Nosaltres som els amos de la seua por

  • "Això que Esquerra Republicana, i molt particularment Oriol Junqueras, han fet aquestes darreres hores és, simplement, situar-se al costat dels irrellevants, tot renunciant voluntàriament a ser amos de la por espanyola"

VilaWeb

L’escena passa el 1993 en una mansió noruega impressionant, Borregaard Manor, situada prop de Sarpsborg, una ciutat de la riba oriental del fiord d’Oslo. Una casa imponent però alhora discreta i apartada de la vista de tothom. Durant vuit mesos, s’hi van fer catorze reunions entre l’Organització d’Alliberament de Palestina i l’estat d’Israel, unes reunions que formalment no van existir mai.

Ens situem en un dels moments més difícils d’aquella llarga negociació. Al voltant de la taula hi ha Hassan Asfour, conegut per Abu Alà, Maher al-Kurd, Uri Savir i Joel Singer. Ningú no sap que hi són i ells no hi són en nom de ningú. Però tots tenen càrrecs importants de segona fila i tots parlen amb el coneixement dels seus màxims dirigents, a Tunis i a Tel-Aviv. Hi ha recomptes oficials, llibres, documentaris, fins i tot films que han descrit minuciosament com va esclatar finalment la tensió soterrada:

—Atureu la intifada –crida Singer–. Atureu la intifada o no negociarem res més.

Al-Kurd li respon, posant-se dempeus per emfasitzar la importància dels seus mots:

—Nosaltres som a Tunis, exiliats. La intifada la fa la gent a Palestina. Ells decidiran quan l’han d’aturar.

Singer hi insisteix:

—Però que no veieu que la vostra lluita ja no té sentit?

Al-Kurd:

—És la nostra lluita, que us ha obligat a venir a aquest racó congelat, a aquest cul de món, a parlar amb nosaltres. Per què heu vingut si no?

Singer, acorralat per l’evidència, decideix aleshores de jugar-se el tot pel tot i ensenya als palestins un document en què hi ha parts pactades entre tots dos i parts que no. Diu:

—O agafeu aquest document tal com està ara i el signeu o nosaltres ens n’anem i això serà la guerra eterna.

I aleshores és Abu Alà qui hi intervé, serenament, per dir:

—Si uns n’aneu ara, només perdreu el temps. I acabareu tornant, perquè sabeu que nosaltres som un problema que no us deixarà viure mai amb normalitat, mentre no el resolguem amb satisfacció per a tots dos. La vostra por és no ser un estat normal, tan ensopit i poc noticiable com els altres, i potser vosaltres no en sou conscients, però nosaltres fa temps que som els amos de la vostra por.

Aquella conversa va acabar obrint pas de manera definitiva al Procés d’Oslo, que va conduir a la pau entre palestins i israelians i a l’establiment de l’Autoritat Nacional Palestina. Després tot va anar molt malament, els errors monumentals de Yasser Arafat, l’assassinat de Yitshaq Rabbín per un extremista israelià i tantes coses més van fer trontollar aquell principi esperançador que s’obria a la freda Noruega. I avui, trenta anys més tard, el Procés d’Oslo ens recorda que en política els errors es paguen cars i les oportunitats no es poden deixar passar. Però també que els palestins encara tenen, tant com han patit, una eina única i privilegiada a les mans: la por d’Israel de no ser considerat mai un país normal, com ho són els altres.

Entre els lectors d’aquest editorial hi ha una tendència, que m’encurioseix sempre, a dir que jo els anime, que sóc optimista, que els aixeque la moral. La veritat és que no hi ha res més allunyat de la meua intenció. Mai no he cercat això, sinó raonar, mirar la realitat, connectar punts i, d’aquesta manera, intentar d’entendre el món. I estic convençut que tot això fa que, de vegades, en moments d’un nerviosisme social extrem, em senta estranyament tranquil. Com em passa ara.

Això que Esquerra Republicana, i molt particularment Oriol Junqueras, han fet aquestes darreres hores, renunciant a ser amos de la por espanyola, és, simplement, situar-se al costat dels irrellevants. El gest és certament molt espectacular, hi ha tanta contradicció amb allò que ell mateix deia fa quatre dies! Els espanyols estan molt contents perquè es pensen, pobrets meus, que han desactivat el problema català, i els seguidors més refractaris i tancats del partit són feliços com un gínjol i ben cofois, convençuts que han fet una jugada mestra. Cosa que és lògica, car la realitat no compta per a ells.

Però la pura realitat és que amb el seu gest Esquerra no ha fet sinó passar al costat dels irrellevants. Voluntàriament. I amb això han perdut tota la força. No dic la força electoral, que això és secundari i tant hi fa –només val a l’efecte de governar l’autonomia i res més–, sinó la força real, la decisiva, la revolucionària, la que pot canviar de debò el país i la nostra societat. Hom ho pot veure com un desastre, com una nosa per al conjunt, com un fre. O bé com una enorme clarificació, que és com ho veig jo. Hauria preferit que no passés, sincerament. Però si passa, com ha passat, també fa servei.

Perquè ara, manllevant la discussió d’Oslo, l’exili passa a ser l’amo indiscutible i absolut de la por d’Espanya. I dic l’exili, que és un concepte polític diferent del que representa Junts per Catalunya –cosa que crec que ha estat provada de sobres en la formació vergonyosa d’aquest govern.

Per això, respecte del procés d’independència, tant és què faça Esquerra Republicana i tant és què faça aquest govern. Perquè el problema que té Espanya el té als nostres carrers, en la nostra intifada particular, si em permeteu de dir-ho així, per seguir la referència de la conversa. Però sobretot, i ara molt concretament i d’una manera molt apressant, el té en les decisions judicials europees i dels organismes internacionals. I ací Junqueras no hi té res a oferir. Perquè Esquerra i aquest govern no podran evitar a Espanya allò que realment li fa por ara mateix: les condemnes que ja s’insinuen, els canvis profunds en la legislació espanyola que hauran de fer obligats, el probable retorn en llibertat dels exiliats que refermarà i assentarà no tan sols la legitimitat, sinó també la legalitat del Primer d’Octubre. I la possibilitat, evidentment, que tot això desencadene nous aeroports, noves Urquinaones, nous referèndums si cal, ara sense poder-los frenar com ho van frenar el 2017.

Hi ha un sol factor que ha impedit que avui ja siguem, al Principat, un estat independent. I aquest factor no és que una part de la població no veiés legítim el Primer d’Octubre. És la violència antidemocràtica exercida per l’estat espanyol en resposta a la proclamació democràtica i legal feta pel nostre parlament. I, sobretot, sobretot, el fet que el 2017 aquesta resposta va ser consentida i tolerada pels seus socis de la Unió Europea, els mateixos que ara exigeixen canvis de fons i solucions. Com bé explica el Procés d’Oslo, que aquesta barrera siga remoguda, com ja ho és ara, no garanteix de manera automàtica la nostra victòria. Però ens hi acosta moltíssim, i a ells, en canvi, sí que els deixa sense cap més eixida que encomanar-se als nostres possibles errors.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ignasi de
Ignasi de
08.06.2021  ·  22:08

Amén

Josep Usó
Josep Usó
08.06.2021  ·  22:16

Hi ha una dita a la Plana que diu que “qualsevol esdeveniment, per dolent que siga, sempre té una vessant positiva”. Una altra versió és aquella que diu que “quan algú es mor, siga qui siga, sempre hi ha algú que se n’alegra”.
Ja fa temps que es veu que hi ha dues vies. La de l’exili i la dels presos polítics. I com més va, més es veu que una és una via morta mentre que l’altra permet que el tren vaja cada vegada més de pressa cap allà on s’havia proposat de bon començament. Les declaracions de Junqueras el deixen fora de joc. I ni tan sols ho sap. Més significatius em semblen els vots particulars del sdos magistrats del TC en contra de la decisió d’aquest ens sobre el recurs d’empara dels Jordis. Sembla que a l’altra banda ja hi ha qui tem per “a mi, tot això en què em pot afectar, personalment?”. Encara que no ho semble, anem bé. Seguim.

Oriol Gordó
Oriol Gordó
08.06.2021  ·  22:16

Avui, benvolgut director, penso que heu escrit una de les millors editorials que mai us he llegit. Hi estic totalment d’acord.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
08.06.2021  ·  22:22

Doncs mira, Vicent, sí, els teus editorials ens ajuden a tirar endavant.
I el teu coneixement enciclopèdic de en quina mena de món hem viscut, vivim i viurem si tirem endavant, també.
Fa temps, i tu ho saps, que penso que gràcies a l’exili tenim una possibilitat d’en sortir-nos-en. Només amb l’exili. I espero que es posin les piles, d’una vegada, en el consell DE la república.

Xavier Massot
Xavier Massot
08.06.2021  ·  22:22

ERC crema etapes més depressa que no em pensava. Fins fa uns dies em pensava que això no passaria fins dintre de dos anys, però a aquest pas, la renovació de lideratges de l’independentisme serà força més aviat, i el nou impuls cap a la independència començarà abans. Junqueras cada cop em recorda més a Montilla. Algú se n’enrecorda d’ell? Només recorda que amb ell va començar el Procés. Doncs, ànims a tots!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
08.06.2021  ·  22:26

En desacord:
A Palestina tots volien fer fora Israel.
A Catalunya no passa el mateix ja que gairebé un 50% està d’acord amb la constitució franquista que TOT EL MON VEU COM UNA CONSTITUCIÓ DEMOCRÀTICA.

A més. Ara no tindrem els milers de persones d’ERC al nostre costat.

Junqueras pot anar convencent aquest milers de “Fans” i convertir-los en enemics de la Revolució començada fa deu anys.

Josep Almar
Josep Almar
08.06.2021  ·  22:36

Em quedo amb la frase ‘l’exili amo absolut de la por d’espanya’ i la irrellevància del govern autònomic.
Ja es veu que l’únic que forçarà Espanya a seure a negociar de veritat serà l’exili. Sota auspici i control internacional.
Ja fa temps que Catalunya es affair internacional gràcies a l’equip del MHP Puigdemont

Ventura Mallol
Ventura Mallol
08.06.2021  ·  22:39

Ni estic d,acord amb ERC ni ara amb l,Oriol Junqueres, pero penseu que la gran basa de l,exili es l,existencia d,un judici i una sentencia totalment injusta que va portar a uns membres d,un govern democratic a la preso.
Sense aquest fet, el nostre clam i la nostra denuncia de que Ñ no es una democracia com cal no tindria tant de pes a Europa, i ves a saber si encara estariem en el calaix dels oblits

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
08.06.2021  ·  22:43

Desprès de sentir avui a l’Oriol Junqueras i al Jordi Sànchez arribo a la conclusió que la presó és una eina de formació de l’esperit nacional espanyol extraordinària.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
08.06.2021  ·  22:53

Sr. Vicent gràcies per aquest editorial tan pedagògic.

Jordi Rebollo
Jordi Rebollo
08.06.2021  ·  22:55

Felicitas per l’ editorial.Escrits con aquest son els que fan falta.Que tardarán els electorsl d’ Esquerra Republicana de dir prou.Sera o será la vía unilateral la que portará a Catalunya a ser una República.Els espanyols no negociarán res de res.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
08.06.2021  ·  22:56

Aquest govern va néixer malalt,i en Junqueras i la posada en escena de Foment,el van enterrar,pensava que trigarien mes a fer evident el que tots sabíem que passaria.

Vicenç Alay
Vicenç Alay
08.06.2021  ·  22:56

Amen 2

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
08.06.2021  ·  23:01

Aquest exercici de realisme que reivindiques, Vicenç, lamento de dir que veig incomplert.

Si bé és cert que la via promulgada per ERC i amb la que combrega Junts està desconnectada de la realitat, i que la lluita judicial des de l’exili és un gran encert; això no vol dir que tot allò que es fa des de l’exili sigui encertat, ni de bon tros!

I des d’aquests editorials hi ha una gran mancança en assenyalar aquests errors. Cosa que no ajuda; i que fa que aquest exercici de realisme sigui incomplert.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
08.06.2021  ·  23:07

Els presos no han de manar. I que els polítics diguin si pensen que el referendum ja està fet i guanyat o no, per, si no queda altre remei,passar a votar partits independentistes extra-parlamentaris. Tanmateix el 27 Oct. es va fer la DUI (tot i que es deixà aparcada, es va fer)
Convé que si dins Junts hi ha dues “ànimes” prenguin dos cossos diferents, i que la “bona”, la feel al primer d’octubre, envii l’altra a porgar fum. Després del disgust d’en Junqueras, ara el disgust d’en Jordi Sanchez.
Si l’estado hagués comprat en Junqueras i en Jordi Sanchez per fer caure la moral dels independentistes pen terra, hauria fet un negoci excel·lent, estan fent molt bé sa feina. De moment tenim l’exili (i,potser?, na Laura Borràs). Si aquests fallassin …

Jaume Riu
Jaume Riu
08.06.2021  ·  23:07

Un concepte determinant amagat al mig de l’editorial d’avui, i tan important que es pot expressar plenament amb una sola frase: l’exili i Junts són dues coses diferents.

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
08.06.2021  ·  23:08

Molt bon editorial Vicent!
Entenc que la presó és molt dura, però si a sobre et deixes rebregar l’ànima, encara és més trist. D’ara en endavant escoltaré amb molta atenció les “prèdiques” d’en Jonqueres per mirar de trobar en els seus posicionaments una llum de claredat d’objectius que ara no veig… O els veig molt emboirats

teresa labourdette
teresa labourdette
08.06.2021  ·  23:09

Sembla com si l’Oriol Junqueras es cregués que ell és Catalunya. Em doneu l’indult i jo faig que s’aturi la via independentista. Doncs no, ERC, com diu molt bé en Vicent Partal, l’heu pifiada. I ara, els independentistes, sabem de quin peu calceu, Bon vent i barca nova.

Felix De
Felix De
08.06.2021  ·  23:13

Benvolgut Vicent. Després de la xerrada d’avui a Caldes i en general…. Perquè parles del Principat ? sinó tinc mal entès principat ve de príncep i una Catalunya republicana aquests personatges no hi tenen cabuda…. és com diu ciutat comptal… Crec que aquests termes haurien de passar a la història no ?

Gràcies per les editorials diàries, les espero cada dia !

Maria Rosa
Maria Rosa
08.06.2021  ·  23:13

Crec que el momentum serà quan el MHP Puigdemont torni victoriós a Catalunya. A les hores serà quan la gent hem de sortir de casa per no tornar-hi fins a ser una República Catalana. Un cop lliures el futur serà brillant!

Jordi Buïl
Jordi Buïl
08.06.2021  ·  23:16

(dades importants, fins ara –que jo sàpiga– no publicitades)

Sabem que el nombre de vots escrutats fou de 2.286.217, amb 2.044.038 d’afirmatius (https://www.parlament.cat/document/intrade/235869)

Per tant, el percentatge d’afirmatius entre els escrutats fou del :
2.044.038 : 2.286.217 = 0’894069985… = 89’41%

Sabem, pel que diu Muma Soler al seu comentari de les 22:29 a l’editorial de Vilaweb del 22/3/2021 (https://www.vilaweb.cat/noticies/banalitzar-el-primer-doctubre-es-la-condicio-necessaria-per-a-tornar-a-fer-autonomisme/), que el nombre total de votants al Referèndum fou de 3.032.424.

Si suposem que el percentatge de vots afirmatius d’aquest total de vots no pot ser gaire diferent del de vots escrutats, tindrem que el nombre de vots afirmatius totals al Referèndum fou, molt aproximadament:

3.032.424 x 0’894069985… = 2.711.199

Sabent que el cens electoral era, aquell 1 d’Octubre, de 5.313.564 electors, podem deduir-ne quin percentatge de la població catalana amb dret a vot va votar afirmativament al Referèndum:

2.711.199 : 5.313.564 = 0’510241148… = 51’02%

Si a aquest 51’02% de la població hi poguéssim afegir el dels catalans favorables a la independència que no van poder votar perquè residien fora del país i no hi foren presents, i els que per motius de feina, de salut, per por o per altres circumstàncies, de segur que el percentatge pujaria, com a mínim, per damunt del 52%.

Així, l’1 d’Octubre del 2017, més de la meitat dels catalans amb dret a vot, una majoria prou àmplia, van evidenciar, per al país, la seva voluntat d’independència.

EL POBLE CATALÀ ÉS, DONCS, DES DE L’1 D’OCTUBRE DEL 2017, UN POBLE INDEPENDENT DE DRET, I EL PODER DE L’ESTAT ESPANYOL DAMUNT SEU HA DEIXAT DE TENIR CAP LEGITIMITAT.

,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

(Qui és Muma Soler: https://www.vilaweb.cat/noticies/muma-marato-escultura-social-entrevista/)

Josep Gualló
Josep Gualló
08.06.2021  ·  23:22

EM SENTO IMPORTANT ESENT AMO DE LA POR D’ESPANYA I QUE HO VEGIN

La referencia a la reunió de Oslo és molt adequada com a comparació. Llàstima que tenir la paella pel mànec com tenen ara els de l’exili, no nosaltres, no assegura la victoria. Tal com veiem a Israel i Palestina el que ha fet és allargar sine die el conflicte i portar a Israel a la irrellevància.

El que si ha assegurat és el suïcidi polític de Junqueras i amb ell arrossega a ERC que no pot fer res per evitar-ho. Des d’ara ERC és un cadàver.

Els qui seguim bregant per la república Catalana Independent tenim una opció d’or per aconseguir-ho. Es apuntar-nos al Consell per la República que te la seu a Waterloo lluny de les urpes espanyoles.

L’ordinador que et registra com a membre, funciona les 24 hores del dia. El que cal pagar per apuntar-se, és voluntari amb un mínim de 10 euros per persona
Podeu buscar informació a” http://www.consell per la república .cat ”

Si arribem a la mateixa xifra de vots independentistes que vam aconseguir en les darreres eleccions. (quan els vots d’ERC encara comptaven), tots ells lluny de l’abast de les ungles espanyoles tenim assegurada la República Catalana Independent, no sé amb quant temps, però segur que curt.

Albert Pérez
Albert Pérez
08.06.2021  ·  23:39

Cada nit espero a les 22 per llegir l’editorial. He de dir que anit sabia que em trobaria amb el titular “Junqueras”, com si li hagués llegit el pensament al Partal (jo!!!???) i avui refermo el meu compromís amb el país i aquest mitjà.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
08.06.2021  ·  23:40

Una puntualització que no és sobrera:

“L’exili als Països Baixos” és plural i divers, i hi ha un ventall que va des de centre fins a la socialdemocràcia: Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig, etc. I s’hi veu un alt grau de coordinació.

Els encarcerats a dintre l’estat colonial també és divers, però res tenen a veure les declaracions de Rull a Rac1 amb el Basté de fa pocs dies explicant les vexacions a Estremera i les manifestacions de Turull en la campanya del 14 F amb les manifestacions públiques dels Sòl (millor que Sol, per situar-lo aprop del fang amb que ens té acostumats), Sabrià, Aragonès (el fillol dels IBEX-35 colonials), Tardà, Rufian, etc. que estan acabant d’arredonir la “Revolució Pendent” de Girón de Velasco 80 anys després.

I què dir del duo Jonqueres-Sànchez?

Ho he dit aquesta vesprada per a Jordi ( i ho sent perquè ens vas ajudar força quan la Pantanada de Tous), però també serveix per a l’Oriol, que mai has fet res pels teus commatriotes de la Sénia cap avall (traint els pactes de 1989-91):

“CLAR QUE NO, HOME ! A QUIN SANT ! (L’U d’octubre no era per a la independència)

NOMÉS VA SER PER A QUE LA POLICIA COLONIAL S’ABRAONARA CONTRA ELS ENGANYATS I ELS/ENS “ESCALDAREN” A BASE DE BÉ.

Vés i explica-li-ho a qui va tindre un cobriment de cor, li van traure un ull, o li van rebentar el cap….vés-hi, aneu-hi si teniu collovaris. Sou uns cagamandúrrios sense dignitat, ni trellat!

COM DIEM A VALÈNCIA: ME CAGUE EN LA MARE QUE VOS VA PARIR A TOTS !

A Reus i a Alcanar un bon feix de valencians pujàrem a posar el cos i defensar les urnes per a que poguéreu votar i declarar la independència d’eixe tros de la nostra nació. I l’esforç dels del nord -jugant-se-la per “passar” les urnes al sud, què?

És clar que els “polítics” principatins de primera fila no passen d’ésser una colla de salta-marges i de destripa-terrossos. 🙁

Josep Blesa (València)

PS-1: I l’exili suís?…..el silenci és mortal. Als colonitzadors cal fer-los la vida impossible fins que entenguen que no els ix a compte el seu “negoci” que és l’extracció de rendes sobre nosaltres.

ps-2: En una situació colonial, tothom vivim -d’alguna manera- una mena d’exili exterior.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
08.06.2021  ·  23:49

És optimista l’editorial d’avui. Sí. M’agrada el punt de vista que planteja Sr. Partal. Per mi, l’exili i el CxR és l’esperança que ens queda. Si ERC i la Generalitat s’avenen a ser tutelats per Madrid, no serviran al moviment independentista. No fessin enfadar l’amo.
Us heu fixat la quantitat de tertulians que han elogiat la posició de Junqueras? Temps al temps, una altra enganyifa, com no pot ser d’una altra manera venint d’Espanya.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
08.06.2021  ·  23:49

És positiu que la cúpula d’ERC s’hagi mostrat tal i com és. Òbviament no la comparteixo però cadascú tria el seu camí. Que l’exili fagi la seva la feina que el poble, com ha fet sempre, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies.

Antonia Codina
Antonia Codina
08.06.2021  ·  23:59

M’agraden els vostres editorials, per moltes coses, entre elles que sempre aprenc història i històries. Feu bé la vostra feina, no perquè ens doneu esperances sinó perquè ens feu pensar, perquè feu un exercici de bon periodisme.
En aquests temps de foscor per l’independentisme jo veig una petita escletxa en l’exili, esperant que es farà més gran i que sabrem aquest cop sí que hem de fer i ho farem!!

Oriol Roig
Oriol Roig
09.06.2021  ·  00:03

La combinació presó i exili seria excel.lent si ho haguessin fet be. Uns “Mandeles” engarjolats i uns “Dalai Lames” explicant-ho al món. Però no, els partits, tan els uns com els altres van preferir utilitzar els seus “peons” per a benefici electoral propi enlloc de presionar per a fer mes gran l’esquerda amb Espanya. Encara queda dignitat a presó, i les victòries recents a l’exili ajuden. O posem País davant de Partit, o no ens en sortirem. I País no és només el Principat. Cal deslegitimar l’estat espanyol des de dintre…

Lluis Molist
Lluis Molist
09.06.2021  ·  00:06

Gracies Vicens…………..has obert els ulls. !!

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
09.06.2021  ·  00:08

Anem bé, Vicent, anem bé. Perspectiva, mirada llarga, paciència, mà dreta, mà esquerra, aprendre a tractar-nos amb respecte i fer tota la feina interna que cal fer per tenir una administració de la cosa pública com es mereix una república moderna.
Tots empenyem, cadascú fa el què pot i això és moltíssim.

Lluí Mor
Lluí Mor
09.06.2021  ·  00:18

Mirall trencat. Junts, cada dia esta més allunyat de l’exili, sense animadversió però més allunyat i més que ho estarà.
ERC acaba de trencar el pacte de govern envers l’estratègia, només començar; a partir d’aquí Junts es veuran arrastrats sense poder-hi ficar remei, molts ja vam avisar, formar govern amb aquesta gent era ficar-se als peus dels cavalls, però és clar les cadires i els sous estiren molt, estratègia esbiaixada i de curta volada, però que ens diu que ells, els de Junts tampoc pensen en el pais, és dir igual que els d’ERC.
Només ens queda l’exili, però té les cames molt curtes perquè els d’aqui, uns i altres s’encuidaràn prou bé de que estiguin ben confinats i per anys. La política és molt crua, encarà que el senyor Partal ens l’endolseix, no per enganyar ningú, perquè no hi pot més, perquè ho sent. Gràcies senyor Partal però si no ho diu voste ho dire jo, s’ha consumat la traició, s’ha consumat la rendició.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
09.06.2021  ·  01:18

Ara només cal que s’apuntin tots al Consell per la República.
I que els votants d’ERC es treguin la bena dels ulls….

Lluis Lopez
Lluis Lopez
09.06.2021  ·  01:21

Benvolgut Vicent,

Interessant article. Evidentment l’exili es victorios. Exili 12 – Espanya 0. Ja esta tot dit.
Penso que pel que fa a les properes sentencies de la justicia europea (TGUE, TJUE) encara no hem “cacat” l’os i ja ho estem celebrant. Prudencia en aquest tema. Una dutxa freda seria dolenta.

Dos, pel que fa al vicepresident Jonqueres. Crec recordar que els abertzales bascos i entorn de Bildu, afirmaven que els presos queden inhabilitats per a fer politica activa. Gran veritat, gran encert. Pot patir el vicepresident la sindrome d’Estocolm? Pot estar influenciat per un catolicisme, molt “sui generis”. Ho dic amb molt de respecte perque jo tambe ho soc de catolic.

Tres, llegia ahir a El Mundo digital, una noticia que apareixia al capdavant de la primera pagina. El texte reflectint al seu autor, no em van semblar content ni felic. Tot el contrari. No escrivia gens be dels indults i de la situacio creada.

Faltara molt de talent, molt talent per les dues parts, per a treure algun profit de la mesa de dialeg. I llegint ahir a en Jorge Cagiao (excel.lent entrevista), fins ara, de talent en ambdues parts zero. Es a dir, zero. Errors, errors, i mes errors. Molt important la part final de l’entrevista. Hi haurian de pensar.

Núria Castells
Núria Castells
09.06.2021  ·  02:58

Veure la realitat és imprescindible per pensar adequadament. El que passa és que la realitat és molt complexa i copsar-la costa molt. Costa molt, fins i tot, acostar-s’hi, perquè la immediatesa temporal no hi ajuda. Com tampoc no hi ajuden gens els sofismes del discurs polític. Tantes paraules equívoques a tota hora i per tot arreu!

Voldria comentar dues coses que, hores d’ara, sí que ja semblen clares:
1) Que Junqueras és un personatge peculiar -deixem-ho així.
Aquesta era una mena d'”intuïció persistent” que ha anat afermant-se amb el temps i, finalment, imposant-se. Hi havia hagut, per a mi, diverses “alertes”: una entrevista en què va posar-se a plorar molt teatralment; les expressions facials i corporals que va mostrar en l’estada al Congreso -fotografia que (potser no per casualitat) il·lustra l’editorial d’avui-; un vídeo des de la presó on es proclamava, un cop més, el “campió” de l’unilateralisme o alguna cosa així… i, entre altres, la terrible entrevista que va fer-li Sanchís a TV3.
Sempre em va semblar molt estrany que la seva actitud rotundament narcisista, sense cap mena d’autocontrol, no fos més comentada. Ho vaig atribuir a la normal compassió envers la presó que patia, al segrest emocional -lògic però molt nociu- que la presó política ha suposat per al conjunt de l’independentisme i al control dels mitjans per part d’ERC, esclar.
Tot anava perfilant la imatge d’un líder no-consistent. D’algú que es desmuntaria, que tiraria enrere, que miraria “d’adaptar-se” i que passaria pàgina- com fos- a les proclames abrandades del passat.
Lamento que hagi estat així. Crec que era inevitable i que serà una clarificació de la situació política, però ho lamento.

2) Una idea molt important que apareix a l’editorial és aquesta que Exili i Junts són coses diferents. Ho són, sens dubte.
I aquí hi haurà (d’haver) una altra “clarificació”. També inevitable i ja veurem fins a quin punt lamentable.
Farà falta molta habilitat política -i més coses- per portar-la a bon port.

De tot plegat -i en això torno a estar ben d’acord amb en Vicent- crec que el més rellevant és la determinació d’aquells que volem la llibertat del nostre país.
Aquesta determinació que, justament, ha de ser capaç de passar per sobre de líders no-consistents i de clarificacions partidistes de tota mena, que hagin de produir-se.
Aquesta és la força que hem de preservar des de la societat civil. I des de tot arreu on calgui.
I endavant.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
09.06.2021  ·  05:18

Curiós veure que cada dia VW carrega contra esquerra i fa present l´únic president de Catalunya MHP Puigdemont. A l ´inversa que al gener i febrer! Preparem-nos per ocupar els carrers indefinidament i pacificament .

PAU BOLDU
PAU BOLDU
09.06.2021  ·  05:22

Si erc hagues guanyat al pobre Illa, avui el tripartit dels nazionals espanyols, psoe.erc.comuna, seria un fet i Junqueras estaria estarrufat, i cantaria sanxisme arreu. El pacte amb junts es la seva desgracia, no ho soporta, i el tutelatje absolut al seu nen aragones es la seva sortida d’escapament psicologic, i anirà a mes. El que va fer amb en Torra, ara ho tornarà a fer. Pobre erc, amb aquest pobre home que vol esser deu a la terra catalana

Joan López
Joan López
09.06.2021  ·  05:44

Com sempre, en aquet moment de nus mental independentiste,vindrà el PP a donar un cop de mà I restablir el desigt dels catalans.,ja que ni exiliats,presos politics,mes de 3 mil represaliats,cops a tot deu,perdua d’ulls,saqueig de diners,embargaments,insults,etc,etc no han tingut la força per alguns de el que som per espanya. I encara volen ser amics del enemic.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
09.06.2021  ·  06:13

Jo vivia a Israel quan el procés de pau. Apart que qui hi havia al govern era l’esquerra, disposada a intentar una sortida civilitzada al conflicte (Netanyahu i Sharon eren considerats ultres), hi havia realment por per motius molt reals: tu podies fer autostop, per exemple, i que et recollís un cotxe amb palestins i no se’t trobés mai més, o si apareixies per Hebron, el millor que et podia passar és que t’apedreguessin el cotxe amb matrícula israeliana. La por es mastegava no tan sols pel fet de no ser un estat “normal”, cosa que als israelians- gent civilitzada en general- els molestava de debò moltíssim, sinó també per una qüestió de funcionament del dia a dia.

jo no dic que nosaltres haguem d’anar matant gent pel carrer, però, sincerament, no acabo de veure que ens hagin de tenir por de res.

Espanya- fiquem-nos-ho d’una vegada al cap- no és considerada un estat anormal. Com a molt “excèntric” per part de la gent més informada. Parlo amb moltíssima gent d’arreu del món per la meva feina i us puc ben assegurar que el tema de la independència és, com a molt, una anècdota folklòrica per la majoria de persones a qui dic que sóc català (això si arriben a saber-ho). I ni un, repeteixo, ni un, sap qui és en Puigdemont o en Junqueras.

Que algú m’expliqui si els anys 90 no hi havia un sol racó de món on no se sabés què passava a Israel/Palestina. O algun lloc on no se sabés qui era Yassir Arafat. O si ho preferiu Nelson Mandela.

No deixaré de dir-ho: fins que entre tots, poble i dirigents, no aconseguim ser una autèntica pedra a la sabata europea i espanyola, no farem res. Quan el port de Barcelona es paralitzi per vaga general 2 mesos, els tancs hagin d’entrar per la Diagonal per reprimir la gent, s’hagin enviat ambaixadors a USA per demanar a l’ONU el reconeixement internacional, etc, no podrem parlar de por i de molèstia.

Mentrestant podem anar fent els jocs malabars que vulguem i dient el que ens sembli per animar-nos. Serà això: jocs malabars i estètica, que tant ens agraden, sense més conseqüències que consolar-nos i fer-nos creure una mica més importants sense malauradament ser-ho.

Que Catalunya tingui una actitud de “desobediència” del mateix estil que amb les PAU, on diuen que no faran cas de res i passen a acatar els tribunals, o on els nostre dirigents van dient que el PSOE té una actitud intolerable per tal d’aprovar-li a continuació els pressupostos, al màxim que condueix és a que encara ens desprestigiem més de cara als espanyols i els seus escolanets i a ser considerats simplement a una molèstia passatgera. És la molèstia d’un mosquit una nit d’estiu, no la d’un ganivet clavat al costat. La de Jaime Canivell, venedor i fabricant de porters electrònics automàtics que tan magistralment va retratar en Berlanga a la famosa Escopeta

Diria que fins i tot al contrari: com va passar el 2006-2010, la nostra misèria i la nostra oposició desdentegada encara serveix per reforçar més el nacionalisme espanyol i fer-lo més excloent.

Dit d’altra manera: el 2005 l'”aporellos” no hauria funcionat perquè l’odi envers Catalunya era menor i no hi havia coses com ara C’s, mentre que ara mateix realment la majoria d’espanyols voldrien veure’ns anorreats com a poble, la nostra llengua extingida i els nostres dirigents a la presó per sempre, mentre consideren que tots els avenços que ha portat la descentralització (en molts casos copiant fil per randa l’estatut de Mas i Zapatero) no són res i aplaudeixen que Madrid els ho prengui tot (la màxima ambició de la majoria de polítics espanyols i catalans, inclosa Colau o Asens, és anar a Madrid, com passa des de fa segles a França: ho han aconseguit, finalment).

Ja veureu l’enorme èxit que tindrà la recollida de signatures contra els indults i la manifestació de Colon. Preludis evidents d’un altre triomf de l’extrema dreta a les properes eleccions generals, que poden ser molt més d’hora del que ens pensem si el govern del PSOE acaba desgastat en la crisi econòmica de cavall en què estarem en poc temps segons tots els analistes. Perquè Espanya és així: un país d’ultres que odien la diferència.

No em sembla que això indiqui que ens tinguin gaire por, però potser sóc jo.

I sobre els exiliats i els tribunals europeus, tornem al mateix que els indults: solucions individuals i reconeixements tardans.

D’acord, d’ací 3 o 4 anys donaran la raó als presoners, i segurament el MHP Puigdemont no serà mai extradit (però no podrà tornar tampoc, segurament, mai), però si us plau, perquè igual torno a ser jo: algú em pot explicar com això ens portarà ni que sigui un sol mil·límetre més a prop de la independència ? Realment ens pensem que el TEDH dirà: “Deixeu lliures immediatament els presoners que quedin, indemnitzeu-los i feu el favor de reconèixer la independència de Catalunya”, o Espanya, avergonyida de no ser considerada un estat occidental normal, passarà a comportar-se com el Canadà o com Suïssa ?

És evident que ERC ha fet un camí cap a la irrellevància. L’ànima federalista i del tripartit ha guanyat, i crec que abans de no gaire tornarem a veure el PSC al govern autonòmic.

I que Junts, malgrat la retòrica, no li va pas a gaire distància.

Però això no vol dir que els exiliats, més enllà de batalles simbòliques, estiguin aconseguint gran cosa. I fins i tot aquestes victòries, si van sent cada cop més deixats de banda pels seus mateixos partis, poden quedar en no res. Què passarà per exemple quan el MHP Puigdemont i els consellers Comin i Ponsati deixin de ser diputats europeus perquè no es presentin a les llistes de JxCat o perquè ERC els passi força al davant, quedant-se així sense altaveu mediàtic i europeu i només- com a molt- amb el FAQS ?

Em sap molt de greu tirar aigua al vi però és que no entenc l’optimisme desfermat i contra tota evidència. Jo crec que cal treballar fort en el sentit de convertir-nos en un autèntic problema per Espanya i per Europa. Reforçar les institucions i la llengua, unitat ací i a Madrid. Esdevenir un problema real que no puguin ignorar de cap manera, ni ells ni a Brussel·les, però de moment, d’això res de res.

I crec que trigarem.

Eduard Muntada
Eduard Muntada
09.06.2021  ·  06:15

E R C = Eunucs Raspalla Culs

Josep Segura
Josep Segura
09.06.2021  ·  06:23

Un capítol més del, ja mític, “A un pam de la independència” de fa un lustre, o més.
No es pot obviar la composició psico-social de la població catalana, representada clarament pel què vota: per un costat, la rauxa, el no-surrender, i per l’altra l’enveja i la moralina pseudo-catòlica.
Mentre aquests darrers siguin tan nombrosos, la independència, amb telescopi.

Núria Coma
Núria Coma
09.06.2021  ·  06:39

Exel•lent editorial.
Res més a dir. Ho has dit tot

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
09.06.2021  ·  06:43

Les institucions actuals, tant a la metròpoli com a casa nostra, son immadures, moltes insolvents, autàrquiques o estan segrestades. Deixen de servir, protegir i garantir un funcionament rigorós d’una vida col.lectiva digna i pacífica.
España viu una democràcia trasbalsada, carregada d’interessos impùdics i criminals, de sectors del poder estatal que lluiten sense treva per la supremacía d’uns sobre els altres, i d’una egolatria i vanitat insuperables.
Quan el nacionalisme català va començar a agafar força, els poders ejecutiu i legislatiu centrals es van adonar de la seva incompetència i incapacitat i van traspassar atribucions punitives, represores i discrecionals al poder judicial, el reducte més significat i més totalitari i més maligne del franquisme. Ara es troba segrestats en una Ñ oficial, amb una constitució manipulada tant com els ha convingut, i per tant inùtil . Però que la Europa política s’ha empassat com si l’avalès un estat de dret respectable i democràtic. Només faltaba al vodevil el Sr. Junqueras, que s’ha presentat a la faràndula política nu, satisfet dins de la seva bombolleta d’egolatrìa, i amb unes ferums opussistes (portant a la mà una Bíblia on les pàgines són billets de mil). No puc afirmar que en sigui un fidel sùbdit , però sí que estic convençut de que “La Obra” se sentiría molt honorada de tenir un membre de tant de pes.

Ed Garrido
Ed Garrido
09.06.2021  ·  06:46

Totalment d acord Sr Partal. L exili no es Junts. Junts es ER. Amb el pacte a traicio del J Sanchez, Junts es ER. Poltrona i anar tirant. Govern de Vichy. Han comes un error gravissim. Gracies a l Anc i a tv3, s ha consumat la gran traicio, i tots els vots de Junts han anat a parar al de Pineda. Tristissim, Junts, aixi no.

Anjel Gartzia
Anjel Gartzia
09.06.2021  ·  07:13

A Oslo també es van intentar altres converses. ¿Per quan una anàlisi de l’aliança reformista Bildu-ERC?

Josep Vilà
Josep Vilà
09.06.2021  ·  07:20

Aplaudeixo l’excel.lent anàlisi d’en Miquel Gilibert.

Magdalena Sans
Magdalena Sans
09.06.2021  ·  07:23

Un tema interessant per una editorial seria els grans moviments d’escacs que hi ha ara als mitjans de comunicació, inclosos els catalans, i els relats que ens intenten fer empassar i, sobre tot, que podem fer per contrarestar-los i atacar mediaticament a favor de independència

Pep Vinyals
Pep Vinyals
09.06.2021  ·  07:38

Gràcies, Vicent, pel teu editorial d’avui, un editorial erudit, interessant i encoratjador. Amb les declaracions del Mossèn les coses es van posant al seu lloc i cadascú apareix com qui és realment. I en aquesta situació què s’espera per impulsar de veritat el Consell per la República?

Carles Serra
Carles Serra
09.06.2021  ·  07:44

Gràcies Vicent per l’editorial; amb respecte ER, insisteixo, fa temps que molts subcriptors ja denunciàvem la deriva botiflera d’aquest partit i ja que dir del mossèn, però NO en vares fer cas, a part de rebre els comentaris dels fidels d’aquest partit; sobretot aquesta evidència venia després d’haver llegit el llibre del president Puigdemont, ja que dir de l’apunyalament per l’esquena al president Quim Torra.
Jo com algun subcriptor que també fa esment, no veig aquest optimisme i esperança que dius, doncs com bé saps l’influencia dels mitjans de comunicació són bàsics per controlar la societat, apart de la reprèssio, si no perquè varen condecorar a tot un referent del franquisme com el Conde Godó?
Sap quanta gent compra i llegeix La Vanguardia cada dia? malgrat que una majoria sap que és un mitjà del sistema, monàrquic, ÍBEX 35 i d’ideologia franquista.
Ja saps com està TV3, amb el Sergi Sol a tots els debats.
En fi Vicent, ojala l’encertis

AFRICA ARCE
AFRICA ARCE
09.06.2021  ·  07:49

Nunca me pierdo un editorial de Vicenç Partal.
Siempre da en el clavo. No lo escribo en catalán porque no sé escribir correctamente (estoy en ello) pero lo entiendo. Me ha dado ánimos de que no todo está perdido, que las garrotadas del 1-O no fueron en balde, que la lucha de los exiliados es totalmente válida y que ahora se ve el motivo del rechazo al Consell de la República.

Albert Miret
Albert Miret
09.06.2021  ·  08:11

Es necessita ser brètol polític per fer el que ha fet l’aprenent de bisbe. Ara que espanya es comença a veure obligada a baixar-se els calçotets, que haurà d’enfrontar-se al propi poder judicial de la “señorita Pepis” o ser castigada pel poder judicial autèntic, el democràtic, el de debò. El poder d’espanya, fa aigües per tot arreu, i en el moment en què ERC ho tenia més fàcil per rematar la mentida i assentar la seva situació, els surt el iaio begut fins a les orelles de la taverna dels barrots i es posa a desbarrar ensenyant al món quin era el seu traïdor projecte des del principi, mentre té tots els seus escolanets en plena feina per semblar nou-rics, implorant que els botxins els considerin de la mateixa classe alta que ells. Realment, tal com va pronosticar el President Puigdemont, el camí serà llarg entre altres coses perquè l’interrompia contínuament el fals independentisme, però ara, aclarits els projectes i coneixent-ne la direcció que pren cada un, sento que hem netejat el camí de pedres i fang, i ara podrem caminar més bé i més ràpidament. Sí que caldria per part de Junts, abandonar aquest govern titella a sou de madrid i dedicar-nos tots a treballar pel Consell i a omplir els carrers.

Toni Segarra
Toni Segarra
09.06.2021  ·  08:23

Magnífica l’editorial d’avui d’en Partal.
Destaco un parell de coses.
Primera la distinció que fa entre Exili i Junts quan diu que tenen amb “un concepte polític diferent, cosa que ha estat provada de sobres amb la formació vergonyosa d’aquest govern”. Repeteixo: formació vergonyosa del govern. Junts entrant on no havia d’entrar.
Segona la constatació que els canvis –obligats- que es puguin fer en la legislació espanyola i el retorn dels exiliat puguin desencadenar “nous aeroports, noves Urquinaones”. És a dir amb la gent al carrer plantant cara a les forces de l’estat.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
09.06.2021  ·  08:32

També aplaudeixo l’excel.lent anàlisi d’en Miquel Gilibert.

Dir per altre banda que el que predica el pobre Sr. Oriol Junqueres es fruit de la seva desorientació interior. No sap llegir la realitat i es limita a expressar els seus desitjos. Tot plegat molt visceral.

Carles Viñals
Carles Viñals
09.06.2021  ·  08:46

Avui tenim no pas un, sinó dos editorials. L’un el de Vicent Partal; l’altre el d’en Miquel Gilibert. El del primer vol infondre’ns esperances apel.lant al nostre cor, però el segon ens recorda que el triomf només és possible quan el cap i el cor lluiten plegats.

Gràcies, Vicent, per esforçar-te diariariament en mantenir encesa la flama de la l’esperança. Gràcies també a tú, Miquel, per dir-nos clarament que només amb el cor i el desig no reeixirem; per recordar-nos un cop més (i que mai no ens falti qui ens ho recordi), que la realització dels somnis ha de recolzar en els actes i que la llibertat té un preu.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
09.06.2021  ·  08:55

El millor comentari seria “Jo ja m’he apuntat al Consell de (per) la Republica”.

Jordi Torres
Jordi Torres
09.06.2021  ·  08:56

Que siguem els amos de la seva por només hauria de ser un efecte secundari de la nostra lluita per l’alliberament nacional, una de les cartes que tenim per negociar, sí, però que no s’hauria de convertir en el nostre objectiu principal. Altrament no ens diferenciaríem de l’estat espanyol, que perduda la batalla en el terreny dels arguments l’únic que li queda és infondre’ns por a còpia de repressió i de més repressió. Si ens lliguem a la seva por ens lliguem a Espanya.

Jo crec que el que hem de ser és amos de la nostra lluita. No hem de deixar que ens imposin perquè, quan i com lluitem. Amb l’empresonament d’innocents l’estat espanyol ha aconseguit fer-nos oblidar temporalment el nostre objectiu principal, han doblegat a una part de l’independentisme (diguem-ne nominal, aquest que és representat per ER però que també té partidaris dins de JxCat) que ha escenificat la seva ‘Rendició de Breda’ particular davant de les autoritats espanyoles i pro-espanyoles. A Espanya, i a molts luxosos despatxos catalans també, ja creuen se n’han sortit, que ara ja és només qüestió de temps, de seguir aplicant la guerra de desgast sobre un poble institucionalment desprotegit, ja que com únic aixopluc tenim aquesta autonomia de fireta que ens han deixat.

Ara és feina nostra recordar-los que no lluitem per alliberar els nostres presoners, que també, sinó que lluitem per alliberar tot un país, i que no ens aturarem per molt que ens comprin els líders polítics i les institucions, ja que aquesta és una lluita del poble.

Jordi Romeva
Jordi Romeva
09.06.2021  ·  09:17

Després de l’escrit de rèplica del Secretari General de Junts, pensava que l’editorial d’avui portaria per títol “Sánchez”, o “Jordi Sánchez”, per evitar confusions; però no ha estat així i alguns lectors, com a mi, sembla que aquesta circumstància ens ha deixat amb el comentari a la boca.
Soc un dels molts voluntaris que de la mà del Cercle Català de Negocis i de la sectorial de Jubilats de l’ANC, ens vàrem fer un fart, des del 2013 fins el 2017 (1-O), d’explicar que la Sra. Camacho mentia quan explicava als avis que la independència els llevaria la pensió; que una Catalunya independent no “volaria per les galàxies siderals” sinó que era comparable a molts altres estats europeus; que de la diferència entre els impostos que recapta l’Estat a Catalunya i els diners que retorna, se’n diu Dèficit Fiscal.
Soc un dels molts voluntaris que vàrem fer campanya per Junts pel Sí i la CUP, les dues llistes independentistes dèiem, i mesos abans del Referèndum de l’1-O, explicavem amb un gran convenciment i entusiasme, que tot aniria be, que Europa no permetria que l’Estat espanyol utilitzés la violència, que tindríem les estructures d’estat a punt, que controlaríem el territori, que passaríem “de la llei a la llei”.
Soc un dels molts voluntaris que vaig col·laborar en l’organització del referèndum a la meva localitat. I l’1-O vaig patir, i vaig plorar i em vaig emocionar com tots i cadascun dels conciutadans que vàrem votar.
T’asseguro, Vicenç, que tot això ho fèiem “per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació”, si, es clar: per discutir els actius i els passius i per passar de la llei a la llei, però de cap manera per “assolir un referèndum (un altre?) acordat.
I sí, Jordi Sánchez, sí que tot això era per proclamar la independència. Independència que, segons la Llei de Transició, s’havia de fer efectiva en tres o quatre dies.
Ho he dit en alguna altre ocasió, reconec la vàlua personal i professional dels presos polítics, i tot i que considero que va ser equivocada, respecto la decisió que varen prendre i admiro el valor i el coratge que mostren resistint una venjança tant injusta com llarga. Però la presó condiciona la vida dels presos, de les seves famílies i de tothom que els estima, i també limita les possibilitats d’exercir qualsevol mena de lideratge. Si ho haguessin entès així tant ells mateixos com les cúpules dels partits que encapçalen, ens podríem haver estalviat el mal tràngol que ens han fet passar aquests dos dies. I els què vindran.

Josep Maria Casals
Josep Maria Casals
09.06.2021  ·  09:32

Junqueras no és Mandela. L’heroïcitat no és obligatòria, però la dignitat ho és sempre.

Berta Carulla
Berta Carulla
09.06.2021  ·  09:35

Benvolgut Vicent els amos de la meva por són aquesta colla que els d’ERC en el repartiment de cadires han posat a asseure’s a les Conselleries de la nació. Ja no trobo la “notícia” que vau posar ahir sobre la “consellera de cultura”, una persona sense competències ni qualificació per un càrrec tan essencial per a la nostra supervivència nacional.
Cal que fem fora tota aquesta mediocritat malsana o anem de cap a l’abisme.

jordi Rovira
jordi Rovira
09.06.2021  ·  09:41

Una altra volta més, em trec el barret! No és pas qüestió de ser optimista ni pessimista. Deu ser per això mateix que llegeixo amb interès els articles de Vilaweb i les reflexions d’opinió diversa entre les que compta l’editorial. Efectivament, el que faci o deixi de fer el govern autonòmic ja no és un element important. De fet ho va deixar de ser amb el 155, però i sobretot amb l’estúpida inhabilitació d’un President per una institució menor en l’estructura de representació de la sobirania popular. A cada volta que cargola de més l’Estat espanyol, més se li escapen els vents del seu poder. I aquest és el triomf de l’1-O. El que fan amb el numeret de Foment i amb el premi al “conde” no és pas altra cosa que la mateixa resposta que es relata a l’article d’avui:
—És la nostra lluita, que us ha obligat a venir a aquest racó congelat, a aquest cul de món, a parlar amb nosaltres. Per què heu vingut si no?
I no només vindran, sinó que ho hauran de fer retratats. I algú els haurà de rebre. I al mateix temps, com que l’aposta que no ha de tenir por sempre es pot airejar, algú també haurà d’aixecar una bandera al vent. Un vent que en el fons, sí en té de poder.

Joan Begue
Joan Begue
09.06.2021  ·  09:46

Que més dir, després de tanta matèria grisa aportada.
Agraeixo i ja ho vaig fer abans al diari i naturalment al seu director per fer llum dins de la fosco del recorregut.
No voldria ofendre i alegrat saber que hi ha nivell dins els lectors.
Tant sols fer una petita reflexió i insisteixo amb la més sincera bona voluntat de la meva part. Si l’editorial estigués escrita per algú altre de manera diferent de veure’ns. De segur aquesta no tindria 50 o 60 respostes a posterior lectura.
Això ens hauria de fer reflexionar.

PERE SIO
PERE SIO
09.06.2021  ·  09:49

Oriol Junqueras vicepresident del Govern al 2016 i 2017 no es va cansar de traïr i intentar liquidar, dia a dia, al MHP Puigdemont.
Els seus enganys, la seva fam de poder per dirigir Catalunya, les seves fosques relacions amb Soraya, Montoro, Margallo i l’establishment de Madrid, el seu posat angelical, amable i dialogant, amaguen al personatge fosc, pervers i mentider que és.
A les reunions, cara a cara, no obria mai la boca, ningú sabia el que pensava, ni volia. Però davant dels mitjans de comunicació embogia amb els seus sermons de predicador insuportables. És el tipus de persona capal de dir que vol fer una cosa i a la realitat fer la contrària.
Aquest és l’Oriol Junqueras, el “gran” líder d’una formació formada per polítics mediocres, afamats, que cerquen a la política la forma de viure bé, sense importar la ideologia.
Junqueras enganyat pels seus amics de l’Estat, ara es troba frustat i amargat, sense poder fer el que volia, i es treu la careta per demostrar que és capaç de vendre’s a qualsevol preu.
Catalunya no l’importa ni l’ha importat mai, nomès el poder del seu partit, ERC.
El sorprenent és que encara hi hagin persones independentistes que no el coneguin, que no ho vulguin veure i que el segueixin votant.

Pep Agulló
Pep Agulló
09.06.2021  ·  10:08

NOMÉS LA CAPACITAT DE RESISTÈNCIA ENS FA TEMIBLES…

En la llarga història del catalanisme, qualsevol força política que ha volgut negociar amb Espanya, no ho ha fet pas en l’engany de la il·lusió, sinó en la voluntat d’una claudicació, per obtenir unes engrunes d’un Estat que veu amb impotència que no el pot crebar. Fins a l’1-O del 2017 ha sigut així.

l’1-O el moviment des de la base de la ciutadania va posar l’Estat entre les cordes. Ningú va demanar una taula pel diàleg i de negociació. Vam posar les urnes damunt de la taula. I punt. Érem (i som, sabem com fer-ho) els amos de la por de l’Estat.

Quan s’adonin del limitat abast polític dins l’independentisme del gir d’ERC i dels perdons, al penediment de Junqueras li demanaran més fets i no només paraules. Que acabi amb els irreductibles independentistes que busquen la ruptura.

La irrellevància d’ERC un cop integrada, no ho serà només per Sánchez i l’Estat espanyol, també dins l’independentisme se li acabarà passant factura. El panorama es clarifica amb rapidesa.

La lluita real d’estratègies dins l’independentisme no es donarà pas dins el govern, sinó entre els autonomistes d’ERC i altres, i l’exili, entenen-lo com un front de lluita representat pel CxR.

El carrer sabrà on ha de mirar…

Adrià Arboix
Adrià Arboix
09.06.2021  ·  10:12

Una “enorme clarificació”, com diu el Director de vilaWeb.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
09.06.2021  ·  10:16

Gràcies, Josep Blesa.

Cal fer una neteja a fons. El problema és que encara no hem trobat el netejador i no el trobem perquè ningú vol engegar a dida l’establishment català, que no comença i acaba en el Comte de Godó, com alguns creuen, l’establishment s’escampa molt, molt lluny. 80 anys de negocis són massa anys per desfer-los amb un referèndum, segons alguns, de fireta.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
09.06.2021  ·  10:18

Totalment d’acord.

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
09.06.2021  ·  10:49

El moviment de Junqueras ajuda la lluita de l’exil·li. No sé si us n’adoneu. Quan Junqueras “renuncia” momentàniament a la via unilateral, i tot i així roman a presó o hi haurà passat 4 anys, està indicant als tribunals europeus que la causa de l’exil·li és justa i que cal que guanyi. L’exemple que avui, Vicent, poses, és el d’una lluita que encara no està resolta. I el que n’expliques també és revelador: Una solució satisfactòria i raonada no està cridada necessàriament a l’èxit, encara que sigui un èxit momentani, moltes coses es poden tòrcer.

Miquel Martí
Miquel Martí
09.06.2021  ·  11:00

Miquel Gilibert, moltes gràcies pel teu comentari.
Jo també ho veig ben negre. Des del 2017 tot són cagades, i els pocs gols que hem marcat han estat en pròpia porta. Polítics amb molt poca visió de joc.

L’única esperança que ens queda la tenim en Espanya: que guanyi la ultra-dreta i torni a reactivar el clima de confrontació. És així de trist, però és a on som.

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
09.06.2021  ·  11:23

Certament, la conclusió racional només pot ser una: apuntar-se al Consell per la Eepública Catalana.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
09.06.2021  ·  11:26

Bravo Vicent!! És exactament això. Excel·lent análisi! L’exili i el carrer seguim i seguirem sent amos de la seva por. I el gest de ERC i Junqueras és en efecte irrellevant, si més no perquè era esperable i molts el donavem per amortitzat. Per pura lògica:

“Els soldats mai han de seguir les ordres d’un general capturat per l’enemic”
Sun Tzu segle VI abans de C. al llibre “L’art de la guerra”.

I mentre, España segueix fent-se trampes al solitari, perquè de fet no poden ni volen solucionar el problema que tenen amb Catalunya. Aleshores es van inventant relats adhoc per a auto-convencer-se de que han guanyat; ara toca el de la generositat en la victòria que donen per feta, amanida amb concòrdia i reconciliació. Però mentrestant van reprimint a dojo com si s’els acabessin els dies per a fer-ho (que segurament és cert!). España és ara mateix un ens esquizofrènic!!

Benvingut aquest definitiu aclariment per part de ERC. Ara ja sabem que no hi podem comptar per fer la independència per la via de la revolució democràtica, la única eficaç com ha quedat ja demostrat abastament. Només hi podem comptar per fer una autonomia endreçadeta: ens proposen tornar al temps de Maragall i Zapatero i els seus projectes que van acabar com tots sabem!

Núria Bau
Núria Bau
09.06.2021  ·  11:58

Després d l experiència del primer d octubre , una part molt important d la societat cat., majoritàriament o propera a la majoria social ja podem dir q som amics per sempre .Jordi Galves , recomano els seus articleS q em semblen dels més assenyat .

jaume vall
jaume vall
09.06.2021  ·  12:01

Cara i creu.

Cara. Com diuen S. Balaguer (“coneixement enciclopèdic del director que ajuda a entendre”); O.Gordó (“un dels millors editorials”) ; Ignasi de (“amén”); A. Casacuberta (“gràcies per l’editorial”).

Creu. Ara bé, aquest editorial, ¿no hagués hagut de ser publicat fa molts mesos, quan ja hi havia indicis del personalisme envejós del líder d’Esquerra, i per tant, quan potser hagués pogut modificar el resultat electoral, apostant clarament pel MHP Puigdemont? Potser arriba tard. Si hi ha coneixement enciclopèdic, però no intel·ligència executiva de què serveix? ¿De què serveix que Junqueras i altres historiadors com Xavier Domènech sàpiguen tant d’història, si no els permet adonar-se del joc inveterat de poder i venjança de l’estat espanyol, i cauen en paranys que eren previsibles, evidents per ciutadans desperts, sense tants estudis d’història?

Finalment, també m’apunto a la idea que expressa Carles Viñals, “avui tenim dos editorials la del sr. Partal, la del sr. Gilibert”. Efectivament, ens aporta el contrapunt fred, realista, pessimista fins i tot, és també malauradament real. Vam ser una pedra a la sabata, i -mínimament- se’ns va fer cas. Tornem a voler ser bons minyons, i la reacció castellana, com s’hauria de preveure, és la de ser cruel amb els febles, obedient amb els forts.
En M.Martí rebla el pessimisme recordant-nos que potser millor esperar que guanyi la ultradreta, per tornar a provocar que ens posem les piles. Malauradament.

En general ens agrada escriure mostrant que sabem coses i que sabem dir-les bé “jocs malabars i estètica” en paraules de M.Gilibert. Només un pocs aporten solucions, a més de dir-hi la seva. J. Gualló, “apuntem-nos massivament al Consell x República”, tot posant l’enllaç. Doncs jo també vull col·laborar. Proposo que a més a més de participar en el Debat Constituent https://www.debatconstituent.cat/ca/ , també s’activi el Consell de Ciutadans de la República. 100 persones representatives de la societat mobilitzada i proactiva (10% empresa i sindicats; 15% cultura i art; 20% universitat; 55% ciutadans registrats, actius, amb vocació voluntària, elegits PER SORTEIG -i per tant insubornables-.)
Un mandat de dos anys -i per tant, poc “aburgesables”- dins del qual aquestes cent persones (99 amb veu i vot / 1 amb veu, sense vot, assignat per la mesa del Parlament) fan d’enllaç entre representants polítics electes i representats electors. Enllaç efectiu, sense interferències partidistes. El CONTRAPÈS SOCIAL que necessitem.

Isabel M.T. Jordà
Isabel M.T. Jordà
09.06.2021  ·  12:08

Que quedi clar que si hi ha indults, aquests no seran atorgats pel govern de Pedro Sánchez sinó per Europa que ja no pot fer política d’exteriors sense rebre galtades amb la mà ben oberta de part de la Xina amb els cas Hong L’ong, Rússia amb el cas Navalni, Turquia amb el cas dels Kurds i ara el Marroc amb el cas del Sàhara Occidental. Així que la historieta dels vencedors magnànims perdonant els vençuts no sé la creu ni Déu.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
09.06.2021  ·  12:13

Els presos són la millor eina d’extorsió i manipulació política de l’estat. No vull ni pensar en les mesures de pressió que els deuen aplicar perquè arribin a aquests canvis d’opinió tan salvatges, i sincerament crec que si, en el cas d’en Junqueras i en Sànchez, encara es mantenen com a caps dels respectius partits no és per ganes sinó perquè el mateix deep state no els hi deixarà mai renunciar, pel valor enorme que té la influència i la contrapropaganda que poden fer mitjançant seu.

I la culpa és nostra. Com pot ser que encara permetem que els presos, els hostatges torturats de l’enemic (que no de l’adversari) decideixin la nostra política. Sembla que ja no recorda ningú les imatges dels segrestats per grups de fanàtics amb un diari a la mà renegant davant d’una càmera de la pròpia societat i lloant l’activitat dels segrestadors. Creiem llavors en la sinceritat de les declaracions? Doncs, és pot saber per què ho fem ara?

Els presos NO poden tenir capacitat de decisió política. Sembla que de tan especials, som l’únic poble al món que no ho pot entendre. Lluitem per treure’ls, traiem-los de sobre el focus mediàtic i els farem una mica més lliures, a ells, a les seves famílies i a tots nosaltres.

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
09.06.2021  ·  12:33

Sense insults i no despreciant als que no pensen com tu, dins el moviment independentista, ens aniria millor per tothom. La gent del carrer que es mobilitza i s’organitza, no enten aquests insults. Aeroports, fronteres, urquinoaonas, l’adversari o l’enemic, la gent ho té clar qui és.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
09.06.2021  ·  12:37

Junqueres sembla que vol fer descarrilar un tren ja mig construit, per tant aquesta rendició l únic que fa és posar pals a les rodes a un procés democrátic. Estic molt decepcionat i discrepo de la seva teoria que abaixant el cap l´estat central cedira a un Referendum acordat. Si ell s´ho creu és que és molt il-lus però que no enganyi a la ciutadania. Els ciutadans volem i hem votat INDEPENDÉNCIA

Joan Royo
Joan Royo
09.06.2021  ·  12:37

Manlleve una frase d’un comentari, “qualsevol esdeveniment, per dolent que siga, sempre té una vessant positiva”. Açò és el que fa aquest editorial, i ho fa amb una anàlisi ben fonamentada, com sempre. Jo no sóc tan optimista, haurem de lluitar i molt quan ens oferesquen un nou estatut i un nou finançament, que com sempre seran trufats, un nou engany, Espanya mai compleix allò que està escrit ni a Catalunya ni a la resta de la nostra nació. I si ERC combrega amb les noves rodes de molí i part de Junts també, només ens quedarà, i torne a aprofitar un paràgraf de l’editorial, “nous aeroports, noves Urquinaones, nous referèndums si cal, ara sense poder-los frenar com ho van frenar el 2017” Tant de bo ningú frene res.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
09.06.2021  ·  12:47

Fa molt temps que no deia res, simplement perquè no tenia prou elements per a poder entendre res. Ara es van aclarint les coses. I hem de seguir endavant.
Gràcies Vicent

Josep Múria
Josep Múria
09.06.2021  ·  13:11

Avui estic totalment d’acord (excepte l’últim paragraf sobre el “polítics principatins de primera fila”) amb el comentari de Josep Blesa (23:40) malgrat la seua acostumada vehemència… I també molt d’acord amb el de Jordi Romeva (09:17): ho hauria pogut escriure jo exactament com ell, com ho va viure, sense apartar-me ni un pèl de tot el que va (vam) fer aquells dies…
Només vull afegir-hi que, des de que ahir vaig llegir a VW la ressenya sobre la carta de Jordi Sánchez, he hagut de rellegir-la tres vegades perque NO M’HO PODIA CREURE !. Conec al Jordi personalment i no podia relacionar amb ell l’afirmació de que aquell dia no votàvem per la independència del nostre país (encara que, de moment, només siga del Sénia al Pirineu), per tenir “un estat lliure en forma de república”… Però què dius, Jordi?, que votàvem per a poder fer un altre referèndum?!, només per això?!. Vergonya me’n donaria d’haver actuat aquella nit com un perfecte babau, enganyat i entabanador del meu poble!.
Ja fa dies que em vaig apuntar al CxR; per res del món voldria que acabés amb un desengany tan gran com el de la teua carta, Jordi!

Àngels Folch
Àngels Folch
09.06.2021  ·  13:21

D’acord amb tot, molt d’acord!

Ferran Moreno
Ferran Moreno
09.06.2021  ·  13:48

Amén 3.

Estic amb l’Ed Garrido i amb el Miquel Gilibert, a efectes pràctics, per acció o omissió, ERC = JUNTS.

Ep! Sempre i quan un sigui capaç de treure’s les ulleres del partit, és clar, i veure, ara sí, d’una vegada per totes, que dins la classe política el que prima, per molt que diguin, és la repartició de cadires i sous. Punt.

Els exiliats són una altra cosa i està per veure si acaben resolent la seva situació personal i què acabarà donant de sí tot plegat. El perill és la inacció que provoca el fet de quedar-se esperant a que passin coses. No convé, no és a les nostres mans.

La taula de diàleg, a la que donen suport ERC, JUNTS i la CUP, una presa de pèl més per part dels nostres.

En qualsevol cas, la clau la seguim tenint nosaltres, la gent. Si decidim que ja s’ha acabat el bròquil, no hi haurà pacte de despatx, ni tertulià, ni article al diari, ni discurset per a l’ocasió que ens pugui condicionar sobre el que ara toca o no.

Ja sabem que un govern “progressista” a Madrid és sempre nefast per a l’independentisme. Tot el que sigui tranquil·litat, fraternitat, retrobament, passar pàgina i obrir una nova etapa d’entesa, és anar en sentit contrari pel que fa als nostres interessos.

És trist, però és així. Com pitjor, millor. I nosaltres tenim la paraula, perquè ara mateix, de por a Madrid, res de res. En aquest moment som un poble rendit, un poble domat.

Si deixem la independència en mans dels polítics, tingueu per segur que ho acabaran malbaratant i espifiant tot.

Nosaltres decidim ja des d’ara si continuem empassant-nos els gripaus que el nostre govern “independentista” del 52% ens va servint, si permetem que gaudeixi de 4 anys d’autonomisme “republicà” plàcid i tranquil o bé tornem a la mobilització general.

Manel Alsina
Manel Alsina
09.06.2021  ·  14:12

Potser els palestins són amos de la por de l’Estat d’Israel, però no són amos de res més.
Em sembla que és un molt mal exemple a seguir.

Daniel Mir
Daniel Mir
09.06.2021  ·  14:39

Sr Miquel Gilibert. Espanya, encastellada dintre del seu palau fortalesa se sent ufana i segura. No te por de res ni de ningú. Sols li fa por una cosa, el pagès que li conrea l’hortet del castell-palau vol marxar i no troben substitut. I sense un duro a la caixa no saben com s’ho faran, cada dia, per a posar a fer bullir l’olla

Maria Begoña Sanchez
Maria Begoña Sanchez
09.06.2021  ·  15:18

Una altre vegada, tantes gracies per recordarnos que seguim i seguirem fent salt…
“A un poble no sel’doblega si no es rendeix”, A. Stone

Roser Caminals
Roser Caminals
09.06.2021  ·  15:41

Molt encertada la distinció entre Junts i l’exili.
Ha estat un error garrafal confiar la gestió de la Generalitat a dos presos polítics–Aragonés és poc més que el portaveu de Junqueras.
Senyor Mor: la rendició dels polítics encarcerats no implica la rendició de l’independentisme. Som nosaltres qui hem de decidir si ens rendim o no. Tal com diu Miquel Gilibert i altres, si volem la independència hem de ser una pedra a la sabata d’Espanya i d’Europa i inundar el carrer. Els moviments civils tossuts solen ser victoriosos. Com a sòcia de l’ANC, espero la consigna. I si no arriba, girem la vista cap a les AMI i iniciatives com les que proposa Jaume Vall.

ramon Feixas
ramon Feixas
09.06.2021  ·  19:51

Quan el campanar trilla, una campana roda el seu batec, mentre l’altra és repicada. I ambdues espargeixen el so de l’alegria. El respecte i la consideració, per tants encerts de Sr. Partal, fa valorar la seva interpretació del moment actual del procés català amb el batec donat per l’explosió del pres polític Junqueres. A pesar d’això, crec que no és comparable el conflicte entre Israel i Palestina amb el d’Espanya i Catalunya. Per suposat que Catalunya ( junt amb altres súbdits de la borbonia que creuen els drets humans) ha de ser mestressa de la por del franquistes. De fet ja és molt clar que ho ha estat fins ara, des de la seva rabiosa i desbocada reacció del 2017, que no els hoi permet marxa enrere, ni canvi de rumb de cara l’iceberg. De fet en Junqueres no que s’hagi rendit ni renunciat. Pel que fa als errors de l’octubre del 2017 és un tema espinós i fa bé en Junqueres de no voler entrar en el repartiment de culpes. Hi ha més que suficients afeccionats a questa labor. Al món del capital dansen interessos per sobre de moltes coses de tal manera que cada política és considerat pel que representa pel seguidor d’una manera tan exagerada que en una teòrica democràtica es voten noms i no pas programes. És lògic , doncs, que cadascú tingui la seva percepció dels gestos d’aquests dies i que els siguin publicitats, i els altres menystinguts.

David Mascarella
David Mascarella
09.06.2021  ·  20:56

D’acord amb en Ramon Feixas.
El què desmunta de veritat a l’espanyolisme és que s’obri una via de comunicació , primer pas de reconeixement de l’altra part com a adversari.
També qui no vol que no es doni suport indirecte al PSOE, és que prefereix la tripleta ultra al govern Ñ. Quan es parla del POBLE i al mateix temps es mensprea a qui pensa diferent…

Junqueras diu que la ciutadania ha de decidir si vol un estat independent, i que treballarem sempre pel Si, partint d’una reflexió profunda sobre les nostres fortaleses i febleses, per extrure’n aprenentatges.

diu Partal “tot això desencadene nous aeroports, noves Urquinaones, nous referèndums si cal, ara sense poder-los frenar com ho van frenar el 2017”

Això de l’intifada palestina i Urquinaona… i nous referèndums encara?

Rosa Gispert
Rosa Gispert
09.06.2021  ·  21:53

D’acord senyor Partal, dons comencem a parlar dels exiliats que fan feina (els altres també s’han convertit en irrellevants), del Consell per la República i deixem de banda els que s’han posat ells mateixos del cantó dels que ens volen liquidar.
Parlem de com organitzar-nos i de com convertir-nos de veritat en la causa de la seva por. Perquè tal com diu Miquel Gilbert ara per ara els que sembla que estiguem morts de por sóm nosaltres mateixos. I segurament és la causa que no siguem capaços d’expulsar-nos del damunt les rèmores que són alguns polítics, tot i ser irrellevants.

david graupere
david graupere
09.06.2021  ·  22:01

Sr. Partal,
estic força decebut de la comparança amb Israel. Una cosa és no assumir el rol de víctima, d’aquí que calgui la unilateralitat, una unilateralitat que depassi els 100 000 activistes com fan els verds alemanys contra les nuclears.

Però quan parleu de por amb aquest exemple, que d’altra banda és tan singular que no n’és comparable a cap, us poseu en una situació molt difícil perquè les morts de civils és una tragèdia per a totes dues bandes, per als pacifistes de totes dues bandes, per als civils que no desitgen la mort de l’altre.

A més, l’expressió totalitària, feixista i corrupta de Hamàs no pot esser rentada de cara i menys servir d’exemple, no podeu defensar la seva barbàrie ideològica per molt d’esquerra que la vulgueu vendre. La destrucció d’Israel, és a dir, de tots els seus habitants és una ignomínia, va molt més enllà d’uns territoris en disputa de dos pobles que poden dir que els pertany aquella terra.

teresa permanyer
teresa permanyer
10.06.2021  ·  01:33

M’ha agradat l’editorial. El que ha passat a altres llocs també pot passar aquí. Però també la reflexió de Gilibert, especialment la conclusió final.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes