El president Roger Torrent va enfilar les escales de l’entrada al vell Palau de Justícia de Barcelona, al passeig de Lluís Companys, per declarar com a investigat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Era dimecres a les nou del matí. La querella de la fiscalia per desobediència al Tribunal Constitucional espanyol continua endavant, i pot implicar una pena d’inhabilitació. Aquell mateix dia, cap a les cinc de la tarda, Torrent era a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat, assegut a poc més de dos metres del responsable de la seva compareixença davant un tribunal per haver permès el debat parlamentari sobre el dret d’autodeterminació i una reprovació contra la monarquia. Perquè fou el govern de Pedro Sánchez qui va activar, l’octubre del 2019 i de manera preventiva, els mecanismes per a castigar l’aleshores president del parlament i la mesa si gosaven donar cap mena de resposta política a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics que era a punt de fer-se pública. Sánchez, com Mariano Rajoy, engegava la via judicial per aturar l’acció política. I per això Torrent, i Josep Costa, i Eusebi Campdepadrós, i Adriana Delgado, tenen avui l’amenaça d’inhabilitació i vulnerada la inviolabilitat parlamentària.

L’ex-president del parlament i actual conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, saludant abans d’entrar al TSJC. Fotografia: ACN

La resposta que el Parlament de Catalunya havia de fer a la condemna dels dirigents independentistes, que tantes expectatives havia generat, va acabar essent descafeïnada: només una proposta de resolució en defensa del dret d’autodeterminació, aprovada pels tres partits independentistes, que no es va publicar al butlletí oficial del parlament i que va ser suspesa pel TC, arran de la denúncia del govern espanyol, el mateix dia que fou aprovada, el 12 de novembre de 2019. Aquell mateix dia el parlament va aprovar una altra resolució de reprovació del rei espanyol pel rol que va tenir en la repressió contra l’independentisme. Però aquella acció política de mínims acordada al parlament va tenir una resposta de màxims per part tant del govern de Pedro Sánchez, primer, com de la justícia espanyola, després.

La fiscalia no va presentar la querella contra Torrent, Costa, Campdepadrós i Delgado fins el primer de març proppassat, després de les eleccions del 14-F i en plena negociació sobre la constitució de la nova mesa del parlament. I aquest dimecres eren cridats a declarar, el mateix dia que Pedro Sánchez va triar per venir a Barcelona i beneir la represa de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el català després d’un any i mig sense haver-se reunit. Torrent, doncs, va ser a l’un lloc i a l’altre, en una clara mostra de l’anomalia política que encara viu Catalunya: fins i tot els qui han de negociar estan coaccionats i perseguits, i en aquest cas, l’iniciador de la persecució era assegut a la mateixa taula que el perseguit.

Conscient d’aquesta coincidència, Torrent va dir a la porta del TSJC, després d’haver-hi declarat, que a la reunió de la tarda presentarien tant sí com no la demanda d’una amnistia per a tots els represaliats. I al matí, davant el jutge, l’ex-president del parlament va argumentar que aquells dies de la tardor del 2019 ell no havia impedit pas els debats sobre la monarquia i l’autodeterminació, que ho va fer perquè l’estat no pogués amenaçar cap debat parlamentari que no li agradés. I va dir que els lletrats de la cambra no van ser pas taxatius sobre la il·legalitat dels debats, i que només van expressar dubtes i van recordar els advertiments del Tribunal Constitucional espanyol.

L’estratègia jurídica de Torrent passa per aquí, per defensar la legalitat d’allò que van fer, és a dir, permetre debats parlamentaris, protegits en tot moment per la inviolabilitat parlamentària. I és ben cert que històricament el Tribunal Constitucional espanyol havia anat acumulant una doctrina segons la qual els membres de les meses parlamentàries havien d’admetre tots els debats i propostes que els arribessin si estaven ben presentats, quant a la forma, sense necessitat de fixar-se en el contingut dels debats proposats ni de qüestionar-lo. Però d’ençà del 2015, havent passat el 9-N, va anar canviant progressivament aquesta doctrina, va passar a fer advertiments, a amenaçar els membres de la mesa i els lletrats que no acceptessin propostes que qüestionessin la unitat d’Espanya. La perplexitat que va causar això en el personal del parlament va quedar ben reflectida al judici contra els membres independentistes de la mesa de la presidenta Forcadell, que foren condemnats a inhabilitació per desobediència.

Aquell xoc entre la vella doctrina, garantista amb els drets dels diputats, i la nova, més restrictiva, va coincidir amb un moment de noves atribucions punitives al TC pensades per a amenaçar i castigar, tot atribuint-li la capacitat d’inhabilitar directament càrrecs públics. Tenien Carme Forcadell al punt de mira, i hi va haver un intent d’inhabilitar-la el 6 de setembre de 2017 que va fracassar (més endavant va ser condemnada a onze anys i mig de presó). Aquella conspiració de togats contra l’independentisme ha tingut unes quantes conseqüències, una de les quals és aquesta nova doctrina repressiva que s’ha consolidat. I s’ha consolidat perquè el TSJC va fonamentar en això la condemna contra Ramona Barrufet, Anna Simó, Lluís Corominas i Lluís Guinó.

La decisió de Josep Costa

Si el TC és qui fixa aquesta nova doctrina que atempta contra drets fonamentals de participació política i contra la inviolabilitat parlamentària, no hi ha marge de defensa dins el sistema judicial espanyol. Novament, cal mirar a Europa. Tots els investigats actualment, Roger Torrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado, tindran l’oportunitat de fer-ho si la causa acaba en un judici amb una condemna; quan hagin exhaurit la via judicial interna espanyola podran anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Però tant Costa com Campdepadrós han obert aquesta via. Perquè tan bon punt van rebre la querella de la fiscalia van presentar el recurs al Tribunal d’Estrasburg, i ho van poder fer perquè l’acusació inicial la va fer el Tribunal Constitucional mateix. La part acusadora en aquesta querella és el tribunal de garanties. I mentre espera la resolució d’Estrasburg, l’ex-vice-president del parlament ha continuat movent fitxes, i ha presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol contra l’admissió de la querella per part del TSJC, perquè vulnera la seva inviolabilitat parlamentària. Però, és clar, els magistrats del TC que van engegar aquest procediment penal hauran de resoldre ara el recurs d’empara de Costa? Per això en demanava la recusació, afegint-hi una petició de mesures cautelars per no haver de comparèixer davant la jutgessa a la declaració de dimecres passat.

Però va arribar dimecres i no hi havia hagut resposta. Mentrestant, Costa, per sorpresa, i amb un enuig formidable de la magistrada Maria Eugènia Alegret, va decidir de no comparèixer i va difondre un vídeo en què explicava que plantava el tribunal perquè no en reconeixia l’autoritat. Va dir: “En el seu moment, ja vaig dir que no reconeixia l’autoritat d’aquest tribunal per a jutjar els acords i debats d’aquest parlament. No era retòrica, no estic disposat a establir una taula de diàleg amb uns jutges i fiscals repressors que no tenen nocions bàsiques de què és la separació de poders. El meu objectiu és guanyar aquesta batalla a Europa, per això he decidit de no presentar-me a declarar.”

La incògnita ara és, per una banda, si trigarà més o menys a avançar la via judicial europea que han emprès Costa i Campdepadrós, i si això es traduirà en una condemna a l’estat espanyol per haver vulnerat la inviolabilitat de dos parlamentaris; i per una altra, què passarà ara que Costa s’ha negat a comparèixer a la citació judicial. Ara per ara, la magistrada Alegret ha reaccionat a la plantada de Costa tot obrint una peça separada de mesures personals, segons fonts de la defensa del vice-president amb qui ha consultat VilaWeb. És una decisió estranya, força insòlita, perquè la jutgessa ho ha fet quan Costa no és pas investigat per cap delicte que impliqui penes privatives de llibertat ni la fiscalia havia demanat tampoc cap mena de mesura cautelar contra ell.

A la taula de diàleg la delegació catalana diu que vol parlar d’autodeterminació. El govern espanyol diu que no. Però la paradoxa és que un dels integrants de la taula, ex-president del parlament, encara un procediment penal per haver permès que es parlés d’autodeterminació. I qui ho va fer possible, qui va prohibir que se’n parlés al parlament, fou Pedro Sánchez. Va activar la maquinària judicial contra un president del parlament i ara diu que no la pot aturar, que la justícia va per una altra banda i al seu ritme i que ell no hi pot interferir. Precisament allò que fa més greu la repressió espanyola contra l’independentisme ha estat l’existència d’aquesta interferència, no  pas declarada, però evident en els mecanismes, els ritmes i les decisions.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.