El registre col·loquial en català és riquíssim, però aquests darrers decennis s’ha empobrit molt, per la influència de les llengües dominants i per la manca de transmissió. Tanmateix, si ens ho proposem, el podem recuperar. N’hi ha prou de tenir informació sobre una munió de mots i expressions que fa uns quants anys eren ben vius i fer-los circular.

Per parlar dels presumits, els vanitosos, la gent que vol aparentar, tenim un reguitzell de paraules, expressions i frases fetes.

Per exemple, en podem dir un milhomes, un cregut, un tafarrer, un bafaner (o bufaner), un pixapolit, un botifarroner, un bufat, un estufat, un flatós, un embafat, un entonat, un fatxenda, un tou, un tifa…

També el podem anomenar pet bufat, pet presumit, pet esvanit, pet merdós o pet tibat. O, més despectivament, un cagarro sec o una merdeta seca. Més específicament, si parlem d’algú que abans era pobre i ara és ric, de manera que ha criat orgull i presumpció, l’anomenem poll ressuscitat (o poll reviscolat).

Quan algú vol aparentar molt també fem servir expressions com ara: “Aquest es pensa que és qui sap qui”, o bé “Va més estufat que un indiot”, o “Té els gallarets al cap”…

I afegim-hi encara tot de frases fetes com ara fer el tifa, tenir fums, tenir molta terra a l’Havana, tenir un rei al cos, donar-se to, dur molt de vent a la flauta, dur fum de formatjada, dur més fums que na Torrella…

La setmana entrant insistirem en el català col·loquial.