Neus Moran: “No es pot menystenir l’esforç del franquisme per a destruir els seus enemics”

Neus Moran publica 'L'espoli franquista dels ateneus catalans', en què documenta la repressió del franquisme contra el món associatiu

VilaWeb
Joan Safont Plumed
21.01.2022 - 20:53
Actualització: 21.01.2022 - 21:53

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La historiadora Neus Moran (València, 1979), doctora en història contemporània, llicenciada en belles arts i investigadora de la càtedra Josep Termes, acaba de publicar L’espoli dels ateneus catalans (l’Avenç), en què fa memòria de la política repressiva del franquisme envers les entitats. Al llibre, Moran posa al descobert mitjançant documentació inèdita la requisa patrimonial de les associacions, cooperatives i entitats obreres –centres clau per a la socialització i politització de les masses– per part del règim franquista, que hi trobava l’origen de l’anomenada “anti-Espanya“. Una espoliació que l’estat espanyol encara no ha resolt.

D’on sorgeix el fenomen dels ateneus com a llocs clau per la socialització, fora dels àmbits de l’estat i l’església?
—Comença a articular-se a final del segle XIX, al voltant de cafès, casinos, bars o penyes, que esdevenien llocs de trobada en què compartir les preocupacions socials i culturals del moment. Després, ja hi va entrar la política. A partir d’aquí es va crear una xarxa multifuncional que va donar serveis sanitaris, educatius, culturals i de tota mena a les classes populars que quedaven fora dels serveis de l’estat o l’església. Aquesta xarxa era essencial per a construir-se tant personalment com políticament.

Aquestes entitats que neixen al voltant d’un cafè, que després potser s’amplia amb un teatre, una escola o una cooperativa, quan fan el pas cap a la política?
—A partir dels anys trenta comencen a ser permeables a les noves ideologies, especialment anarquistes i, en menor mesura, comunistes. Hi tenien molt a veure les reivindicacions socials, culturals i de millores laborals que feien. De la mateixa manera que creen cooperatives, tenen una caixa d’estalvi per a poder sufragar la desocupació, la viduïtat o la jubilació… Un socors mutu. L’estat no dóna aquests serveis i no es poden articular perquè Catalunya tampoc no té poder polític i no les pot oferir.

Podem dir que la República neix als ateneus?
—L’exemple més paradigmàtic és Esquerra Republicana de Catalunya, a la qual s’adhereixen un munt d’entitats locals d’arreu del país. A vegades canvia fins i tot la nomenclatura dels centres, que passen a ser oficialment “centres republicans d’esquerra”. Els estudiosos catalans han assenyalat un fenomen que també es veu a la historiografia francesa i italiana: com es passa del cafè a la necessitat de comprar un espai propi, que origina un teixit totalment destruït pel franquisme. No deixaven de ser un contrapoder.

El fenomen dels ateneus té una incidència especial al Principat?
—Entre final del XIX i fins la guerra apareixen unes trenta mil entitats. Solament als anys trenta es calcula que n’hi havia unes vint mil. La densitat associativa que hi havia al Principat no és enlloc més. Això té molt a veure, a més del factor industrial, amb la necessitat de construir la nació i construir-la nosaltres. Tan sols pot haver-hi un fenomen semblant al País Valencià i les Illes. El volum associatiu no era el mateix, però les xifres de requisa són importants.

El franquisme va considerar de seguida aquestes entitats com un enemic a eliminar i espoliar. Com es va preparar aquesta operació?
—La idea de l'”anti-Espanya” i l’enemic interior forma part de la ideologia del règim i, per això, de seguida, al setembre del 1936, treu un decret per a ordenar els decomisos. Al començament es fan d’una manera totalment irregular: allò que és en mans de l’enemic passa a ser un botí de guerra.

Tots coneixem l’espoliació documental dels famosos Papers de Salamanca, tanmateix, ací parlem d’immobles, camps esportius, escoles…
—És el robatori de béns privats que són inscrits al registre de la propietat al seu nom. El Centre Democràtic Republicà de Rubí, per exemple, es va fundar el 1884, van comprar el terreny dos anys després i l’inauguren molts anys després, el 1926. Durant aquest temps van haver de comptar amb subscripcions populars, amb els socis mateixos anant a aixecar-lo amb les seves mans. El franquisme fa servir la requisa com a mecanisme repressiu, en diversos àmbits. Un és l’econòmic, és a dir, l’apropiació per a treure’n un benefici, tant immediat com a la llarga, perquè la majoria d’immobles no han tornat als seus propietaris. Un altre és polític, perquè des del principi es vol aniquilar aquestes entitats. I un altre podríem dir que és simbòlic, es mira d’esborrar-les físicament amb l’ocupació dels espais dels vençuts per part dels vencedors de la guerra. Cosa que escenifica la derrota a ulls públics, no queda cap record d’allò que eren.

Al llibre citeu alguns exemples…
—Com ara l’edifici de la Mútua Escolar Blanquerna, que actualment encara és l‘Institut Menéndez y Pelayo. Al llibre hi ha un llistat de dues-centes trenta-dues entitats que s’ha pogut constatar que van ser requisades per la Falange, l’exèrcit o els ajuntaments en col·laboració amb la Falange, l’any 1939. Tan sols unes quantes han pogut ser recuperades via cessió o compra.

És a dir, les han hagudes de tornar a comprar?
—Algunes s’han hagut de tornar a comprar. Unes altres van aconseguir immatricular-les perquè els registres s’havien cremat i durant la dictadura els socis van continuar pagant els impostos, com ara l’Ateneu Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui, que ho va aconseguir –tan sols parcialment– l’any 2000.

Amb aquests espais, l’estat franquista va construir el seu domini.
—No tan sols va poder establir seus i departaments de la Falange i els Sindicats Verticals, sinó que va constituir un patrimoni que, en bona part, encara avui subsisteix.

Per què no s’ha tornat el patrimoni a les entitats?
—Solament hi ha hagut una cessió del patrimoni sindical acumulat als sindicats i a partits, molt petita, però les entitats en van quedar a fora. La Joventut Republicana de Lleida va intentar de recuperar el camp d’esports i l’edifici mitjançant la seva vinculació a ERC, però no va entrar en aquests casos previstos i es va sentenciar que no havien fet actes polítics a l’espai. Sempre hi ha hagut una manera o una altra de justificar el no retorn quan s’ha intentat via judicial.

Això perpetua l’esborrament d’aquestes entitats.
—Com en el cas de la Mútua Escolar Blanquerna, que es va dissoldre després de perdre la demanda de recurs contra el decret d’expropiació, l’any 1993. Ja no podien més. Al final, parlem de terra i propietat, que són qüestions molt primàries de la humanitat, que sempre poden acabar originant un benefici. La Falange només es va despendre d’allò que estava en runes, i a sobre ho van vendre! És la mateixa lògica mercantilista que apliquen a la documentació: els llibres es poden vendre a biblioteques i els papers per fer pasta de paper.

Fem l’entrevista a l’Ateneu Barcelonès. Què va passar amb l’Ateneu després de la guerra?
—El 26 de gener uns socis vinculats al nou règim van aturar l’entrada de les tropes a l’edifici, però no van poder impedir l’entrada de la Delegación Especial de Recuperación de Documentos, que se’n va endur documentació. La junta que es va constituir era totalment afí a la Falange, amb Luys Santamarina al capdavant. Van fer una purga brutal de socis desafectes, i molts llibres es van haver d’amagar a “l’infern”. A l’Ateneu van anar a parar, també, les biblioteques de Just Cabot i Pere Coromines.

Aquest llibre permet de rescatar aquestes entitats de l’oblit.
—Pot fer que no desapareguin del tot, no tan sols les entitats sinó tota una manera de ser, de construir-se i de pensar-se. Sempre és interessant de recuperar uns altres models de relacions socials que superin aquesta cosa aïllada. Els ateneus i les cooperatives són un exemple de solidaritat. Encara que les entitats s’extingissin, la terra i la forma com es van alçar continuen essent-hi. Jo tan sols he pogut localitzar dos-cents trenta-dos casos, però caldria acabar d’acotar i identificar aquesta espoliació. Segur que n’hi ha més, perquè l’entramat que munten per apropiar-se de tot és molt ben fet. No es pot menystenir l’esforç que va fer el règim per represaliar i destruir els seus enemics. En aquest cas, la Catalunya republicana.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies