Del reggaeton a la bachata: han esclatat els ritmes llatins en català?

  • Tot i que els ritmes llatins i la música urbana ja fa molts anys que sonen en català, aquest estiu s'han fet especialment populars el reggaeton, la bachata i el mambo en la nostra llengua

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
25.09.2023 - 21:40
Actualització: 26.09.2023 - 14:11

La introducció de ritmes llatins en la música de grups que canten en català, així com la música urbana en català, no són pas cap novetat, però sembla que aquest estiu alguns ritmes –reggaeton, bachata, mambo…– han acabat d’esclatar del tot en la nostra llengua. La “bachateta catalana” i el corrido tumbado de Figa Flawas, el reggaeton i el mambo de Mushkaa o Flashy Ice Cream i les bases de reggaeton de The Tyets o d’algunes cançons de Julieta són alguns dels exemples més populars.

“Vesteixen la seva música amb elements que ara s’anomenen urbans. Uns s’acosten al reggaeton i a ritmes llatins; uns altres, als arranjaments electrònics, com Triquell, o al bedroom pop, com Mama Dousha, o al hip-hop més clàssic, com els Bounce Twice o els Flashy Ice Cream; uns altres, al trap, com els veterans Pawn Gang…”, explica Marc Isern, co-director de Halley Records, director de Vibra.cat i co-director de Casa Babylon, d’iCat. Uns altres noms destacats d’aquesta escena també podrien ser Sexenni, 31 FAM, LAL’BA, Kovitch, Maluks, Colomet, Scorpio, Cooba, Neisha o la Queency.

Un camí obert abans

Aquest estiu ha estat, sens dubte, l’estiu dels The Tyets, que al juny ja s’havien convertit en el primer grup català amb més d’un milió d’oients el mes a Spotify (ara, 800.000). I “Coti x Coti”, el seu gran èxit, ja acumula gairebé setze milions de reproduccions. Malgrat això, és qüestionable que es pugui parlar d’un canvi radical. “Aquest fenomen no és cap novetat, és la continuació del que ja feien grups anteriors”, explica Isern. “Des dels anys vuitanta que la música pop, entesa com a música de consum popular, beu de ritmes de fora. La Salseta del Pobe Sec, l’Orquestra Plateria o Gato Pérez ja bevien de ritmes llatins, com la salsa i el txa-txa-txa, i grups mítics com Dusminguet, Ojos de Brujo i tots els grups posteriors, com Txarango, Oques Grasses o La Troba Kung-Fú, han abraçat ritmes com la cúmbia, el txa-txa-txa, el reggae i la bachata. El Mediterrani i Llatinoamèrica no són tan lluny quan parlem de ritmes festius i les ganes de ballar a l’aire lliure. L’etiqueta que hi posaria és pop. Era pop la música de l’Orquestra Plateria i de Txarango i també és pop la dels Figa Flawas i The Tyets. Però cadascú hi ha posat el vestit que li ha pertocat per època.”

Quant als ritmes que sovint s’etiqueten com a música urbana, com ara el trap, els grans referents i pioners en català van ser PAWN Gang, que el 2011 ja rapejaven sobre drogues, diners i sexe amb veus sintetitzades i que també tenen cançons que es poden etiquetar de reggaeton. Però fins a normalitzar el reggaeton i altres ritmes en català ha passat força temps. “Al principi, cantàvem en castellà perquè els nostres referents cantaven en castellà”, recorda Sneaky Flex, membre de Flashy Ice Cream, que van començar el 2017. “Com a referents només hi havia la PAWN, però eren ells i prou, i ens semblava estrany cantar en català. Però a l’estudi ens vam ajuntar amb Lildami i 31FAM, vam començar a cantar en català i ja no vam canviar.”

Tant Isern com Sneaky Flex relacionen els èxits actuals amb la viralització a les xarxes, un espai on es fan conèixer especialment aquests músics. “Quina diferència hi ha entre el fenomen ‘Coti x coti’, de The Tyets, i el de ‘Jenifer’ dels Catarres? Que ara tenim xarxes socials i els fenòmens es viralitzen més”, considera Isern. “Crec que el que ha passat ara és un reflex del que també ha passat a escala global, com ambLa bachata’ de Manuel Turizo, que ha tingut molt d’èxit internacional”, comenta Sneacky Flex. “A Catalunya, això s’ha vist quan la música a escala global ja anava cap aquí. Però també crec que hi ha molta influència de TikTok. S’han fet molt virals estils com el mambo i la bachata, que toquem nosaltres, Mushkaa i Figa Flawas, sobretot, tot i que també s’han fet molt virals The Tyets amb el reggaeton.” De fet, enguany, fins i tot els Amics de les Arts s’han atrevit amb una bachata, tot i que ja han aclarit que ni és el seu estil ni faran evolucionar la seva música cap aquí.

Isern parla d’un altre factor: “Una altra cosa que passa és que hi ha un xoc generacional tant de públic com d’artistes. Tenim un públic que no escolta discs, sinó llistes de reproducció. Poden ser molt fans d’una cançó de la qual desconeixen els intèrprets. A més, malauradament, anem cedint la prescripció musical de les criatures a algoritmes de Spotify i TikTok i a influenciadors. Si a això hi afegeixes el final del procés, que havia fet militar el jovent en la música catalana i en català…”

Això sí, malgrat que els ritmes llatins ja s’havien introduït fa temps en la música en català, hi ha diferències en la sonoritat –amb veus sintetitzades en alguns casos–, els temes, les lletres, l’argot i l’actitud i estètica utilitzades, que en alguns artistes actuals recorden una mica als artistes de trap internacionals. A més, sembla que també hi ha una consciència de fer coses diferents: “Ara mateix, el 2023, Txarango no tindria cap mena de sentit, i les trompetes tampoc”, opinaven The Tyets en una entrevista a VilaWeb. “Cal reinventar-nos una mica i acceptar com a societat que hi ha noves generacions fent musicote“.

Una mirada des dels Països Catalans

Malgrat que sovint s’introdueixin influències d’estils i maneres de fer, per exemple, de cantants llatinoamericans de reggaeton, amb què aquests artistes han crescut, les cançons les fan en català i als Països Catalans, cosa que implica introduir-hi tota una sèrie de referents propis. “No sóc en Carles Porta però el cul que em porta sí que es un crim”, canten els Flashy Ice Cream a “Bona vida”. “Hem quedat demà a la tarda al Mataró Park”, diuen The Tyets a “El tonteo”. “Al final, nosaltres vivim aquí, i les nostres històries com a artistes i persones passen aquí, transmetem aquesta realitat”, comenta Sneaky Flex. “La gent se sent identificada perquè parlem de coses de la Costa Brava, de Catalunya en general… Darrerament, ens hem sentit còmodes amb el mambo, i barrejant bachata i mambo. Amb aquest estil no ens surt parlar de coses molt introspectives, però sí de ser amb la nostra gent, de festa, d’estiu… Pot ser una mica més superficial, però al final també és la vida que tenim.”

“Es fa en la mateixa clau que s’ha fet sempre a casa nostra”, considera Isern. “Encara no hi ha res genuí d’aquesta nova escena, la qual cosa és normal, perquè encara no han tingut temps.” Sí que destaca la “producció bestial” d’aquests artistes: “Una cosa bona d’aquesta nova generació de pop és que són prolífics, perquè fan la música a casa seva. Al programa que tinc a ICat, Casa Babylon, cada setmana hi podria posar quinze novetats de pop urbà català.”

A banda de les referències quotidianes, en alguns casos s’ha jugat amb els gèneres, si bé de manera puntual: The Tyets han fet una revisió del reggaeton amb la sardana, cosa que no s’havia vist mai. De fet, han explicat la seva voluntat de transformar aquest gènere per fer-lo arribar a un públic familiar.

En alguns casos, també hi ha una revisió temàtica. Tot i que el reggaeton més majoritari havia estat, generalment, força masclista, ja fa anys que a tot el món s’escriuen cançons de reggaeton que ho qüestionen, i fa temps que han anat apareixent grups feministes, com Tremenda Jauría i Pupil·les. Tot i que el qüestionament dels rols de dominació masculina del reggaeton s’ha fet a tot arreu, aquesta generació d’artistes també s’hi ha afegit, en part. “No fem reggaeton ‘pur’. Si parlem de situacions sexuals, no en parlem des de la figura de l’home dominant”, considera Sneaky Flex. “Podem explicar les nostres relacions íntimes amb cançons, però no ho vivim com ho pot viure un cantant de reggaeton, aquesta cosa de ‘tinc moltes noies i en faig el que vull’. No és la nostra realitat ni el que volem transmetre.” Així doncs, encara que es parli de sexualitat, dansa o festa, normalment es fa lluny d’alguns estereotips, trencant fins i tot amb l’heteronormativitat: “Si ella no em busca, després m’enyora”, canta la Mushkaa a “El mambo”. “Sona el mambo i m’ho ballen totes les gates”.

I què passa amb la llengua?

La majoria d’aquestes cançons introdueixen frases o paraules en anglès, com passa en bona part de la música urbana en altres idiomes, i també frases i paraules en castellà o barbarismes, cosa que ha despertat algunes crítiques. “Possiblement, el mateix català que fan servir la Mushkaa, la Julieta i els Figa Flawas és el que fa servir el seu públic”, comenta Isern. “Els músics fan música. La política lingüística, de la mateixa manera que la lluita perquè TV3 tingui un programa de música en clau de cultura i no d’entreteniment, no és dels músics.”

“Nosaltres tampoc no som Pompeu Fabra, però en general els nostres temes tenen paraules catalanes i prou, amb alguna d’anglesa”, diu Sneaky Flex en referència a Flashy Ice Cream. “En el nostre cas, no optem gaire per barrejar molt, sinó pel català i amb alguna paraula anglesa que tothom pot afegir en el seu dia a dia.”

El mateix públic de sempre?

Amb tot, una pregunta que sorgeix és si l’èxit d’aquesta generació d’artistes arrossega nous públics a la música en català o no. Sembla evident que sí quan una cançó aconsegueix de tenir tantes reproduccions com “Coti x Coti”, però ja s’havia arribat a altres públics abans, de manera puntual, amb cançons com “Milionària”, de Rosalia, o “Una lluna a l’aigua”, de Txarango, que van arribar a Llatinoamèrica. Ara alguns d’aquests artistes han explicat que els arriben comentaris de persones que mai no havien escoltat mai música en català, com els Flashy Ice Cream: “La gent ja veu normal que cantem en català, però l’any passat vam a anar a tocar a Montcada i algunes persones ens deien: ‘No escolto mai música en català perquè no m’agrada, però vosaltres m’heu agradat, a partir d’ara n’escoltaré més'”, recorda Sneaky Flex.

Tanmateix, el circuit de concerts i bona part del públic són similars als de grups anteriors. “El públic és el mateix. No tan sols això, sinó que els circuits que utilitzen aquests artistes són els que han obert alguns artistes com Lildami, que va ser el primer artista de pop urbà a sonar a les ràdios comercials, Buhos o els Catarres”, diu Isern. Aquests darrers anys, han aparegut espais exclusius per a la música urbana en català, com el Festival Maleducats, impulsat per Lildami, o l’Strenes Urbanes, del Festival Strenes de Girona.

Sí que sembla que, de mica en mica, es deixa de fer servir el concepte de “música en català” com si fos un gènere en si mateix, per entendre que es poden incloure mil i un gèneres en un mateix idioma. “En el moment de Txarango i aquests grups, semblava que la música en català fos això i prou. Avui dia, alguns d’aquests grups continuen, però també hem sortit tots nosaltres, que hem fet propostes diferents i tenim estils diferents”, diu Sneaky Flex. “Ja no hi ha un tipus de música en català, sinó que hi ha molts estils. Senzillament, fem música i cantem en català. Ara anirem dos mesos a l’Argentina, que és el bressol de la música urbana global, per agafar influències per al nou disc. Intentarem també fer-hi col·laboracions, per portar el català fora.”

I encara hi ha un altre desafiament pendent: que aquests artistes arribin de manera massiva a les discoteques. Malgrat que interpreten cançons molt ballables, el català encara és una excepció a la majoria de discoteques i només acostuma a sonar en èxits molt puntuals, mai de manera sistemàtica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor