Aquest editorial d’avui és lleugerament diferent del que arriba cada dia a les deu del vespre als subscriptors. Perquè, a mesura que passen les hores, hi ha una realitat extraordinària que comença a emergir i que vull remarcar, després d’haver consultat aquesta nit experts i fonts coneixedores dels fets: la policia espanyola està momentàniament fora de joc. Els ciutadans l’han feta fora del carrer.

La retirada parcial de dissabte i la sorprenent retirada total de la policia espanyola ahir és una victòria dels ciutadans de Catalunya, que segurament obeeix a diversos factors. A Madrid, expliquen que Pedro Sánchez està molt preocupat per tot això que ell mateix ha desfermat. Per la inesperada resistència al carrer que s’ha trobat, per les manifestacions que s’escampen a tot l’estat espanyol, però sobretot perquè la tendència a les enquestes comença a apuntar a una possible victòria electoral del PP, que el deixaria fora de joc. L’opinió pública europea també està preocupada, evidentment, però no tinc cap dada que puga aportar per a corroborar pressions exteriors, que seria una altra de les causes possibles de la retirada. Sé que hi ha qui ha publicat coses sobre això, però ara com ara em sembla tot molt anecdòtic. Tanmateix, tinc informacions concretes, de fonts diverses i independents les unes de les altres, del desgast de la policia espanyola, que podem dir que s’ha esgotat després de cinc nits de protestes a Barcelona i a la resta del país. I això sí que explica clarament tots els fets d’aquestes darreres hores.

Curiosament, els meus informadors coincideixen a fer servir l’adjectiu ‘colonial’ per explicar les grans dificultats del desplegament. La tasca de la policia sempre és molt complicada, però encara més quan arriba de sobte a un país que no coneix, que no domina, on té bases logístiques molt limitades i sense preparació prèvia, cosa especialment important, i on no té prou informació a peu de carrer.

El Cos Nacional de Policia espanyol ha estat enviat a Catalunya en unes condicions més que precàries i s’ha trobat un col·lapse. L’edifici de la Via Laietana –això m’ho han explicat amb molt de detall– és un error estratègic immens per a ells, una roca molt feixuga, perquè els obliga a concentrar en la seua defensa, sense condicions adequades a dins, tants efectius d’una manera permanent que l’operatiu global se’n ressent molt. Em diuen: ‘S’han obligat ells tots sols a sostenir i defensar un castell operativament inútil, tan sols per mantenir la imatge.’ A més, cada detenció que fan resta agents del carrer i els obliga a hores de paperassa, trasllats, etcètera. I encara, com que no coneixen el país ni les classes de vianants, fan detencions sense trellat que acaben complicant-se i complicant-los la vida a ells. La desorientació ha atès punts increïbles, quan, per exemple, no tenien munició per a disparar ni sabien com fer-la arribar a la línia. La cosa ha arribat a l’extrem que, com que no se saben els carrers, més d’una volta s’han perdut, perseguint aldarulls. Sense l’extrema violència desplegada al seu servei per la Brigada Mòbil dels Mossos s’haurien trobat en situacions d’extrema feblesa en molts moments.

Això ha passat, sobretot, perquè s’havien cregut les seues mentides i no esperaven de cap manera la confrontació que es varen trobar. Hi ha relats de policies enfonsats dins les furgonetes i em diuen que el nombre de baixes a partir de divendres començava a alarmar els comandaments. Als llocs d’on els varen fer venir –amb una completa ignorància de la realitat catalana–, els havien ficat al cap això de l’a por ellos i que els catalans eren poca cosa, que amb quatre colps els podies dominar. Però es van trobar una mena de Vietnam que molts d’ells afirmen, fins i tot en públic, que no havien vist mai, enlloc. En relació amb això, la cadena SER ha publicat uns àudios i un vídeo ben significatius.

El resultat de tot plegat va ser el col·lapse d’ahir, que veurem si dura i quant de temps. És clar que poden tornar a agredir en qualsevol moment, avui mateix. De fet, han de tornar-hi per força o el moviment democràtic, quan siga conscient de la feblesa que mostren, agafarà un impuls indeturable. Però quan hi tornen no crec que hi tornen com quan van arribar, dilluns passat, ara fa una setmana. Si ho recordeu, en un editorial d’abans dels incidents, ja us feia notar: ‘Avui hi ha poques coses més paradigmàtiques a l’hora de retratar què és l’estat espanyol que el contrast entre la imatge que els seus uniformats pretenen donar i la realitat.’ Els costarà de recuperar-se d’aquesta desfeta.

[Ja ho sé, també, que circula una teoria fantasiosa d’un digital de Madrid que diu que tot això és en realitat el resultat d’un pacte per a permetre una mena de colp d’estat d’ERC dins el govern amb l’objectiu de destituir el president Torra, però a mi em sembla una ficció ridícula. No perdré el temps rebatent-la.]

Explicat tot això, doncs, us deixe la resta de l’editorial, que d’alguna manera volia respondre a la pregunta de què cal fer vista la nova situació. I disculpes als subscriptors per l’afegit.

Les xifres canvien constantment, però en el moment d’escriure aquest editorial, quan falten poques hores perquè faça una setmana de la publicació de la sentència, ja hi ha 579 persones ferides, quatre de les quals han perdut un ull; els detinguts són 179; i 28 persones han ingressat a la presó. Mentrestant, continuem tenint empresonats la presidenta del parlament, Carme Forcadell; el vice-president, Oriol Junqueras; diversos membres del govern; Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; i els set membres dels CDR detinguts sense cap prova el 23 de setembre d’enguany. I el president Puigdemont, uns quants consellers, Marta Rovira, Anna Gabriel, Valtònyc i Adrià Carrasco, a l’exili.

Aquest és el punt exacte on som avui i sobre això ningú no hauria d’anar enganyat. Ens trobem enmig d’un autèntic estat d’emergència democràtica i, doncs, restem obligats a fer qualsevol cosa que tinguem a les mans per superar-lo. El fals debat sobre la violència i l’intent de criminalització dels nostres joves pretén precisament tapar les dimensions colossals d’aquesta emergència democràtica que vivim, d’una emergència democràtica que té la imatge més gràfica en l’actuació extraordinàriament violenta de la policia espanyola i autonòmica durant totes aquestes nits.

Contra aquesta ofensiva autoritària, cal actuar-hi insistentment i sense defallir, però aprofitant sempre les escletxes que s’obren, originades per la força de la mobilització. Per exemple, es pot aprofitar que la policia ja no s’atreveix a atacar, que ha desaparegut sorprenentment dels carrers, per ocupar-los amb les protestes amb llibertat i calma.

Cal fer-ho per exposar la sensació d’injustícia que ens aclapara arran dels fets que hem viscut. Cal fer-ho per defensar els nostres fills. Cal fer-ho per reclamar la llibertat de tots els qui l’han perduda. Però cal fer-ho sobretot perquè la rebel·lió contra la repressió, el qüestionament del poder de l’estat i la crítica sense contemplacions del relat interessat de ‘l’independentisme violent’ ataca el nucli de l’estratègia repressora de l’estat i l’anul·la. L’invalida.

El gran filòsof italià Giorgio Agamben ja fa anys que alerta d’allò que anomena ‘la reverència al poder de la llei’, una reverència que volen establir els estats que s’aboquen a la regressió autoritària, com l’espanyol. Aquests estats miren de forçar la ciutadania a ‘reverenciar’ (la paraula és molt exacta) el poder de la llei, d’una llei posada pels tribunals excepcionalment al servei del poder executiu. I amb això intenten, diu Agamben, ni més ni menys que retirar la gestió de la democràcia de mans dels individus per atorgar-se-la en exclusiva ells mateixos i restringir-la cada vegada més. Per això les lleis són instrumentalitzades de manera barroera, estirades com xiclets a voluntat, i la democràcia resta inutilitzada. L’aparell estatal d’excepció, mitjançant el govern i els jutges, es veu capaç de determinar quins ciutadans ja no tenen ni tan sols drets civils i poden ser castigats, doncs, de manera impune. Fins al punt que poden ser empresonats sense ni tan solament haver de demostrar per què. Justament és això que passa.

Tan greu com això. Tan transcendental com això.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb