució espanyola, aquesta que les lleis del 6 i el 7 de setembre declaraven il·legal a Catalunya, és un artifici jurídic limitat d’ençà del seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim. Punt. I és per aquest motiu que va ser elaborada per unes corts que no foren convocades com a constituents –i això deixava clar que eren sotmeses i coartades per la llei de la reforma política aprovada prèviament per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. Simplement, els diputats no podien escriure una constitució de cap i de nou, sinó que havien d’adaptar-se als marges que els deixava la reforma política de la dictadura. I n’és una prova evident que dos dels pilars centrals del règim postfranquista –el caràcter monàrquic de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores– tenen justificació legal no pas en la constitució del 1978, sinó tan sols en les lleis franquistes prèvies.
I ara, aclarides les coses, que els coscubieles, rabells o icetes bramen i bracegen aplaudits fervorosament per la dreta postfranquista.
PS1. Aquesta darrera frase no és gratuïta. Ho podeu comprovar mirant els cinc vídeos més impactants d’aquelles dues jornades.
PS2. Fa uns quants dies que els subscriptors de VilaWeb ja poden veure també els vídeos que publiquem al diari sense publicitat. Només cal que s’hagen registrat, que s’hagen identificat com a subscriptors en la pàgina. Era una reivindicació de feia temps, complicada de resoldre del punt de vista tècnic, i ara estem contents d’anunciar que l’hem complerta, finalment. Tenim la intenció d’arribar un dia a tenir prou subscriptors per a poder renunciar també a la publicitat i que ningú, tant paga com si no, haja de veure anuncis. Si ens hi voleu ajudar, si ens podeu ajudar a dependre dels lectors i prou, feu-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Un gran moment històric. I no només per a reivindicar. També per a veure com personatges que, com a molt gran favor es podrien qualificar de mediocres, van fer tant com van poder per evitar l’inevitable. Iceta o Coscubiela, oer assenyalar-ne dos. Que pretenen ser d’esquerres i van de bracet amb el més abjecte franquisme (que és qui els garanteix un sou que ells no guanyarien en cap altre lloc). Quedem-nos però, amb el moment en el què vam deixar enrere el règim del 78/39. A veure si es reactiva prompte, el país. Per cert. Una coincidència. 78 = 2 x 39.