Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Una nàusea camina per les Rambles buides. Barcelona està mig ofegada. Més amb els espectacles aturats, i poques sales d’exposició obertes, que ja no fan la funció d’insuflar-li oxigen, ni a ella ni als quatre que hi quedem. Jo diria que Barcelona necessita vacances d’ella mateixa.

Els que encara no han entès res diuen que enguany no cal fer vacances perquè, total, ja ens hem aturat els quatre mesos que hem estat confinats. Jo, ho sento, però estic més cansada que mai. Tan cansada com, m’imagino, deu estar aquesta ciutat. Caminant-la de nit, ho diu. Ja no suporto més estius, ni en època de pandèmia, quan m’han deixat tranquil·la. Esgotada de produir-se i de suportar-se a ella mateixa. És cert que s’ha aturat l’exèrcit dels que arrosseguen maletes i s’ha tornat a un estadi preturístic, del qual potser ja ni queden registres mentals. Però no, ni això l’allibera. La Barcelona dels veïns? Que es refarà el teixit comunitari? No hi ha res que esgoti més que l’esperança. Ara que s’ha quedat buida i que sembla que podria tornar el joc al carrer o la xerrameca dels veïns, això no passa. És una ciutat de carrers saquejats i cinemes tancats.

Crec que hi ha alguna cosa que m’impacienta de la Barcelona buidada. Saber que mantenint l’escenari i eliminant d’escena els turistes no podrà recuperar-se. L’estructura del monstre-ciutat ja ha estat creada, i ara només li queda rovellar-se. Alguna proposta cultural hi queda, en aquest desert. A la Virreina Centre de la Imatge es parla de fotografia. S’hi explica com l’estat d’ànim predominant de la fotografia nord-americana és la tristesa. L’impuls de prémer el disparador motivat per la pèrdua. Les fotografies són objectes melancòlics, diuen en els panells. Com si t’haguessis trobat per casualitat un tros de tu antic al mig del carrer. Hi diu que l’obra de Diane Arbus –coneguda com la fotògrafa dels freaks– és un bon exemple d’una tendència dels països capitalistes: suprimir, o almenys reduir, les nàusees orals o sensorials. La fotografia d’Arbus representa allò normal com a monstruós, i al contrari. Com ara sembla Barcelona.

Hi ha algun turista que ha aconseguit heroicament arribar a la ciutat preturística o posturística per plantar-hi una pica i beure una gerra de cervesa. Conviuen amb les senyores locals que, per exemple, aixequen el braç per agafar una caixa de tint del supermercat de la cantonada i que quan arribin a casa trauran el cap pel balcó sorpreses per haver comprovat que els carrers van buits de vehicles. Sense soroll de cotxes ni crits de festa, el silenci fins i tot deixa dormir els que s’han posat un matalàs i una cadira que fa de tauleta de nit en un portal del carrer de Diputació, o s’han fet una llitera al seient groc de la parada de l’autobús de Numància. Perquè hi ha molta gent dormint al carrer. Mentre els carrers són buits, els repartidors de Globo fan cua en un supermercat 24 hores que l’empresa té per algun carrer de l’Eixample i que subministra combustible alcohòlic per a les nits de festa privades.

Barcelona està buida però no ha tornat a la vida. S’ha quedat congelada en un simulacre de vorera pintada a l’asfalt que imita les rajoles del panot barceloní. Mentrestant, 400.000 cotxes, que deuen portar una mitjana de tres persones dins, en marxen per annexionar-se un poc de puresa. Parlar d’èxode o d’apocalipsis cansaria. Però a mi m’ho sembla. La carta del tarot que surt un diumenge de juliol són dos homes que cauen d’una torre en flames i hi ha un significat bo i un de dolent. El bo diu que la destrucció és el símbol de la caiguda d’ideals i la regeneració; el dolent, que s’acosta, inevitablement, el desastre. Que cadascú pensi el que vulgui. Fer qualsevol pronòstic també cansaria.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.