Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les declaracions de Pablo Iglesias, dirigent de Podem, a La Sexta, en què, aguantant l’evident irritació patriòtica del presentador, ha reconegut el president Puigdemont com a exiliat, porten molta cua. Tanta que Puigdemont i tot ha agraït l’actitud del vice-president del govern espanyol, tot afirmant que “quedar-se en una zona de confort per regalar les orelles dels qui han fracassat en la seva estratègia de resoldre el conflicte a través de la violència policial i l’ús fraudulent del codi penal no és progressista.”

Iglesias ha rebut de tot arreu, com m’imagine que ja s’esperava. Potser no s’esperava que el cinisme de la dreta extrema espanyola arribàs al punt de clamar, ells!, per la dignitat de l’exili republicà del 1939, però ja se sap que aquesta gent sempre pot anar més enllà del límit previsible. Tanmateix, l’anècdota, al final, resultarà interessant i tot perquè m’ha cridat l’atenció que molts dels espanyols ofesos, especialment els que es diuen d’esquerres, més aviat ja no discuteixen el fet –indiscutible, a hores d’ara– de l’exili actual, sinó que tan sols miren de minorar-lo amb una trampeta barroera. Trampeta que consisteix a discutir si un exili, els dels polítics catalans del 2017, es pot comparar o no amb un altre, els dels polítics i ciutadans catalans, bascs, gallecs i espanyols del 1939. He de dir que aprecie el matís, com un pas en la bona direcció, però també que cal contestar-los.

Comparar exilis, com comparar estades a la presó, és un exercici indigne. Perquè no hi ha cap exili, ni un, que siga voluntari. Ningú no se’n va de casa a l’exili si no és imprescindible fer-ho, quan ja no veu cap més eixida per a tirar endavant. I per això, a diferència dels viatgers, tots els exiliats assumeixen des del primer dia que el fet essencial de l’exili no és de quina manera viu l’exiliat sinó, com va explicar magníficament Salman Rushdie, la por d’arrelar allà on són. Diu Rushdie: “A l’exili, qualsevol intent d’arrelar és viscut com una traïció perquè seria l’equivalent d’admetre que aquella cosa per la qual lluites, la que t’ha portat precisament a l’exili, ha fracassat.” El novel·lista indi sap bé de què parla perquè viu a l’exili, i amagat, del 1988 ençà.

I si comparar exilis és un exercici insòlit, mirar de comparar dos exilis que tenen la mateixa causa simplement causa estupefacció. Especialment si la història personal és tan concreta i clara com la que ens ocupa. Perquè cal recordar que el president Puigdemont és a l’exili per la mateixa causa, si fa no fa, que el seu avi, Carles Casamajó, va haver d’anar a l’exili el 1939. Com tants i tants catalans més. I cal recordar que en la seua família són tan conscients que cal estirar el mateix fil, generació rere generació, tossudament, que el president es diu Carles perquè no s’oblide el nom de l’avi. Alguns dels qui ahir s’esquinçaven les vestidures, xisclant per la comparança, farien bé, doncs, de ser més prudents. En qualsevol lloc del món, en qualsevol país, quan en la mateixa família un avi i un nét coincideixen, amb setanta-vuit anys de diferència, havent de transitar el camí de l’exili i amb la mateixa convicció política, és un fet que transcendeix la biografia de tots dos. Perquè poques proves més clares pot haver-hi de la tenacitat d’un poble i pocs fets poden remarcar més clarament als ulls de tothom l’existència d’un problema.

Siga com siga, per damunt fins i tot dels vincles i de la història familiar, hi ha sempre les causes. El 1939 va haver-hi exilis paral·lels motivats per moltes causes diverses. Al cafè La Habana de Ciutat de Mèxic m’explicaven un dia que els diversos bàndols republicans espanyols i catalans seien als anys quaranta i cinquanta en taules diferents i que ells amb ells no es parlaven, ni en els moments més durs. Tots eren exiliats però la causa no era compartida. Ningú no podrà negar, tanmateix, que alguns d’aquells exiliats del 1939, i en una xifra no menor sobre el total, van haver d’anar-se’n per la causa de la independència i la llibertat de Catalunya. I per això el seu exili, com també els dels independentistes exiliats als anys setanta i vuitanta i noranta, no és que siga comparable a l’exili d’avui a Bèlgica i Suïssa: és que és el mateix. A voltes cal eixir fora per veure-hi clar: ningú no discutiria, per exemple, que els exiliats vietnamites durant la dominació francesa i els exiliats vietnamites posteriors, durant la dominació americana, tant diferents els uns dels altres en tot, formen al final un sol exili, el del poble del Vietnam en la lluita per la seua llibertat. Doncs ací és igual.

La causa és allò que fa de l’exili no un desplaçament més o menys accidentat sinó un combat. I la causa no s’exhaurirà mai mentre dure l’exili perquè és el seu avanç allò que en definitiva pot marcar el retorn. Rushdie, novament, ho va descriure amb un encert insuperable, d’una manera que només em puc limitar a transcriure, admirat: “L’exili és un somni de retorn gloriós. L’exili és una visió de la revolució: Elba, no Santa Elena. És una paradoxa interminable: mirar cap endavant mirant sempre cap enrere. L’exili és una pilota llançada a l’aire. Es penja allà, congelada en el temps, traduïda en una fotografia; una pilota que, negat el moviment, suspès de manera impossible sobre la terra natal, només espera el moment inevitable en què la fotografia començarà a moure’s, i la terra, finalment, reclamarà allò que és seu.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.