01.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.03.2023 - 07:29
Un dels llibres més influents de la història contemporània és L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, del gran sociòleg alemany Max Weber. Per Weber, la causa del naixement del capitalisme calia anar-la a cercar al trencament propiciat per la reforma luterana i, molt concretament, a les tesis dels calvinistes. Pel model de persona que creaven. Weber remarcava que el puritanisme ètic dels calvinistes va veure en el rebuig de l’ostentació i el deure del treball i del risc personal un signe de la gràcia divina, gràcia que no podien trobar fàcilment confessant-se, com els catòlics, o fent bones obres, com els luterans. Per això, el capitalisme va nàixer als Països Baixos i al centre d’Europa, i tot i que amb el pas dels anys el nou model econòmic destinat a dominar el món es va anar desprenent d’aquesta aurèola religiosa, el fet és que ja s’havia impregnat de la seua ètica.
Per això són molts els historiadors que han remarcat l’arrel estranya del capitalisme espanyol. Espanya sempre s’ha reivindicat com l’anti-Reforma, com la pàtria del catolicisme apostòlic i romà que s’havia d’enfrontar als descreguts del nord en defensa de la fe veritable –i no parle de l’edat mitjana, que el discurs franquista encara anava per ací. Quan Joan Fuster va atacar l’arrel mateixa del nacionalisme espanyol en aquell enlluernador llibre que és Contra Unamuno i tots els altres, va desencadenar una certa polèmica quan qualificava el filòsof basc de “Conchita Bautista de la cultura”. Però amb allò va aconseguir de remarcar molt gràficament que Europa continuava, i crec que continua, admirant d’Espanya solament l’exotisme: “L’espanyolada implícita.” Tot allò de la bravura en les inflexions adequades, la crispació dels músculs facials i la manera exagerada de remenar el cul. L’escriptor de Sueca deia que, en qualsevol terreny, “la reacció racial i exòtica” era l’única cosa que l’Espanya refugi d’occident sabia produir. Espanya mai no seria un país central a Europa, ni gaire europeu, perquè el pes del catolicisme, encara que ningú no vaja a missa, l’ofega. Perquè l’ètica segons la qual pots fer allò que vulgues, descaradament, que després tot s’arreglarà en un minut resant tres parenostres i una avemaria és incompatible amb la manera de fer d’una Europa que han construït els protestants.
Aquesta és la raó per la qual Espanya no ha tingut mai un capitalisme com Déu, i el senyor Karl Marx, manen. Amb totes les excepcions que siguen necessàries, i que bàsicament eren basques i catalanes, l’economia espanyola ha pivotat, i pivota encara, sobre aquella cosa feudal que l’esquerreta de la transició qualifica d’oligarquia latifundista castellano-andalusa i sobre els lladregots que envoltaven Franco: les famoses quatre-centes famílies que van començar envoltant i vampiritzant el dictador insurreccionat i han envoltat i vampiritzat, més encara i tot, els partits polítics i la monarquia successora. El capitalisme Cibeles, que va definir d’una manera tan encertada Francesc Sanuy.
Precisament en el llibre que porta aquest mateix títol, Sanuy retrata sardònicament “l’engranatge público-privat” que ha permès a empreses com l’avui famosa Ferrovial de fer-se grans. I la trampa que signifiquen en comparació amb el capitalisme seriós i exigent. Quan Ferrovial va adquirir la gestió de l’aeroport de Heatrow, a Londres, per a sorpresa dels seus competidors, que no podien assumir-ho, va pagar un 50% més del valor real de la instal·lació gràcies a les exempcions fiscals que li va regalar el govern espanyol de torn. Allò i més escàndols, com ara la compra de British Airways per Caja Madrid, van acabar fent que la Unió Europea prohibís aquestes conxorxes, que són el pa de cada dia a Espanya, però un comportament insultant fora de la península. Caja Madrid va durar a British Airways menys que no dura un acudit, perquè no tenien ni idea de què fer amb una empresa que es guanyava les garrofes competint al mercat, però, així i tot, aquell va ser el moment culminant del peculiar capitalisme espanyol, quan es va fer gran. D’un capitalisme que supera el decorat polític, com es descriu perfectament en un altre llibre fonamental –La patria en la cartera, de Joaquim Bosch–: “No hi va haver alteracions en l’esfera econòmica durant el pas de la dictadura a la democràcia. Les pràctiques amiguistes estaven molt incrustades en les institucions perquè aquesta havia estat la manera habitual de relacionar-se amb el poder polític i els usos empresarials tampoc no es modifiquen del matí a la nit. […] Aquestes dinàmiques van permetre la continuïtat de les pràctiques vinculades a la corrupció.”
Per entendre-ho més bé permeteu-me que us done quatre dades selectes sobre Ferrovial, atès que aquesta empresa, que era la gran notícia d’ahir, n’és un espècimen ben representatiu. Ferrovial la va fundar Rafael del Pino y Moreno el 1952, un voluntari del bàndol franquista que arribaria a ser tinent. Acabada la guerra, li van encomanar funcions relacionades amb els ferrocarrils, però quan es va casar amb una Calvo Sotelo (Ana María), de sobte, i havent accedit al cercle selecte, Renfe li va oferir un gran contracte de manteniment, que el va portar a crear Ferrovial. Capitalisme a l’espanyola d’ençà del primer moment: cap risc personal i simbiosi amb l’estat. I així és com ha continuat creixent fins ara. Als anys seixanta, va passar a fer carreteres i, encara sense saber-ne fer, ja li van regalar les concessions de les autopistes basques. Als anys vuitanta, Felipe González li va adjudicar la construcció del primer TGV espanyol entre Madrid i Sevilla. Ja en aquest segle, es van quedar les famoses autopistes radials de Madrid, amb aquella clàusula de salvaguarda anomenada “responsabilitat patrimonial de l’estat”, que garantia que en cas de no complir les estimacions de recaptació previstes, tal com va ser, seria compensada per l’estat fins a cobrir les inversions no amortitzades. Compensació que venia dels nostres imposts, és clar.
Tot, en canvi de continuar regant els polítics amb uns ben abundants diners corruptes. Que és allò que feien amb Franco i continuen fent. Recordeu que tot l’escàndol de Fèlix Millet, la corrupció de Convergència i Unió i el cas Palau és de Ferrovial. O que entre els seus directius més importants sempre hi ha casualment connexions personal-polítiques, segons el govern que mana. Com podria ser ara el cas de Roger Junqueras o com va ser el cas de destacats familiars de dirigents d’ICV o del PSC en el seu moment. Quan convenia.
Aquest femer, i no els titulars anecdòtics, és el fons real, molt brut, sobre el qual cal situar la fuga de Ferrovial. I sobre el qual també caldrà situar, si arriba a passar, la fuga d’unes altres empreses espanyoles importants, que segons la rumorologia madrilenya s’ho pensen.
I per això la reacció indignada de l’esquerreta espanyola apel·lant al patriotisme solament puc dir que m’ha causat hilaritat. Quina manera de fer el ridícul. El patriotisme del capitalisme espanyol és la butxaca i prou, el robatori a mans plenes amb la salvaguarda del BOE quan toca que ens apugen el preu de qualsevol cosa i el pressupost estatal per a inflar les obres. El calvinisme, ni cap forma de moralitat que se li acoste, aquesta gent no sap què és. I el monstre d’estat que va crear la dictadura s’ofega davant els nostres ulls, atrapat encara en la crisi catalana i les decisions que va prendre per mantenir la farsa viva, i frenat cada dia més en les seues males pràctiques per una Europa que ara sí que mana i que ja no el deixa fer tan alegrement.
De manera que les empreses es poden moure de seu si convé, oi? Doncs si es pot fer si ho ordena el rei, també es pot fer si ho ordena una butxaca que veu que la vaca ja no es pot munyir gaire més. I quina gràcia que em fa veure, assegut a la butaca, l’espectacle.
I ara, d’on treuran les mossegades els polítiquets locals? Sembla que serà divertit. I si se’n van més…