Pere Vives, el deportat a Mauthausen que Bartra i Amat-Piniella no van oblidar

Els lectors de K.L. Reich de segur que no han pogut oblidar l’escena. Francesc, un dels protagonistes de la novel·la, deportat català, dèbil i malalt, apallissat després d’haver-se negat a complir l’ordre d’un SS a la pedrera de Mauthausen, és assassinat a la infermeria del camp amb una injecció de benzina al cor. Conscient del destí que l’espera, confessa al seu amic Emili, que el visita a l’Isolierung –aquell sinistre espai que només té per destinació el crematori–: “Secretament, espero que algun dia t’ufanaràs d’haver estat el meu amic. Et recordaràs de mi i diràs: ‘Era un home digne, que no va claudicar.’” Encara més, les seves darreres paraules són un autèntic imperatiu: “Recorda-te’n… de tot això… quan s’acabi la guerra. Recorda-te’n de mi! És tan trist no deixar cap memòria, cap rastre…” Es pot dir que és gràcies a la versió literària del seu final que no hem oblidat del tot qui va ser Pere Vives i Clavé, un jove barceloní nat el 1910, gran afeccionat a la literatura, a la música i al teatre. Un idealista, militant de la UGT i el POUM, que, tot i els seus anhels pacifistes, s’havia allistat a l’exèrcit republicà per combatre els militars feixistes, i per això ingressà a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, on va conèixer un manresà amb qui compartien afinitats literàries, Joaquim Amat-Piniella.

“Tres mesos d’una amistat única i fervorosa”

Oficials derrotats, es tornaran a trobar al camp de concentració francès d’Agde, on van anar a parar milers de catalans. Vives hi va arribar el maig del 1939, provinent de les platges d’Argelers, tancades amb filat, on començà la seva davallada física i emocional, simbòlicament marcada per la pèrdua de les ulleres. Allà també coincidí amb un altre lletraferit i vençut com ell, el poeta Agustí Bartra, llavors ja un autor incipient, a qui Vives confessà que havia llegit als diaris i escoltat a la ràdio. “Tres mesos d’una amistat única i fervorosa, de tracte continu i intens, de coincidències de sensibilitat, i visió dels homes i de la història, i de ferides profundes, i de somnis de futur.” Plegats, teixiran llargues converses, abans Bartra no sigui alliberat, i es traslladi a Roissy-en-Brie, on s’aplegaran una bona colla d’intel·lectuals catalans, a punt de fer el salt cap a l’exili americà, que ja farà acompanyat de la seva inseparable companya, Anna Murià.

A partir de llavors, la relació entre els dos personatges serà per carta. Aquestes i les que enviarà a la família seran la base de les Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives, que enguany tornen a les llibreries gràcies a Club Editor. Havien estat publicades originalment per Edicions 62 l’any 1972, gràcies a la insistència del poeta i filòleg Francesc Vallverdú davant la família Vives –que, encara en un traumàtic dol, s’estimava més oblidar. La censura va arrufar el nas, però finalment el llibre va arribar a les llibreries, sense pena ni glòria, malgrat l’impacte que va causar entre els companys de captivitat. L’escriptora Montserrat Roig, que va conversar llargament amb Joaquim Amat-Piniella per preparar el seu monumental Els catalans als camps nazis, confessava que l’havien impulsada a escriure’l, tant la lectura de K.L. Reich com les cartes reals de Vives. La recuperació, que inclou més material epistolar que completa l’original, a més de poemes de Bartra –en qui niava un cert sentiment de culpa, per aquella diferència de destins–, que Vives va llegir durant la seva captivitat, i el fragment de la mort de Francesc, ha comptat amb l’edició de l’estudiosa i escriptora Marta Marín-Dòmine.

Pere Vives, la persistència d’un espectre contra l’oblit

Si Bartra va esquivar l’horror gràcies a les gestions humanitàries a què es van poder acollir els intel·lectuals de prestigi consolidat, alguns altres homes de lletres com Vives o Amat-Piniella van fer a la manera de Dant tot el recorregut per l’infern. O, dit altrament, van formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers organitzades per la República francesa per a aquells “indesitjables” que havien omplert el país i que eren susceptibles d’encomanar-los el comunisme. Després de caure presoners, el destí era ben clar. “En el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de ‘roigs espanyols’. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. […] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional”, escriu Amat-Piniella a la nota que obre la darrera edició de K. L. Reich, tal com l’autor desitjava, i que va eliminar per por de la mutilació de la censura.

A Mauthausen, on Amat-Piniella i el dibuixant Josep Cabrero Arnal –font d’inspiració per a Emili, a més del mateix alter ego de l’autor– restaven internats d’ençà del mes de gener, Pere Vives hi ingressà el 22 de juliol de 1941. Amat i Arnal foren alliberats ara fa vuitanta anys per les tropes del general Omar N. Bradley, nom que comparteix dedicatòria a K. L. Reich amb el del barceloní, mort pels nazis de la mateixa manera que Francesc el 31 d’octubre del 41. Amat-Piniella va complir l’ordre que rep Emili, i va donar testimoni a la família del final del germà, i a tots, fent-nos perviure’l literàriament.

No serà pas l’única versió literària de Vives, que amunt i avall amb un quadern sota el braç, és un dels personatges de Xabola, publicada per Bartra a Mèxic l’any 1942, i reescrita i publicada el 1968 amb el títol de Crist de 200.000 braços. També un altre amic, Ferran Planes, amb qui havien coincidit a l’exili francès, el tindrà ben present quan publiqui El desgavell. L’any 1972, la lectura del recull de cartes de Vives trasbalsa Amat-Piniella, que escriu a Bartra, amic de l’amic: “Passats trenta anys, un tros de la meva vida, unes vivències entranyablement estimades es presenten amb la força emotiva que l’amic perdut sabia donar a la seva prosa epistolar. És molt important retrobar un tros de la pròpia vida quan han passat tantes coses que han deixat successives capes de pols sobre el nostre esperit. Trenta anys enrere no tenia cap idea de l’opacitat d’aquesta pols, dels seus efectes abrasius, del seu pes cada vegada més difícil de suportar.”

El nom de Pere Vives, probablement un intel·lectual en potència que la guerra, l’exili i l’extermini van furtar-nos, podia ser avui oblidat. Del Vives real, en resta el pas per la vida d’un jove que mentre és als camps de concentració francesos continua llegint James Joyce i William Faulkner i alhora veu com de mica en mica s’esvaeix qualsevol esperança. Ben poca cosa de tangible, tret d’aquestes cartes, els registres corresponents dins la burocràcia concentracionària i algunes escasses fotografies, com la que il·lustra l’article o la que apareix a la portada del volum repescat per Club Editor. Però, gràcies als qui van complir el deure de no oblidar-lo, Pere Vives actua en la nostra literatura com a espectre de memòria persistent que ens hauria de mantenir alerta. Com escrivia fa mesos la companya Odei A.-Etxearte, a propòsit de K. L. Reich, justament, “llegir-lo, i reivindicar-lo més encara en un temps d’ascens de l’extrema dreta i de l’odi irracional al món, pot ser una de les millors maneres de commemorar l’alliberament de Mauthausen, un conjur contra els perills de la banalització i l’oblit”.