L’escena passa el 1993 en una mansió noruega impressionant, Borregaard Manor, situada prop de Sarpsborg, una ciutat de la riba oriental del fiord d’Oslo. Una casa imponent però alhora discreta i apartada de la vista de tothom. Durant vuit mesos, s’hi van fer catorze reunions entre l’Organització d’Alliberament de Palestina i l’estat d’Israel, unes reunions que formalment no van existir mai.

Ens situem en un dels moments més difícils d’aquella llarga negociació. Al voltant de la taula hi ha Hassan Asfour, conegut per Abu Alà, Maher al-Kurd, Uri Savir i Joel Singer. Ningú no sap que hi són i ells no hi són en nom de ningú. Però tots tenen càrrecs importants de segona fila i tots parlen amb el coneixement dels seus màxims dirigents, a Tunis i a Tel-Aviv. Hi ha recomptes oficials, llibres, documentaris, fins i tot films que han descrit minuciosament com va esclatar finalment la tensió soterrada:

—Atureu la intifada –crida Singer–. Atureu la intifada o no negociarem res més.

Al-Kurd li respon, posant-se dempeus per emfasitzar la importància dels seus mots:

—Nosaltres som a Tunis, exiliats. La intifada la fa la gent a Palestina. Ells decidiran quan l’han d’aturar.

Singer hi insisteix:

—Però que no veieu que la vostra lluita ja no té sentit?

Al-Kurd:

—És la nostra lluita, que us ha obligat a venir a aquest racó congelat, a aquest cul de món, a parlar amb nosaltres. Per què heu vingut si no?

Singer, acorralat per l’evidència, decideix aleshores de jugar-se el tot pel tot i ensenya als palestins un document en què hi ha parts pactades entre tots dos i parts que no. Diu:

—O agafeu aquest document tal com està ara i el signeu o nosaltres ens n’anem i això serà la guerra eterna.

I aleshores és Abu Alà qui hi intervé, serenament, per dir:

—Si uns n’aneu ara, només perdreu el temps. I acabareu tornant, perquè sabeu que nosaltres som un problema que no us deixarà viure mai amb normalitat, mentre no el resolguem amb satisfacció per a tots dos. La vostra por és no ser un estat normal, tan ensopit i poc noticiable com els altres, i potser vosaltres no en sou conscients, però nosaltres fa temps que som els amos de la vostra por.

Aquella conversa va acabar obrint pas de manera definitiva al Procés d’Oslo, que va conduir a la pau entre palestins i israelians i a l’establiment de l’Autoritat Nacional Palestina. Després tot va anar molt malament, els errors monumentals de Yasser Arafat, l’assassinat de Yitshaq Rabbín per un extremista israelià i tantes coses més van fer trontollar aquell principi esperançador que s’obria a la freda Noruega. I avui, trenta anys més tard, el Procés d’Oslo ens recorda que en política els errors es paguen cars i les oportunitats no es poden deixar passar. Però també que els palestins encara tenen, tant com han patit, una eina única i privilegiada a les mans: la por d’Israel de no ser considerat mai un país normal, com ho són els altres.

Entre els lectors d’aquest editorial hi ha una tendència, que m’encurioseix sempre, a dir que jo els anime, que sóc optimista, que els aixeque la moral. La veritat és que no hi ha res més allunyat de la meua intenció. Mai no he cercat això, sinó raonar, mirar la realitat, connectar punts i, d’aquesta manera, intentar d’entendre el món. I estic convençut que tot això fa que, de vegades, en moments d’un nerviosisme social extrem, em senta estranyament tranquil. Com em passa ara.

Això que Esquerra Republicana, i molt particularment Oriol Junqueras, han fet aquestes darreres hores, renunciant a ser amos de la por espanyola, és, simplement, situar-se al costat dels irrellevants. El gest és certament molt espectacular, hi ha tanta contradicció amb allò que ell mateix deia fa quatre dies! Els espanyols estan molt contents perquè es pensen, pobrets meus, que han desactivat el problema català, i els seguidors més refractaris i tancats del partit són feliços com un gínjol i ben cofois, convençuts que han fet una jugada mestra. Cosa que és lògica, car la realitat no compta per a ells.

Però la pura realitat és que amb el seu gest Esquerra no ha fet sinó passar al costat dels irrellevants. Voluntàriament. I amb això han perdut tota la força. No dic la força electoral, que això és secundari i tant hi fa –només val a l’efecte de governar l’autonomia i res més–, sinó la força real, la decisiva, la revolucionària, la que pot canviar de debò el país i la nostra societat. Hom ho pot veure com un desastre, com una nosa per al conjunt, com un fre. O bé com una enorme clarificació, que és com ho veig jo. Hauria preferit que no passés, sincerament. Però si passa, com ha passat, també fa servei.

Perquè ara, manllevant la discussió d’Oslo, l’exili passa a ser l’amo indiscutible i absolut de la por d’Espanya. I dic l’exili, que és un concepte polític diferent del que representa Junts per Catalunya –cosa que crec que ha estat provada de sobres en la formació vergonyosa d’aquest govern.

Per això, respecte del procés d’independència, tant és què faça Esquerra Republicana i tant és què faça aquest govern. Perquè el problema que té Espanya el té als nostres carrers, en la nostra intifada particular, si em permeteu de dir-ho així, per seguir la referència de la conversa. Però sobretot, i ara molt concretament i d’una manera molt apressant, el té en les decisions judicials europees i dels organismes internacionals. I ací Junqueras no hi té res a oferir. Perquè Esquerra i aquest govern no podran evitar a Espanya allò que realment li fa por ara mateix: les condemnes que ja s’insinuen, els canvis profunds en la legislació espanyola que hauran de fer obligats, el probable retorn en llibertat dels exiliats que refermarà i assentarà no tan sols la legitimitat, sinó també la legalitat del Primer d’Octubre. I la possibilitat, evidentment, que tot això desencadene nous aeroports, noves Urquinaones, nous referèndums si cal, ara sense poder-los frenar com ho van frenar el 2017.

Hi ha un sol factor que ha impedit que avui ja siguem, al Principat, un estat independent. I aquest factor no és que una part de la població no veiés legítim el Primer d’Octubre. És la violència antidemocràtica exercida per l’estat espanyol en resposta a la proclamació democràtica i legal feta pel nostre parlament. I, sobretot, sobretot, el fet que el 2017 aquesta resposta va ser consentida i tolerada pels seus socis de la Unió Europea, els mateixos que ara exigeixen canvis de fons i solucions. Com bé explica el Procés d’Oslo, que aquesta barrera siga remoguda, com ja ho és ara, no garanteix de manera automàtica la nostra victòria. Però ens hi acosta moltíssim, i a ells, en canvi, sí que els deixa sense cap més eixida que encomanar-se als nostres possibles errors.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.