Dos pesos pesants en els seus àmbits, l’ecòleg Ramon Folch i l’ex-conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, van compartir escenari a l’auditori de la Pedrera fa pocs dies. Van inaugurar el cicle Acció & Reflexió. El tema prometia: ‘Ecologia i economia sostenibles‘, i no van decebre. Folch i Mas-Colell tenen la capacitat de pensar en macro, i tenen el coneixement i l’experiència per mostrar-nos alguns paradigmes de futur. I així ho van fer.

Va moderar l’acte el periodista especialitzat en medi José Luis Gallego, que va situar el diàleg en la disjuntiva: economia des del punt de vista ambiental i el medi des del punt de vista econòmic. I va començar posant sobre la taula el terme ‘sostenibilitat’, un dels conceptes que darrerament ha triomfat més, va dir, i que és un nou paradigma de progrés. Perquè, el progrés només serà si és sostenible? Què és el progrés? Què és el creixement? Amb aquest punt de partida tan ampli com una autopista de sis carrils va començar la reflexió. Andreu Mas-Colell va voler obrir el foc.

Sostenibilitat
Andreu Mas-Colell va situar la sostenibilitat en un àmbit de present, de reconeixement que el món avui no és sostenible. Aleshores va dir: ‘S’ha de buscar un compromís entre el present i el futur. En aquest sentit, davant els senyals d’alarma, podem sacrificar la situació de tres generacions per aconseguir la sostenibilitat a la quarta generació. Però també podem decidir de sacrificar només una generació o no sacrificar-ne cap. És una qüestió complexa, perquè conté una qüestió moral.’

Al seu torn, Ramon Folch va recular una mica, deixant clars dos elements de base: ‘Em molesta perpetuar discursos circumstancials que pretenen contenir la totalitat del coneixement. L’especialització no és una categoria metafísica que ho pugui abastar tot. En canvi, les coses ens afecten en la seva totalitat i no només des d’un enfocament parcial. I això cal tenir-ho clar, perquè, si no, ens trobarem amb actituds reduccionistes, centrades en l’especialització de cadascú. En aquest sentit, no es pot parlar de sostenibilitat sense tenir en compte qüestions socials i econòmiques, a més d’ambientals. La sostenibilitat no és una qüestió d’ecòlegs i prou, i d’ecòlegs que veuen els economistes com a agents oposats a la sostenibilitat, que la combaten. Jo no llançaré contra l’economia els cavalls de l’ecologia. Per tant, hem d’intentar fer una anàlisi sectorial que tingui en compte la globalitat.’

La segona premissa que Ramon Folch va voler destacar fou que ‘sostenibilitat’ és un terme que no és nou, però que ara, des del seu nou abast semàntic, no és prou ben comprès. I va dir que la raó és que s’expressa amb dos vectors: l’espai i el temps. Per explicar-se, va posar d’exemple el canvi climàtic: És l’acumulació de diòxid de carboni que ha acabat creant una nova realitat. I no és una acumulació que vingui d’ara. Folch va deixar anar: ‘Nosaltres som el futur dels nostres avantpassats.’ Per això és important entendre l’espai i el temps, perquè tot i saber cap a on volem anar, s’ha de saber com arribar-hi. Perquè la simple proclamació del desig no garanteix l’arribada per efectes automàtics. (I aquí es va apuntar el paral·lelisme amb la situació política del país.) ‘És important saber com arribem a aquest escenari diferent, en aquest cas, per a frenar el canvi climàtic.’

Aleshores va saltar Mas-Colell: ‘I com administrem els costos.’ I va continuar: ‘Hi ha reptes que són essencialment planetaris, com l’exemple del canvi climàtic: o ens hi posem tots, o no hi ha res a fer. Però no tenim un govern mundial que faciliti unes polítiques mundials comunes (tot i que m’aterraria tenir-lo). Això crea enormes dificultats. Per contra, ens salva el fet que el concepte “mundial” és més restringit que no sembla. Avui la Xina és un dels països campions lluitant contra el canvi climàtic. Fa deu anys no ens ho podríem creure. Però la pol·lució els ofegava literalment i això els ha fet reaccionar. Alhora, això els situa al capdavant de les energies renovables.’

