HELENA CABALLERIA (@lenabatlle) | TEO DE LA ROSA (@tdelarosa19)  | JERONI NABONA

L’any 2010, un jove tunisià va immolar-se enmig d’una plaça de la ciutat de Sidi Bouzid com a protesta per les males condicions de vida i la pobresa del país. Aquesta imatge va donar la volta el món, i va ser el tret de sortida de l’anomenada Primavera Àrab, un moviment revolucionari que va propagar-se com la pólvora per l’Orient Mitjà. A la majoria de territoris la revolució s’ha calmat, però Síria porta sis anys en el si d’una guerra civil que ha provocat més de 470.000 morts i un país destrossat. En aquest temps, més de dotze milions de persones s’han vist obligades a fugir de casa seva, algunes a deixar el país.

Aquest moviment demogràfic massiu ha posat de manifest la mala gestió i la falta de solidaritat d’una Unió Europea cada vegada menys unida, que ha estat, i és, incapaç de fer front a la major crisi humanitària del segle XXI. Durant els anys 2015 i 2016, malgrat la incapacitat d’actuació dels governs, gran part de la població europea era conscient de la situació de les persones refugiades, gràcies a la forta implicació de la premsa. La crisi migratòria ocupava les grans portades. El 2017, però, ha estat l’any de l’oblit, i tot i que la gent segueix fugint de les bombes, Europa i la seva població miren cap a un altre costat. Per això ens preguntem: què ha passat amb els refugiats?

Si perd interès, no existeix

Els mitjans de comunicació han fet una cobertura exhaustiva del conflicte durant molt de temps. La crisi migratòria i la guerra Síria van obrir molts telenotícies i van ocupar les pàgines principals de molts diaris. Qui no recorda la imatge d’Alan Kurdi, el nen sirià mort a les costes turques? Una fotografia molt dura que va esgarrifar al món, però alhora va ajudar a crear consciència entre la població. Malgrat això, quan les notícies s’allarguen en el temps perden pes informatiu, i allò que l’any 2015 o 2016 va ser inesperat es converteix, ara, en repetitiu. ‘Un tema que durant uns dies obre els informatius queda substituït ràpidament si n’apareix un altre amb més conflicte o tempestivitat’, explica Carles Pont, Doctor en Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

Vegeu ací les principals rutes migratòries d’Europa dels darrers temps:

Lluís Caelles, sotscap de la Secció Internacional de TV3 i professor de la UPF, segueix en la mateixa línia, i explica que, l’any 2015, les escenes de refugiats tenien un component visual molt potent que aconseguia remoure la consciència de la gent. Ara, però, aquest efecte s’ha esvaït i el tema ha quedat arraconat, i ‘si no s’informa, no existeix’. ‘Als governs ja els interessa que el tema dels refugiats quedi oblidat, ja que així les seves polítiques no es veuen perjudicades’, conclou Caelles. En Mayar Skhita, un noi sirià que resideix a Barcelona i amb el qual ha pogut parlar Cetrencada, atribueix aquesta manca d’informació a la normalització del problema. La guerra s’ha ‘estabilitzat’, afirma, i tot i que no millora, tampoc no empitjora. ‘La premsa, ara, fa més cas al procés independentista, perquè és més nou i cau més a prop’, conclou Mayar.

D’altra banda, Pont també destaca la manca d’un protocol periodístic en situacions de crisi. Sobretot en els criteris de ‘cobertura, deontologia i ètica’. ‘Tothom té responsabilitat en allò que passa en les situacions de crisi, però els mitjans arriben a una gran massa’, conclou. El tractament públic del drama humanitari va aconseguir generar debat social respecte el que estava passant al Mediterrani, i amb això, l’intent de trobar-hi una solució. Se suposa que aquesta seria una de les funcions del periodisme.

Ací podeu escoltar les declaracions de Carles Pont, Doctor en Comunicació de la UPF:

Què ha implicat la cobertura periodística?

Alguns mitjans han realitzat reportatges de gran qualitat sobre la tasca dels voluntaris en el conflicte. Proactiva Open Arms és una de les ONG que més visibilitat ha tingut en la societat, i només fa poc més de dos anys que existeixen. Les dues grans missions de salvament que han realitzat estan enregistrades en dos documentals, la qual cosa els ha donat molt reconeixement, a més de ser finançades pràcticament en la seva totalitat per donacions de la ciutadania. TV3 va realitzar el documental To Kyma, on es mostren els inicis de la missió a Lesbos. I el programa Salvados, de La Sexta, va fer Astral, una pel·lícula documental aclamada per la crítica i que tracta el començament de la missió al Mediterrani Central. El seu treball, tant als mitjans com a les xarxes socials, ha ajudat a crear consciència sobre el problema.

També destaca l’organització ‘Casa nostra, casa vostra’, que pretén ajudar a través de la difusió i visibilitat. Han organitzat concerts i actes amb l’objectiu de recaptar diners, però també són els responsables de l’última gran cobertura periodística destacable sobre els refugiats. Va ser el febrer del 2017, quan l’organització va convocar una macromanifestació de més de mig milió de persones per l’acollida de refugiats en ple centre de Barcelona. Va ser la manifestació més gran d’Europa en favor de les persones refugiades, i, encara que la premsa d’aquí hi tingués l’ull a sobre, els mitjans internacionals no li van donar gaire crèdit.

Tret d’aquesta última cobertura, els fets que es continuen repetint dia rere dia al Mediterrani ja no són recollits amb la mateixa intensitat, ja no en veiem imatges ni se’n parla al carrer. I la societat ho ha deixat de veure com un problema de primer ordre. Amb tot, les xarxes socials i algunes personalitats continuen contribuint a difondre la problemàtica, tal com explica en el següent vídeo Mar Sabé, de Proactiva Open Arms.

Allò que no s’explica del voluntariat

El voluntariat ha jugat un paper molt important a l’hora d’ajudar als milers de persona que han arribat a Europa fugint de la guerra. Els camps de refugiats d’ACNUR (Agència de la ONU per als Refugiats) es troben en situacions precàries, i són les ONG les que han de treballar amb la gent que ho necessita des de l’interior.

Lluís Caelles explica que Idomeni era un camp de refugiats improvisat, amb una tanca al costat d’una via de tren. Les condicions eren molt penoses, la gent arribava sense res, feia humitat i fred. Durant aquell període, Caelles i l’equip de TV3 van poder parlar amb molts testimonis directes i assegura que van ajudar molts refugiats necessitats, com si fossin una ONG més.

‘Els voluntaris no poden entrar en camps militaritzats si no són en una ONG’. Sandra Francés va passar dues setmanes del seu estiu a Grècia, com a voluntària d’una ‘squat’, a Atenes, a l’exterior dels camps. Les ‘squats’ són grups de voluntaris que treballen per rehabilitar els edificis, ajudar a fer que rebin ajuda mèdica, entretenir a qui viu entre quatre parets… Fer possible la vida. S’han convertit en fonamentals per l’ajut als refugiats que no arriben a entrar als campaments, ja que ‘han d’acreditar que són ciutadans d’un lloc en guerra o perseguits políticament’.  Això deixa fora a gent siriana que no ho pot certificar, però també a qui prové de zones que no es consideren en guerra com Afganistan o el Kurdistan.

Les ‘squats’ s’encarreguen de ser als llocs on no hi és l’ajuda humanitària dels governs, tot i que se’n parli ben poc, d’elles. La Sandra va estar-se en una ‘al mateix centre d’Atenes, amb gent refugiada en edificis ocupats’.  El fet que no existeixi cap control en aquestes zones comporta problemes. Sorgeixen màfies que busquen explotar la situació de misèria. ‘Fan revenda de l’ajuda humanitària que es dóna als camps, i enganyen a la gent fent-la treballar sense cobrar’, diu la Sandra. A més, troben als voluntaris com un enemic que els treu poder. Al final de l’estiu, quan molts voluntaris han de marxar i ningú no veu el que passa dins, la situació empitjora.

Vegeu la cronologia dels fets d’aquesta crisi humanitària:

Els governs miren cap a una altra banda

El primer pas en conjunt dels governs europeus per reubicar a la gran quantitat de gent demanant asil a Europa va ser el setembre de 2015. La Unió Europea va pactar el repartiment de 160.000 refugiats entre els països membres en els dos anys següents. Ara s’han donat a conèixer els números, i només han arribat uns 28.000, que suposen menys del 20%. A Espanya ho han fet 1.980 persones de les 17.337 que va prometre reubicar i entre 15.000 i 20.000 com a demandants d’asil. Malgrat això, la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat ha denunciat que Espanya només rep l’1% de les sol·licituds d’asil de la Unió.

Àngel Miret, coordinador del Comitè de Persones Refugiades de la Generalitat, creu que una de les raons per l’incompliment és la falta de voluntat política, malgrat que la societat tingui una bona disposició d’acollida. Des del 2015, Catalunya ha acollit un total de 1.050 refugiats. El coordinador comenta que els refugiats prefereixen venir a Europa enlloc dels països del Golf perquè es veu com una terra d’oportunitats, amb més riquesa, més oberts i que reconeix els drets humans.

A Catalunya, Miret explica que el Programa Català garanteix a les persones refugiades la renda garantida a la ciutadania. Aquesta inclou equips de mentors que els acompanyen per conèixer l’entorn i la llengua i també l’ocupació. A més un habitatge a partir del Banc de Recursos i Edificis cedits per la Generalitat, ajuntaments, entitats i ciutadania.

A dia d’avui, el conflicte humanitari ha perdut l’interès mediàtic i ha deixat de tenir importància en l’agenda política, conseqüentment  també ha perdut l’atenció de gran part de la societat. Tanmateix, l’onada migratòria continua sense fre, i centenars de persones estan perdent la vida en l’intent de creuar el Mediterrani.

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.