Acabo de treure del forn una safata de magdalenes. És molt fàcil: barregeu un iogurt, tres ous, sucre (la mesura de dos pots de iogurt), dues mesures de farina i una d’oli d’oliva i vint-i-cinc minuts al forn.

M’agrada preparar-ne, em recorda quan vivia amb els meus fills, abans que la mare decidís que necessitava un canvi en aquesta vida i que no volia custòdia compartida. A partir d’ara passes a ser pare cada dues setmanes durant quaranta-vuit hores. Excepte durant el coronavirus.

Visc a Moià i els meus fills, de sis anys, a Besiers. Tres-cents quilòmetres de distància i menys de tres hores amb cotxe.

Després de dos mesos sense haver-los vist, decideixo d’anar a Besiers. Aconsegueixo travessar la frontera. No és fàcil. Els nens estan contents. Volen passar més temps amb el pare.

El meu domicili és a Catalunya, són els meus fills, decidim baixar junts. Es quedaran uns quants dies amb mi. On és el problema?

El problema és quan arribem a la Jonquera.

Els camions passen a la dreta, sense cap control. Els cotxes cap a l’esquerra controlats un per un.

—A on vas?

Per la dreta, un camió que passa va ple de tomàquets. Deuen venir de l’hort…

—Tinc domicili a Catalunya, és on treballo. I són els meus fills. Em toca cuidar-los.

A la meva dreta un camió ple de magdalenes. Com les que preparo a casa! Només que en aquest cas cal afegir a la recepta almenys cent cinquanta litres de gasoil, penso mentre mostro el llibre de família i altres documents a la policia espanyola.

Però ell ja tenia decidit, fins i tot abans de mostrar-li la documentació, que nosaltres estàvem de vacances.

—Creus que es pot anar de vacances? No saps que hi ha el confinament? Gira cua immediatament o et posaré una multa de tres mil euros.

Li vull explicar que no, que ens confinem a Catalunya, vull preguntar-li si em falta un paper, necessito més informació …

—Tira! O et sanciono!

A la meva dreta passa un camió ple de porcs. Em fa pensar en la granja, de George Orwell. Els porcs als organismes de poder, i els gossos a la Jonquera.

Girem, ni tan sols m’ha deixat parlar. Una hora i mitja per portar-los a Besiers, la major part del viatge amb els nens plorant.

—Papa, per què no ens podem confinar a casa teva?

Avancem un camió ple de mocadors. Un altre transport inútil que es desplaça lliurement per la UE, tot i que ara m’aniria bé que me’n donés tres paquets! Un per a cada nen i un altre per la impotència davant l’absurditat i la violència de l’estat espanyol, també la impotència davant una mare que pot decidir que no es vol moure encara que la seva feina li ho permeti. La indefensió de tres-cents quilòmetres dins la teòrica UE, amb una línia al mig traçada per porcs i vigilada per gossos.

Tres hores després torno a la Jonquera.

A la dreta hi ha un camió de croquetes per a gossos, molts cops fetes amb restes del porc i algun cereal.

Aquesta vegada només mostro el meu justificant del treball a Catalunya, i no dic res de domicili.

És més fàcil de travessar la frontera com a treballador que no com a persona. Els africans que intenten venir a Europa ho saben prou bé. Dues de la matinada, sóc a casa, sense els fills.

L’endemà al matí començo a treballar. Això ningú no t’ho impedirà. L’economia és sagrada, la família no. Un client vol demanar dos palets de peces d’acer galvanitzat per a tanques. No hi ha cap problema. Aquesta tarda sortirà de Callús (Bages), travessarà la Jonquera en un camió amb lliure circulació dins la UE i arribarà a Estrasburg per crear una nova tanca sòlida per als cavalls.

Aquesta nit, quan surti de la feina, faré magdalenes, sense gasoil.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.