26.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:10
Fa anys, quan l’independentisme era minoritari, i especialment quan era molt minoritari, en totes les manifestacions es cridava de manera sincopada allò de ‘boti, boti, boti, espanyol el qui no boti’. El crit anava acompanyat de saltirons mig festius que n’asseguraven l’èxit immediat. I tanmateix, el crit ha desaparegut totalment de les trobades independentistes. Ja no el crida ningú. O gairebé ningú. La seua desaparició ha estat una expressió, una més, de la capacitat d’enraonar, de la intel·ligència col·lectiva del país i del seu moviment popular. A mesura que es va anar assumint que aquest no era un conflicte ètnic tradicional, en què per definició tots els espanyols i tots els catalans haurien de ser en bàndols diferents i estancs, la gent va abandonar l’ús d’un crit que era evident que podia molestar gent que assistia a les manifestacions independentistes assumint la seua condició nacional, i no solament provisionalment administrativa, d’espanyol. Una tradició d’anys, doncs, va quedar arraconada en molt poc temps, després de constatar que no era l’expressió adequada d’allò que volíem dir, d’allò que els independentistes volíem explicar.
Ho recorde avui per mirar de centrar el debat sobre un altre fenomen, sobre una altra expressió, que em sembla que tampoc no és encertada i que crec que cal analitzar. Em referisc a les creus grogues per a recordar els presos polítics. Estic convençut que, si fa anys, el moviment independentista va ser capaç de discutir i analitzar sobre si fer un anatema del fet de ser espanyol era bo o dolent, ara hauria de ser capaç de mirar-se amb la mateixa obertura de mires si l’exhibició de creus grogues és la forma de protesta més adequada que tenim.
Ho diré amb el màxim respecte: jo crec que no ho és. Però, al mateix temps, he d’aclarir que defensaré aferrissadament el dret de qui ho vulga de plantar-les. Perquè si no pots expressar una protesta, de la mena que siga, en l’espai públic, és que no ets en una democràcia. I les creus són una forma de protesta, ni més ni menys. No hi ha res a discutir sobre aquest punt .
Ara bé, el dubte que jo expose és si aquesta és la millor manera d’expressar la protesta. I estic convençut que no ho és per diverses raons. Una, d’òbvia, és la identificació de la creu amb el cristianisme. Identificació conflictiva en un país com el nostre, de múltiples religions i sobretot dels més laics del nostre entorn. No cal insistir-hi, crec.
Més enllà d’aquest fet, opine que el simbolisme que projecta la creu groga és erroni perquè la imatge resultant és inevitablement fúnebre. No ens ho podem treure del cap: la creu remet al cementiri i un camp de creus encara més. I no hi ha morts. Hi ha molt dolor per l’empresonament, per l’exili i per la repressió violenta, però no hi ha morts ni en volem. I per això considere que és anar molt lluny extrapolar qualsevol dolor al símbol de la mort, excessivament llunyà.
Sobretot, pensant en la imatge que el moviment independentista projecta amb les creus a la resta de la societat. És la imatge de sofriment extrem, de dolor irreparable. Quan precisament tot el que fem és lluitar i lluitar i lluitar per reparar aquest dolor, i per reparar-lo tan aviat com siga possible. Bona part de l’èxit de les mobilitzacions independentistes ha estat el seu missatge positiu, la capacitat que ha tingut d’il·lusionar un poble més enllà de les organitzacions polítiques. No dic que ens comportem com si no hagués passat res, com si els presos no fossen a la presó, com si els exiliats no poguessen tornar, com si el miler de ferits del primer d’octubre els haguéssem d’oblidar. Però estic segur que hi ha símbols que, sense abandonar la solemnitat que el moment demana, no transmeten una imatge que es pot equiparar més fàcilment a la desfeta que no a la victòria –els llaços grocs mateix en són un gran exemple. Una creu sobre un cos humà és el final de tot. I la República, la independència, són ben vives. Semiòticament, crec que la creu és un símbol equivocat.
I deixeu-m’ho dir al final i amb tanta prevenció com podré: em sembla, a més, que les creus s’entenen com el símbol que nosaltres som les víctimes, i això no ho puc compartir. Som víctimes d’un estat demofòbic? Sí, és clar. Som víctimes de la violència institucional? I tant. Som víctimes dels atacs de l’extrema dreta? Ho som. Però no ens enganyem, nosaltres som molt més que això.
Si hi ha hagut la violència que hi ha hagut, és perquè nosaltres hem creat un projecte concret, real i immediat, capaç de triomfar. I això, cal celebrar-ho permanentment. És un projecte al qual Espanya no ha sabut respondre de cap altra manera que amb la violència, però això no pot marcar tant el nostre projecte com per anul·lar la part que té d’il·lusionador. I no crec que siga correcte, per tant, remarcar simbòlicament allò que, al final, no són sinó conseqüències de la nostra valentia i determinació amb una imatge, les creus, que atorga a l’altre el control del discurs, perquè és una reacció a ell, a la seua unilateralitat.
Nosaltres podem mirar-nos els presos i els exiliats com una mena de condemnats a mort en vida que mereixen compassió i pietat, o bé podem pensar, i jo ho pense cada dia, que ells són la punta de llança del país, la prova definitiva que ja hem cremat totes les etapes possibles i que ara estem disposats a fer front al que siga, a pagar el preu que siga, per tal de ser finalment lliures. I és, sobretot perquè jo els veig així que crec que el símbol de les creus hauria de ser arraconat col·lectivament en favor d’altres imatges que transmeten millor el nostre orgull de tot allò que hem fet fins ara i de tot allò que els presos i els exiliats representen, de resistència i valentia. Anant més enllà i tot: crec que els símbols que fem servir han estat llegits fins ara i han de ser llegits demà i sempre en clau de victòria, representant la nostra il·lusió col·lectiva, la nostra determinació com a poble. I això fa que quan hi pense, a la meua cara es dibuixe un gran somriure, responsable però somriure, més que no pas aquesta ombra de tristor que les creus grogues crec que projecten des del carrer.
Pot ser una cara, groga i somrient, els trauria encara més de polleguera. Tot i que sembla difícil. Ho dic perquè un cercle de fusta o plàstic seria fàcil de fer. I per enganxar-les, un pal, com en les creus, o una brida, si es volen posar a una reixa, farola o pilar. I que el somriure es veja bé. Fins i tot, fixada la imatge, les podríem fer de colors diferents, com ho son els colors de les persones. En tot cas, només troben el camí de la violència. I això ja és una gran victòria nostra. Obtinguda amb dolor, però ben guanyada.