27.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.03.2023 - 21:47
El primer ministre d’Israel, Binyamín Netanyahu, va anunciar ahir que ajornava el seu polèmic projecte de reforma del poder judicial, si més no durant un mes. Les grans mobilitzacions al carrer d’aquestes setmanes han portat el govern israelià –profundament marcat per la presència de l’extrema dreta– a un punt que li impossibilitava de sostenir el seu projecte. Oimés quan les darreres hores fins i tot uns quants ministres havien exigit a Netanyahu de retirar-lo.
El cas és que, passant en una societat tan marcada –durant tantes dècades ja– per l’ocupació dels territoris palestins i l’enfrontament entre tots dos pobles, aquesta revolta ciutadana ens regala alguns ensenyaments interessants que m’agradaria posar en relleu, per pensar-hi i aprendre’n coses.
El més important de tots és la constatació, una vegada més, que el manteniment forçós d’una ocupació damunt un altre poble inevitablement podreix l’estat que la porta a terme. Ahir en parlava en la seua columna, d’una manera molt tangencial –i ell ja em perdonarà la cita–, Joan Ramon Resina referint-se a la relació entre Catalunya i Espanya.
En el cas d’Israel ja són massa dècades i, per això, tot és encara més podrit que ací, fins al punt que per a mantenir la dialèctica dels més extremistes es fa inevitable d’assaltar i desmuntar el sistema democràtic, del poder executiu estant. Destruir-lo, perquè la via del diàleg no es pren en consideració i el manteniment de l’ocupació origina uns problemes tan grossos que no es poden encarar amb les eines normals. I és en aquests moments que apareix el valor de la resistència, allà o ací, perquè Espanya, amb una intensitat menor, també fa això. A molta gent li sembla que Palestina perd i no fa sinó perdre de fa anys. Però ara la contrapartida ben visible és que la desesperació d’Israel per a posar fi a aquesta resistència que no sap com acabar del tot és allò que explica els passos en fals de l’extrema dreta i la seua radicalització antidemocràtica. Fomentada i impulsada, en aquest cas, d’una manera claríssima pels colons, el sector més extremista de la societat israeliana.
El segon ensenyament té a veure amb la comprovació de la concepció del sistema de democràcia ètnica, aquest sistema polític que comparteixen Israel i Espanya i del qual ja he parlat alguna altra vegada. El conflicte actual és directament entre israelians, però sobta molt d’observar que ni tan sols els demòcrates més valents i agosarats exposen de manera oberta i pública que sense resoldre la crisi palestina Israel no serà mai un estat funcional –és allò que els palestins són “els amos de la por” dels israelians. Una vegada més, per tant, es comprova que n’és molt, de difícil, que el nacionalisme banal i estatal entenga el patiment de l’altre, això que a nosaltres ens passa cada dia, per exemple, amb l’esquerra espanyola.
Amb tot, l’ensenyament més important i nou que trec d’aquesta situació és la comprovació que en la societat moderna, tan ultraespecialitzada, ni tan sols el poder és capaç de retenir tot el poder.
Ho explique, això: la mobilització al carrer ha estat enorme, però estic segur que allò que ha pressionat més el govern de Netanyahu ha estat la revolta dels militars. Unitats importantíssimes –d’aviadors o dels cossos d’intel·ligència, per exemple–, gent amb una fidelitat a l’estat indiscutible, ara s’han rebel·lat en públic i han anunciat que si Israel aprovava la reforma de la justícia es transformaria en una dictadura i ells es negarien a fer la seua faena. I l’estat s’ha trobat que estava indefens si ells, tot just unes dotzenes de persones, no feien la seua feina. No els poden substituir. Els necessiten.
No hi ha cap dubte que és un comportament molt valent i digne. Els militars no són uns funcionaris qualssevol i plantar-se com s’han plantat les tropes d’elit israelianes pot tenir grans repercussions per a ells. Però, com s’ha vist clarament, n’ha tingut més per a l’estat. Dissabte el primer ministre va destituir el ministre de Defensa precisament perquè aquest, després de parlar amb les unitats militars, havia demanat d’ajornar el projecte de llei, convençut que perillava la seguretat de l’estat d’Israel. La lliçó és, doncs, enorme, si podem deixar de banda la consideració moral que ens puga causar que la mateixa gent siga capaç de comportar-se d’aquesta manera tan digna dins el seu país al mateix temps que comet actes condemnables contra els seus veïns.
I dic que és molt gran perquè, al cap i a la fi, ens recorda que l’aparell de l’estat, malgrat tot i encara que no ho semble, continua depenent de les persones. De les persones individuals. I que, per tant, els gests personals poden ser decisius si estàs en un lloc clau i ets prou responsable per a assumir el pes del país, de la societat, a la teua esquena. No cal dir que el contrast amb l’actitud dels polítics i els funcionaris catalans que van col·laborar amb el 155 no pot ser més gran.
PS1. Sobre què pensen els palestins de tot plegat ja en va parlar diumenge Andreu Barnils en aquest article.
PS2. Avui, dimarts, VilaWeb ret homenatge a Guillem Agulló ara que fa trenta anys del seu assassinat a mans d’un nazi. Serà al Centre Octubre de València a les 19.00. Us hi esperem.
La diferència és que aquí els militars són més ultres que els governs (fins i tot més que un de PP+Vox) però, igual que allà, tenen les armes. Israel s’ha podrit amb les dècades d’ocupació però va començar amb ombres (terrorisme) però també ideals exemplars, i poden enyorar una època millor. Espanya no s’ha podrit: era ja així abans de ser Espanya, i no porta dècades sinó segles sent l’horror que és.