En aquest punt, el moderador, José Luis Gallego, va citar el documental d’Al Gore, Una veritat incòmoda, i va recordar l’escena on Gore visita un ministre de l’Índia. El ministre li demana una moratòria a l’hora de lluitar contra el canvi climàtic, perquè diu que el principal problema del país és la pobresa i que és prioritari. Aleshores Gallego va demanar: hem d’esgotar els recursos del planeta?

Demografia i recursos naturals
La resposta de Ramon Folch el va portar a escrutar en una altra línia de debat i, posant l’accent en l’Índia, va assegurar que la contaminació global havia generat un problema més local: ‘Els indis, per cultura, són vegetarians i això és fonamental. Quan ens preguntem si podem donar menjar a tothom, també ens hem de preguntar quin menjar. Pa o hamburguesa? Perquè la relació en consum de recursos entre una dieta carnívora i una de vegetariana és d’1 a 10. La dieta vegetariana implica una despesa de recursos molt menor. De manera que si ens preguntem si podem alimentar tothom, la resposta és: depèn del model que triem. Amb filet i caviar, segur que no. Incrementant la proteïna vegetal, segur que sí.’

I Mas-Colell va continuar el fil: ‘Jo hi afegiria la proteïna artificial. Però la veritat és que no podem salvar la natura a costa de mantenir la gent en una situació de pobresa. Això és impossible. Comparem Holanda amb Bangla Desh, per exemple. Un país és pròsper i l’altre no. L’un té cura de la natura i l’altre no. Ara, la prosperitat és possible? Rotundament sí.’ Però l’ex-conseller va deixar clar que el creixement exponencial de la població és impossible. I que s’ha estudiat bé la xifra de població que pot assumir el planeta, que és entre deu i onze mil milions de persones. I va recordar que el creixement es mesura tenint en compte els preus i el PIB.

D’esquerra a dreta: Ramon Folch, José Luis Gallego i Andreu Mas-Colell. ©Fundació Catalunya La Pedrera.

José Luis Gallego va demanar: ‘El creixement que no té en compte els recursos naturals és tolerable?’

Ramon Folch va obrir arguments contra una visió malthusianista i va repreguntar enllaçant amb les paraules de Mas-Colell: ‘Quan parlem en termes de creixement i de PIB, de què parlem?’ I va enfilar: ‘Els humans som una de les espècies menys representades del planeta i la cosa que fa que parlem de superpoblació és la petjada ecològica d’aquests individus. Tota la humanitat cap a la comarca del Vallès. El problema és la demanada de recursos, per això la qüestió més important és la gestió dels recursos. Perquè ho entenguem: un individu en relació amb un cavall té una demanda d’1 a 1.000. Per això els set milions de persones semblen superpoblació.’

Va continuar Folch: ‘I sobre el creixement, fixem-nos que els humans no deixem de créixer durant tota la vida. Ara, des d’un punt de vista biològic, no incrementem la nostra massa corporal. Creixem en destresa, en coneixements, en records, en reflexió… I si continuem prenent Holanda com a exemple, cal saber que aquest país té el mateix PIB que l’Aràbia Saudita. Però Holanda té un model basat en la destresa i en canvi l’Aràbia Saudita basa el seu PIB en una extracció no renovable. Per això és un país que no ha parat de decréixer en els últims trenta anys o quaranta. Amb això vull dir que no podem agafar només el PIB com a índex de creixement. Perquè hi ha molts altres elements en joc. Si l’Aràbia Saudita dediqués la riquesa a implementar i millorar les seves capacitats, potser no estaria decreixent.’ La reflexió de Folch tenia l’objectiu d’arribar a aquest paradigma: ‘Com fem el creixement per instal·lar-nos d’una manera sostenible en l’espai i el temps.’

I encara va continuar: ‘Perquè l’economia financera es basa en valors simples, sobre els quals construeix una realitat paral·lela. No es poden simplificar els fenòmens complexos per entendre’ls millor. Hem d’acceptar que la realitat és complexa.’

Tots els costos i tots els beneficis
Aleshores Andreu Mas-Colell va agafar-se al tema de la petjada ecològica: ‘Tot el que és correcte ha de tenir un preu i aquest preu s’ha de pagar. Si la petjada de tothom és massa gran en conjunt, doncs s’han de generar uns impostos (el mercat lliure no generarà aquests preus). L’escassesa s’ha de reflectir en preus. Si l’energia és costosa, no s’ha de poder adquirir per sota del preu de cost.’

I aquí Ramon Folch va entrar en un dels aspectes determinants del debat: ‘Quan parlem de sostenibilitat, els números han de sortir certament, però no diguem que els números no surten, quan no ens hem ocupat de fer-los. La sostenibilitat és la millor relació cost-benefici, sempre que el cost inclogui tots els costos, inclòs l’ambiental, i tots els beneficis, inclosos els beneficis socials. Avui, els preus reflecteixen molt malament el nou marc econòmic per arribar a la sostenibilitat. La matriu econòmica atribueix un preu només tenint en compte uns quants paràmetres.’ I Folch va posar d’exemple el diòxid de carboni, al qual després del protocol de Kyoto li van atribuir un preu. I va parlar de paràmetres que encara avui no es tenen en compte a l’hora de posar preu als productes, que es troben externalitzats de la matriu econòmica, que no formen part dels balanços. Si parlem, per exemple, del manteniment forestal, caldria valorar la feina de la pagesia, les accions contra l’erosió que representa, la minimització del risc d’incendis, la qualitat de l’aire que respirem, els beneficis paisatgístics (pensant en el turisme)… Folch va ser contundent: ‘Tenim una economia molt centrada en el compte de resultats i poc en els balanços. Tenim uns balanços que fan pena.’

I Mas-Colell li va respondre: ‘Hi estic d’acord. Hi ha molta dificultat a posar preus. S’han de saber els drets de cadascú. I una de les contribucions de l’ecologia és fer-nos notar que hem d’apreciar la natura no solament d’una manera utilitària sinó també com a forma de plaer i d’emocions.’

I al seu torn Folch va dir: ‘Però això no està del tot acceptat i per aquest motiu subsidiem el pagès a franges específiques de producció (productor de llet, productor de carn de porc…) i el subvencionem. Però el pagès no ha de ser subvencionat sinó contraprestat. Hem de saber quins serveis presta i valorar-los. Però si no atribuïm un preu a totes les aportacions que fa (que són les externalitats no reconegudes que dèiem), no el podem contraprestar i més aviat l’avergonyim, perquè sembla que pidoli.’

El moderador va introduir encara un últim tema que es derivava del debat: l’economia circular. I aquí es va esmentar la teoria del decreixement, en la qual Mas-Colell va dir que no creia. Va posar en qüestió l’autoconsum, en els termes, per exemple, de ciutat: ‘No és lògic pensar que una ciutat no importi energia, que en sigui receptora.’ I Folch va parlar de dimensionar l’escala de l’autoconsum: ‘El model energètic actual és pèssim. Certament, la dimensió per a la captura energètica eficient i eficaç no la trobaràs mai en una ciutat. Necessitaràs importar energia, però d’on? La podem importar del Vallès Oriental i no d’Aràbia Saudita, com es fa ara. Perquè no és més ric qui més guanya, sinó qui millor administra el que guanya.’ En aquest sentit, l’ecòleg va denunciar els nivells d’ineficàcia en la gestió energètica i dels recursos, i va parlar de la seva experiència en les plantes de tractament de les aigües residuals. Va denunciar que actualment es llencen 8 metres cúbics d’aigua per segon i les plantes es queden amb uns fangs que no es rescaten per a convertir-los en elements útils.

El diàleg es va tancar amb molta cordialitat, parlant d’economia circular, on Folch va insistir en la necessitat de valorar en els balanços una sèrie de beneficis que ara es troben externalitzats de les matrius econòmiques. I Mas-Colell va recordar que els costos també depenen de l’estat del coneixement, de la inversió en R+D, perquè la recerca científica i tecnològica també és molt rendible.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb