La provocació permanent: els nervis

«Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n'estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d'aturar-nos»

Vicent Partal
24.06.2019 - 19:53
Actualització: 24.06.2019 - 20:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una característica del nacionalisme espanyol és la incapacitat de sostenir un diàleg. No en saben.

Hi ha autors que afirmen que això és a causa de la seua insòlita configuració històrica. Espanya va ser un imperi més que no pas una nació i quan va intentar convertir-se en això que avui coneixem com a nació, a les Corts de Cadis, l’imperi ja era decadent i era a punt de caure. Però a Cadis, la Pepa, en compte d’oblidar-se de l’imperi i concentrar-se en la nació que volien fer, encara parla dels ‘espanyols als dos hemisferis’ i equipara com a tals un ciutadà de Buenos Aires i un de Castelló. Amb aquelles pedres volien fer l’edifici, però es van equivocar i de seguida arribarien les independències americanes en un llarg procés que esclataria sentimentalment a Cuba i les Filipines, amb tot aquell enrenou en què es va rebolcar la generació del 98. I després, el segle XX va donar per què va donar, amb els generalots pel mig i períodes esparsos de democràcia en què la qüestió nacional, tanmateix, va continuar essent excepcionalment anormal. El sis d’octubre de 1934 ja hi ha un 155 amb vaixell ancorat al port fent de presó del president de la Generalitat. I durant la guerra contra el feixisme i els anys posteriors, les topades fins i tot són constants entre camarades d’armes. A Bayo li ordenen d’abandonar l’alliberament de Mallorca perquè no siga catalana i Azaña va acabar escrivint aquella frase segons la qual el sistema de Felipe V de bombardar Barcelona cada cinquanta anys era ‘injust i dur, però sòlid i còmode: ha funcionat durant dos segles’. De la broma de la transició no cal ni que en parlem. Ja ho heu vist vosaltres mateixos.

Tot això ve a tomb de l’exageradíssim mal humor que tan fàcil és de detectar aquests darrers dies entre els sectors espanyolistes. Si ho voleu, serà qüestió de matís, però a mi m’ha semblat detectar-lo d’una manera suficient. En la resposta desmesurada, completament fora de lloc, a alguns detalls com ara el cercador d’empreses promogut per l’ANC, el començament de la Patum de Berga amb el desplegament d’una gran bandera, o la mentida sobre la xiqueta aquesta a qui afirmen que van deixar sense caramels a classe perquè va pintar una bandera espanyola –i la mentida és tan senzilla de desmuntar com preguntar a quina classe es donen caramels de manera sostinguda i constant als infants. S’han arribat a dir tantes barbaritats, coses tan fora de tota lògica que, fins i tot jo que pensava que estava curat d’espant respecte dels trols, he acabat fent-me’n creus.

Per això he pensat molt què passava i per què. I em fa la sensació que la raó del nerviosisme exagerat que es detecta potser té a veure amb la impotència de veure que passa el temps i no poder controlar la situació. No solament això, sinó que més aviat, amb la combinació entre les victòries electorals i el salt de dimensió internacional d’aquests darrers dies, se’ls complica la cosa i molt. Entre els independentistes hi ha aquesta mania de sostenir que res d’allò que fem no serà mai prou si no és el final complet que volem. No ho entendré mai, però ja ho accepte. Ara, una de les conseqüències de tant de masoquisme polític, ja em disculpareu l’exabrupte, és l’encegament respecte de l’altre i els seus problemes. I això tampoc no és gaire sensat.

Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n’estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d’aturar-nos. Pitjor encara: no troben la manera d’aturar ja no què som sinó el creixement de l’independentisme. Ni amb el 155, ni amb amenaces i violència, ni amb la presó o l’exili, ni abocant milers de milions a partits i partidets, associacions i associacionetes que baixen més de pressa que no pas pugen. En termes electorals, per entendre’ns, i és només un exemple, l’independentisme guanya el 21-D i ha guanyat les tres cites electorals consecutives del 2019. Quatre de quatre. Això ha de desesperar molt. I que de fora els vagen arribant advertiments importants que desmunten i desmuntaran més encara la repressió, supose que no els ajuda gens a mantenir serè l’estat d’ànim. Com a exemple, de traca i mocador, el ridícul que fan amb l’informe del grup contra les detencions arbitràries de l’ONU o l’embolic en què s’han posat amb la qüestió dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.

Ells –i dic ‘ells’ a la manera de Joan Fuster– fa temps que tenen com a objectiu treure’ns dels raïls per on circulem. Apartar-nos com siga de la ruta, dir de les nostres maneres de fer. Perquè saben que és sòlida i que no els deixa marge de maniobra. Un altre país hauria cercat de dialogar ja fa molt de temps. Posar una fita prèvia a la independència que li permetés de mantenir unit el territori que controla. Acceptar una federació, una confederació, una unió dinàstica binacional o qualsevol dels mil i un invents que hi ha al món per a atenuar tensions territorials o nacionals seria molt més fàcil que no pas enfilar-se per aquesta agressivitat permanent que no els dóna cap rèdit polític (i això és ben senzill: l’ONU, per exemple, després de la darrera reforma de la constitució dels Països Baixos fins i tot va haver de preguntar si les illes neerlandeses del Carib eren independents o no, de tan relaxat que n’és el lligam). Potser, abans del 155, podien pensar-se que els catalans som massa tous i que ens espantaríem i que la nostra por els salvaria a ells. A hores d’ara, però, cal ser molt poc observador per a pensar-se que això passarà. Que algun partit polític tinga interès a posar el fre cal no confondre-ho amb la realitat del país, per més preocupant que resulte. Objectivament, allò que en diuen el problema català no s’ha dissolt com el sucre i ja han provat tots els dissolvents que tenien a mà. I ja no és cap afer intern, que és la cosa que, al capdavall, més por els feia que passés: que la partida deixés de jugar-se al seu corral.

I quina esperança els resta, doncs? Jo diria que dues. La primera, que els partits polítics catalans desarticulen el moviment independentista. Ho intenten però crec que no és massa sensat de confiar que l’altre et farà la feina. La segona, i aquesta sí que és l’important: provocar i provocar i provocar i provocar de nou i provocar una altra vegada i continuar provocant vejam si així hi ha una pèrdua de nervis generalitzada que ens treu de la via i ens porta a un terreny més favorable a ells, a un terreny, per exemple, on l’esclat de la violència o un tomb evidenciable i clar cap a l’extrema dreta fes més raonable i justificable amb vista a l’exterior l’ús de la repressió contra el catalanisme. Tingueu-ho això en compte cada vegada que penseu ‘però com poden dir això aquesta gent?’. I respireu fons, amb calma. Que és això la cosa que els posa més nerviosos. I dels nervis sempre arriben els errors.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
24.06.2019  ·  22:50

Tinc confiança que sigui com tu Vicenç dius en l’article.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
24.06.2019  ·  22:52

Jo no entenc perquè el partit polític que diu que és el més independentista de tots ha posat el freno de mà. Algú m’ho podria explicar? Gràcies.

jordi Rovira
jordi Rovira
24.06.2019  ·  22:55

No em puc estar de dir que estic molt d’acord amb aquest text. I especialment avui, amb tot el text per igual.
Ressenyar que l’explicació que fa l’editorial del perquè d’aquest conflicte nacional amb la identitat espanyola em sembla molt ben resolta. Simple i pertinent; explicat de forma planera. Espanya és al mateix temps un gran estat d’Europa, com un problema a resoldre. Pot no funcionar l’aparell institucional i sí l’econòmic; però dubto que puguin no funcionar cap dels dos.
Ja ho crec que han d’estar nerviosos a Madrid. Com més dies passen, més gros es fa el bolet. Vermell com un mataparents!

Josep Usó
Josep Usó
24.06.2019  ·  23:03

És innegable que l’independentisme es manté ferm. Tot i que algun partit pot ser s’estimaria més fer-se peus enrere. I també està clar que el partit ja és internacional. Dit això, deuen estar molt nerviosos, perquè bramen amb molta força. I, tal i com els veig, encara bramaran més. De moment, se’ls apropa la constitució del Parlament Europeu, la intervenció de la ONU, l’espasa de Damocles del tribunal de Luxemburg i la gent, que continua engrescada i fent via. Com allò de la llengua que parlen els diners, per exemple. Qui es quede enrere, pot ser perdrà el tren, que no s’atura, tot i els esforços d’ells.

Ramon Perera
Ramon Perera
24.06.2019  ·  23:46

Hi ha una cosa molt bona de VilaWeb que no recordo haver vist mai comentada: el seu encert a l’hora de triar les iŀlustracions. La de l’editorial d’avui és simplement genial. Per ella mateix és tot un editorial. Jo en faig totes aquestes lectures:
Són els “ells” a la manera de Joan Fuster.
En la seva actitud salta a la vista la fatxenderia que els caracteritza.
Com que, com diu l’editorial, “no troben la manera d’aturar-nos”, són, també, la viva imatge d’un bluf.
Transmeten, també, la idea d’un objectiu comú. És a dir, en paraules de Ramón Cotarelo, “quan es tracta de Catalunya, a Espanya no hi ha sinó un sol partit”. Per aquesta raó, les úniques justificació i utilitat de tenir diputats catalans al parlament espanyol és evitar que els dits llocs estiguin ocupats per botiflers.

Josep Antoni Martínez
Josep Antoni Martínez
24.06.2019  ·  23:50

Em quedo de pasta de moniato, veient com darrerament escrivim de forma tan i tan planera, que els partits en els que el moviment independentista ha dipositat el seu vot i la seva voluntat, són les formacions que ara miren de totes totes d´aturar aquest moviment. Ho deixem anar com la cosa més normal del món, quan el que hauríem d´estar és indignadíssims amb aquestes estructures piramidals, que només miren d´enfortir el seu entorn a base de prebendes i favors a tercers, per tal d´eternitzar-se als llocs de gestió política als que accedeixen, perquè el Poble els vota. És com de manual, que el que hem de fer és treure´ls el molt, poc o minso poder que puguin desenvolupar, doncs ho fan sistemàticament contra nosaltres que els hem posat allà on són. Cada dia que passa queda més i més clar, que només el Poble salva el Poble. D´aquest atzucac, només ens en sortirem amb accions populars de l´estil del 3-O de 2017.

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
24.06.2019  ·  23:54

Que Ñ era un imperi? Quin any va acabar l imperi española? No ho sap ningú pq l imperi NO HA ACABAT! Pel contrari, està en el pendent final de liquidació. Per això té tanta raó aquella frase d que Ñ no falla mai!

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
25.06.2019  ·  00:04

No només estan nerviosos perquè no troben la manera de guanyar-nos. Ho estan perquè ja fa anys que estan ajornant de prendre decisions impopulars i no ho fan per por a que tan bon punt comencin l’independentisme es dispari. Han promès moltes vegades que tan bon punt com acabin amb el problema català es posarien a resoldre el problema econòmic espanyol. Els han ajornat moltes vegades el venciment de la lletra de canvi. Tard o d’hora ja no els ajornaran més el venciment i els caurà a sobre el venciment amb els interessos.

Sun Tzu diu: «Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, prova de fomentar el seu egoisme.» (Sembla com si fa 2.500 ja existís Espanya). Llàstima que els partits catalans no facin cas del Sun Tzu, si ho fessin ja fa dècades que seriem lliures.

Aviat tindrem una gran oportunitat per intentar irritar-los. Tan bon punt portin als presos polítics a les presons catalanes. La resolució de la ONU obliga a l’estat i mentre seguim sota el domini espanyol, el Presiden de la Generalitat és la màxima autoritat de l’estat espanyol a Catalunya. Per tant, tant ell com totes les autoritats catalanes, tenen la obligació d’alliberat els presos que estan patint una detenció arbitrària. No crec que m’equivoqui gaire si suggereixo que alliberar-los irritaria bastant l’oponent. I per cert, en el pitjor dels cassos, la pena per ajudar a sortir de la presó a un detingut arbitràriament és molt menor que la de rebel·lió.

