No perdem el ‘pas’!

L’adverbi pas és una partícula genuïna, pròpia del català, de l’occità i del francès, que fins no gaires anys era viva tant en registres formals com en informals. Serveix principalment per a reforçar la negació o manifestar un contrast en una comparació, sense aportar informació nova.

En una resposta negativa, la partícula pas apareix sovint al final, com a reforç:

—Vindràs?
—No, no vindré pas.

Així mateix, s’empra per expressar una prohibició, de tal manera que es deixa entendre que, si es desobeís, s’esdevindria un fet negatiu o bé un càstig, etc.

–A la festa, no hi vagis pas!

També és habitual en preguntes en què, més que no pas demanar informació, demanem una confirmació o expressem sorpresa:

—No és pas aquí on el van descobrir?
—Això que et passa, no és pas per allò que t’he dit abans?

En oracions com aquestes, el pas hi aporta matisos, com ara incredulitat, dubte o voluntat de remarcar una suposició.

La combinació no pas funciona gairebé com una unitat, i pot aparèixer al mig de l’oració, sovint davant un complement que es nega o es contrasta:

–El vent arriba del sud, no pas del nord.
–Ho han fet per prudència, no pas per por.

Aquesta construcció és especialment freqüent en oracions comparatives, en què s’oposen dos elements o dues situacions:

–Vol una mica de calma, més que no pas tanta agitació.
–Treballa millor al matí que no pas al vespre.
–El nou model és més eficaç que no pas l’anterior.

Segles enrere, aquest recurs era ben viu a tot el domini lingüístic, però avui, com ens recorda el diccionari Alcover-Moll, “és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears”. Malgrat tot, hi ha alguns autors moderns d’aquests parlars que se’n serveixen, perquè el consideren un element natural i expressiu.