Què hi ha darrere de la síndrome de la privació lingüística?

Si vas a Google i cerques què és la privació lingüística, hi trobaràs que “és una síndrome patològica que abasta les conseqüències psicosocials i cognitives negatives de la falta de comunicació d’un individu que no ha estat exposat al desenvolupament natural d’una llengua primera (o L1) abans del període crític”; és a dir, és el que succeeix quan una criatura no rep una exposició lingüística o al llenguatge durant el seu període crític de manera accessible per la seva adquisició. Òbviament, la conseqüència pot ser nefasta, atès que compromet el desenvolupament del llenguatge i la cognició per la manca d’estimulació lingüística o comunicativa de manera fluida.

ChatGPT sembla que fila més prim i ho explica prou bé. Al meu dispositiu mòbil m’ha sortit: “És una situació en què una persona –sobretot durant la infantesa– no té accés suficient a una llengua natural en un període crític del desenvolupament. Això pot passar perquè no se li parla o gairebé no se li parla, només rep llenguatge molt limitat, o creix en un entorn on ningú li proporciona un model lingüístic adequat.” Aquesta definició va més en la línia de la nostra mirada centrada en l’entorn i l’ús de la llengua; més pròpia de la psicolingüística i de la sociolingüística.

Anys enrere, la privació lingüística es coneixia més pel terme semilingüisme, i les persones que en patien s’anomenaven individus semilingües. Possiblement us ve al cap la història d’en Víctor d’Aveyron, o la de l’home sense paraules – A man without words, Schaller, S. (1991)– com a exemples greus de semilingüisme: persones que mai varen poder adquirir plenament una llengua malgrat els intents de transmetre’ls-la a posteriori i, com a conseqüència, van tenir un desenvolupament cognitiu, social i emocional amb moltes mancances. L’impacte és notori en el pensament i el llenguatge, fortament interrelacionats, i ambdós necessiten la llengua per poder manifestar-se; l’ésser humà la desenvolupa de manera simultània amb l’adquisició de coneixements i aprenentatges gràcies a la interacció social i proactiva –el desenvolupament social.

En les darreres dècades o segles podíem justificar que les causes serien contextuals: per les adversitats, interferències o restriccions dels entorns naturals i socials, o bé per entorns desfavorits que hagin pogut alterar la transmissió de la llengua natural o materna i hagin pogut provocar aquest semilingüisme o privació lingüística, tenint en compte les variables sociolingüístiques, la teoria de l’adquisició del llenguatge i de les característiques psicofisiològiques de l’individu.

Ara ens centrem en la infància sorda i sordcega. En els darrers anys ens hem trobat amb molts casos de persones sordes amb símptomes o trets de semilingüisme o de privació lingüística; tot i estar immersos en entorns desenvolupats, amb els avenços educatius, socials i tecnològics propis del Primer Món.

El psiquiatre nord-americà Sanjay Gulati va donar el nom de síndrome de la privació lingüística (SPL) a un conjunt de trets que es reconeixien com a conseqüències personals, socials, emocionals, intel·lectuals i d’altres àmbits en infants i joves amb sordesa que creixen sense un accés òptim a la llengua o a la comunicació-informació, tant parlada com signada. Gulati defineix la SPL com una “aberració” per al neurodesenvolupament, ja que pot comportar una funcionalitat intel·lectual limitada. Constata la presència d’aquests trets, que s’han anat observant llargament a la bibliografia sobre salut mental i rehabilitació de nens amb sordesa; i analitza les causes de la privació lingüística i de la disfluència, i estudia el context sociohistòric de les institucions que treballen amb alumnat amb sordesa.

Ja fa unes dècades que, a les criatures amb sordesa, quan se’ls detecta una pèrdua auditiva, se’ls fa un abordatge medico-rehabilitador, amb la incorporació d’audiòfons o bé mitjançant la intervenció quirúrgica d’implants coclears bilaterals per a tractar la sordesa. A un gran nombre d’aquests infants no se’ls proporciona la llengua de signes per concepcions errònies al voltant de la llengua signada, així com per actituds i raons purament ideològiques basades en l’oralisme, i l’audiofonocentrisme; posicions que tenen una connotació audista i capacitista [podeu rellegir “Quina actitud lingüística és la teva?”, “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües”, “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?” i “L’altra cara de la llengua de signes catalana”, els quatre textos publicats a VilaWeb, de la mateixa autora].

A tot això, s’hi afegeix que, en general, no es proporcionen cursos de llengua de signes a les famílies perquè “no cal” o “no hi ha recursos”, amb l’argument que el que cal és estimular només la parla i l’audició. Tampoc hi ha prou dotació de mestres o professionals amb sordesa als centres educatius, excepte en alguns de molt singulars. I fins i tot quan hi ha mestres o logopedes formades en llengua de signes, la transmissió no és òptima com a llengua, ja que sovint es fa servir com a suport o recurs puntual, no com a model lingüístic complet. Com més va, l’alumnat amb sordesa creix amb menys exposició a la llengua de signes, i això en compromet el benestar, la construcció social i l’accés total a la informació en els diferents contextos d’aprenentatge. Molts presenten nivells competencials i d’aprenentatge més baixos per manca d’accés total o d’exposició accessible continuada en aquests entorns, de manera que els falta la xarxa de seguretat necessària per estar en un espai d’aprenentatge segur i confortable per les seves xarxes cerebrals (mirada DUA i d’accés sense barreres).

Mentrestant, la llengua de signes es minoritza dràsticament. Això es deu a la ideologització o a la càrrega ideològica que situa la llengua dominada –la llengua de signes– per sota de la llengua dominant de la societat –la llengua oral; un fenomen que respon a l’imperialisme lingüístic i a una visió reduccionista que la considera una modalitat i no una llengua amb valors propis dins el plurilingüisme. La llengua de signes podria ser una llengua més, plenament beneficiosa, accessible i inclusiva. I no interfereix amb les llengües orals.

El passat 20 de novembre, la Confederació Estatal de Persones Sordes  espanyola (CNSE) va dinamitzar un webinar sobre la privació lingüística com a forma de violència a la infància sorda. Si fem una cerca a Google, hi podem llegir: “La sordesa fa que un infant sigui vulnerable a l’abús, però si la sordesa és acompanyada de privació lingüística, l’abús s’agreuja, perquè l’infant té menys capacitat per a denunciar-lo. Per tant, la privació lingüística constitueix en si mateix maltractament infantil.” La privació lingüística és també una forma de discriminació lingüística, ja que la mirada capacitista la sotmet a un tracte diferent pel fet de ser una llengua signada. A més, el fet de no proporcionar un entorn plurilingüe ric i significatiu pot obstaculitzar el desenvolupament de l’infant sord. A moltes famílies no se’ls informa correctament dels beneficis de l’adquisició de la llengua de signes, ni se’ls proporcionen oportunitats d’aprendre-la, malgrat que podria ser una llengua més per al seu fill sord. Aquesta intencionalitat o decisió d’ometre o excloure la llengua de signes es podria considerar un maltractament, abús i violència a la infància sorda; pel sol fet d’opinar –ideologia lingüística– que no cal, tot i conèixer els grans beneficis psicolingüístics i cognitius, fins i tot emocionals, que comporta. Tindrem més informació d’aquí a uns dies, amb la publicació de l’informe “Aproximació a la privació lingüística com a forma de violència en la infància”, de la CNSE, amb enfocament jurídico-social. De fet, el document “Consens estatal per a la millora de l’atenció primerenca” –coordinat pel Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, el de Sanitat i el d’Educació, Formació Professional i Esports, i el de Joventut i Infància, i publicat al BOE del febrer d’aquest any– recull i reconeix la privació lingüística com a factor de gran risc bio-psico-social i de tenir una probabilitat més alta de presentar una alteració del desenvolupament per la manca d’accés de qualitat.

Per tot això, torno a tancar aquest article repetint: Hem de sumar, mai restar.

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga, logopeda i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: “El futur de la llengua de signes també depèn de tu”
• Setembre del 2021: “Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada”
• Novembre del 2021: “El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?”
• Juny del 2022: “Quina actitud lingüística és la teva?”
• Març del 2023: “Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües”
• Març del 2024: “La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?”
• Novembre del 2024: “L’altra cara de la llengua de signes catalana”
• Juny del 2025: “15 anys de la llei de la LSC i ara sense l’addenda al PNL”

Més:

• Setembre 2024: “La llengua de signes catalana juga a segona divisió”, d’Alba Tebar Gutiérrez.
• Maig 2025: “Per què la llengua de signes catalana no forma part del Pacte Nacional per la Llengua?”, d’Alba Tebar Gutiérrez.