27.03.2016 - 22:00
Quina setmana! I no ho dic per la mort de Ballarín el dia 18 i de Cruyff el 24, que ja serien prou. Ho dic perquè hagin coincidit, a més, amb tan poques hores de diferència, l’aniversari de l’estavellament voluntari de l’avió de German Wings amb l’accident d’autocar de Freginals quatre dies abans i amb els inquietants atemptats de Brussel·les del dia 22. I ho dic, encara més, per la borratxera d’informació que, comprensiblement, ens ha dut aquesta seqüència tràgica. Al país tenim uns mitjans públics i no pas pocs de privats amb una capacitat d’atendre la notícia i explicar-la que impressiona. A mi, que m’agrada veure, escoltar i llegir les notícies, aquesta capacitat m’impressiona i m’enorgulleix, de debò. Però, alhora, en setmanes com aquesta, em provoca un cert neguit. D’on deu venir? Miro d’explicar-lo.
L’aniversari de l’accident dels Alps justificava, per la seva proximitat —l’avió havia sortit de Barcelona: qui no té si més no un conegut que té un conegut que en va ser directament afectat?—, un desplegament de mitjans extraordinari. Un desplegament, si voleu, proporcionat amb la cobertura que se’n va fer fa un any, tan intensa que segur que va tenir, fos buscat o no, un necessari efecte catàrtic. Mentrestant, l’accident de Freginals estava ocupant hores i hores d’emissió i pàgines i més pàgines per fer-ne la crònica, nautalment, però també per trobar-hi explicació i això vol dir, a la que ens descuidem, perquè en poguéssim decidir aviat, de seguida, el culpable. I encara no ens havíem refet de l’impacte, que les programacions s’interrompen perquè a l’aeroport de Brussel·les i després al metro hi ha hagut explosions suïcides. L’acumulació de fets i la seva brutalitat ens van lligar —a mi, segur— al seguiment dels espais informatius. Fins a tocar el punt de saturació.
Em va causar un cert estupor, per exemple, que el Matí de Catalunya Ràdio enviés Laia Claret a l’aeroport del Prat. Potser ja tenia previst anar-hi i aleshores van mirar d’aprofitar el viatge; però si no fos així, què podíem esperar d’aquelles connexions en directe? Veure si la por s’encomanava d’aeroport en aeroport? Veure si ensopegava algú que no podia viatjar a Brussel·les o, encara pitjor, algú que esperava algú que n’havia de venir i que potser ja no arribaria?
En paral·lel, quan tot just arribaven les primeres informacions del que estava passant —moltes a través de twitter i de la mà dels que hi eren dins, vivint-ho per força sense perspectiva—, s’organitzaven taules d’especialistes a qui es demanava que analitzessin els fets, uns fets que encara no havien acabat de passar. Per què? D’acord, d’alguna manera tots teníem la certesa que allò era gros. Que ho era. Però convertir els espais informatius en una finestra oberta als fets en directe, és gaire informatiu? Aquesta resposta la tinc: segur que no.
Què hem d’esperar dels nostres mitjans? Que ens informin del que passa. Que ens expliquin què ha passat. Que ens ajudin a trobar claus per entendre-ho, ni que costi. Però, es pot fer tot simultàniament i alhora, alhora que s’esdevenen els fets de què informarem? Segur que no.
Quin era, doncs, aquell neguit? La urgència ens ho fa oblidar, però sabem que l’única manera d’informar-se és esperar i escoltar: no ens informem abans a força de clicar compulsivament de possible font en possible font. Encara més, la millor manera d’informar comença, com més va més, per callar i esperar. No informa qui té més pressa per informar, ans al contrari. Ni tampoc informa qui més informació dóna. Una densitat de fets d’actualitat d’alt voltatge informatiu com els que s’han esdevingut aquesta setmana demanava, segurament, que qui tenia el micro a la mà gosés dir: hi ha hagut unes explosions a Brussel·les; ens morim d’angoixa, com vostès, per saber què està passant; i els ho explicarem tan aviat com sigui possible fer-ho. Però no abans. Perquè l’únic que és segur és que hem de conviure amb la incertesa.
