
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Les declaracions de Pablo Iglesias, dirigent de Podem, a La Sexta, en què, aguantant l’evident irritació patriòtica del presentador, ha reconegut el president Puigdemont com a exiliat, porten molta cua. Tanta que Puigdemont i tot ha agraït l’actitud del vice-president del govern espanyol, tot afirmant que “quedar-se en una zona de confort per regalar les orelles dels qui han fracassat en la seva estratègia de resoldre el conflicte a través de la violència policial i l’ús fraudulent del codi penal no és progressista.”
Iglesias ha rebut de tot arreu, com m’imagine que ja s’esperava. Potser no s’esperava que el cinisme de la dreta extrema espanyola arribàs al punt de clamar, ells!, per la dignitat de l’exili republicà del 1939, però ja se sap que aquesta gent sempre pot anar més enllà del límit previsible. Tanmateix, l’anècdota, al final, resultarà interessant i tot perquè m’ha cridat l’atenció que molts dels espanyols ofesos, especialment els que es diuen d’esquerres, més aviat ja no discuteixen el fet –indiscutible, a hores d’ara– de l’exili actual, sinó que tan sols miren de minorar-lo amb una trampeta barroera. Trampeta que consisteix a discutir si un exili, els dels polítics catalans del 2017, es pot comparar o no amb un altre, els dels polítics i ciutadans catalans, bascs, gallecs i espanyols del 1939. He de dir que aprecie el matís, com un pas en la bona direcció, però també que cal contestar-los.
Comparar exilis, com comparar estades a la presó, és un exercici indigne. Perquè no hi ha cap exili, ni un, que siga voluntari. Ningú no se’n va de casa a l’exili si no és imprescindible fer-ho, quan ja no veu cap més eixida per a tirar endavant. I per això, a diferència dels viatgers, tots els exiliats assumeixen des del primer dia que el fet essencial de l’exili no és de quina manera viu l’exiliat sinó, com va explicar magníficament Salman Rushdie, la por d’arrelar allà on són. Diu Rushdie: “A l’exili, qualsevol intent d’arrelar és viscut com una traïció perquè seria l’equivalent d’admetre que aquella cosa per la qual lluites, la que t’ha portat precisament a l’exili, ha fracassat.” El novel·lista indi sap bé de què parla perquè viu a l’exili, i amagat, del 1988 ençà.
I si comparar exilis és un exercici insòlit, mirar de comparar dos exilis que tenen la mateixa causa simplement causa estupefacció. Especialment si la història personal és tan concreta i clara com la que ens ocupa. Perquè cal recordar que el president Puigdemont és a l’exili per la mateixa causa, si fa no fa, que el seu avi, Carles Casamajó, va haver d’anar a l’exili el 1939. Com tants i tants catalans més. I cal recordar que en la seua família són tan conscients que cal estirar el mateix fil, generació rere generació, tossudament, que el president es diu Carles perquè no s’oblide el nom de l’avi. Alguns dels qui ahir s’esquinçaven les vestidures, xisclant per la comparança, farien bé, doncs, de ser més prudents. En qualsevol lloc del món, en qualsevol país, quan en la mateixa família un avi i un nét coincideixen, amb setanta-vuit anys de diferència, havent de transitar el camí de l’exili i amb la mateixa convicció política, és un fet que transcendeix la biografia de tots dos. Perquè poques proves més clares pot haver-hi de la tenacitat d’un poble i pocs fets poden remarcar més clarament als ulls de tothom l’existència d’un problema.
Siga com siga, per damunt fins i tot dels vincles i de la història familiar, hi ha sempre les causes. El 1939 va haver-hi exilis paral·lels motivats per moltes causes diverses. Al cafè La Habana de Ciutat de Mèxic m’explicaven un dia que els diversos bàndols republicans espanyols i catalans seien als anys quaranta i cinquanta en taules diferents i que ells amb ells no es parlaven, ni en els moments més durs. Tots eren exiliats però la causa no era compartida. Ningú no podrà negar, tanmateix, que alguns d’aquells exiliats del 1939, i en una xifra no menor sobre el total, van haver d’anar-se’n per la causa de la independència i la llibertat de Catalunya. I per això el seu exili, com també els dels independentistes exiliats als anys setanta i vuitanta i noranta, no és que siga comparable a l’exili d’avui a Bèlgica i Suïssa: és que és el mateix. A voltes cal eixir fora per veure-hi clar: ningú no discutiria, per exemple, que els exiliats vietnamites durant la dominació francesa i els exiliats vietnamites posteriors, durant la dominació americana, tant diferents els uns dels altres en tot, formen al final un sol exili, el del poble del Vietnam en la lluita per la seua llibertat. Doncs ací és igual.
La causa és allò que fa de l’exili no un desplaçament més o menys accidentat sinó un combat. I la causa no s’exhaurirà mai mentre dure l’exili perquè és el seu avanç allò que en definitiva pot marcar el retorn. Rushdie, novament, ho va descriure amb un encert insuperable, d’una manera que només em puc limitar a transcriure, admirat: “L’exili és un somni de retorn gloriós. L’exili és una visió de la revolució: Elba, no Santa Elena. És una paradoxa interminable: mirar cap endavant mirant sempre cap enrere. L’exili és una pilota llançada a l’aire. Es penja allà, congelada en el temps, traduïda en una fotografia; una pilota que, negat el moviment, suspès de manera impossible sobre la terra natal, només espera el moment inevitable en què la fotografia començarà a moure’s, i la terra, finalment, reclamarà allò que és seu.”
40 comentaris dels subscriptors

Francesc Gilaberte
18.01.2021 | 22:35
Ostres Sr. Partal, el títol de l’editorial al mail no s’adiu amb el contingut del mateix editorial !?!
Discrepo en diverses coses. Una és que s’oblida que el Sr. Iglesias, a més de rebre de la dreta extrema, també ha rebut de la dreta socialista, o no s’hi ha fixat? L’altre és que NO és comparable l’exili belga amb l’exili suís. El primer és lluitador pels drets dels catalans, el segon no fa absolutament. Trobo indigne l’equiparació que vostè fa,
A banda d’això, què ha passat amb l’última astracanada d’en Tardà? A les 8 tocades estava com a destacada i hores d’ara l’has d’anar a buscar al final de tot de tot i a mes no es podia comentar. Avui dia, en la lluita nacional, parlar d’esquerres i dretes és, simplement, seguidisme espanyolista.

JESÚS ESTREMERA
18.01.2021 | 22:50
Tan sols agrair al senyor Iglesias el respecte amb què tracta la intel·ligència dels espanyols, com si fossin europeus.
Una pena que sigui l’únic i una altra que se l’ataqui tant des de mitjans i sectors com aquests, apedregant un dels pocs aliats que tenim.
Com a llibertari, no estic d’acord amb cap partit polític, però tenc clar -com ho tenien les nostres padrines i padrins- que el meu enemic no és a la meva esquerra, i que em vull seure a un cafè amb Puigdemont o amb Montseny, no només amb Malatesta o Proudhon (a qui, per cert, a una classe de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB, una doctora i acadèmica de San Fernando descriví com a “comunista”).

J. Miquel Garrido
18.01.2021 | 23:08
D’editorials del Vicent Partal n’hi ha de bones i de molt bones. La d’avui és d’aquestes últimes. Felicitats, mestre!

Lluí Mor
18.01.2021 | 23:25
Hi ha hagút pressos polítics que han dignificat la causa per la cual han estat empresonats, i exiliats que han dignificat la causa del seu exili. També hi ha tot el contrari, un pres polític o un exiliat és una individualitat en si, i en el nostre cas, n’hi ha que han entes que és una guerra i lluiten i n’hi ha que conscient o inconscientment, s’han plegat a l’enemic i s’han rendit i per justifiicar-ho diuen que s’ha de dialogar amb qui saben que no vol dialogar, no sé si són conscients que estan enganyant als qui volen la seva llibertat. També n’hi ha que s’han quedat muts i no serà perquè no fossin xerraires. Tot i això, una editorial per enmarcar,
No sé quant politics el llegueixen senyor Partal, ara bé, dels que el llegueixen, no m’equivocaria a quants els hi cau la cara de vergonya.

Joan Rius
18.01.2021 | 23:27
El Sr. Iglesias, davant de la indefensable reforma del sistema de pensions que aviat podrem patir i que haurà de subscriure (un altre “va con el cargo”) treu pit esquerranós fent demagògia amb un seguit d’estratagemes inútils que tenen per objectiu salvar la imatge del seu penós partit. També als equidistants tard o d’hora se’ls veuen les veritables intencions.

Josep Usó
18.01.2021 | 23:51
Ja és curiós que uns i altres hagen trigat tres anys, i unes quantes derrotes judicials, en adonar-se que tenen un exili provocat per ells. Si s’esquincen les vestidures, és perquè comencen a veure que no tenen al davant un bon pervindre. Ara, els falta pair les derrotes que falten. Judicials i econòmiques. Llavors, podran tornar al seu monotema: la culpa és nostra.

Berta Carulla
18.01.2021 | 23:56
Avui et felicito Vicent Partal, avui et reconec.
Tan senzill com ho expliques és.
En algun moment del dia he vist el sr. Pàmies rere la seva panxa dient que el seu avi va patir a la comissaria de Via Laietana i tal i tal i tal.. i que no és el mateix i que no es pot comparar. No conec a aquest sr. tot i que el sento per Rac1 alguna vegada.. i m’ha semblat que embrutava la memòria del seu avi i de tants altres i de sobte he sabut qui era aquest sr.
És la mateixa causa per més que les formes siguin forçosament diferents. El mateix exili.
Gràcies.

Josep Gualló
18.01.2021 | 23:58
ELS REPUBLICANS CATALANS I ESPANYOLS EXILIATS A MÈXIC L’ANY 1939 S’ASSEIEN, ALS ANYS 40 I 50, EN TAULES DIFERENTS AL CAFÉ LA HAVANA I NO ES PARLAVEN ENTRE ELLS
No es parlaven entre ells perquè eren enemics irreconciliables. Els republicans espanyols eren tan contraris a la independència de Catalunya com qualsevol espanyol monàrquic, franquista o el que sigui. Res ha canviat. Seguim exactament igual.
Això demostra com de equivocats i de cecs són els catalans que es pensen que lluitant per aconseguir que Espanya esdevingui una república, lluiten per la independència de Catalunya. Pobres infeliços.
Les declaracions del vicepresident espanyol Pablo Iglesias a La Sexta, dient que Puigdemont és un exiliat polític, apart de fer enfadar al presentador han portat molta cua. Tanta que el mateix MHP Carles Puigdemont, que per cert es diu Carles com el seu avi Carles Casamajó que el 1939 es va haver d’exiliar pel mateix motiu polític, ha donat les gràcies a Pablo Iglesias, per reconèixer que és un exili per motius polítics
Avi i net comparteixen exili amb una diferència de dues generacions. Qui és el que es pot atrevir a negar que es tracta d’ un mateix exili. Tan sols un espanyol o un català unionista.

teresa labourdette
19.01.2021 | 00:02
Moltes gràcies, Vicent, per aquest article.

Josep Jallé
19.01.2021 | 00:09
Descripció emotiva, director. Soc fill de republicà que va passar per camps de concentració espanyols. Desprès de retornar va portar-me a la vida. Sempre va quedar marcat per aquells temps de sobre vivència, com tots nosaltres quedarem per aquests temps de lluita per la llibertat dins del corralito dels llops. Generació rere generació ho seguirem cercant amb totes les eines democràtiques al nostre abast. i front a unes alteritats que de la democràcia no en saben ni parlar. Gràcies a tothom que segueix l’estela de família i amics. I als nouvinguts: endavant, cal anar endavant sense perdre el pas. Emocionat … gràcies.

Joaquim Campanyà
19.01.2021 | 00:42
Aquesta Espanya, Castella mai democràtica, sempre ha tingut aquest Calvari pels que no volen ser com ells. Fins quan?

Melitó Camprubí
19.01.2021 | 01:15
El comentari del Sr. Iglesias té molt valor. Encara més si tenim en compte que ha pogut la veure com les gasta el poder des de bastant aprop. No crec que canviï res i, malauradament , encara atiarà l’odi visceral dels feixistes contra tot allò que signifiqui un canvi d’estatus-quo cap a la la llibertat i la igualtat. Ells treballen directament perquè hi hagi una regressió cap a la “democràcia orgànica” amb una desimboltura que fa terror.
Pel que fa a la idea d’exili és important posar les coses en el seu context històric. No és el mateix i, per tant, les comparacions no poden ser directes però és interessant apreciar els elements comuns.: l’exili és la sortida quan saps que seràs objecte d’una venjança i no tindràs la possibilitat de defensar-te en un judici just. Molts dels que van anar a l’exili el 39 ho van passar molt malament o van morir. Ara, sortosament, això no passa però el principi bàsic és similar com, per a major irritació del triple feix, ha els recordat el tribunal belga. Esperem que aquests recordatoris no parin.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
19.01.2021 | 02:59
Si els nostres són els protagonistes d’un exili que es perllonga en el temps per generacions, serà perquè els “exiliadors” també romanen en continuïtat?
El que diga un “exiliador” no ens ha de fer ni fred ni calor.
España com a nació catòlica ortodoxa està avesada a “la confessió”.
Però no a esmenar el tuacte que el crea, ans el contrari, tendeix a reforçar-lo cap a endavant.
Heu vists si estan “pagats” i contents els quintacolumnistes Asens, Albiach, Colau, Alemany, Montaner, Martí, etc després de l’al·legat del seu quefe de Màdrix?
En Francesc de Paula Burguera i Escrivà (Sueca. 1928-2015) ens diria que això d’Iglesias és la “conllevancia” castellano-española de matriu ortego-gassetiana de tota la vida.
I xim-pum!
Heus ací ungos,
heus ací un gat,
I el conte s’ha acabat.
Josep Blesa (València)

Albert Ventura
19.01.2021 | 05:57
Hauria estat mes correcte preguntar si la causa per la que esta exiliat Puigdemont es la mateixa per la que es va exiliar Companys.

PAU BOLDU
19.01.2021 | 06:03
Es que la dictadura franquista es més viva quemai, es diu constitucio franquista del 78 i el seu empleat juan carlitos

Rubén Cruz
19.01.2021 | 07:41
Naturalment, si tots dos exilis són comparables per al senyor Iglesias, també haurien de ser presos polítics tant els nostres catalans d’avui (i de sempre) com els lluitadors antifranquistes, per la mateixa i única raó realment existent.
Potser en una futura entrevista… no vulguem córrer tant que llancem l’aigua del cossi amb el nen a dins, que encara el podrem sumar a la via ampla, a la Gran Via…

Albert Reinoso
19.01.2021 | 08:37
Gràcies per un altre editorial aclaridor. Ja sé que no cal dir-ho però si que existeixen exilis diversos: l’anònim, i el d’autor. Per això els amics de l’Adri van procurar posar el focus en ell, per què no fos anònim. Oi que se m’entén?

Mercè Duran
19.01.2021 | 09:20
A mi el discerniment de Pablo
Iglesias no m’ha conmogut el més mínim. Arriba tard i no trigarà gaire a fer-se enrera.
Aquest senyor sempre ha jugat amb els mitjans de comunicació per donar-se notorietat.
No m’interessen les seves paraules sinó els seus fets i aquests són res.
Els catalans tenim la sindrome dels gos apallissat, cautiu del seu amo sempre remena la cua quan li fan un afalag fins que arriba la garrotada de sempre.

Pep Agulló
19.01.2021 | 09:24
EXILIAT DE “PACOTILLA”…
Endropit còmodament al govern del PSOE que ha col·laborat i refermat aquest exili, Iglesias fa un gest del tot cínic parlant de Puigdemont com d’un exiliat. Ep, però de seguida ha matisat, rebaixant la categoria, no és com els del 39.
Potser per compensar davant la seva parròquia els previsibles vots europeus dels “sociates” a favor del suplicatori de Puigdemont, Comin i Ponsatí. L'”esquerreta” emblanquint actituds feixistes, molt de l’estil Colau.
Un gest “humanitari”, com la visita als presos a les presons d’Espanya, sense més trellat polític, no fos cas que perdés la butaca monàrquica junt amb la de Sánchez.
Pel que fa a l’editorial, la subscric completament.

Joan F Ruiz
19.01.2021 | 09:25
El possionament de Pablo Iglesias, suau al cap i a la fi, si recordem què va fer el naZionalisme espanyol el 1-O i els mesos posteriors, no ha fet altra cosa que evidenciar que la majoria d’espanyols i els seus mitjans de comunicació (no cal per obvi parlar del funcionariat estatal, l’exèrcit ia policia i GC, i la judicatura) són imperialistes, colonitzadors extractius.
A tots ells, de ultradreta-dreta a esquerra-pseudoesquerra, els uneix la convicció de que sense expoliar a d’altres no mantindrien l’estatus econòmic que tenen.
Saben, egoistament, que espanya sense Catalunya baixaria a la tercera divisió dels països europeus. Per això el deep state espanyol està treballant per a arrabassar el motor econòmic a Catalunya i treslladar-ho a Madrid, per a intentar minvar l’impacte si arribés la independència.
Mentre aquí alguns els fan el joc de donar-los-hi temps per a fer-ho, tot parlant de taules de diàleg. Espanya no dialoga, no ho ha fet mai, expolia o elimina. Aquests col·laboracionistes, Comuns, ERConvergent, PdCAT, no veuen, o no volen veure, que el seu camí porta a la extinció de Catalunya. Potser ho fan, la majoria per egoisme propi: pa per avui i gana per demà.
La esperança de futur és que aquest engrexament de Madrid és tan artificial que es desfarà sol quan siguem independents, doncs pel seu tarannà, són incapaços de treballar productivament i generar riquesa pròpia, només saben xuclar.

Jaume Riu
19.01.2021 | 09:31
La causa és allò que fa de l’exili no un desplaçament més o menys accidentat sinó un combat, diu Partal, i no es pot dir més clar on rau el que fa iguals un exili o un altre.
Això val també per les actituds polítiques, que s’igualen si hi ha combat, si només són declaracions a la televisió no estem parlant d’actituds de combat. D’acord Pablo Iglesias?

Josep Salart
19.01.2021 | 09:50
Cada dia escriure l’editorial, es una tasca feixuga. Llegit ràpid, ja m’he compromès amb els comentaris del senyor Blesa, la Mercè Duran i en Pep Agulló i lo que vindrà. Extraordinàris. Gràcies ¡¡
Si et dediques a la política perquè el poble treballi per tu, un dia et toca lladrar i l’altre agemolir-se. És lo que fa l’Ibex i el propietàri de La Sexta amb els seus treballadors. Avui li ha tocat a l’Iglesias fer lladrar a l’Arrimadas, i tot a costa d’un polític valent, honest, educat i lleial.
Hauríem de parlar avui de les vacunes que no arriben i de la nefasta gestió de les Conselleríes d’ERC, però vaja, en Tardà ja les ha anat a reclamar amb bicicleta i una caixa lligada amb cordills al darrera, mentre el senyor Argimon ho aclarirà, previament autoescoltant-se vint-i-tres vegades.. allò de … “miri, li diré una cosa..”
Gràcies Clara Ponsatí i gràcies gremi de restauradors per explicar cada dia que vosaltres feu les coses be i no els pijos-progres de Barcelona, autènticds drogates, contagiadors i pocavergonyes..

Rafael Benavent
19.01.2021 | 10:00
Tot partit que es proclame independentista podrá seure a la mateixa taula, pero de diàleg, amb Espanya. No a la de café “Conllevança”. Tal com dius, Vicent, feien els exiliats a Mèxic. Trobe important l’observació, pel que, ara i ací, intramurs, pot definir clarament les aspiracions on s’orienten els partits polítics catalans. Molt bona Editorial. Com sempre. Gràcies.

baldo oliva
19.01.2021 | 10:10
excel.lent editorial

ramon Feixas
19.01.2021 | 10:15
Si alguns, especialment en Puigdemont no haguessin anat a l’exili, a ell li hauria tocat la loteria del màxim temps de presó previst al codi penal i una mica més i a tots els altres força més temps que no pas els ha tocat , obligats a més a perdre es mostres de solidaritat i reconeixement dels catalans que pateixen moralment amb ells. A nivell de patiment què és major? morir o passar-se bona part d ela vida a la presó? D e fet els contraris a l’eutanàsia o porten embolicat una alta dosi de sadisme sota la capa de presumpta defensa d ela vida humana. La naturalesa de fets que afecten vida, esclavitud, càstig, mort, presó, sofriment, etc….tots ells son comparables en termes de tipologia, especialment si s es tracta de persones que ho pateixen per haver treballat en bé social com és el cas de dels exiliats polítics i socials en l’actualitat, en que com més a prop de les pràctiques democràtiques i drets humans es practiquin, menys possibilitat hi ha de que existeixin exiliats per aquest tipus de motius. Altra cosa és per delictes en els que tothom està d’acord en considerar-los donat que van en sentit invers en aplicació del robat o destrossat. Els exili tots tenen naturalesa d’exili i, en aquest sentit són comparables. El nostre President legítim mostra un criteri molt encerat en reconèixer a Iglesias l’afirmació. És evident que si els franquistes aconseguissin imposar-se els següents de la llista persecutòria que pateixen ara els anomenats nacionalistes, serien els de Podemos. Renegar dels propis principis fins a l’extrem com fan els del PSOE per un tipus d’interessos prou evident és el que passa en medis dictatorials quan la mesura és entre ser tractat injustament o ser perseguit.. Crec que hem d’alegrar-nos per dos motius que Iglesias (altres dels seus neguen amb obsolescència que es Primer perquè el sap que cada vegada que diu quelcom en favor dels principis democràtics i drets humans, perd vots de la massa adoctrinada pels medis espanyols. Segon que el seu buscar cadires potser no és exactament de la mateixa naturalesa que els parits de dretes com el PSOE o socis del propi Podemos, i la seva mirada a llarg termini diu a favor d’ell dient clarament que la grandesa del nostre President legítim i el seu govern i resta de presos i exiliats està en que “se joden la vida” en favor d’una societat millor.

Joan Reig
19.01.2021 | 10:23
No son comparables, no; pero el que ens importa avuí es com va acabar aquell, de l´actual govern exiliat no ho sabem-,
Aquell va acabar amb la vinguda de Eisenhover i tot el que sopossava. El gover exiliat en reunió en Paris va pensar que ara la lluita per la democracia es faría desde dins. SÍ, i havien 65 seus baix associacions culturals, – documentat en l´arxiu d´ARDE-, i un periodic i en camvi, quasi no havía res dels socialistes, sols sis seus del PESOE : Aviles, Alzira, Sogorb Xixon, Algecires,…el clan dels andalusos en Suresnes… i pocs mes – en el principat ninguna seu. Va ser prou prohibir a Estrella Roja, ERC, y ARDE en les primeres eleccions “DEMOCRATIQUES” y ambiar de camisa del pare de la actual ministra d´economía per acabar en aquells dies anb la paraula prohibida REPUBLICA. Despres va arrivar el que tots savem.

Josep Maria Martín
19.01.2021 | 10:40
Els exiliats del 1933-1936 defensaven la legalitat republicana que el feixisme va suprimir amb una guerra.
Els exiliats actuals volien suprimir una legalitat constitucional/espanyola fabricada (per Fraga, Herrero, Roca Junyent, Peces Barba…) recollint essències espanyoles/feixistes.
No veig que sigui el mateix exili.
La legalitat internacional actual va contra els nostres exiliats per haver actuat anticonstitucionalment.
La legalitat internacional del 1936 estava a favor dels republicans espanyols.
NO VEIG QUE SIGUI EL MATEIX EXILI. La diferència és molt important. Massa important per obviar-ho.

Salvador Aregall
19.01.2021 | 10:47
L’entrevista de Pablo Iglesias a ‘Salvados’ deixa el dubte de no entendre com aquest senyor és soci, en el govern, d’un partit tan diferent o amb postulats tan antagònics pel què fa al model d’estat. Es pot formar part d’un govern que encobreix la monarquia corrupte Quan s’és republicà?. Es pot formar part d’un govern que puja el preu de la llum en plena crisi per la pandèmia quan t’autodefineixes d’esquerres?. Es pot formar part d’un govern quan dius, de forma explícita, que no et fies de Pedro Sánchez?. Jo no entenc a Pablo Iglesias si el jutjo pel que diu i fa, només el puc entendre pel que no diu i no fa. Hem d’agrair-li la seva posició sobre el presos i exiliats polítics?. Puigdemont ho ha fet. Quan sentim algú de les espanyes amb una mínima empatia vers els catalans se’ns estova el cervell. Però què ha dit Pablo Iglesias?, que l’exili actual és el mateix del 1939. Però també ha dit que Puigdemont “se salto las normas” i “cometió errores no indiferentes al derecho” i que “la mayoria absoluta en el Parlament no tiene legitimidad”. Doncs jo m’esperaria d’un líder republicà d’esquerres que també se saltés les normes antidemocràtiques i respectés un dret fonamental com és l’autodeterminació dels pobles, recollit als Pactes Internacionals de Drets Humans. Jo m’esperaria d’un noi de 42 anys amb un passat recent comunista, Llicenciat en Dret, doctorat en Ciències Polítiques i Máster en Humanitats -Viquipèdia- que considerés a la majoria del Parlament prou legítima per parlar de tot, per canviar normes i per promoure un referèndum que no contravé cap llei ni la constitució espanyola https://www.vilaweb.cat/noticies/les-cinc-falsedats-amb-que-intenten-negar-el-dret-a-lautodeterminacio/
Ho repeteixo, només entenc a Pablo Iglesias pel què no diu i no fa.

Albert Miret
19.01.2021 | 11:13
Vaig conèixer al meu avi patern a quinze anys. Va poder tornar a Catalunya després d’un exili de seixanta-quatre anys a Buenos Aires. El seu pecat va ser trobar-se fora de la zona Republicana i tornar a entrar a Catalunya d’amagat. Va ser indultat a última hora d’una pena de mort però a canvi d’exiliar-se per sempre més. Què n’haig de pensar jo del que Espanya continua fent-nos. Els meus fills saben el que és aquesta merda de país, els meus nets també, i els nets que tindran els meus nets també ho sabran si no som capaços d’alliberar-nos d’aquesta lepra. Quan a l’iglesias, què voleu que digui un col·laboracionista de la màfia madrilenya? Per a mi no es mereix ni un comentari.

Lluís Serramitjana
19.01.2021 | 11:28
A veure una pregunta, algú em sap dir si parlo de la dictadura franquista o de l’actual? En que son diferents?
– polítics exiliats i empresonats.
– cantants exiliats i empresonats,
– gent estomacada pel carrer i torturada psíquicament o física
– la justícia totalment decantada en favor del poder
– drets fonamentals retallats i perseguits
– forces de l’ordre pogués fer el que vulguin
………..
Naturalment la franquista fa ser molt pitjor i va anar de més a menys, l’actual va creixent.

Gaspar Coll
19.01.2021 | 12:20
Em sembla oportú parlar de la continuitqt de l’exili des del fanquisme fins ara. Per experiència sé que als anys 70 erem uns quants el exeliats catalans (ja no parlo dels vascos) que lluitavem per la independència dels PaÏsos Catalans. I no únicament independentistes, també alguns anarquistes lligats a grups com el MIL, de Puig Antic. Com molt bé dius Vicent, això també continua als anys 80 i primers 90, amb militants que qüestionaven el règim sorgit del 78. Els lluitadors anti sistema segueixen patint repressió des de sempre, i això els agermana amb els perdedors del vàndol republicà.

JOAN CORCOY
19.01.2021 | 12:33
Felicitacions pel article. Li trasllado a la pocavergonya de la Colau, a veure si deixa de dir ximpleries.

Jaume Palau
19.01.2021 | 14:23
Després de les declaracions del Sr. Iglesias, m’agraderia veure com no les matitza, como demanaven avui alguns tertulians. Tant exiliats eran els del 39 com ho es ara el President Puigdemont i els Consellers Ponsatí i Puig, i com ho son els que estan a Suiza, que per cert, no entenc perque estàn tan callats. Que estan fent per Catalunya?. Que sigui un exili en altres condicions, no deixa de ser un exili, per tant no es pot dir que no es el mateix: Un exili es un exili, i un no marxa del seu pais, sino hi es obligat com va ser el 39 i ho ha estat el 17, per persecució política i risc de comdemna, encara que no hagis comés cap delicte, peòo estàs perseguit per portar a la pràctica, de forma no violenta, les tevas ideas polítiques fruit, a més d’un mandat democràtic del Parlamentari, o sigui del teu poble. Ningu se’n va a l’exili sabent que no podrà tornar per enterrar el seu pare, o per estar al costat del seu germà. També m’hagués agradat, posats a fer ,que el senyor Iglesies en lloc d’esmentat l’indult com la solució del problema, hagués dit que l’administia era el que pertocava, perque l’indult no arriba als exiliats i la ammistía sí, com a tots els imputats pels mateixos fets.. S’ha quedat a mitges aigues, quan podia ser més contundent. Com dic ja que s’hi ha posat…. Per últim tornar felicitar al Sr. Partal, per tant magnific i argumentat article.

Roser Caminals
19.01.2021 | 15:21
Una cosa és l’us que es fa de l’exili–les diferències entre Bèlgica i Suïssa són evidents–i una altra són les seves causes. Aquestes són les mateixes el 2017 que al 1939, com ho són les que hi ha a darrere de tots tretze presidents represaliats. El problema és un i persistent. La solució també és una, i única.

Maria Cinta Comet
19.01.2021 | 15:29
Bona tarda!
Sí avui gràcies al Sr. Partal, gràcies a VW i gràcies al Sr. Iglesias.
La premsa “amiga” i el PSOE treien fum per ‘matxaxar” al Sr. Iglesias i no deuean parar, clar.
Quan els diuen les verirats (3 anys d’espera) a la cara, salten.
Sí exiliats, sí s’han ‘fotut’ la vida (no recordo la paraula exacta emprada pel Sr Iglesias) però ho han fet per “lluitar” des de fora pel bé de Catalunya i això és molt important i necessari.
Les victòries judicials i dels organismes internacionals ens ajuden i ens permetran seguir treballant des de fora i des de Catalunya per a la LLIBERTAT de totes i tots. L’aconseguirem, pot trigar, però un dia -no tan llunyà- serà una realitat.
Endavant, ànims. Sempre endavant!

Rafel Llobet
19.01.2021 | 17:28
La diferencia que hi ha entre l’exili actual i el del 39, es el mateix que hi ha entre el govern d’ara i el del Franco; cap

Joan Maria Ribera
19.01.2021 | 18:31
No hi ha cap govern del món que reconegui que té exiliats, com tampoc tenen presos polítics; sempre els considera delinqüents. Tots els governs són iguals.

Josep Maria Rúbies
19.01.2021 | 18:39
Molt bon article. I dir que algún comentari sobre les diferències dels exiliats de Suïssa o Bruseles no els trobo adequats, pot ser es hora de deixar de ser tant i tant tancats i no barallar-se per qüestions tàctiques, el camí que queda per ser lliure és dur i cal confrontar idees, parlar, parlar,pensar i sumar. Jo encara no se que proposen molts dels que es barallen. Hi ha un full de ruta comú? Perquè un cap aquí i un cap allà resta.

jaume vall
19.01.2021 | 21:12
La síntesi dels comentaris de Josep Gualló, Josep Sallé, Josep Blesa, Josep Salart, Albert Miret, Salvador Aregall i Roser Caminals, complementen, matisen i milloren el fons de l’editorial.
Prou de deixar-nos entabanar per paraules dites per gent a la que els cau “molt lluny el tema català”.
Tots, TOTS, els presidents -honorables- de la Generalitat han estat més aviat que tard, represaliats per l’estat espanyol. TOTS. Quin no hagi patit represàlia és perquè ha estat molt poc honorable. Som dues nacions. La una sotmetedora, l’altra sotmesa. No pot haver-hi “conllevància”, si no s’està en peu d’igualtat. Qui encara desitja convèncer / millorar aquesta situació de subordinació, o bé té molt mala memòria (això és nefast) o bé té la condició mesella, insensible (això també és nefast).

Jordi Casanellas
19.01.2021 | 22:32
Absolutament en desacord
S'ha afegit la noticia a Favorits