Diuen que a vegades només cal mirar què fa l’adversari per entendre què has de fer tu. I si això és així és ben evident que la ratificació de Carles Puigdemont al capdavant de la presidència és l’opció més consistent que pot prendre l’independentisme avui.

Poques vegades s’ha vist una campanya, política i mediàtica, de la dimensió d’aquesta de què és objecte ara mateix el president de la Generalitat. Tot s’hi val, per a atacar-lo. El que fa i el que no fa. I el que podria fer. La bel·licositat desfermada en contra seu per polítics i periodistes espanyols o espanyolistes supera els límits de tot allò que havíem vist fins ara i deixa entendre fins a quin punt el nerviosisme i la por s’han apoderat del bloc del 155, després de la derrota electoral del desembre.

Però ahir vam assistir a un augment de la pressió realment sorprenent. Va ser quan Mariano Rajoy va afirmar que si Puigdemont continuava essent president el 155 es mantindria vigent. L’explicació és esbalaïdora. El 155, segons el decret signat per Mariano Rajoy, s’extingeix amb la presa de possessió del nou govern. Però ara resulta que el president del govern espanyol i dirigent del partit amb menys diputats del Parlament de Catalunya diu que no serà així i que si el parlament ratifica Puigdemont no podrà formar govern.

La situació ha arribat a un extrem tal que Rajoy ni tan sols es troba obligat a explicar com és que diu que el president elegit pels catalans no podrà formar govern. Sobretot tenint en compte que ja s’ha explicat a bastament que Rajoy no té raó. L’article 36 de la Llei del Govern i de la Presidència autoritza explícitament l’ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no ho prohibeix. No hi ha cap norma que diga que una investidura a distància siga il·legal. I Puigdemont, a Brussel·les, legalment no és cap fugitiu, perquè no pesa cap ordre de captura sobre ell. Ja ho sé, que els tribunals espanyols, més que previsiblement, desoiran totes les raons i aplicaran la raó d’estat per damunt de la justícia, però tot té un límit, oimés si això que hi ha en joc va més enllà.

És ben possible que a l’estat espanyol no li importe destruir fins el darrer bri de democràcia, en aquesta cursa enfollida per a evitar que s’acomplesca el resultat de les eleccions. Però no és necessari, ni acceptable, que el Parlament de Catalunya siga arrossegat per l’espiral d’iniquitat autoritària del PP. Resistir-s’hi no serà fàcil, això ho sabem tots, però conformar-se a viure dins aquesta espiral on tot és arbitrari i on l’estat deixa d’existir per passar a ser només un braç auxiliar del partit és una opció molt pitjor encara. Enfrontar-se a l’arbitrarietat i l’autoritarisme, també des de la legitimitat de la República proclamada el 27 d’octubre, és l’única via que tenim al davant i és, certament, la que a ells els fa més por. I per això, perquè aquesta legitimitat l’encarna millor que ningú el govern que hi ha a Brussel·les, la perspectiva de la ratificació parlamentària de la presidència legítima els ha fet embogir, ha fet embogir el règim.

 

PS. La sentència sobre el cas Palau feta pública ahir arriba molt tard, després de vuit anys llarguíssims, però això, al capdavall, no li lleva ni importància ni contundència. La sentència demostra clarament que CDC es va beneficiar econòmicament de la trama organitzada per Fèlix Millet. Que CDC no fos l’única –també se n’aprofità la FAES i ha restat fora del judici– no canvia res de substancial. I els tecnicismes que es puguen adduir respecte de l’adjudicació o no de l’obra pública poden confondre, però no poden canviar el fet substancial: que Convergència Democràtica va participar en una trama econòmica irregular, que inevitablement taca el seu funcionament com a partit i els qui van estar al capdavant del partit, políticament parlant, la responsabilitat dels quals ahir es posà en evidència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]