Una de les presentacions d'Elles també maten, una antologia que ha obert moltes portes

La concessió del premi de novel·la negra a la millor obra escrita per una dona  que es fa en el decurs del festival Cubelles Noir torna a posar sobre la taula el debat sobre la visibilització de la tasca de les nostres creadores. Existeixen en l’actualitat poques dones que escriguin novel·la negra en català? Doncs una bona part del públic lector podria afirmar que sí, però en realitat hi ha hagut una eclosió molt interessant d’escriptores de gènere en els darrers cinc anys, algunes molt consolidades i d’altres no tant, que a poc a poc han anat trobant les seves lectores sobretot en el circuït especialitzat, però que potser encara no han tingut la visibilitat que es mereixen.

Per què es produeix aquest fenomen? La veritat és que és molt complicat aconseguir explicar-ho sense entrar en valorar alguns dels factors que afecten, en general, al menysteniment de la literatura escrita originàriament en català. D’entrada l’espai que es dedica en els mitjans de comunicació a la literatura nostrada –amb totes les excepcions que es vulguin- és minso. Les pàgines de les seccions de cultura són cada vegada més escasses i sovint ocupades més per notícies d’espectacles que no pas per notícies de cultura. I aquí sovint s’imposa un criteri: allò que ve de fora és millor que el que es fa a casa. Per això Paul Auster cada vegada que ve és entrevistat amb profusió mentre que són pocs els periodistes que es preocupen de descobrir segons quines noves veus. També hi ha el problema de la fragmentarietat: és encara molt més complicat aparèixer si s’és del País Valencià –al meu entendre ara mateix el gran viver de la literatura catalana-, de Mallorca o fins i tot de Lleida o de les Terres de l’Ebre.

Així mateix, la presència de dones en aquests mateixos espais també ha estat sempre i tradicionalment, inferior a la dels homes. Justament en un moment en què l’eclosió de narradores és molt important. Podem fer una comparativa odiosa: quina repercussió està tenint l’any Pedrolo i quina l’any Maria Aurèlia Capmany? I sí, d’acord que Pedrolo és el nostre escriptor més popular i fàcilment apropable a tot arreu, però l’exemple no deixa de ser vàlid. Doncs si a sobre de ser dona escrius novel·la negra t’arrisques encara molt més a la invisibilitat. Per què? Doncs perquè al nostre país el gènere negre encara està connotat i considerat per una certa part de la crítica literària com un subgènere i per l’acadèmia com quelcom inexistent (de nou amb totes les excepcions que calguin). Deixau-me novament una comparativa: als Estats Units es llegeixen cada any unes 5000 tesis doctorals sobre temes vinculats a la novel·la negra i a Alemanya i França el gènere és present en els plans d’estudis regulars de més de seixanta universitats, mentre que als Països Catalans és inexistent en l’àmbit universitari (ocasionalment s’ha fet algun curs d’estiu) i a l’Estat espanyol només hi ha alguna assignatura a la universitat de Salamanca i el congrés anual dirigit per Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero.

I en canvi, tenim tradició de narradores negres i sobretot tenim continuïtat? Per descomptat. Maria Aurèlia Capmany va ser la pionera en el conreu d’aquesta mena de narrativa amb Traduït de l’americà el 1959 i El jaqué de la democràcia el 1972. És a dir, quan només Pedrolo i Rafael Tasis havien fet algun títol ella ja va emprar aquest gènere per a la seva creació.

La irrupció del col·lectiu Ofèlia Dracs en els anys vuitanta va suposar l’aparició de Negra i consentida, antologia de relats breus on alguns escriptors de la generació dels setanta s’iniciaren amb les obres de lladres i serenos. L’existència de la col·lecció La Negra de La Magrana, dirigida per Jaume Fuster, va propiciar l’aparició de dues narradores amb continuïtat, Maria Antònia Oliver, que fins al moment ens ha donat tres títols protagonitzats per Lònia Guiu, la primera detectiu femenina i feminista de la nostra literatura i després Margarida Aritzeta. També es varen publicar obres puntuals d’Assumpta Margenat i d’Assumpció Maresma, per exemple. En el cas d’Oliver, fa molt temps que promet als seus lectors que recuperarà la Lònia Guiu, mentre que Aritzeta ha fet de baula entre la seva generació i les noves escriptores, com veurem tot seguit.

La desaparició de la col·lecció a partir de 1997 va coincidir amb una crisi del gènere negre generalitzada. Les autores varen haver de publicar en els catàlegs generalistes i amb poca atenció per part dels mitjans, fins que el 2005 a poc a poc s’inicia una certa recuperació amb la celebració del festival BCNegra a Barcelona; el fenomen Stieg Larsson a escala mundial i a poc a poc un augment del gust pel gènere. Així, trobarem noms com Núria Minguez, la Teresa Juvé i després l’enorme èxit de la Teresa Solana com a continuadores de la tradició. L’aparició del festival Tiana Negra i d’editorials especialitzades en català en el gènere també ha suposat una eclosió important de narradores negres.

Una de les causes les hem d’anar a buscar en les antologies literàries coordinades per Anna Maria Villalonga per a Llibres del Delicte, que han fet tornar al gènere a la mateixa Aritzeta o que han comportat nous descobriments com el cas de Núria Cadenes o el de la pròpia antòloga. La predisposició de Marc Moreno per publicar noves veus i per recuperar-ne de consagrades a Llibres del Delicte ha ajudat molt a posar en solfa noves escriptores. Tot i això, per exemple, des de les anomenades perifèries ja havien aparegut dos noms a tenir en compte: Sílvia Mayans, que escriu des d’Arnes; i Montse Sanjuán, la creadora de l’exitosa Anna Grimm, des de Lleida.

La pedrera del Delicte i les bloggeres reciclades

Sense cap mena de dubte l’editorial que més fort ha apostat per les dones és Llibres del Delicte, que dirigeix Marc Moreno. La complicitat teixida amb Anna Maria Villalonga a través de les antologies ha propiciat que algunes autores li hagin fet confiança i ha anat incorporant autores com Margarida Aritzeta en el seu retorn al gènere negre; Esperança Camps quan finalment ha optat per fer novel·les clarament negres –Camps ja havia mostrat al llarg de tota la seva trajectòria que podia emprar recursos del gènere al mig d’altres trames, però tant La cara B com sobretot La draga són dues obres clarament negres i les dues d’una altíssima qualitat literària-; o la mateixa Anna Maria Villalonga, que uneix en el seu si el fet d’haver estat primer investigadora sobre el gènere negre i després divulgadora i finalment autora. Marc Moreno també ha incorporat dues autores que provenien del món dels blogs: Ramona Solé, a qui li ha publicat dues novel·les i Raquel Gàmez, que aquesta tardor publica la seva segona novel·la a la casa. A més a més, ha estat l’únic en incorporar una dona que escriu a les illes: Dora Muñoz. També s’ha de destacar que el conte de Núria Cadenes en la primera de les antologies, Elles també maten, és la llavor que després desemboca en Tota la veritat, la novel·la que li va valdre el premi Crims de Tinta fa tres anys i que va suposar la consolidació de tot el nou grup d’escriptores de gènere.

El que sí que sembla segur és que en l’edició de l’any que ve del festival, en què es donarà el guardó a les novel·les publicades el 2018, la competència haurà augmentat de forma notable. I és que a la feina de Llibres del Delicte, se li han de sumar els cinc títols de la nova col·lecció de Pagès Editors, Lo Marraco Negre, escrits respectivament per Montse Sanjuan, Marta Alòs, Núria Grau, Montserrat Espallargas i Núria Queraltó (aquest pendent de sortir per a setembre), que s’afegeixen als que puguin oferir altres editors independents i les editorials convencionals que no tenen col·lecció específica. I també haurem de veure si es produeixen més casos de canvi de llengua del castellà al català com el de la Susana Hernández, que amb les seves Males decisions ha guanyat a Cubelles.

Per tant, en aquests moments tenim una quinzena llarga d’escriptores de novel·la negra, amb propostes diferents i d’arreu del territori que lluiten per aconseguir més lectors i més visibilitat i que lluiten contra tres handicaps: fer novel·la negra; fer-la en català; i ser dones. Per tant, benvingudes totes les iniciatives que serveixin perquè la nostra literatura tingui més lectors.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb