Podeu no mirar si voleu, però sapigueu que no hi ha enlloc on fugir

  • Si algú es pensa que als catalans del Principat els espera una sort diferent de la que hem de suportar la resta dels catalans és un il·lús. Perquè l'hem de suportar, exactament, per catalans. Tots

Vicent Partal
24.05.2021 - 21:50
Actualització: 25.05.2021 - 07:53
VilaWeb

La decisió del Constitucional francès de tombar els aspectes clau de la llei anomenada de les llengües minoritàries i la nova, i inopinada, ofensiva de la dreta valenciana contra la llengua han de ser llegides per necessitat política amb ulls locals, evidentment, però per a entendre-les ens calen ulleres generals, nacionals.

Joan Fuster, en el text “València en la integració de Catalunya“, deia el 1950: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur i com un problema rigorosament nacional, el catalanisme no deixarà de ser un moviment fracassat en potència.” La identificació que el catalanisme ha fet d’ençà de la Mancomunitat entre la Catalunya nació i la Catalunya autonòmica espanyola està en la base dels nostres fracassos i de la nostra excepcionalitat com a moviment d’alliberament que no remata mai a temps. L’explicació sobre com la nació natural dels catalans, que és la nació del català, va restar atrapada en aquest laberint i no sap eixir-ne encara està per fer. Però fins i tot en aquest estadi de confusió apareixen senyals que mostren, a qui els vulga veure, fins a quin punt és important, per a alliberar la ment del beuratge espanyolista o francès, assumir el marc dels Països Catalans. I fins a quin punt és demostratiu políticament aquest marc de l’estat real de les coses. I avui no és que en tinguem una nova mostra, sinó que en tenim dues.

La decisió del Constitucional francès de tombar la llei que alliberava una mica la pressió contra el català és especialment significativa. Mai, en els temps moderns, la voluntat de defensar els drets lingüístics no havia estat tan rotunda ni organitzada. Mai els polítics nord-catalans no havien posat la seua afiliació nacional per damunt de la seua afiliació ideològica, enfrontant-se al seu partit i a les ordres del seu ministre. Mai no hi havia hagut un consens tan sòlid en la nostra societat en defensa de la llengua. I, tanmateix, l’estat, en aquest cas el francès, ha reaccionat ferit per l’adopció d’unes normes que no podien ser més reduïdes i ha engegat la maquinària parapolítica –els tribunals i la justícia injusta, igual com fa Espanya– per frenar la recuperació i el creixement d’allò que veuen, és evident, com una amenaça: el català.

I molts quilòmetres al sud, i saltant per damunt de les fronteres administratives del Principat, ens trobem això mateix. Dissabte unes cues curtes de cotxes van respondre a una crida del tripartit PP-Vox-Ciutadans per a manifestar-se contra “la imposició del valencià”. El fracàs de la convocatòria fou evident, però dijous a les Corts ja tindrem el xou. Tant Ciutadans com Vox han anunciat que presentaran mocions contra el català, afirmant que al País Valencià el castellà és perseguit i no hi ha “llibertat” –i un altre dia haurem de parlar de com els ultres es van apropiant la paraula ‘llibertat’…

No crec que hi haja ni un sol valencià que puga escoltar sense alterar-se que el castellà és perseguit al nostre país. Les proves són sempre les contràries. El que és perseguit és el català. A veure si ens entenem: fa quatre dies contàvem que una directora i una mestra podrien ser condemnades a quinze anys d’inhabilitació perquè un militar espanyol es va sentir discriminat per una carta de l’escola que li va arribar en català. I açò no és cap fet aïllat. El mes passat va ser un batlle del PP que pretenia retirar el nom d’Enric Valor d’una avinguda de Mutxamel. Fa dos mesos la presentació per la conselleria dels plans escolars de l’any vinent fou rebuda amb indignació perquè implicava fer menys hores en català. I abans havíem hagut de commemorar que ja fa deu anys que s’ha prohibit la recepció de TV3 al País Valencià.

Són tan sols uns petits exemples quotidians, al nord i al sud, de l’agressió sistemàtica contra el català, exemples que tenen equivalències evidents a la Franja i a les Illes i cada vegada més també al Principat. I el fet important, que hauria d’entendre tothom, especialment ara que una part de l’independentisme pretén acomodar-se en un diàleg impossible amb Espanya, és que aquestes agressions al sud i al nord confirmen a tot arreu que no hi ha enlloc on fugir ni descansar. Que no hi ha cap treva possible. Que això és una qüestió de rebel·lió o extinció, si em permeteu de copiar l’eslògan ecologista. Si hi ha ningú que es pense que als catalans del Principat els espera una sort diferent de la que hem de suportar la resta dels catalans és un il·lús. Perquè l’hem de suportar, exactament, per catalans. Tots.

Els Països Catalans, els Països del català, som una unitat d’agressió per damunt de les fronteres administratives i per damunt del nacionalisme estatal que ens toca aguantar a banda i banda. I això tot sol hauria de ser suficient per a provocar una reacció de defensa tan conjunta com conjunta és l’agressió. Dissortadament, el catalanisme, sobretot al Principat, això no ho vol entendre, i fa bona la profecia sobre el seu fracàs que Joan Fuster va llançar el 1950. Però també en aquest cas, el regionalisme principatí, per simple prudència i mètode, faria bé, si més no, de mirar al sud o al nord per refermar que no hi ha enlloc on fugir ni cap situació on acomodar-se. Que els estats són insaciables en l’obsessió d’esborrar les diferències del mapa. I que és per això que solament un altre estat propi, com ja ho és Andorra, podrà assegurar-nos a tots una mínima normalitat, un mínim respecte dels nostres drets. Tota la resta, si em permeteu el col·loquialisme dialectal, són “bufes de pato“.

PS. Just ahir, À Punt Mèdia va estrenar el documentari La bomba Carraixet, sobre el grup musical que porta aquest nom i les agressions completament impunes durant dècades i dècades de l’espanyolisme al País Valencià. Si el voleu veure, i us recomane que ho feu si teniu una estona, el trobareu ací.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Guasch
Joan Guasch
24.05.2021  ·  22:21

I a més a més del que diu aquesta editorial, jo hi afegiria un altre aspecte a tenir en compte, pel que fa a PP, C’s i Vox (i una part del PSOE): quan parlarem obertament que aquests grups fan servir tàctiques de tergiversació de la veritat i d’agressivitat que els nazis van desenvolupar? Si els catalans d’arreu no deixem de ser tan bons i curosos amb allò que diem sempre ens portaran avantatge, aquesta gentussa.

Joan Guasch

Josep Usó
Josep Usó
24.05.2021  ·  22:24

Aquells que es pensen que al Principat poden estar millor que, per exemple, ho estem al País Valencià, només poden ser ignorants o enemics del País. Perquè és veritat. El nostre és el país del Català. I cada vegada que el parlem, el llegim, l’escrivim i el volem fer valer, ens ataquen. I ho fan sense cap mesura. I no pararan fins que ens hagem extingit o fins que els haguem derrotat. En qualsevol cas, especialment en el cas de l’estat espanyol però també en el cas de França, es tracta d’estats fallits, que viuen gràcies a la almoina (que no és desinteressada i ara ho veurem) dels estats rics europeus. I la certesa de la pròpia ruïna els enfolleix. Per això ens ataquen. Ens volen fer culpables de la seua pròpia ensulsiada. I no. Nosaltres som d’ací. No tenim on anar. Nosaltres triem. Victòria o desaparició. No tenim alternativa.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
24.05.2021  ·  22:31

Totalment d’acord amb el plantejament de l’editorial. El sobiranisme ha de tenir una visió de país. El país del català.

JORDI MATA
JORDI MATA
24.05.2021  ·  22:39

Sí, és clar, per això el Parlament de Catalunya té l’estatut de parlament observador des de l’any 2008 en l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia.

Jordi Parera
Jordi Parera
24.05.2021  ·  23:10

ja em perdonareu el sacrilegi, al principat les coses son molt millorables si, pero al pais valencia i Balears son molt pitjor (de la Catalunya nord no en se prou per opinar) per començar la majoria politica oscil.la desde fa anys entre pp o psoe mes satelits es tant evident que la massa crítica per a perseguir la independència tant del pais Valencià com de les Balears esta tant a les basseroles que no sé com espera que es faci aquesta revolució general i no nomes al principat.

Alfons Tur
Alfons Tur
24.05.2021  ·  23:17

Cal tenir molt clar que la independència és l’única possibilitat de pervivència de la nació. Ara la situació és prou madura al Principat, però no és el final, sinó la base per assolir la plenitud nacional.

Oriol Martí
Oriol Martí
25.05.2021  ·  00:25

Oriol Martí

A propòsit de la relació entre els tres darrers editorials i de la investidura d’avui

Aquest darrers tres editorials em venen a confirmar amb claredat una hipòtesi:
Espanya ni canvia ni es mou. La seva pulsió és destruir-nos com sigui. Per això és tan important la carta de Puigdemont. Gran encert.

Ho diu repetidament en molts textos Partal: un dels fets mes importants si no el que mes contra l’oligarquia espanyola ha estat l’ 1-O. Per això aquest desfici per acabar amb Puigdemont com sigui.

I avui la presa de possessió ha estat un acte colonial, vaja, “La rendición de Breda”de Velazquez: presencia dels colonitzadors, oblit de presos i exiliats, que segur que no tindran res, i finalment un to impostat, buit de cap referència culta, combativa. Prego que Vilaweb publiqui la cèlebre entrevista a Cebrián. Aquesta entrevista marca el camí violent de com es doblega als catalans.

Mentre el tren espanyol baixa per la pendent. Només nosaltres, al carrer aprofitarem la força de l’enemic per fer-li la clau que el farà caure.

En les nostres mans està. No confio en res excepte en la nostra força.

Anna Linares
Anna Linares
25.05.2021  ·  00:39

Ho tenim molt magre, tots els mitjans de comunicació en contra fins i tot Tv3 i cat ràdio, els diaris digitals hi ha mes pluralisme, i a les xarxes m’agradaria saber quin percentatge de població s’informa a través d’ella. Per fer una revolta hem de ser molts els convençuts i de moment no es així, fins i tot molts independentistes desenganyats no aniran més a votar, les baralles internes ho han espatllat tot, només Puigdemont reclama unitat els altres no la volen ni en pintura, ho veig molt negre tot plegat!!!

Josep Gualló
Josep Gualló
25.05.2021  ·  00:52

SEGONS DEIA JOAN FUSTER AL 1950.

“Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur i com un problema rigorosament nacional, el catalanisme no deixarà de ser un moviment fracassat en potència.”

Han passat 72 anys i segueix essent veritat. però 72 anys després, per ser més estrictes, dins de la nació catalana hi hem de contar també la Catalunya del nord. Precisament la Catalunya del nord acaba de sofrir un gran revés inesperat.
El constitucional francès acaba de tombar la llei de les llengües minoritàries.

Metafòricament considero certa la teva afirmació Vicent “Sapigueu que no hi ha un lloc per fugir.” Metafòricament.

Ramon Perera
Ramon Perera
25.05.2021  ·  01:49

Algunes idees per posar mans a l’obra:
– Començar per on és més fàcil: Constituir una “microregió” de pobles a banda i banda de la Sénia.
Des de 2002 hi ha un bon exemple de microregió a la frontera entre Alemanya i la República txeca, la formada per setze pobles repartits a banda i banda de la frontera: https://de.wikipedia.org/wiki/Freunde_im_Herzen_Europas

– I una mica més avançat. Per quina raó com a mínim no es coordinen entitats similars del Principat i del País Valencià? O de les Illes?
Per exemple Òmnium i ACPV. O l’OCB.
Un altre exemple: tenim dues Intersindicals. Una de valenciana i una altra principatina.

Que consti que ja hi ha entitats que tenen clar lo del país del català i actuen en conseqüència. Per exemple els esperantistes, o el món del ball folk.

No cal esperar a que canvïi la situació política, moltes coses ja es poden fer ara.

Joan López
Joan López
25.05.2021  ·  05:55

Visca paisos catalans !!!
Necessitem mes tv en català,mès diaris en català,mès cultura dels paisos catalans I per sobra de tot mès diners. Que façin ja un banc 100% català.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
25.05.2021  ·  06:21

Exacte, enlloc no es pot fugir. Espanya es fica pertot i tot allò que faci olor de català intenta eliminar-ho. Ja he dit diverses vegades com l’ambaixada espanyola m’ha fet la guitza durant anys (més de 20 anys) per fer classes de català i cultura catalana en una universitat del Canadà.
I pel que fa als Països Catalans, només voldria dir que vaig publicar la meva primera noveŀla, l’any 2008, en una editorial del País Valencià (Edicions del Bullent). Jo feia força que vivia al Canadà i estava una mica desorientada quant al meu país d’origen. Em va semblar molt bé que aquesta editorial estés interessada a publicar la noveŀla. Sóc de Barcelona, però tant me feia que fos una editorial valenciana com de qualsevol altre lloc dels Països Catalans. Però no estava assabentada de certes coses.
És una història llarga, però per fer-ho curt: els llibres valencians no se solen vendre bé al Principat, i menys les noveŀles juvenils (com el meu); la gent del Principat (generalitzo) no en vol saber res. No m’ho podia creure! Ja m’havien avisat i no m’ho podia creure. Vaig continuar aŀlucinant en veure com principatins i valencians creaven una frontera entre ells. Tenien Espanya allí, durant anys i panys fent barbaritats contra la llengua catalana (en qualsevol modalitat), mentre agredien de mil maneres els catalans (valencians, principatins, menorquins, etc. etc.), com ja sabem, i res, vinga a aixecar fronteres entre nosaltres.
Quan tot plegat es mira des de lluny, amb una perspectiva com la meva a l’altra banda de l’Atlàntic, us asseguro que força coses es veuen més clares.
Perdoneu que és molt llarg, però en acabar de llegir l’editorial d’avui no me n’he pogut estar.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
25.05.2021  ·  06:28

Sr. Partal, és evident que tots estem d’acord en la persecució del català i també en la necessitat de configurar una unitat cultural i lingüística. També en el futur que ens espera (de fet ja no és futur, perquè sentències com la del TSJC que obliguen a un 33% d’assignatures en català a primària al principat, o el retrocés brutal de la llengua entre els joves, unit a la repressió i al desprestigi de la classe política ja estan posant el país contra les cordes).

Ara, pels pancatalanistes m’agradaria fer unes preguntes. Si vostè em pot donar respostes satisfactòries, seré el primer a reconèixer el meu provicianisme com a integrant del principat. Són coses que no depenen de la voluntat de dalt, sinó de la gent que viu als territoris de parla catalana:

* Quin ha estat el parti majoritari al País Valencià durant 30 anys i amb possibilitats de tornar a guanyar a la propera ?

* Què ha passat cada cop que des del Principat hem parlat de Països Catalans ? A qui a Mallorca o València s’ha acusat d’imperialista ?

* Quants partits nacionalistes i partidaris del català són majoritaris a València i a Mallorca ?

* Quantes botitgues tenen els rètols en Valencià, o en la varietat Malloriquina, o en Rossellonès, o si ho prefereix en català estàndard en els respectius territoris ?

* Quanta gent parla català a Perpinyà ? És possible viure-hi en català sense que et mirin malament i directament no t’entenguin ? I quants rètols privats hi ha en català ? I per cert, a quin partit varen votar majoritàriament ?

* Quantes de les lleis de llengues que han aprovat als territoris que no són el Principat han incrementat l’ús del català o la seva presència si més no a l’escola ?

Si les respostes a aquestes preguntes no són gaire satisfactòries, com em temo, aleshores crec, sincerament, que el millor reclam per tal de revertir la situació en tots aquests llocs seria que hi hagués una República Catalana on el català fos molt menys que una llengua decorativa (com malauradament passa a Andorra), i en què hi hagués un estat social, democràtic i pròsper. El Quebec ha mantingut el francès perquè s’ha emmirallat en França (recorda el “je suis québequois” de De Gaulle ?). Sinó tots parlarien hores d’ara anglès.

No podem forçar la gent per tal que sigui el que no volen ser. El pancatalanisme és bo i desitjable, com ho és el pangermanisme, i no vol dir l’anorreament de la indentitat de l’altre (els suïssos no pensen pas que són alemanys perquè el parlen, ni els austríacs), però cal que hi hagi una voluntat. I especialment en el cas del País Valencià, ja a les acaballes de l’Edat Mitjana hi ha hagut una mena de complex d’inferioritat que ha fet que es mirés al nord com una colla d’invasors o de gent que volia imposar la seva. Mentre la Corona d’Aragó era una realitat, això era fins i tot bo, perquè fomentava l’esperit de competència entre territoris i ens feia ser millors (només cal recordar on es va escriure el Tirant, o que durant la decadència València li donava 300 voltes a Barcelona com a centre cultural, econòmic i polític), però aquesta mateixa animadversió està ara sent aprofitada pels nostres enemics, amb la complicitat de molts ciutadans, per a destruir-nos com a realitat cultural. I en aquest cas, jo crec que, o ens alliberem, ni que sigui uns quants, i tibem després els altres, o ens enfonsarem tots.

No sembla arran de la formació del cofoi govern autonòmic català i el desig indissimulat de retre pleitesia al govern central, que ens acostem gaire a aquest ideal, però almenys treballem per tal que no matin la flama de la llengua i de la cultura, esperant que un cop més ho puguem intentar i aquest cop sí, amb una classe política i una ciutadania millors, aconseguir-ho.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
25.05.2021  ·  07:02

Alfons Tur: Nos es pas que el Principat estigui prou madur per aconseguir els seus propòsits d’independència. Possiblement la ciutadania estigui prou madura emocionalment i sentimental, però està a les beceroles a nivell polític-cívc-ideològic. I no parlem dels polítics, que viuen encara en l’esfera de l’utilitarisme-mercantilisme com a medi de la seva actuació i de finalitats per a fer reeixir els SEUS interessos professionals.
Referent al segrestament del mot “llibertat” per part del totalitarisme nazi-feixista-nacionalcatòlico, és la necessitat funcional de cambiar-ne el contingut semàntic i el contexte per assolir la capacitat pròpia dels fills de puta d’estar per damunt de les lleis i trepitjar-les per a obtenir -encara que sigui criminalment- allò que els convé a ells sense entrebancs de tipus moral ni legal.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
25.05.2021  ·  07:08

Totalment d’acord amb l’editorial. Només afegir que ens calen uns Països Catalans descentralitzats. Ho dic perquè no ens convé una capital central amb ego a l’estil de París o Madrid, i per desgràcia al Principat en tenim una.

Salvador Molins
Salvador Molins
25.05.2021  ·  07:15

Salvador Molins, Berga

He llegit aquests primers comentaris, tots hi estem d’acord, cal també que defugim el pessimisme i ens carreguem de moral de lluita i victòria, els catalans de fa segles entomem batzacades per tots costats, molt sovint és culpa nostra, tenim coses molt negatives i que ens van a la contra però també tenim una força espiritual que ha de ser imponent perquè sinó ja no existiríem. No hem d’esperar ni la mort ni el fracàs, els nostres avantpassats hi donaren la vida, “independència o mort” deien, però en el fons sempre, ells i nosaltres hem donat el més gran valor a la vida, la pròpia i la dels nostres més estimats, i també al respecte per la dels altres. Jo no dic “Independència o mort” sinó “independència tan si com no!” i també darrerament dic “Visquem la Independència!” la que vam decidir formalment altra vegada en el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del 1r d’octubre del 2017, vinculant, votat i guanyat.

Visquem la Independència, sense demanar permís a ningú, sense esperar ordres de ningú! Fem-la realitat en els nostres cors i en la nostra ment, espiritualitzem-la com el més gran valor al costat de la llengua, la nació i la història, tots aquells que ens han precedit.

Diu Anna Linares “fins i tot molts independentistes desenganyats no aniran més a votar” Jo els dic “homes de poca fe!” no ho sabeu que el nostre reeiximent no depèn dels polítics als que no els ho podem delegar tot, nosaltres, jo i tu, som els responsables, els que no tenim dret a defallir i hem d’aprofitar el bo que facin els altres. Avui als nostres dies la informàtica no destrueix sinó que renova amb noves versions sobre els possibles errors. No podem apagar “el ble que fumeja”, no podem ofegar “les tombes flamejants”.

Diu Ramon Perera “No cal esperar a que canviï la situació política, moltes coses ja es poden fer ara”. Sí que les hem de fer ara, ara que tenim un mandat clar, precís i encoratjador “Estat Català Independent en forma de República”. Complim-lo en tot i per tot. Edifiquem dia a dia la nostra ja incipient República Catalana Independent. A més tenim feina concreta per assolir aquest nostre objectiu, hem d’institucionalitzar la República a l’exili de Waterloo i sobre el territori -els territoris- de la nació, tenim feina enxarxar-nos amb les tasques que ja desenvolupem tantes i tantes organitzacions patriòtiques des dels CDR, el Consells Locals, les Assemblees territorials i sectorials, Associacions per la Llengua, Debat Constituent, Òmniums, Llaços grocs, Pels presos polítics, partits i subpartits parlamentaris i partits extraparlamentaris, i centenars de patriotes, … tots amb el denominador comú de ser presents en el moment o embat que se’ns sol·liciti i pel temps que faci falta.

Tenim feina! molta feina, amb la Llengua també, amb un gran pacte entre tots per no abandonar-la i millorar-ne la nostra capacitació, amb els professionals de la Llengua, fent un soroll que sigui eixordador, un crit de responsabilitat davant de l’emergència, un pacte que inclogui i cridi a formar-ne part als polítics i als seus partits, que no se’n rentin les mans. Un clam alt i eixordador davant del que ningú pugui fer-se el desentès!!!

Davant de cada atac hem de fer més gran el CxR i més viu el nostre esperit de ciutadans rebels que no acceptarem aigualiments partidistes d’aquesta primera institució de la República Catalana. Aquest pacte entre ER i Junts fa olor de socarrim quan parlen de reconfigurar aquest CxR. Allà on es barregen els partits polítics amb els seus interruptors, del ara sí ara no, ara ralentí … tot s’encalla i passen els anys, portem ja sis presidents i dotze legislatures i les lleis de cinema i etiquetatge encara són dins l’aiguera. Som gats escaldats i hem de ser rebels i exigents perquè no ens tornin donar garça per perdiu.

Seria pels volts del 2017 que vaig llegir un article provinent d’una comarca de Castellò que explicava la possible inclusió inicial d’algunes comarques del País Valencià a la República Catalana en el cas de que aquesta tirés endavant. Podria ser un cas semblant a les Microregions que ens explica Ramon Perera. Aquest tema sembla ben bé cosa del CxR o d’alguna sectorial que ja existeixi o es crees per tenir-ne cura. Hi ha persones que valen per portar aquests temes, on són? ja s’han inscrit al cens de la República?

Si algun Tsunami cal fer gran ara mateix és el Consell per la República i saber-nos tots, vinguem d’on vinguem, dins o fora dels nostres territoris propis, àdhuc des de tot el món, avantatges del “núvol i la xarxa” universals, saber-nos tots, persones i consells territorials del CxR a mena de cèl·lules mare, nusos i nòduls repartits pel territori, aquell que hem de controlar a l’hora del “PROU DEFINITIU” que ens ha de fer plenament lliures.

Jordi Sanahuja
Jordi Sanahuja
25.05.2021  ·  08:10

Coincideixo amb l’editorial però també amb el Sr. Miquel Gilabert.
A mitg i llarg termini hi ha moltes iniciatives que els lectorss apunten i que son molt valides.
A curt termini, proposaria la creació d’una força legal potent que denúncies totes les anormalitats que es produeixen quasi diàriament amb la finalitat que acabin a Europa i que aquesta es pronunciï. Tenim un punt molt fort a defensar a Europa, i és que som una minories nacional que tots els estats tenen l’obligació de defensar. Hem de canviar de xip i pasar de la defensa al atac, especialment contra l’estat espanyol i el francès.

Pep Agulló
Pep Agulló
25.05.2021  ·  08:45

PICABARALLES ARA ENTRE PAÏSOS CATALANS ?

La unitat de la Nació de parla catalana enfront dels atacs a la llengua, una obvietat. També la falta d’unitat política per construir res en comú de la ciutadania dels països que la componen…

“Dissortadament, el catalanisme, sobretot al Principat, això no ho vol entendre…” Si no es donen noms i cognoms, fets i gent… això no té trellat. Només serà ressentiment històric, per molt que citem Fuster.

¿Quina millor aportació als Països Catalans des de Catalunya que aconseguir una república?

¿Quina representació territorial té el CxR del País valencià, Ses Illes, Catalunya Nord i l’Alguer?

Josep Jallé
Josep Jallé
25.05.2021  ·  09:27

L’odi atàvic, generació rere generació, els retrata com a clixé fics d’un feixisme reforçat per la deixadesa o anihilació dels principis bàsics de la llibertat cap el respecte de la manera d’enfocar la vida per a cadascú. Se’ns farà llarg, més llarg, molt més llarg però cal persistir – units – perquè acabaran, corcats en la seva pròpia soca, desplomant-se. Cal seguir empenyent. Salut!.

Pere Grau
Pere Grau
25.05.2021  ·  09:30

Separem potser dos punts. El primer és que (no sé com és ara, però així ha estat la major part del temps) la majoria de la població valenciana (en paraules d’un valencià “separatista”) no volia canviar el domini de Madrid pel de Barcelona. I això influïa naturalment en la posició dels catalans del Principat envers el País Valencià. Aquest temor valencià venia també (crec jo) d’un malentès. Perquè si els Països Catalans un dia formen un sol estat, aquest (per raons històriques i de caràcter) no podrà ser unitari sinó federal o confederal.

L’altre punt és, però, que tot i els malentesos i les simpaties i aversions que hi hagi o no, els catalans del Principat no hem de perdre de vista mai la realitat dels Països Catalans, la realitat d’una cultura i d’una història comú. Però no podem fer-ho com irredemptistes tradicionals, sinó amb la disposició constant d’una trobada entre iguals que volen fer el mateix camí. I fins ara, per molt que dolgui, aquesta trobada no existia, encara que hi hagués la llavor perquè un dia pogués ser realitat. Però com diu el Sr. Perera (1:49) hi ha moltes coses que es poden començar a fer sense que ens caigui “el sant Cristo gros” al damunt. Avancem per tots els camins possibles. Els passos grans no són possibles sense molts de petits.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
25.05.2021  ·  09:42

La independència no sols és la solució i el camí més curt, sinó l’únic. Però per assolir-la ens manca fer molta pedagogia orientada a conscienciar TOT el País de la realitat subordinada colonial en que vivim fins la molla de l’os; mentre que els mitjans de que disposem i en mans de qui estan són un fre. Els lectors de Vilaweb i poc més de la premsa escrita som una bombolla. I els mitjans audiovisuals? I els governants sense vocació de servir al poble ni sentit d’estat propi? I els acomodats-espanyolitzats al recer del qui millor els escalfa (de dretes i d’esquerres)?

Carles Ortiz
Carles Ortiz
25.05.2021  ·  09:51

I digue-me, això que descriu aquest article no és un GENOCIDI?

Salvador Aregall
Salvador Aregall
25.05.2021  ·  09:53

Amb repressió, empresonaments i multes fan mal i por però no poden acabar amb nosaltres, per això els hi cal quelcom més a llarg termini i més definitiu i demolidor. Com una infecció per a la que no hi ha remei ni vaccí. Això és acabar amb la llengua. Ho saben des de fa segles. Els francesos han sigut molt més efectius que els espanyols en aquest sentit per això ara que veuen les barbes del veí tomben aquesta llei que donava una mica d’aire al català. I això que a la Catalunya Nord el català és molt minoritari i la cultura catalana com a forma de viure, de riure i de menjar, no se la veu per enlloc. Feu un passeig pels pobles del Rosselló i el Conflent i us adonareu del què dic, aneu a Perpinyà amb objectivitat i després digueu-me què en queda de la cultura catalana o aneu a Portvendres a un restaurant i demaneu un arròs, a veure que us porten i després aneu a Llançà, només a 35 Km, i compareu. Aneu a Cotlliure i veureu els menús amb “moules-frites” i podríem seguir amb Vilafranca de Conflent, Ceret, Vernet, …etc. Aquí també els espanyols van veure l’1 d’octubre les orelles al llop i van per feina, ara de forma definitiva.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
25.05.2021  ·  09:58

Estic emocionalment d’acord amb l’optimisme esperançador de l’editorial, i racionalment també amb el pessimisme lúcid del comentari de Miquel Gilibert. Com pot ser que el nostre jovent, criat i educat en català, abandoni la llengua de manera sistemàtica per comunicar-se entre sí? Quin futur li espera al català, sense joves que el trametin als fills (si decideixen tenir-ne!)?

Diu Josep Usó: victòria o desaparició. Però podria ser victòria (parcial, p.ex. independència) AMB desaparició (de la llengua). Veiem el cas d’Irlanda. La nació irlandesa fou escapçada, una part assolí (amb sang, suor i llàgrimes) la independència, però la llengua pròpia ha desaparegut de tota l’illa. Colonitzadors del nord i rebels del sud, tots parlen (quasi) únicament anglès. El gaèlic irlandés, malgrat el seu caràcter de llengua oficial, no el parla (quasi) ningú. Com diu encertadament Shaudin Melgar, el Quebec té una sort que nosaltres mai no tindrem: contra la invasió omnipresent de la llengua anglesa, la potent producció cultural en llengua francesa es genera majoritariament fora de les fronteres del Quebec, i hi ha un estat (que a més és membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU) que li dóna suport, per comptes de combatre-la com ens passa a nosaltres.

Concentrem-nos en allò que ens uneix. SALVEM LA LLENGUA si volem tenir un país!

jordi Rovira
jordi Rovira
25.05.2021  ·  10:06

Sí i, amb tot, davant del plantejament que tant bé exposa l’editorial, hi ha una visió subjacent que ens és nova: ni república, ni monarquia; nació catalana. Tímidament, però l’aposta per constituir una nova nació, és la clau del independentisme. Una nació moderna per contraposició al fer d’uns estats cada volta més regressius. I no són només paraules: des del brexit, fins al problema espanyol, tot passant per les dificultats en l’organització regional francesa o amb la integració dels estrangers colonials tan poc volguts dins “l’hexàgon sagrat”. Dificultats plenament comentades avui amb aquesta resposta d’una constitució republicana, incapaç com és de donar cabuda a ciutadans diferents que ja venen marcats per la seva procedència. França té un problema. També el té. Ni república, ni monarquia; ni confederalisme ni federalisme quan no saben o no volen respectar els drets “altres”. I això mateix està cridat a salvar l’independentisme del seu mal secular: la manca d’unitat. Segurament no pas per la voluntat dels protagonistes; sinó perquè, a voltes, els corrents de la història, se’ns enduen a tots. Sortosament, o dissortadament, la crisi dels estats nació europeus que enfonsen el seu origen en una idea medieval de ciutadà tribal, no deixa altra sortida que redefinir la identitat ciutadana. Per tant, té raó l’editorial: no hi ha enlloc on fugir. Té raó Puigdemont: la unitat des de la diversitat per construir un nou estat. I aquesta raó no cal vestir-la des de cap pessimisme ontològic. Ans al contrari, aquesta raó apareix com un mena de retorn, pel qual “els altres” pobles minoritzats i colonitzats, han de recomençar a tenir veu i vot. Paradoxalment com més global és el món, més regionals han de ser els seus fets.

Albert Cardona
Albert Cardona
25.05.2021  ·  10:22

Just he rebut el llibre editat per Clara Ponsatí, i ves que em trobo si no és una portada amb el mapa de la Catalunya autonòmica i no pas dels Països Catalans, tot i dur de títol “The case of the Catalans: Why So Many Catalans No Longer Want to be Part of Spain”. Per llogar-hi cadires.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
25.05.2021  ·  10:36

Aquest odi al nostre idioma ja és de sempre, ja o poden tolerar que tinguem una llengua propia. Tant Espanya com França son totalment centrelistes i la unitat idiomatica la tenen molt arrelada, per tant aquets independentistes que encara volen creure en una taula de diàleg disfressada és que volen vendre fum. No és pot negociar res amb aquestes condicions

Teresa Queralt
Teresa Queralt
25.05.2021  ·  10:36

A Andorra també ho tens cru si vols anar de compres i que et parlin català. La feina es teva. Sort que a l’administració és obligatori, si no, l’extinció. Cap respecte pel país per part dels foranis.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
25.05.2021  ·  10:42

Ni França ni Espanya, Països catalans. Així de senzill per la supervivència del català.
Ah, estic d’acord amb na Teresa Queralt, a Andorra, en el comerç, la restauració, hosteleria… Es parla més castellà que català. Sort que la llengua és “oficial”.

Mercè Viladrich
Mercè Viladrich
25.05.2021  ·  11:02

Andorra? Parlen molt castellà a Andorra. Tot és qüestió de temps.

Carles Serra
Carles Serra
25.05.2021  ·  11:37

Si Andorra té que ser l’exemple/solució pel català, només el desconeixement/intencionalitat ho pot definir així.
Es com posar d’exemple parlar català a Perpinyà, Vielha o el cinturon rojo de Barcelona.
El català està tocat a mort, a més veien que les noves generacions els hi refot; ja veieu l’últim exemple per Sant Jordi, l’ajuntament de Barcelona, si si, això que alguns li diuen capital de Catalunya, potenciant Cervantes, per què Espriu o en Fuster és només un assumpte local, així ho definia la responsable de “cultura” de l’ajuntament.
Si voleu més exemples, quant l’Ernest Maragall va ser responsable de cultura de la Generalitat, molt preocupat perquè varen sortir quatre nois/noies en un mitjà espaÑol que no s’expressen correctament en castellà, MAI el vaig sentir cap preocupació perquè la majoria de la joventut de Bajo Llobrega despreciava el català.
Ja té collons que un partit FRANQUISTA com CS, va ser la força més votada en el parlament de Catalunya, només amb el missatge sobre la imposicion del catalan. en fi Vicent

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
25.05.2021  ·  12:11

Molt bé..
Un dia, el centralisme reial i les castes extractives de Castella, decideixen fer desaparèixer (parlem d’EXTINCIÓ planificada “sin que se note el cuidado”). Corrien els anys 1707 / 1714… Doncs, ara, el 2021, el poder colonial del regne veu una oportunitat preciosa per culminar el projecte genocida… però els responsables són/som els principatins pancatalistes regionalistes.

Això s’assembla massa als insults entre partits independentistes. Només fa molt de mal inútil.
Tot això sembla obra d’Aznar (“antes se romperá Catalunya que Ejpaña”).
Entenc la intenció de l’editorial però considero que més aviat fa fugir de la guerra a la gent catalana de bona voluntat. Fa venir ganes de fugir del fratricidi forçat per aquest estat que ens vol emmaltits de la nostra ànima i la nostra moral.

No és això germans no és això.
Espanya té molt clar que hem de desaparèixer i farà TOTES les aberracions necessàries. Sobretot ara que estem més dividits que mai.

Com deia Muriel Casals: “ESTIMEM-NOS!!”

Estimem-nos els diferents partits. Estimem-nos els del Nord amb els del Sud sense culpabilitzar-nos obsessivament dia i nit.

Núria Bau
Núria Bau
25.05.2021  ·  12:43

Passos petits q ens tornin a les manifestacions en q ens enorgulliem d pertanya a aquest moviment , si no a la feina ben feta d tans voluntaris organitzador , ara aquest plus s ha perdut , els ajuntament indepèndentistes (parlo d Girona) ja no té aquest plus d bona gestió , d catalanitat , d fer les coses bé …perqué a partir d aquest petit exemple hi podem vestir.hi tot el q està succein….

Josep Marrasé
Josep Marrasé
25.05.2021  ·  12:51

Si quan els catalans del Principat reclamàvem amb càntics “llibertat, amnistía i estatut d’autonomia”, nosaltres mateixos no haguéssim fallat en el menyspreu a la millor forma de finançament que representava el concert o quota en els ingressos de la Generalitat, recordeu que l’Estat estava disposat a atorgar-nos’el, és molt probable que, ara, no tindríem la necessitat de forçar la sobirania de Catalunya mitjançant el dret universal dels pobles a decidir el seu futur. Amb això no vull dir que hauriem implementat tot el nostre desig, però, el nostre govern hagués gaudit d’una millor economia; la qual cosa no és gens trivial. Però, ni comunistes, ni socialistes estaven per la feina i, amb una visió política mancada absolutament d’intel·ligència, es limitaren a qualificar la cosa com quelcom d’atàvic. no modern. Com hi ha món!!

jaume vall
jaume vall
25.05.2021  ·  13:02

D’acord amb Miquel Gilibert. Company, m’estalvies de dir-ho a mi. `
Sí al català com a llengua de cohesió de tota la nació catalana.

Ara, politicament, cadascú té prou feina al seu despertar com a sobirania. Si “imposem” la nostra voluntat independentista a qui no ho vol ser, què ens fa diferent dels espanyols que imposen la seva voluntat unificadora als qui no ho volem ser?

Preocupem-nos d’assolir la república a Catalunya, i si fos el cas que a Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes, volen unir-s´hi, braços oberts.

Carles Blas
Carles Blas
25.05.2021  ·  14:21

Algú hauria de recordar a la unió europea que l’article 21 de la seva carta de drets fonamentals prohibeix la discriminació per moltes raons, inclosa la llengua.

Josep Salart
Josep Salart
25.05.2021  ·  14:22

Albert Cardona, a mi em va passar el mateix i no ho volía dir.

Carles Viñals
Carles Viñals
25.05.2021  ·  14:34

No espero per al Principat un altre futur que el del PV, avui Comunitat Autònoma Valenciana per decissió del PP i del PSOE, partits espanyols votats per la seva gent. El mateix dic pel que fa a les Illes. Pel que fa al concepte de Països Catalans, com diu Miquel Gilibert, recordar que sempre que des del Principat s’ha parlat del tema, la resposta rebuda des de la resta del suposat País Comú, i no només des de l’espanyolisme feixista, ha estat -amb totes les honroses excepcions que calgui reconéixer-, la més descarnada fòbia anticatalana amanida amb l’acusació d’ “imperialisme català”. Sóc català, barceloní, resident a Alacant de fa un quart de segle i sé de què parlo.

Al llarg d’onze anys, ininterrompudament, els principatints han protagonitzat el més intens i multitudinari moviment d’alliberament nacional viscut a Espanya i a Europa des de la SGM, amb l’1-O del 2017 i la repressió salvatge de les forces policials espanyoles com a moment àlgid, mentre la immensa majoría dels valencians i illencs s’ho miraven asseguts a casa seva. Milers de banderes espanyoles han penjat dels balcons d’Alacant (ni una sola cuadribarrada), des d’aquella jornada, i encara avui en pengen. Considero d’un cinisme sagnant, després d’això, carregar sobre els catalans del Principat la responsabilitat per la sort de la nació, com si encara haguéssin fet poc per la causa de tots plegats. Aquí podríem aplicar la dita castellana: “Tú que no puedes, llévame a cuestas.”

I no pensi ningú que estic defensant la Catalunya estricta. Quan dic que no espero per als principatins una sort millor, és perquè malgrat haver realitzat DE LLARG, l’esforç més gran pel propi alliberament, ens hem quedat TOTS, Govern i poble, a tocar de la llibertat, per no haver tingut el valor de pagar el preu definitiu; el preu de la sang, del que cap alliberament en pot prescindir. Alliberament, que mai no arribarà a còpia de discursos, “memorials de greuges” i multitudinàries demostracions festives, però sense “sang, suor i llàgrimes.”

En mil ocasions, per mil motius i de mil maneres podríem haver encetat aquest camí. Un camí que molts pobles haurien pres amb menys motius; un camí, però, que hom no pot emprendre sense esperit, conviccions i sang a les venes; un camí que calía haver encetat el mateix 1-O del 2017 i continuat el 2, el 3 i els dies, setmanes i mesos següents, convertint Catalunya en una gran Urquinaona, sacsejant Espanya i Europa, arrencant vies fèrries, assaltant comissaries i casernes, ocupant ports, aeroports i fronteres, prenent el control de viles i ciutats, forçant Espanya a mostrar-se tal com és a la faç del món i pagant el preu de fer-li front. Era el moment de fer-ho; érem milions al carrer. Però ens digueren, els qui semblaven dirigir-nos, que l’Estat es disposava a exercir damunt nostre “una violència extrema,” i, és clar, seva és des de llavors “la culpa de tot”. Però fou TAMBÉ NOSTRA, perquè els comprarem ràpidament el discurs, després d’haver deixat que uns goril.les uniformats atropelléssin avis i àvies sense lluitar contra ells, a cinc contra un si calía, fins deixar-los estesos a terra.

Dubto molt que, passada aquella ocasió siguem capaços de propiciar-ne una altra. I dubto, sobretot, que VOLGUEM propiciar-la.

david graupere
david graupere
25.05.2021  ·  14:49

Excels article,

sols hi afegiria tres observacions:

1. potser seria hora de no dir-ne Catalunya del Nord sinó senzillament El nord de Catalunya.

2. potser la generació Fuster d’intel·lectuals valencians és la millor en termes de visió estratègica de tots els Països Catalans

3. potser que des de Vilaweb s’interpel·li al País Valencià i a les Illes en termes de estat confederal català versus estat jacobí espanyol… ÉS a dir: El País Valencià i les Illes Balears han de decidir si volen esser una regió espanyola o un estat associat a Catalunya.

Cal que comenceu a parlar-los clar per a situar el debat just on ha d’anar i no fer propaganda regional de bona voluntat amb com el debat d’un nou sistema de finançament regional.

Jordi M Ribes
Jordi M Ribes
25.05.2021  ·  19:09

No sé què són bufes de pato, però molt d’acord amb aquest lúcid editorial. I encara es pot dir més clar: la nació dels catalans és la llengua. En Pep Agulló es deixa la Franja de Ponent. Per mi molt més important que no pas l’Alguer

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
25.05.2021  ·  21:34

Després de llegir-vos només puc dir-hi:

Valencian, Balearic, northern Catalan, Franjolins, etc. PEOPLE can always count on the people of the Principality of Catalonia to do things right after having tried everything else.

PS-1: It’s especially dedicated to Graupere, Vall i Gilibert.
PS-2: Albert Cardona aprofite l’avinentesa per recordar que

https://andreumarfull.com/the-deplorable-history-of-the-catalans-2/

comença amb la batalla d’Almansa, general Basset desembarcant a Dénia, els germans tortosins Llorens resistint , etc. Malgrat que després redueix al tros actual.

PS-3: No hi ha res a fer amb els principatins, és una pèrdua de temps compartir res amb ells. Vicent, estan ofegats en la seua pròpia superbia.

Josep Blesa (València)

Josep Maria Miquel
Josep Maria Miquel
25.05.2021  ·  22:11

Quina pena d’editorial!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes