La ruptura democràtica: aquells dos dies que el Parlament de Catalunya ens va causar admiració

La llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República va representar el trencament amb el franquisme i per això el règim, des de la dreta o des de l’esquerra, no pot suportar que fos aprovada

Vicent Partal
05.09.2022 - 21:40
Actualització: 06.09.2022 - 09:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui fa cinc anys, dia per dia, del començament de les dues sessions del Parlament de Catalunya en què es van aprovar la llei del referèndum i la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. El 6 i el 7 de setembre de 2017 la cambra catalana va arribar al seu cim de dignitat i coherència fent un treball admirable, rigorós, valent i digne, que va traure de polleguera l’espanyolisme de dreta i esquerra, especialment aquest darrer, i que va donar pas al camí cap a la proclamació de la independència.

Aquells dos dies també es va veure clarament fins a quin punt allò que més tard havia de ser el bloc del 155 estava disposat a impedir el funcionament normal de les institucions catalanes. Manipulacions grolleres, mentides, amenaces, atacs, espectacles, filibusterisme. Allà va nàixer el relat d’un presumpte colp d’estat que en realitat no volia sinó amagar i justificar el colp d’estat –aquest sí, ben real– que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez acabaren executant. El temps ha demostrat fins a quin punt les amenaces que els diputats del 155 es van atrevir a proferir a l’hemicicle eren reals i atemptaven contra el principi més bàsic de la convivència política, que és el dret de parlar i debatre. I contra la llibertat personal, també, dels seus companys d’hemicicle.

I tot això no va ser perquè sí. Més que cap altre dia, el 6 i el 7 de setembre de 2017 l’estat espanyol i la monarquia es van sentir per primera vegada amenaçats de debò. Perquè per primera volta la transició que havia servit per a perpetuar els interessos del règim franquista va ser superada, es va deixar enrere de manera oficial. El Parlament de Catalunya va trencar amb el franquisme i va fer un acte revolucionari: convertí en realitat aquella ruptura de què es parlava d’ençà de la dècada dels setanta. Una ruptura institucional que, encara que després passàs tot allò que va passar, avui hem de reivindicar. Pel valor històric i de precedent que té, fins i tot de precedent recuperable i vàlid en termes jurídics quan la situació siga l’adequada. Però també per a recordar, en aquests moments en què hem de suportar el comportament més lamentable de la classe política (paradoxalment, bona part d’aquesta classe política és la que aleshores vam admirar tant), que aquells dos dies són un exemple insuperable que les institucions també ho poden fer tot bé, si hi preval la voluntat de servir els ciutadans i respectar la seua voluntat.

De fet, en tenen tanta por els espanyols que cinc anys després, encara avui, continuen provant d’embrutar aquelles dues jornades que nosaltres hauríem de reivindicar molt més que no ho fem. Tanmateix, no ens enganyem: ho fan perquè volen amagar, encara, que la constitució espanyola no representa cap trencament real amb el franquisme, sinó que n’és l’actualització controlada. I ho fa especialment l’esquerreta espanyola per a dissimular la seua inutilitat de dècades. Allò que ells no van aconseguir mai ni aconseguiran mai ho va fer el Parlament de Catalunya. I no ho poden sofrir.

N’he parlat a bastament anteriorment, però avui crec necessari tornar a posar els punts sobre les is: l’actual constitució espanyola, aquesta que les lleis del 6 i el 7 de setembre declaraven il·legal a Catalunya, és un artifici jurídic limitat d’ençà del seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim. Punt. I és per aquest motiu que va ser elaborada per unes corts que no foren convocades com a constituents –i això deixava clar que eren sotmeses i coartades per la llei de la reforma política aprovada prèviament per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. Simplement, els diputats no podien escriure una constitució de cap i de nou, sinó que havien d’adaptar-se als marges que els deixava la reforma política de la dictadura. I n’és una prova evident que dos dels pilars centrals del règim postfranquista –el caràcter monàrquic de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores– tenen justificació legal no pas en la constitució del 1978, sinó tan sols en les lleis franquistes prèvies.

I ara, aclarides les coses, que els coscubieles, rabells o icetes bramen i bracegen aplaudits fervorosament per la dreta postfranquista.

 

PS1. Aquesta darrera frase no és gratuïta. Ho podeu comprovar mirant els cinc vídeos més impactants d’aquelles dues jornades.

PS2. Fa uns quants dies que els subscriptors de VilaWeb ja poden veure també els vídeos que publiquem al diari sense publicitat. Només cal que s’hagen registrat, que s’hagen identificat com a subscriptors en la pàgina. Era una reivindicació de feia temps, complicada de resoldre del punt de vista tècnic, i ara estem contents d’anunciar que l’hem complerta, finalment. Tenim la intenció d’arribar un dia a tenir prou subscriptors per a poder renunciar també a la publicitat i que ningú, tant paga com si no, haja de veure anuncis. Si ens hi voleu ajudar, si ens podeu ajudar a dependre dels lectors i prou, feu-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.09.2022  ·  22:12

Un gran moment històric. I no només per a reivindicar. També per a veure com personatges que, com a molt gran favor es podrien qualificar de mediocres, van fer tant com van poder per evitar l’inevitable. Iceta o Coscubiela, oer assenyalar-ne dos. Que pretenen ser d’esquerres i van de bracet amb el més abjecte franquisme (que és qui els garanteix un sou que ells no guanyarien en cap altre lloc). Quedem-nos però, amb el moment en el què vam deixar enrere el règim del 78/39. A veure si es reactiva prompte, el país. Per cert. Una coincidència. 78 = 2 x 39.

Marià Puig
Marià Puig
05.09.2022  ·  22:15

Com és que em fa la sensació que anem endarrere. Bé, Jo soc el més pessimista, però no em donen motius per no ser-ho. Foteu-me un cop de mà, si us plau.

Gerber van
Gerber van
05.09.2022  ·  22:50

Grácies per recordar aquests moments transedents pel nostre país, Vicent. És important no oblidar i veure en perspectiva on som ara per poguer construïr una Catalunya independent.

Xavier Clèries
Xavier Clèries
05.09.2022  ·  22:52

Sr. Partal, estaria bé que fes un pas endavant i liderés una dinàmica politica en la línia del que ha exposat. Jo seria dels primers en seguir-lo.

JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
05.09.2022  ·  22:53

De la primera a la darrera paraula 👏👏👏👏👏👏👏
Enhorabona per això dels vídeos.

joan rovira
joan rovira
05.09.2022  ·  23:10

Marià Puig, possibles imatges de l’aconteixement de l’alliberament nacional:
*un còdol que rebota del…31…76…17… creant una realitat pròpia.
*un diapasó que vibra de manera continuada… i permanent.
*un cervell que posa en moviment un cos sencer.
*un cos sencer que camina i no s’atura.
*molts cosos que s’alliberen.
*de la nit a l’alba!

Jaume Riu
Jaume Riu
05.09.2022  ·  23:49

EL SEU PÀNIC
Vull afegir que el 2 d’octubre de 2017, l’endemà mateix del referèndum d’autodeterminació, a cop calent, el diari El Mundo titulava així un article: «Expertos del gobierno advierten: un pacto fiscal con Cataluña sería `monstruoso’ y costaría 13.000 millones».
És la demostració immillorable de la seva por, del seu pànic, que es va produir a partir de la ruptura democràtica dels 6 i 7 de setembre i de l’1 d’octubre quan van tenir la evidència d’haver perdut Catalunya.
Ells ho veien i ho veuen encara més aprop que nosaltres mateixos. És el seu pànic.

Marga Calvo
Marga Calvo
06.09.2022  ·  00:54

Moltes Gràcies, Senyor Vicent Partal!!!
Es un luxe llegir-lo!

Salvador Molins
Salvador Molins
06.09.2022  ·  02:44

Jo crec que no hem de repetir sinó tan sols completar: “Una ruptura institucional que, encara que després passàs tot allò que va passar, avui hem de reivindicar. Pel valor històric i de precedent que té, fins i tot de precedent recuperable i vàlid en termes jurídics quan la situació siga l’adequada.”

Completar sobretot la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017. Preparar els suports internacionals.

Respecte als polítics del 2017 i els d’ara només hi veig dues diferències fonamentals, la una la unitat i l’altra “Puigdemont”, el cap i el nexe que guiava i unia tots els responsables del 2017, aleshores hi havia entre ells una simbiosi.

No titubegem, refermem-nos amb el que vam fer, votar i declarar amb coneixement de causa.

No hem de repetir sinó refermar-nos amb el coratge necessari per dir definitivament “Prou” i trencar definitivament amb espaÑa!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
06.09.2022  ·  07:10

La memòria històrica del fantàstic Junqueras tapa amb cal viva els fets, i adora al fantàstic Sanchez.155, aplaudint la seva fantàstica feina pel genocidi català. España compra a bon preu als miserables

Jordi Nadal
Jordi Nadal
06.09.2022  ·  07:22

El 6 i 7 de setembre, juntament amb l’actuació d’agost, em van fer sentir permanent representat pel nostre govern, per primera vegada.

Tot allò se n’ha anat en orris.

Matilde Font
Matilde Font
06.09.2022  ·  08:13

Recordo aquells dos dies del 6-7 de setembre com dos dies d’infart en veure la pressió dels del grup del 155, i d’emoció en comprovar el talant dels polítics independentistes d’aleshores. Gran admiració per la presidenta Forcadell i la seva tasca d’aquells dies.
Gran decepció en veure quin baix nivell tenen avui els nostres representants polítics.
Espero passar-los per damunt aquest 11-S i sempre fins arribar a la independència.
Felicitar a VilaWeb per veure els vídeos sense propaganda

Núria Feliu
Núria Feliu
06.09.2022  ·  09:08

Com ha canviat la situació. En aquells dies i els posteriors, semblava que tots anaven junts, ANC i Omnium…, Recordeu la manifestació de la Rambla de Catalunya, en Jordi Cuixart i en Jordi Sanchez tots dos a una.
Avui, pel 11 de setembre, es faran dues manifestacions ben diferenciades.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
06.09.2022  ·  09:12

Els 10 darrers anys hem pogut acumular molta informació sobre com hem de gestionar el procés d’Independència i sobre com no ho hem de fer.

Fins l’Octubre de 2017 vam fer coses grandioses. A partir de llavors, la immensa majoria han estat coses miserables (especialment per la part institucional i relacionada amb els líders del procés). Tot són lliçons apreses de gran vàlua.
Sabem que espanya ens té molta por com a Poble i que és més feble que mai (a nivell internacional i estatal), l’aparició de VOX i la tornada als orígens genètics feixistes ho deixen ben clar.
espanya no pot empresonar centenars de milers de persones.

Hem de tornar a intentar-ho immediatament. Sense lideratges executius (a qui espanya pugui aplicar el seu model mafiós d’amenaça, repressió i extorsió), sense partits polítics professionals (però sí amb una nova plataforma transversal que ocupi les institucions per no rendir-se i trair el poble), amb un model de decisió i acció en xarxa que aprofiti el millor de la tecnologia actual, la protecció de la identitat personal, la gestió de les accions de manifestacions massives a punts estratègics i demostració de control del territori (autopistes, ferrocarril, aeroports, ports, fronteres, manifestacions d’embolcall d’enclavaments claus, etc.) o la gestió d’accions d’afirmació (protecció i impuls de l’idioma, consum prioritari de productes/serveis catalans, pagaments a l’Agència Tributària de Catalunya, etc.).

Avui és més fàcil que al 2016.

Només cal llençar a les escombraries els líders actuals fake-indepes (a nivell polític, cívic i de comunicació / media) i re-organitzar-nos amb una estratègia simple i efectiva que derivi en un pla efectiu d’acció pacífica però contundent.

Es va fer un vaccí per la Covid-19 en 1 any i hem de trigar mil anys en canalitzar el clamor per la Independència de Catalunya i completar el procés? Semblaríem massa inútils, oi?

Pep Agulló
Pep Agulló
06.09.2022  ·  09:17

NECIS…

Ben cert: “El Parlament de Catalunya va trencar amb el franquisme i va fer un acte revolucionari…”

Com diu l’historiador Xavi Diez, “el 78 va ser la continuació del 39 per altres mitjans….” I aquest és l’Estat espanyol.

I encara hi ha protagonistes d’aquells episodis de sobirania catalana que volen recosir el règim neofranquista que ens la prohibeix i revocar les conquestes del 5 i 6-S i de l’1-O…

VICENÇ RICO
VICENÇ RICO
06.09.2022  ·  09:25

Aquest proces politic te els seus precedents en una serie de peticions al gobierno per tal de fer-li veure que no ens aturariem. Vam arribar a tenir a tocar la Republica de Catalunya -encara que els quatre esguerrats que conviuen amb nosaltres se n’enfotin- i, potser, havíam d’haver tret la bandera espanÑola de la façana de Palau i seguir el camí que ens havíam marcat. Honor als que ho van fer posible, encara que no els podré votar mes, la gran majoria han girat la cara cap a espaÑa i ja no em representen. Tinc decidit, a partir d’ara, dipositar a la urna el sobre amb una papereta de l’1-O amb un SI ben gros. Visca Catalunya Lliure !

Adrià Arboix
Adrià Arboix
06.09.2022  ·  09:38

Un recordatori necessari. Moltes gràcies.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
06.09.2022  ·  09:47

Sr.Marià Puig: La veritable sensació és que “l’independentisme” els ha unit. A dretes i esquerres espanyoles. Estan endollats a la mateixa mamella i no poden renunciar-hi. Els va el ser o no ser del que són.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
06.09.2022  ·  10:07

Ungran moment i ara sembla que s´oblidat aquell moment
Un bon recordatori gràcies

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
06.09.2022  ·  10:09

Exacte: fou una revolució amb fets. I precisament va escandalitzar i agafar amb els calçotets a la mà als “revolucionaris” oficials de les esquerres espanyoles…i les d’aquí també!
A partir d’aleshores he deixat de ser d’esquerres, després de passar-me mitjà vida votant-los. Almenys d’aquestes esquerres; només em queden les esquerres o les dretes llibertàries! I la majoria de conciutadans que també van cap aquí…

Gràcies Partal un cop més ; no afluixa!

Berta Carulla
Berta Carulla
06.09.2022  ·  10:12

Quins traidors aquests d’ÒMNIUM que concedeixen el desig de l’Aznar de trencar-nos abans d’aconseguir fer fora Espanya.

Si voleu tenir cura de la llengua, la plataforma per la llengua és l’entitat. Òmnium està venudíssima i ara emblanquina el boicot de l’ERC a la Diada, i partint-la finalment en dos

Doneu-vos de baixa i que entenguin que el poder ÉS NOSTRE.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
06.09.2022  ·  10:52

El Parlament de la Catalunya autonòmica ens va dur fins a pocs metres del cim, però l’esquerda que ens separava de la llibertat era -ara ho sabem- infranquejable pels nostres polítics. Aquesta feina, els darrers metres, no és cosa dels polítics, ha de ser tot el poble perquè encara que a l’altre banda ens espera la violència -tan efectiva contra els pocafe, covards, traïdors i botiflers, per més que diguin que representen la major part de l’independentisme- no podràn amb la raó de la llibertat.

Albert Parés
Albert Parés
06.09.2022  ·  11:21

Un gust poder veure el vídeos sense publicitat. Realment els anuncis en el vídeos eren molt molestos. Sobre la resta de l’editorial només dir que sembla mentida la transformació que han fet la majoria de polítics en només 5 anys.

peter lindig
peter lindig
06.09.2022  ·  12:21

Admirable Carme Forcadell. Qui la veia i qui la veu ara.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
06.09.2022  ·  12:21

D’acord amb l’exposició i agraïr el desmarcar-se de la resta de mitjans informatius. Res afegir.

Manel Margalef
Manel Margalef
06.09.2022  ·  12:57

Quan algú es pot sentir exclòs d’una manifestació patriòtica dedicada al teu país i a tot allò que representa inclosos els anhels del poble, és que aquest personatge no porta al seu cor la nació a la qual pertany i conseqüentment mai no lluitarà per fer realitat allò que la ciutadania li demana, per tan, poca confiança es mereixerà per continuar desenvolupant les responsabilitats que li són encomanades en el lloc que ocupa.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
06.09.2022  ·  13:04

La ruptura democràtica (i pacífica) d’aquells dies d’autèntic alliberament, ara, l’està malmetent Junqueres de manera despiatada.

No content a ensorrar el Consell per la República, Junts i la Generalitat, ara vol ensorrar l’ANC i desmobilitzar la ciutadania més valenta.

És possible que hagi pactat desacreditar TOT l’independentisme amb la Sàez de Santamaria i el Pedro Sanchez.
No ho hem de permetre!

Ell deu estar molt ben aconsellat per tècnics espanyols especialistes en dissuadir moviments del poble.

Isabel M.T. Jordà
Isabel M.T. Jordà
06.09.2022  ·  14:11

Un altre article formidable, gràcies senyor Partal. Es veu que els catalans tenim un defecte de fabricació que fa que siguem incapacos de celebrar i assaborir els nostres èxits com per exemple els dies 6 i 7 de setembre del 2017. És per això que crec que s’haurien de declarar el 6 i 7 de setembre Diada Fundacional de la Nació Catalana i fer festa i celebrar-ho.

ramon Feixas
ramon Feixas
06.09.2022  ·  14:36

Quan es té un tresor, es guarda i es mima, i si aquest tresor és comú se li fa una piràmide, protegida pedra a pedra, perquè entorn de la piràmide hi flueixi, la força d’un poble, la llibertat d’una cultura, la serenor i honestedat de tots aquells que comparteixen els anhels que han motivat aquell tresor. Això el pot fer florir.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
06.09.2022  ·  19:34

Tot ve del colp d’estat del 17-18 de juliol de 1936 i de la guerra in-civil que va dur l’Estat Nou feixista i la II Dictadura. Tot segueix “atado y bien atado”, com diu Vicent, per les lleis franquistes i per voluntat d’un successor que va convertir unes corts legislatives neofranquistes en constitucionals sense cap més tràmit, inclosos 40 senadors ficats a dit reial, en lloc dels 40 d’Ayete de Franco designava, entre ells el Cela. Podia haver sortit una llei o un allioli.

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
07.09.2022  ·  00:32

A l’Estat encara li tremolen les cames.
L”impacte econòmic que els representava la desmembració amb la pèrdua de la darrera colonia, els va disparar totes les alarmes -que ja existien des de feia uns quans anys- per continuar amb la repressió judicial sense límits.
El que llavors ningú podía imaginar era, que avui 6/09/2022 immersions en el fracàs, ens hauriem d’empassar en el programa de televisó més 3/24 les explicacions de l’Oriol Junqueras, talment com si fos el redemptor que des del diàleg, ell tot ho salvarà.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes