El capitalisme d’amics espanyol té, entre més característiques peculiars, una interferència constant entre política i empresa. Entre política parlamentària i empresa parastatal –privada per als beneficis, pública per a les pèrdues i en qualsevol cas sempre dependent del BOE i per tant de les decisions dels partits.

La sincronització de poder entre aquestes dues estructures fa que sovint es confonguen, perquè la major part de les empreses de l’Íbex no depenen del mercat i prou sinó de la regulació política d’aquest mercat; i els partits viuen engreixats per les empreses regulades en un cercle maleït que té el seu símbol més evident en les portes rotatòries. Tots els estudis seriosos sostenen que pel cap baix 23 empreses d’aquest índex tenen en el sector públic i en les seues decisions el factor clau de negoci.

Aquest procés va començar amb el procés de privatització sui generis de les grans empreses estatals del franquisme, que acabaren a la fi dels anys noranta a l’òrbita dels dos principals partits polítics espanyols, PP i PSOE. Durant anys, aquestes empreses van acceptar un paper secundari respecte del govern, però quan el bipartidisme es va posar en qüestió, l’Íbex es va sentir prou fort per a intentar l’assalt directe també al poder polític, fet que l’ha menat a crear un catàleg de partits Frankenstein que sobre el paper havien de resoldre la important crisi de legitimitat del sistema, però que a la pràctica compliquen encara més, si és possible, la situació. El desgavell de Ciutadans, que creixerà aquests dies, n’és l’exemple màxim.

Quan apareixen el moviment independentista (2010-2012) i el moviment del 15-M (2011) el sistema polític espanyol, tot d’una, trontolla perquè per primera vegada pren cos un qüestionament total del sistema postfranquista. L’estabilitat, o més ben dit el control social intens, que aportaven els dos partits dinàstics, si calia amb la crossa de CiU i PNB, es posa en qüestió. I es posa en qüestió just en el moment que la monarquia, el centre neuràlgic del règim, passa la pitjor crisi –amb el creixement del cas Nóos, a partir del 2012.

El moment coincideix amb la consolidació del duopoli televisiu d’Atresmedia i Mediaset, també a partir del 2011. Aquests dos grups controlen (segons les xifres del 2018) el 83% dels ingressos del negoci televisiu a l’estat espanyol, i acaparen el 95% de la publicitat de la televisió privada. Això els converteix en unes màquines de poder comunicatiu sense parió. La prova més evident és que les contínues queixes dels organismes reguladors no han estat mai escoltades pels governs successius, que en canvi han anat augmentant la seua dependència del duopoli alhora que li satisfeien totes les demandes per mirar de tenir-lo al costat en el moment clau.

Però en la mesura que Atresmedia i Mediaset anaven afermant el seu poder mediàtic gegantí, s’anaven tornant eines de conformació de l’opinió pública i del poder polític. I han après a participar en operacions per alterar-lo. Des del poder públic mateix o des del món de l’empresa.

Per exemple, l’adquisició –l’estiu del 2012– de la Sexta, cadena amb fama de progressista, per part d’Antena 3, òbviament conservadora, crea les condicions perquè la dreta mediàtica catapulte Pablo Iglesias. Cal recordar, perquè és molt sospitós, que la Comissió de la Competència espanyola es va oposar completament a aquesta adquisició, però que Soraya Sáenz i Mariano Rajoy varen pugnar per fer possible la compra.

Iglesias comença a ser conegut el 2013, quan assisteix com a convidat a Intereconomía (això ara s’ha oblidat) i poc després salta a La Sexta, que el fa famós. A partir d’aquell moment, sobretot a ‘La Sexta noche’, la presència de Pablo Iglesias és constant. Hi obté tanta promoció que ara la seua queixa justificada contra el paper manipulador dels mitjans pot arribar a semblar cínica. La baralla permanent amb els periodistes feixistes que li posaven al davant el catapultà com a líder mediàtic indiscutible de l’esquerra espanyola. Tant que el competidor d’Atresmedia, Mediaset, contraataca fitxant-lo també com a tertulià de ‘Las mañanas de Cuatro’. Amb això la seua presència en les pantalles es fa gairebé permanent i ell, amb molta habilitat, ho comença a aprofitar políticament.

De fet, és en una tertúlia de Cuatro que anuncia que pensa a anar a les eleccions europees ‘per a fer-ne fora el PP i el PSOE’. I ho fa atacant amb una duresa mai vista els socialistes i maldant clarament per erosionar-los. I el 2014 es presenta, efectivament, al capdavant de Podem, un partit acabat de crear, i obté cinc escons, cosa que sorprèn gairebé tothom.

El CIS, després d’aquelles eleccions, li dóna el 15% de la intenció de vot a les eleccions espanyoles. Però el pànic s’apodera de l’Íbex quan el CIS del gener del 2015 ja preveu que obtindrà el 23% dels vots, i superarà el PSOE però amb la possibilitat de formar-hi govern. Podem no és l’Íbex, això és evident. Però sense el suport mediàtic de l’Íbex, i concretament del duopoli televisiu que en forma part directament i indirecta, Pablo Iglesias no hauria arribat tan de pressa tan lluny, amenaçant l’estabilitat política, que en definitiva és l’única cosa que realment interessa el capitalisme d’amics.

De manera que l’espant pel monstre que havien creat va derivar en el contraatac: frenant la presència permanent d’Iglesias a la televisió però fabricant un altre monstre.

Hi ha raons de sobres per a pensar que l’Íbex somniava que Podem erosionaria el PSOE per a permetre un govern més tranquil al PP, assetjat pertot arreu a causa de la corrupció. Cosa que a Podem ja li anava bé. Però els creadors de la maniobra un dia van descobrir, espantats, que entre la societat la proposta de Podem i la vaporosa idea de la ‘nova política contra la vella política’ tenia èxit i que amb això el règim sencer se’n podia anar en orris –encara més per la coincidència de la crisi per la independència de Catalunya i el desballestament de la monarquia que va obligar Juan Carlos a amagar-se discretament a partir del juny del 2014, després d’abdicar.

La necessitat del moment, la va fer pública Josep Oliu, del banc que porta el nom de la ciutat de Sabadell, quan va dir en una conferència, precisament el 24 de juny del 2014: ‘Necessitem un Podem de dretes, que el que hi ha ara ens fa por.’

Repassem les dades fins ací perquè són importants:

—El 2013 Pablo Iglesias comença a aparèixer a la televisió.

—El 2014 Podem es presenta a les eleccions europees –Iglesias ho anuncia a la televisió– i aconsegueix cinc escons, cosa que sorprèn tothom.

—En aquell moment, i dies després de l’abdicació de Juan Carlos, Josep Oliu demana un Podem de dretes.

—El gener del 2015 el CIS situa Podem davant el PSOE i amb possibilitats de governar, just l’any que el PP es troba obligat a convocar eleccions.

—Les eleccions es retarden tant com es pot, fins al desembre, mentre l’Íbex s’escarrassa a trobar una alternativa de partit de nova política, que frene Podem perquè ha anat massa lluny i més que erosionar el PSOE amenaça de guanyar les eleccions.

Arribats ací, davant la perspectiva de no tenir temps de crear un partit que puga competir realment amb Podem en l’àmbit d’allò que en diuen la ‘nova política’, va aparèixer Ciutadans, en bona part pel desconeixement a Espanya d’allò que era realment, com l’opció possible i ràpida. Era un partit que ja tenia líder i estructura a Catalunya, que d’ençà del 2014 començava a provar d’expandir-se més enllà del Principat i que podia semblar nou fora de Catalunya. L’estiu del 2015, mig any abans de les eleccions espanyoles, Albert Rivera anuncià que no es presentaria més a les eleccions catalanes i Ciutadans passa a ser el partit a promocionar pel duopoli televisiu i per la resta del poder mediàtic, de vegades de manera tan patètica que fa riure i tot, com en el cas del diari El País.

La maniobra funciona de primer i després de les eleccions del desembre del 2015 el resultat condueix a un pacte de govern signat entre el PSOE i Ciutadans que l’Íbex lloa en tots els altaveus possibles i que es concreta el febrer del 2016. S’ha esquivat el possible govern bolivarià de Podem i el PSOE el podran lligar curt gracies a Ciutadans. Però Podem no ho accepta i provoca noves eleccions.

Aleshores arriben les eleccions del juny del 2016, en què Rajoy puja i Sánchez i Rivera baixen. Tanmateix, Ciutadans continua evitant que tot el vot nou vaja a parar a Podem i amb això impedeix que Pablo Iglesias puga aspirar a la presidència. Rajoy es veu com una solució raonable i aconsegueix el suport de Ciutadans per a anar tirant, per bé que acaba perdent tot el crèdit per la corrupció i la mala gestió de la crisi catalana. Això porta a la moció de censura del 2018, la primera que es fa a Espanya. En aquell moment. l’error estratègic de l’independentisme, que regala els vots a Pedro Sánchez, l’encimbella a una posició de privilegi que aprofitarà ràpidament per consolidar el seu poder i aconseguir un bon resultat, magnífic, a les eleccions del mes d’abril passat.

Resultat que venia, a més, amb un govern de coalició possible, pel nombre d’escons, amb Ciutadans. Un govern que ja s’havia intentant tres anys abans i que podia garantir quatre anys d’una relativa calma a l’Íbex i en una Comissió Europea cada volta més preocupada per la situació de l’estat espanyol. Jo mateix vaig explicar aquell dia: ‘La pressió per un gran pacte de govern entre PSOE i Ciutadans serà enorme, aquestes setmanes. És el govern somniat per l’Íbex i la Comissió Europea.’ Però també vaig dir que ‘el problema és que justificar un tomb d’aquesta dimensió no és gens fàcil, com Sánchez ja va veure ahir mateix quan els seus el van escridassar exigint-li que no pactàs amb Rivera’.

Passada la triple cita electoral posterior, tanmateix, tothom ja assumeix que el pacte ha de ser amb Rivera. I ací és on salta la sorpresa. Potser els qui el van catapultar no el coneixien prou, però Rivera, que per naturalesa és un personatge de l’extrema dreta més agressiva, se’l creu, el tripartit amb Vox i el PP, i ara és ell el qui no vol pactar amb el PSOE. I la irritació del gran poder estatal amb el xiquet que havien posat d’encarregat és l’explicació de tanta dimissió, de tanta pressió, de tanta escissió i de tanta maniobra fosca d’aquestes darreres hores. Si Rivera s’oposa al pacte amb el PSOE, Rivera morirà –metafòricament, és clar. Perquè l’Íbex ja fa sis anys que procura trobar una fórmula d’estabilitat política per a l’estat espanyol, per a poder continuar fent els seus magnífics negocis que depenen tant de l’existència d’un pressupost estable, i ara que la té a la mans el problema no serà un líder fràgil i descontrolat que poden fer caure en qualsevol moment amb un sol vídeo.

Però alerta. Aquesta gent ja s’ha demostrat incapaç de casar els seus desigs i els Power Point dels seus spin doctors amb la política real. I això els ha fet reflexionar, que no són babaus. Al cap i a la fi, en aquests anys bàsicament han promocionat dos monstres seguits, Iglesias i Rivera, dos personatges inestables i capriciosos que han alçat i enfonsat els seus projectes, en bona part perquè són dos egòlatres d’una mida monumental. I la inestabilitat és més gran que mai. De manera que amb el PP fora de joc per la corrupció i per l’acostament a Vox, i amb les aventures de la nova política qüestionades i desacreditades, l’Íbex ja veu clar que el pal de paller d’Espanya és i serà el PSOE, una altra vegada, com ho va ser als anys vuitanta. Després de tant de fracàs, pensen, val més boig conegut. I és en aquest context que resulta literalment al·lucinant que l’independentisme, o si més no un partit independentista, puga ni tan sols arribar a considerar d’apuntalar-lo i deixar-lo governar. Perquè Sánchez, Pedro, és, literalment, el darrer roc que el règim té a la faixa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb