Ramon Piqué: “Hi ha gent que es pensa que ja no es tortura i no és veritat”

Entrevista al president de l’associació Memòria contra la Tortura, detingut durant l'operació Garzón, que va començar ara fa trenta anys

VilaWeb
Txell Partal Clara Ardévol Mallol
28.06.2022 - 21:40
Actualització: 28.06.2022 - 21:53

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 29 de juny de 1992, ara fa trenta anys, començava l’operació Garzón. Una quarantena d’activistes independentistes foren detinguts i, d’aquests, gairebé una vintena van ser víctimes de tortures. Ramon Piqué en fou un. El van detenir el 6 de juliol i va ser traslladat a la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid, on els agents van torturar-lo físicament i psicològicament. Volien que digués que captava militants per Terra Lliure, però ell tan sols era membre dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i del Moviment de Defensa de la Terra.

El jutge de l’Audiència espanyola que dirigia l’operació, Baltasar Garzón, sempre es va negar a investigar les tortures, malgrat les proves presentades. El Tribunal Europeu dels Drets Humans va acabar condemnant l’estat espanyol i Garzón per no haver obert cap investigació, però els torturadors van romandre impunes.

La història va ser silenciada i una gran majoria social va creure’s la versió oficial, que acusava els activistes de terrorisme. Avui dia cada vegada costa més que la gent cregui cegament el relat oficial, i casos com el dels detinguts del 23-S ho demostren. Parlem de tots aquests canvis i dels desafiaments de la lluita antirepressiva amb Ramon Piqué, que actualment és el president de l’associació Memòria contra la Tortura.

Fa trenta anys us van detenir, us van acusar falsament de pertànyer a Terra Lliure i us van aplicar la llei antiterrorista. Avui dia veiem casos en què s’hi poden trobar molts paral·lelismes. Què en penseu? 
—S’apliquen maneres de represaliar que pertanyen a una altra època. El cas de Tamara Carrasco és molt singular, per exemple, nosaltres no ens vam trobar amb un cas com aquest, però en el cas del 23-S hi ha un paral·lelisme clar. Hi ha una part de muntatge, una justificació mediàtica de l’operació policial…

Us sorprèn que passi, trenta anys després? 
—No, perquè les raons subjacents a la repressió que vam patir ens precedien i no han canviat. Com diu Eva Serra, som una nació ocupada, i això té moltes implicacions. L’estat té una incapacitat atàvica per a resoldre conflictes vinculats a la dissidència política i no té interès a resoldre’ls de cap més manera.

La reacció social a aquests casos ara és diferent. 
—Indubtablement. Ara parlem de milers de represaliats i el 92 no vam passar de quaranta, sumats als qui es van amagar. Nosaltres dèiem que era una cosa que li podia passar a tothom, però llavors la gent no pensava així. La dimensió que ha pres el procés polític en aquest país i la resposta repressiva ha demostrat que tots tenim números que ens passi si ens manifestem, si votem… Hi ha moltes coses que han canviat: en el nostre cas no es va aconseguir que el parlament aprovés una moció de suport. Malgrat tot, ara la resposta institucional és una altra.

El vostre cas i la lluita posterior també han fet que la gent vegi casos com el del 23-S d’una altra manera? 
—El context és clau. La resposta antirepressiva en el nostre cas va ser molt petita. Quan fèiem actes contra la repressió, si venien vint persones era un gran èxit. Recordo un acte en què només n’hi va venir una… Una manifestació espectacular com la que hi va haver a Sabadell el 23-S era impensable llavors, malgrat algunes respostes solidàries importants: el Palau de la Música o el Concert per la Llibertat que es va fer a Girona. L’independentisme no estava acostumat a respondre, i es vinculava fàcilment a la violència. Aquesta era la gran victòria dels mitjans de l’estat, una manera de desactivar-nos.

Allò de “alguna cosa deuen haver fet”. 
—Aquesta és la frase que busquen. Una vegada introdueixen el dubte, desactiven possibles mobilitzacions. Abans de nosaltres hi va haver molta gent que va patir tortura i repressió, com Carles Castellanos i Blanca Serra. D’aquests no en parla mai ningú… Per a trencar aquest mur de silenci han hagut de passar molts anys. El 92, llevat del Temps i el Punt –i segurament algun altre mitjà–, la resta de mitjans es van limitar a reproduir la versió oficial. I no parlo d’El País i La Vanguardia…

L’aparició de mitjans que ja no s’empassen aquests discursos ha estat clau?
—És clau haver pogut esquerdar aquest mur que forma part del cicle de la impunitat. Que hi hagi més mitjans que en parlin ja ho fa diferent. Llavors era el silenci absolut, només se’n parlava per a vincular-ho a la violència. Així tot es justificava i era més fàcil de dir que la gent que denunciava tortures mentia. Un dels grans arguments del jutge espanyol a Estrasburg va ser que nosaltres mentíem perquè havíem estat condemnats per terrorisme, cosa que no era veritat, perquè hi va haver gent absolta. El seu argument era que les bandes criminals mentien per norma. No van comptar que hi hauria llocs on no es menjarien aquesta versió. A nosaltres ens va sorprendre…

D’alguna manera invalidaven que un acusat de terrorisme pogués denunciar tortures. 
—Sí. A nosaltres ens feien confessar que teníem “el libro del catalán”, un suposat manual esperpèntic que ens apreníem i en què s’especificava que, en cas de detenció, havíem de denunciar tortures. Ens feien reconèixer que això existia… Així es curaven en salut, deien que les denunciàvem per ordres de la banda criminal.

Heu parlat de les versions que van donar els grans mitjans. TV3 va formar part d’aquest silenci.
—L’element diferenciador de l’operació contra nosaltres i les precedents va ser el fet que sortís Carles Bonaventura a TV3 dient que l’havien torturat. Evidentment va tenir implicacions per al periodista Salvador Alsius, que va ser destituït. O la liquidació del programa L’orquestra, de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio per haver parlat de les tortures. Qui s’atrevia a parlar-ne o a denunciar-ho, rebia. Però tot plegat va ajudar, si més no, a generar dubtes. Que jo recordi, TV3 no ha passat mai el documental de l’Operació Garzón, tot i que es va fer vint anys després. Què es vol amagar? La versió oficial és que el 92 es van fer uns jocs olímpics espectaculars, que hi va haver un abans i un després. Qüestionar aquella versió no és fàcil, però no ens hauria de fer por.

Dieu que el 92 vau poder canviar certes coses respecte de casos anteriors. Creieu que hi va influir el fet que detinguessin dos periodistes, del Temps i del Punt?
—Sí. Les detencions van començar el dia 29 i cada dos o tres dies detenien gent. Si l’operació hagués acabat els sis primers dies ara no en parlaríem. Però van obrir la xarxa a periodistes, gent d’ERC, del Partit dels Comunistes de Catalunya… Se’ls va escapar de les mans. Això podia ajudar a veure-ho d’una altra manera, però realment va ser la travessia del desert fins a la sentència d’Estrasburg, dotze anys després. I, malgrat la sentència, alguns van continuar amb el mateix discurs, com Pere Ríos, d’El País, que va escriure un article justificant el que havia fet Garzón. Però Estrasburg va ser cabdal perquè molta gent veiés que teníem raó. Fins llavors hi havia només els familiars, els amics i les persones que hi donaven suport. El 92 les famílies es van organitzar com van poder, menjant-se molts gripaus, però amb un paper extraordinari.

Per què?
—Van fer el paper que nosaltres no érem capaços de fer. Mai no se’ns hauria acudit de parlar amb el bisbe de Vic o amb el president del parlament, perquè érem políticament radicals i revolucionaris. Joan Reventós els va dir que mentíem. Vam acabar fent coses a què no estàvem acostumats, com ara parlar amb Cristians contra la Tortura. I els familiars dels presos havien d’anar cada cap de setmana a Madrid i en alguns casos no podien ni explicar on era el seu fill. T’havies de menjar el silenci. Ara com a mínim trobes moltes complicitats, aquest “estem amb vosaltres”.

Aquest silenci era un doble càstig. 
—Efectivament. Qui diu que el seu fill està detingut per terrorista? La meva mare sempre m’explica que es trobava gent que sabia què passava i que no li deia res… Malgrat tot, sentíem la solidaritat. Encara que vingués només una persona ja podíem compartir el dolor.

Tot i les diferències amb el present, ara hi ha molts represaliats que se senten sols. Els polítics han mobilitzat molta gent al carrer i la comparació hi és. 
—Sí, i és terrible i inevitable. Sembla que hi ha represaliats de primera i de segona, i els mitjans també hi han jugat. Qui exerceix la repressió no fa aquesta distinció, ni la farà. No havia passat mai i no és fàcil de gestionar; els intents de crear espais estratègics comuns contra la repressió no flueixen. A les jornades que es van fer a Girona semblava que el clam hi era, però si no va acompanyat d’una feina de veritat i d’una voluntat d’empatitzar és difícil avançar. Però no és impossible. Si una cosa he après és que, si no et rendeixes, acabes avançant.

Abans la coordinació entre represaliats era més fàcil? 
—Des d’una perspectiva solidària, segurament sí, perquè no érem tants. Des d’una perspectiva política, en part sí, també perquè érem menys, però també teníem dificultats i discrepàncies. La discrepància no sempre l’hem sabut utilitzar per a sumar, i això ara també ho vivim. Però vull pensar que n’hem après.

Ara hi ha més eines de caràcter pràctic? Per exemple, el fet de tenir un advocat ràpidament, com passa amb Alerta Solidària. 
—Hi ha elements molt útils que nosaltres no teníem, com els grups de suport, tot i que en caldrien més i més coordinats. Nosaltres no teníem organitzacions antirepressives amb tanta capacitat de resposta. Ni Alerta, que és la més sòlida, no en tenia. Ara és l’eina més poderosa que tenim. Llavors als comitès només teníem quatre advocats. Més enllà del discurs no sempre s’ha fet una gestió político-judicial adequada de la defensa. La repressió és política, i la resposta també hauria de ser política, però no sempre ha estat així.

Us referiu als pactes amb la fiscalia que es fan en alguns casos? 
—Per exemple. Segurament en una situació diferent, amb una força més ben organitzada a tot el territori, hauríem pogut frenar aquesta mena de situacions. Un dels reptes que tenim és buscar espais de treball comú. Ho devem als represaliats d’ara i als d’altres generacions, que no han pogut parlar mai.

Parlem de la qüestió de la tortura, també relacionant-la amb el present. Encara hi és, però sembla que no es vol veure. L’estiu passat, per exemple, l’advocada Naia Zuriarrain va narrar les tortures i la violència sexual que va rebre de la Guàrdia Civil el 2010. Però pràcticament no hi va haver reacció mediàtica ni social… 
—La tortura és tan bèstia que costa d’acceptar. I no parlo només dels mitjans que tenen interès polític a amagar-la. Hi ha gent que es pensa que ja no es tortura, que ja no hi ha violència policial, i no és veritat. Com ens pensem que es tracta la gent a qui s’aplica la llei antiterrorista? I en detencions ordinàries vinculades a moviments islamistes? Dubto que hagi canviat la mecànica per a obtenir confessions. I socialment s’accepten coses com un clatellot… A més, no es dóna prou valor a la dimensió psicològica de la tortura. Amb la tortura busquen que et trenquis, i això es pot fer de moltes maneres.

Aquesta dimensió psicològica també apareix quan els represaliats pateixen per causes que s’allarguen durant anys…
—La tortura és un tipus de repressió, com l’exili o les amenaces. Encara que no et detinguin, que t’estiguin constantment identificant, és un tipus de repressió. O el seguiment policial que et fan amb l’objectiu que els vegis. La por és molt poderosa. I és important poder compartir el dolor, perquè el fa més portable i és reparador. Quan nosaltres militàvem als Comitès qui havia estat detingut no parlava de com havia viscut la violència en seu policial. Era molt bèstia. Hi havia una mena de pacte de silenci entre nosaltres.

Per no traspassar la por?
—Segurament, ser feble davant la policia era malvist. I implicava molt de patiment. Nosaltres això ho vam canviar i vam començar a explicar què ens havia passat.

 

Però devia costar…
—A mi em va costar moltíssim. La primera vegada que vaig explicar les tortures va ser en un acte a Sabadell. Després no podia ni mirar la gent de la vergonya… Avui sabem que una de les eines psicosocials per a abordar la repressió és poder-ne explicar tots els detalls, fins i tot els que sembla que no tenen importància. Recordo que em van posar uns cables elèctrics. Tot i que no els van connectar, allò va aconseguir trencar-me, va ser aquell moment. Quan vaig fer el relat del que havia passat, vaig passar per alt això perquè vaig pensar que, com que no els havien connectat, no tenia importància. No vaig entendre que allò també era tortura. I només vaig detallar les hòsties, els cops al cap, les hores i hores drets… No vaig ser capaç d’assimilar la part més psicològica de la tortura, que els va ser tan útil o més. Per això ara sempre insisteixo que la gent expliqui tot el procés.

Gustau Navarro va sortir de declarar i es va aixecar la samarreta. Tothom va poder veure en primera persona el mal que li havien fet amb les tortures. Pel que expliqueu, era una cosa que normalment no es feia. 
—Sí, i també tot el que té a veure amb la violència sexual, que la gent no acostuma a explicar-ho. És un món pervers i amagat, amb vergonyes per destapar, unes clavegueres profundes i universals. I per això és interessant aprendre del que altres països han viscut i quines eines han fet servir.

Voldríem acabar preguntant-vos per Baltasar Garzón. Què us sembla que continuï sortint a molts mitjans sense ser fiscalitzat?
—Va doldre molt quan el van presentar com un heroi amb la qüestió de Pinochet. Vázquez Montalbán vivia i va arribar a dir que li haurien de donar el Nobel. Va ser molt dur. I hi ha intents sistemàtics de blanquejar-lo més enllà de mitjans com El País: Público, Eldiario.es, TV3… De tant en tant, hi ha algú que li treu el tema i, des de la impunitat que dóna el fet de només parlar tu, sempre treu pilotes fora. Jordi Évole li ho va preguntar i ell va mentir descaradament, dient que nosaltres no vam denunciar tortures davant seu. Com a mínim quatre, davant seu i amb la seva signatura al costat, vam denunciar-les. És un jutge que menteix per tapar la seva misèria i que sobre la mentida ha construït el seu relat. Segurament és el tema que més el pica. Ha portat casos de bascos en situacions similars a la nostra, però com que no hi ha sentència són més fàcils de tapar.

Vau poder-hi parlar en persona al parlament durant pocs minuts. Com va ser?
—No volia parlar amb nosaltres, va ser molt incòmode per a ell, però va acabar acceptant de veure’ns sense que ningú fes cap fotografia. Ens va dir que havia fet tant com havia pogut i que els altres jutges sí que feien aquesta mena de coses, però que ell no. Li vam preguntar què havia pensat quan va veure el nostre aspecte, amb els blaus que portàvem, i per què no va fer res. Simplement no va respondre, van venir els guardaespatlles i se’l van emportar…

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes