01.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 01.11.2021 - 23:05
La 26a Conferència de les Nacions Unides sobre el Clima (COP26) ha començat aquest cap de setmana a Escòcia. No és una reunió qualsevol. Després dels acords de París, el 2015, la cimera ha d’avaluar els resultats d’aquelles propostes que tothom va qualificar d’històriques però que en realitat han fet molt curt. Per això la reunió de Glasgow té una responsabilitat molt especial. Ha d’accelerar clarament la lluita contra l’emergència climàtica perquè potser ja no tindrem massa més oportunitats de frenar i reconduir el procés. Un grup de científiques de diverses universitats ha advertit que si no es frena la crisi climàtica abans del 2100 –i això ja entra dins el rang d’anys en què viurà gent que ara habita el planeta– el món serà inhabitable i irrecuperable cap a l’any 2500. (Us ho expliquem d’una manera molt gràfica en aquest nou article de les Històries de VilaWeb: “El món serà inhabitable l’any 2500“.)
A la COP21 de París tots els estats membres de l’ONU es van posar d’acord a limitar l’escalfament planetari a menys de dos graus, i si era possible a un i mig, per comparació amb la temperatura mitjana de l’era pre-industrial. I per aconseguir-ho van pactar una reducció notable de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2030.
Però han passat sis anys d’aquest compromís i les dades que tenim a mà no són esperançadores. Segons l’ONU, la tendència que hi ha en aquest moment duria a la fi d’aquest segle a un escalfament de 2,7 graus, molt lluny dels objectius acordats i necessaris. I al damunt s’ha començat a debatre si aquesta cimera de Glasgow és o no és “la darrera oportunitat” que tenim per a salvar el planeta. No ho és, encara, però el simple fet que se’n parle ja és un indicador clau de la profunditat i el perill d’aquest pou on sembla que hem entrat.
Evidentment, el problema no és gens senzill de resoldre. No es pot fer parcialment, sinó tots a una. I dins cada país –ho veiem en el nostre, sense anar més lluny– hi ha discussions polítiques incomprensibles sobre com cal actuar, motivades per la propaganda i la moda, per la ignorància i tot, més que no per l’efectivitat.
Cal ser conscients que els interessos dels estats difícilment seran coincidents –no ho poden ser, segur, entre el primer món i el tercer món, si més no. I que les mesures a prendre tenen, i tindran, repercussions greus sobre el benestar dels ciutadans i sobre l’economia que no poden ser deixades de banda. Però això de cap manera no poden ser excuses per a no actuar.
En moltes de les nostres ciutats i pobles el problema es presenta encara d’una manera massa abstracta. Seus a prendre la fresca mirant el cel i costa molt d’imaginar que en cent anys tot allò que veus, tot allò de què gaudeixes, no serà igual, fins a l’extrem de dificultar de veritat la vida dels humans al planeta. Però la realitat, la realitat evidenciada una vegada més per un esforç monumental de la comunitat científica, és inapel·lable. Que no ho vegem no vol dir pas que no haja de passar. Pitjor: que no ho vegem no vol dir pas que no passe ja.
Una vegada vaig sentir Carl Sagan que responia una pregunta aparentment senzilla però realment complexa i difícil. Al gran científic i divulgador, li demanaren quina pregunta faria a una civilització extraterrestre, si aparegués de sobte a la Terra. I la resposta va ser: “Com us ho heu fet?” Que volia dir: com heu sobreviscut? Com heu estat capaços d’esquivar els problemes derivats del creixement desfermat per la tecnologia? Com heu escapat a la guerra nuclear? Com heu conciliat la vostra expansió com a espècie amb el manteniment del vostre hàbitat? Els humans hem de ser conscients que l’embranzida que hem agafat a partir de la revolució industrial té conseqüències molt serioses per al planeta, de les quals no podíem ser conscients a la primeria, però que ara ens duen a aquest punt de canvi o extinció que Sagan suggeria en la seua resposta.
L’emergència climàtica és, sens dubte, el principal problema que tenim avui totes les nacions de la Terra. Totes i cadascuna. I l’envit més seriós que la humanitat ha hagut d’encarar d’ençà que vam aparèixer com a espècie diferenciada. Res no pot justificar que no es prenguen mesures ara que encara en podem prendre. I res no pot justificar que no alcem la veu i exigim solucions reals i mesurables a curt termini. Perquè no és que allò que hi ha en joc siga massa, és que ho és tot.
A VilaWeb no tanquem el diari ni les informacions. Creiem que tothom ha de poder llegir-lo amb accés obert, per responsabilitat social. I necessitem, per això mateix, el vostre suport com a subscriptors. Feu-vos-en. Ajudeu-nos.
Només a VilaWeb
Avui jutgen els Nou dels Lledoners, per a qui demanen set anys de presó. Us en parlem en aquest article. I, en un judici de caràcter diametralment oposat, avui torna també als jutjats Consuelo Ciscar, acusada de la compra d’obres d’art falses en el context de la corrupció del PP valencià.
També avui es posa a la venda el nou llibre de Jordi Cuixart i entrevistem Marina Rossell, que fa poc que ha publicat un disc. “Com a dona se t’exigeix un plus, ho has de fer una mica millor que un home“, ens diu. El món de la cultura, per cert, viu preocupat per la manca de paper, que pot dificultar la impressió de llibres els mesos vinents. Us ho expliquem en aquest article.
Quant a l’opinió del diari, avui és dimarts i toca, doncs, article de Marta Rojals: “Ens vam conèixer en castellà, i és clar…“. I també de Martí Estruch, que ens parla del capellà menorquí que va dir no a la dona de Franco.
Recordeu, finalment, que hem publicat la llista de tots els electes a l’Assemblea de Representants del Consell per la República i us hem explicat qui són.
La fotografia
Ara que ha començat la Conferència sobre el Clima, l’artista suís Gerry Hofstetter ha projectat imatges sobre el glaç a la costa de Grenlàndia.