Ricard Pintado
Ricard Pintado
25.06.2019  ·  00:14

Jo també confio en que sigui com dius. Sóc optimista quan veig tanta gent a Catalunya pensant en la independència, com mai ho havíem fet!, i seguim igual de ferms, i també igual d’indignats amb les agresions judicials, entre d’altres, d’un Estat que sembla un brau desbocat, que no medeix ni tan sols les formes i alimenta la catalanofòbia i, de retruc, esdevé la gran fàbrica d’independentistes. Com no serem, doncs, optimistes? Tenim més motius que mai si tenim en compte que mai la independència serà possible sense un recolzament majoritari dels nostres ciutadans. I estem en aquest camí, com mai haguessin imaginat els més optimistes fa tan sols uns anys. I perquè hi ha gent pessimista? D’això sempre n’hi ha hagut en totes les comunitats, famílies, etc.., i la nostra història tampoc acompanya, cal dir. Però la paraula optimista no m’agrada, i menys tenint els nostres legítims líders repartits entre la presó i l’exili. M’agrada més la paraula ESPERANÇATS, confiats en que si persistim seguirem sumant adeptes a la causa, persistir en les raons que ens han portat a defensar la independència, en el rebuig a les respostes desmesurades, diria quasi medievals de l’Estat. Persistir també en defensar allò que pensem, que és ben legítim.

Francesc Alcover
Francesc Alcover
25.06.2019  ·  00:46

Anna Casacubierta, crec que queden moltes coses per desvetllar als ciutadans. De tota manera, llegeix el darrer article d’en Joan Ramon Resina, “Mig bri d’esperança?”. Magistral!

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
25.06.2019  ·  06:03

Normalment, quan crec que un editorial és poc realista, solo comentar-lo en negatiu. No per ganes de ser pessimista o d’aixafar la il·lusió, sinó perquè crec que hem d’avaluar adequadament la nostra posició per a poder avançar. Només des de la constatació de la nostra realitat, per dura que sigui, i una idea clara que què cal fer podem pensar com i en quins terminis cal fer-ho.

És planificació bàsica: una diagnosi incorrecta porta a un tractament equivocat i a un resultat desastrós. I ja ens ha passat prou vegades. N’estic tip de perdre.

Diguem que l’editorial d’avui pertany al que per mi és l’optimisme infundat: podriem remetre’ns a altres editorials similars, però fonamentalment l’argument principal en desacord es resumeix en una premissa molt senzilla: l’estat espanyol no està nerviós, està incòmode. I punt.

Les resolucions de l’ONU les han ignorades quan ha calgut, i les pressions internacionals són en el fons inexistents. Fins i tot suposant que el TJUE obligués a donar-los les actes de diputat a en Puigdemont i Comín (en Junqueras que no compti poder veure la llum del sol en anys), csoa que ja veurem, això el màxim que significaria per ells és una pedra a la sabata més o menys menor, però poc mes.

Hem de ser conscients que estem parlant d’un estat, i un estat troglodita, no d’un particular a qui li poden fer por les resolucions dels tribunals. Que ja ens va bé als catalans per mantenir viva la flama i renunciar als abusos, però poca cosa més.

Sobre les resolucions de l’ONU, es tracta de coses d’efecte perfectament descriptible: Israel, Rússia, Aràbia Saudita, Birmània, USA i molts altres porten anys passant-se-les també per l’arc del triomf sense que passi res de res. Caldria arribar al nivell de sancions i durant molt de temps, com va passar amb Sèrbia, Indonèsia (per Timor Oriental) o Sudàfrica per tal que es posessin nerviosos. De debò pensem que l’assemblea general o el consell de seguretat o fins i tot la comissió de drets humans de l’ONU (en la qual hi ha membres tan democràtics com la dita Aràbia Saudita) condemnarà Espanya ?

Que el règim estigui incòmode, sigui corrupte, podrit, tòxic i tot el que volguem no implica que caigui ni ara ni en molt de temps. Alfons XIII va caure perquè va ser qüestionat per una gran part de la població…espanyola (a Catalunya feia molt de temps que ningú el podia veure) i per una gran part dels partits. Si no hagués estat així Juan I hauria estat rei el 1945, quan va morir el cametes, tot i la clara indecència dels Borbons. Ara, en aquests moments, algú em pot explicar exactament quina pressió popular, que no siguem els catalans (independentistes o no, però la majoria clarament republicans) que qüestioni la monarquia i el règim ? Quins partits exactament ? Quins intel·lectuals ? Quins moviments socials més enllà de 4 universitaris que munten referenda a les facultats ? Aquest és un viatge que només hem fet els catalans i en el qual, com en tantes altres coses, estem sols.

Deixant de banda consideracions sobre lluites internes nostrades (molt recomanable l’article de Joan Ramon Resina, tot i que tampoc no aporta solucions, que en aquest moment no estic segur que ningú tingui) l’única manera de canviar les coses és que els comencem realment a ser un problema per ells i per Europa (sobre tot per Europa, perquè a ells els pesa molt la conllevancia del feixista de l’Ortega). Fins aleshores, viurem de grans declaracions i poca cosa més, em temo.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
25.06.2019  ·  06:45

De vegades penso que en Gilibert i en Partal són el mateix, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, un article s’escriu a la nit i l’altre al matí, però de tota manera m’agrada llegir els dos costats de l’ànima, llàstima que la meva edat i salut no em deixarà veure qui tenia raó. Salut.

Esteve Aymerich
Esteve Aymerich
25.06.2019  ·  07:40

Reconforta constatar que algú llegeix les aportacions dels lectors, que massa vegades semblen monòlegs. M’afegeixo al comentari de Lluís Castillo. Es un luxe poder llegir l’editorial i la contraeditorial. Jo tampoc sé si veuré la independència. Dec ser d’aquest grup dels pessimistes. Però del que si que n’estic segur és que l’aconseguirem. I que el nostre granet de sorra hi haurà ajudat. Salut

Pere Grau
Pere Grau
25.06.2019  ·  09:30

Comprenc més que bé el pessimisme del Sr. Gilibert. Però no el comparteixo. Un mal molt generalitzat entre nosaltres és que molts havien pensat que arribar a la independéncia, era un sprint de 100 metres. I ens hem trobat que més aviat és una marató. Jo, amb els meus actuals 89 anys, havia tingut l’esperança de tenir passaport Català abans d’anar a trucar a les portes del sant de les claus. Ara sóc més modest. Si ho aconsegueixo, bé. Si no, ja ho faran els que són més joves q

Josep Salart
Josep Salart
25.06.2019  ·  09:37

Jo tinc molta esperança de sortir-nos, però ells encara fan la seva feina més be que nosaltres la nostra.

Hem tornat a perdre aquell objectiu de que nosaltres no estem endeutats amb els bancs eurpoeus. Són ell. Per tant, si acaben de rematar el tema económic, digues agencia tributària, empreses catalanes o estrangeres que ens entenen, el què sigui, Europa farà un Houston. Sóm competents, estratègics, ho tenim tot. Tant es que ho tenim tot que fins i tot tenim presos polítics i ens faran fer de carcellers.

El 2 de juliol, a creditar a Estrasburg.¡¡¡

Mercè Saló
Mercè Saló
25.06.2019  ·  09:58

A mí en preocupa l’àmbivalència d’ERC. Tinc la sensació que hi un estat de síndrome d’Estocolm

Josep Castelltort
Josep Castelltort
25.06.2019  ·  10:32

Anna Casacuberta. Com que no hi ha cap estratègia definida, cadascú s’inventa la seva i ERC també. No veiem com vèncer l’estat i ells miren d’entrar dintre del sistema i maniobrar des d’allà (legítim, i, naturalment, molt més còmode). S’enlluernen en l’experiència històrica de la II República Espanyola. Teòricament això els pot acostar als Podemites/Comuns i eixamplar la base. També compten que un canvi de discurs els portaria a guanyar suport a esquenes del PSC. Tot plegat cap fonament sòlid en l’experiència històrica ni en la realitat. En realitat, exploten la crisi permanent del PdCat.
La dialèctica Partal – Gillibert crec que s’ha de plantejar en els termes que estem en una guerra de baixa intensitat, de desgast, en que hi ha dos factors determinants a la llarga: la imatge que tenen els espanyols d’Espanya ( que resultarà de la imatge internacional d’Espanya a mig termini) i la crisi institucional del règim provocada per Catalunya, que va corcant inexorablement els seus fonaments.
Feia il·lusió la revolta romàntica que tombava el sistema, “David contra Goliat”, l’èpica, … Però no és realista. El règim és massa fort.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
25.06.2019  ·  10:51

Un optimisme tant infundat com el de pocs dies abans del primer d’octubre quan el director ens deia que 1) Espanya no s’atreviria a utilitzar la força bruta. 2) No podiem dubtar de la determinació independentista dels nostres polítics. 3) Podíem anar a votar tranquils perquè les estructures d’estat ja estaven en mig funcionament.

És cert que l’estat ara veu algun perill. Però no és meys cert que un 20% dels vot sobiranista és de gent simpatitzant de la nostra causa però poc convençuda de la independència total.
Alguns d’aquest 20% ens van votar (alguns veïns meus) només per foragitar Rajoy.
Per tant és perillosissim considerar que els dos milions i pico de votants seguirà creixent sense que nosaltres posem en pràctica la desobediència civil activa.

Ni la Justícia, ni els advocats ens portaran a la victòria. Tot depèn de nosaltres.. i NO som tots els que Partal ens vol fer creure que som.

Ara és el moment de ser més astuts que mai a l’hora de fer anàlisis de les forces que tenim o podem tenir amb els partits cercant la seva poltrona partidista.

No està tot perdut però millor no fer cas dels que encara ara ens volen fer veure que tot va com ha d’anar.
Hi ha elements suficients per poder anar molt millor i amb el cap més centrat en la realitat dels que tenen molta por o volen ampliar la base sense tenir en compte que fa segles que estem ocupats militarment.

Pep Agulló
Pep Agulló
25.06.2019  ·  10:56

“ELLS” ENVESTEIXEN

Qui envesteix no pot tenir un diàleg, per això la “fiesta nacional” en fa art de les d’envestides, com al judici al Suprem…. Aquesta descripció tan gràfica en el terreny polític té un efecte invers del que es busca, per això denota nerviosisme.

1/ la provocació atia la catalanofòbia i per tant a la Catalunya de pedra picada, el divorci amb “ells” és cada cop més palès i sense retorn. Ens fa forts per necessitat i això contraresta la impaciència i el negativisme.

2/ En la mida que els ha esclatat la bombolla (els exiliats juguen un gran paper) que emmascarava el règim neofranquista, i Europa hi treu l’ull i veu aquest panorama d'”envestides” quan es pensaven, o no hi volien veure més que democràcia, comença a inquietar-se. Un exemple: les clatellades de Valls i Macrón contra Rivera i el reguitzell de desercions de “ciudadanos”, els posa en el mirall. Sent un partit falangista volia fer-se passar-se per lliberal …

PS. Penso que l’editorial genera un contingut prou ric com per centrar-hi els comentaris…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
25.06.2019  ·  11:04

NO SE NECESITA SER UNOS EINSTEIN

En España las violaciones de grupo contra mujeres aumentan de un 28% en solo un año … Esto por no hablar del espantoso aumento de la brutalidad de violencia machista operada al amparo de la intimidad de los hogares domésticos de esta España tan democrática y civilizada.

El hecho es que la violencia en todo su ancho abanico de todos su matices, de la paliza pura y dura, de la violación, de la prepotencia, de la persecución, de la amenaza, de la intimidación, del chantaje, de la mentira, del engaño, de la estafa, del robo, de la apropiación indebida, de la corrupción, de manipular las mentes de las personas, de aniquilación de derechos fundamentales y de humillación de la dignidad de la persona … todas expresiones de degradación del individuo han dado un poderoso y significativo salto en adelante.

La Verdad es que no se necesita ser unos Einstein para relacionar directamente esta subida de actos violentos con el descarado incitamiento a la violencia sobre la sociedad española operado por el Estado español en los últimos dos años a iniciar con las palizas de Estado contra los Catalanes el 1 – O y continuadas con las brutalidades judiciales del Supremo.

La violencia y la mas sucia manipulación mental, cuales medios de solución de las relaciones sociales han sido favorecidas y empujadas desde el más alto nivel de autoridad de gobierno y reconocidas nada mas y nada menos cual “Razón de Estado”.

El incesante mensaje divulgado por el régimen españolista a través de sus partidos políticos, su magistratura y sus medios de comunicacion sobre la legitimidad de despreciar a lo bestia todo derecho de Libertad de las personas ha sido de una claridad apabullante.

Normal que el mensaje del uso de la violencia indiscriminada fuera de todo escrúpulo moral, encima de personas totalmente pacificas e inermes y para aprovecharse de ellas, esté recogiendo largo éxito por parte de quien quiera hacerse valer con estos métodos tan exquisitos.
No solo se ha divulgado el mensaje que la violencia es cosa buena sino que también es cosa digna y justa … y que además es un servicio a favor de la Nobleza de España.

Es así que esta España tan distinguida que había elevado la sangrientas sevicias sobre los animales a “Obra de Arte” ha dado un sustancioso paso adelante en la deslumbrante Nobleza de su Cultura.

Un agradecimiento particular en la consecución de tan ambicioso objetivo va indistintamente a todos los directores de diarios, prensa y medios de comunicación de este país tan bonito.

Todo un estrago sobre las mentes ya bastante trastocadas de la gente de España.

No hay que maravillarse que investido de tanto contagioso entusiasmo la primera disposición del nuevo alcalde del PP en Madrid ha sido aquella de quitar las pancartas contra la violencia machista.
—————————————————————————————————
P.S.

He publicado el escrito de arriba, cual intervención de lector, en “el Periódico” … Después de recibir la inmancable censura del censor lo he vuelto a publicar pero esta vez, después de haber trazado una línea, he añadido por debajo de esta la siguiente nota de cariño para el censor:

““CENSOR, sucio minusválido mental de un español, siga con su trabajo de censor, por favor, le voy a enseñar la Verdad, que como decía el Mahatma Gandhi, es Dios: “haremos trizas de su fétida pocilga de España” … Pero esta es obra suya, porque habría sido imposible sin su exhaustivo empeño de censor, sucio violento demente de un español … Gracias

Porque como dice Conchi Garcia: “lo peor de todo es…. no reconocer los errores creados y seguir alimentando la gran mentira que destruye al ser humano”

ESPAÑA HA EMPEZADO A DERRUMBARSE … EL ESPECTACULO HA JUSTO EMPEZADO … LES ROGAMOS QUE TOMEN ASIENTO MUY COMODAMENTE EN SUS BUTAJAS PARA DISFRUTAR AL MAXIMO … GRACIAS !!!!!!!””

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
25.06.2019  ·  11:21

“Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina,…” La feina és una cosa que cal fer acuradament i seguint els passos de l’ofici amb rigor i pulcritut. Això els fusters o els torsimanys ho saben prou bé. En política no sempre se segueix aquest principi. S’especula, es maniobra, es parla però costa d’agafar l’aixada per cavar, sembrar, adobar i birbar a l’espera de la collita.
Potser en algun moment ens vam creure que fer realitat el nostre projecte seria bufar i fer ampolles però, si ho pensem serenament, es fa evident que cal molt d’esforç i de manera continuada.
Cavar, serrar, forjar, aportar allò que estigui al nostre abast, fa espassar els nervis quasi sempre.

Albert Miret
Albert Miret
25.06.2019  ·  11:26

No podran mai establir un diàleg productiu en l’àmbit superior a l'”imbècil, doncs tu burro”. I no podran per dues raons. Una és per la que expliques tu, Vicent de desorientació històrica i anacronisme sistèmic. La segona, perquè com a tot bon imperi els és imprescindible tenir un enemic per a poder-lo odiar. Si no el tenen, el poble se’ls revolta. Com a exemple d’enemics ficticis es poden citar els jueus (els espanyols encara ara continuen sent uns enemics furibunds d’Israel), dels àrabs que varen poblar durant segles el sud de la província, de tots els veïns cada un al seu temps, i des de fa tres segles, dels catalans, que ens tenen més a mà. Amb aquesta situació, es troben a hores d’ara amb què si deixessin de fustigar-nos, el seu propi poble se’ls menjaria de viu en viu, pel que no tenen més remei que seguir considerant la península com una gran presó, en la que les cel·les de càstig estan sempre ocupades per catalans.
Ara, però, se’ls ha afegit un greu problema amb Europa, perquè van signar tantes lleis i tantes hipoteques per a rebre diners a carretades i poder malbaratar-los jugant a trens elèctrics i pavimentant tots els seus territoris, que ara van i els poques soltes els comencen a parar els peus perquè els diuen que no poden cometre més injustícies ni aplicar justícies i lleis de fa cinc-cents anys. Ara ja no, i mentrestant van veient de mica en mica com anem marxant de les seves brutes urpes. Per això estan histèrics, perquè saben que no ens aturaran ni comptant amb els botiflers de sempre.

Gerber van
Gerber van
25.06.2019  ·  12:22

L’optimisme del director en els seus articles redactionals ajuden per encoratjar i tranquilitzar (sobretot si es llegeix abans d’anar dormir 😉 Però també té el risc que ens dormirem en sentit polític i quedem massa inactiu. Per això m’agrada la contribució més pessimiste d’en Miquel Gilibert. Encara no comparteixo de tot ens posa, també, a la situació real.

Una cosa hem de tenir molt clar aquí tots plegats: la independència de Catalunya hem de fer nosaltres mateixos i no tindrem cap suport de la communitat internacional si no serà per la seva propi interès. La clau és aqui: hem de remoure l’economia de Catalunya, d’Espanya i d’Europa per forçar el suport internacional.

Rosa Fontanals
Rosa Fontanals
25.06.2019  ·  16:58

Perdó però a la mestra de Terrassa no l’han acusat de no donar caramels a una nena, sinó d’haver-la agredit, amb atestat mèdic de la falsa agressió, amb amenaces de mort i insults a la mestra. Això mereix més atenció que una menció minimitzat el fet, i oblidant-nos d’ella !

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
25.06.2019  ·  17:07

Completament d’acord Vicent, i quan observes el què ha anat passant no és res més que això. El què voldrien és que algú perdés la paciència i fes algun exabrupte que justifiqués la seva violència.
Sortosament fins ara amb certs estirabots mantenim una posició de corda tensada, pacífica però constant; saben que som aquí, cada vegada som uns quants més,i que no ens movem ni pensem fer-ho, i això encara que intentin dissimular-ho els posa molt neguitosos. Anem bé.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
25.06.2019  ·  19:06

Tant es que ho tenim tot que fins i tot tenim presos polítics i ens faran fer de carcellers.

El 2 de juliol, a creditar a Estrasburg.¡¡¡

Té raó, Sr Salart

Anem tots a veure l’embaixador d’Israel a veure si ens reconeixen?

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
25.06.2019  ·  19:33

M’agrada molt llegir-li sr. Partal i també les aportacions dels subscriptors.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes