
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
El president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig van publicar ahir un article conjunt al diari La Vanguardia que només pot ser llegit com un advertiment. Com un advertiment molt important.
En aquest article els quatre membres del govern legítim avisen l’estat espanyol que la sentència en què es denega l’extradició del conseller Lluís Puig és un escac i mat judicial que ha acabat d’ensorrar l’estratègia espanyola de voler disfressar jurídicament allò –el procés de Catalunya cap a la independència– que no és sinó un afer polític. Que ha de ser resolt exclusivament amb la política. L’article en segueix un de l’advocat Gonzalo Boye en què ofereix que s’aparten els advocats i parlen, d’ara endavant, els polítics. L’oferta és sorprenent, però no pot ser més significativa.
Temps arrere, ja vaig explicar per quin motiu i com la sentència a favor del conseller Puig era i serà molt determinant per al futur del país. El dòmino europeu, dissenyat com una seqüència alternativa de la proclamació d’independència, va donant els fruits prevists tres anys després. És cert que per a molta gent tot això ja no serveix de res perquè el temps necessari perquè el dòmino faça efecte va passant i el mal humor i el ressentiment s’han apoderat tant del moviment independentista que avui els nostres enemics principals som nosaltres mateixos i el nostre odi fraternal. Tanmateix, contra això és molt difícil de fer-hi res i gairebé impossible de raonar ara mateix, de manera que ho deixaré estar i em concentraré, doncs, en l’article. Que, al final, és on hi ha el tall.
És on hi ha el tall perquè és en aquest punt on els membres del govern legítim de Catalunya recomanen a l’estat espanyol, i no és un detall menor que no s’adrecen al govern sinó a l’estat, que entenga ‘que la sentència que afecta el conseller Lluís Puig és el preludi d’un efecte dòmino que només podran evitar si retiren de la via judicial, de la manera més ràpida i clara possible, el conflicte entre Catalunya i Espanya i el resituen a la via política’.
La concordança entre la voluntat de Gonzalo Boye d’apartar els advocats i deixar parlar els polítics i aquesta afirmació deixa poc espai al dubte. El govern legítim, amb la seguretat de les conseqüències emanades del judici al conseller Puig, ha decidit de fer una oferta de diàleg a Espanya. I la fa tenint ara, o pensant-se que té, la paella pel mànec. Si més no –diguem-ho així–, sabent que té un dels mànecs de la paella ben agafat.
És cert que ens podem preguntar el perquè. A què trau cap tanta generositat. Que caiga el dòmino i com més ràpid millor, no? I també és cert que podem intuir que la resposta segurament té més a veure amb els passadissos del poder europeu que no pas amb res que puga passar a Barcelona o a Madrid. Però així i tot la pregunta, legitima, és si servirà de res oferir una negociació.
Perquè a l’altra banda no hi ha ningú que vulga parlar de res de res de res. I perquè, al respecte d’això, l’experiència amb la taula de diàleg és ben expressiva. Amb la teoria del dòmino es pot entendre que aquesta oferta de negociació és una fitxa necessària per a fer-ne caure una altra, en clau europea. Però la pregunta, a hores d’ara, és què passa si Espanya ho continua menystenint tot. Imaginem, ni que siga com una hipòtesi de treball, que totes aquestes victòries acaben obtenint una reacció europea. I de què ens servirà si a dins tot continua igual i la repressió no desapareix? Oriol Junqueras encara és a la presó malgrat ser eurodiputat i Carles Puigdemont no pot entrar a l’estat espanyol o el detindrien. Espanya demostra que ho cremarà tot abans de cedir ni un pam de terreny. I doncs què?
Evidentment, no vull llevar importància als fets actuals, car seria molt incongruent amb tot allò que explique de fa dies. Però sí que he de dir que trobe a faltar una concreció que no arriba i que és necessària: d’acord, amb tot això a la mà, amb aquesta victòria tan transcendental marcant el camí, què s’ha de fer per tombar l’estat espanyol? Com es pot fer entrar en la via de la política? I sobretot com es pot transformar això –fer-lo entrar en la via política– en un procés real i tangible de separació?
Personalment estic convençut, i estic segur que no serà cap sorpresa això que diré ara, que la unilateralitat, la confrontació i la unitat són les claus a activar si volem arribar a aquest punt. Fins i tot diria que tenir la paella jurídica europea pel mànec les legitima totes tres encara més, especialment si l’estat espanyol no reacciona. Però, en veient la mala maror i el comportament tan negatiu entre les bases independentistes, ja cal que el govern legítim i l’independentisme polític siguen conscients que per a convèncer, sobre el dòmino, sobre l’estratègia per aconseguir la república, en definitiva sobre el com ho tornarem a fer, caldrà molta més concreció i idees molt clares. I que com més aviat arriben, millor.
PS. Sóc conscient que ahir vaig dir que avui parlaria de la pervivència del colonialisme espanyol. L’actualitat ha passat davant. A veure si pot ser demà…
56 comentaris dels subscriptors

Josep Usó
17.08.2020 | 22:12
Cal recordar allò de la paciència, la perseverança i la perspectiva. És evident que Espanya no reaccionarà. Ja no pot. Però la oferta és imprescindible per a repetir-la després de la següent derrota judicial. De moment, ells ja no tenen el mànec de la paella.

Jaume Bosch
17.08.2020 | 22:16
Totalment d’acord i aviam si no fan el préssec i posen els interessos partidistes i les cadires per devant de lo que el poble vol i Catalunya necessita i ed mereix.
Oido cocina? Vull dir ER?

Umberto Ciotti
17.08.2020 | 22:30
“TERRORISMO DE ESTADO” LA UNICA “CULTURA” DESDE SIGLOS DE UN PAIS DESGRACIADO DESTROZADO PSIQUICAMENTE POR LA NORMALIDAD DEL USO DE LA VIOLENCIA
Hoy es el aniversario de las matanzas del 17 de Agosto 2017 en las Ramblas de Barcelona y a Cambrils.
Sabemos con absoluta certeza que los autores de los atentados terroristas estaban a sueldo del CIS, los servicios de inteligencia españoles, quiere decir de aquella misma cloaca del “Estado” español responsable de las matanzas del GAL, que últimamente con la descarada cara dura que tanto le identifica, Pedro Sanchez ha tenido la desfachatez de decir que “No es terrorismo de Estado”.
Sabemos de la firme oposición del “Congreso” de proceder a cumplir investigaciones sobre la cosa para aclarecer delante de la sociedad y de todo el mundo civilizado una Verdad que se prefiere esconder no seguramente porque sea un ejemplo de grande Nobleza.
Sabemos de la “Cultura” de la sangre y de violencia, de la mentira y de todo tipo de suciedad mental que desde cientos de años es considerada en España expresión de “inteligencia”, quiere decir el modo de la gente lista y de todo un país poderoso para imponerse con éxito respectivamente en la sociedad en la cual está metida y en el mundo encima de otros países.
Sabemos que esta “Cultura” es la que ha caracterizado las bestialidades del franquismo, la falsa transición a la democracia y las barbaridades de la violencia machista que domina hoy en los hogares de España, el más alto grado de sádismo y perversión de un “Tribunal Supremo” que con falsas acusaciones castiga pensantemente personas inocentes, la brutalidad de los cuerpos de seguridad… Se podría seguir con un elenco infinito de hechos indudablemente significativos e inopugnables. Todos representativos del valor nulo que estos psicópatas tienen de la vida de la gente. El mismo valor nulo de la vida de los presos que había en los campos de concentración nazis.
La bestialidad autoritaria es la autentica y uníca “Cultura” de España de ayer y de hoy … El único recurso para solucionar cualquier problema … La “Cultura” que nunca esta España hundida en la mentira ha osado poner en el banquillo … “Cultura” de la criminalidad más autentica como siempre ha sido en la historia del crimen… Hacer el crimen, el robo, el asesinato o la matanza y después esconderlo.
No hay ninguna posible duda que el “Estado” español sea el mandante de los atentados terroristas del 17 de Agosto 2017 en Catalunya para intentar parar la preparación del referéndum del 1 de Octubre que estaba en pleno movimiento.
Somos nosotros con nuestra Conciencia limpia que no acabamos de cuadrar con nosotros mismos que pueda existir gente tan bestia que pueda hacer estas bestialidades con tanta facilidad, con tanta desenvoltura … Es nuestra Conciencia que nos pone en duda y de hecho entorpece la visión correcta de la realidad cuando en modo inconsciente atribuimos la visión de nuestra Conciencia a unos individuos que en la Verdad tienen su propia Conciencia nula y totalmente destrozada… Psicópatas enfermos psiquiátricos con firme y continuada actitud a la violencia y con una consiguiente visión enfermiza y torcida de la realidad
La Verdad es que esta España primitiva, violenta y bestial nunca ha sido en condición en su historia de enfrentarse en modo correcto a la realidad … Hoy esta devastadora manera de ser resulta mas evidente que nunca… La comunidad internacional será cada vez mas consciente … Antes o después tendrá que intervenir … No habrá otra salida que poner España bajo tutela… Así del mismo modo que se pone bajo tutela un violento enfermo psiquiátrico extremadamente peligroso.
A Catalunya la única solución, si no quiere ser destruida en sus fuerzas vitales, es encontrar el modo mas rápido para la declaración de Independencia y para la implementación de la Republica Catalana.
EN FIN, QUE SE ESCONDE DETRÁS DE LOS ATENTADOS TERRORISTICOS DEL 17 AGOSTO EN CATALUNYA???
Contestacion:
SE ESCONDE UNA ESPAÑA NEGRA DE BESTIALIDAD AUTORITARIA QUE ESTIMA EL VALOR DE LA VIDA DE LAS PERSONAS Y EN PARTICULAR DE LOS CATALANES IGUAL QUE LOS NAZIS ESTIMABAN LA VIDA DE LOS PRESOS EN SUS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN
Visca Catalunya Lliure…!!!
❤️💛💙💚💙💛❤️

Rubén Cruz
17.08.2020 | 22:39
Concreció voldríem per no sentir-nos dir que ens agrada la màgia o treure el lliri a passejar.
Una part de l’independentisme mira d’organitzar una estratègia unitària i concertada. Així es publicita, si més no, amb tot d’obstacles que semblen cedir a la lògica que imposa la necessitat de guanyar espai, oportunitats que passen i no tornen, sensacions i moral de victòria. L’altra part ha d’avaluar els resultats de l’estratègia pròpia, pensada per compartir amb els tebis veïns del replà esquerra i no amb els convençuts de la corda , amb l’excusa d’estendre la taca d’oli. L’experiència ens diu que els contagiats entre els comuns es mostren assimptomàtics, com també els republicans a l’estat (agraeixo l’Aragonés l’acudit, i li sacsejo de pas la consciència política)
Encara hi ha temps de compartir govern i legislatura per recompondre no la figura (l’estètica no fa més maca la cosa), i tots voldríem veure ‘ls convergir amb intel•ligència en un matex hortizó.

Maria Rosa Guasch
17.08.2020 | 23:00
Si aquesta estratègia dissenyada a consciència per brillants juristes ho demana, endavant amb l’oferta. I ni un pas enrera!

Ricard Portabella
17.08.2020 | 23:18
No n’entenc de temes jurídics, però crec que no estaria de més esperar el resultat de l’apelació. Si aquesta referma la sentència i arriba a temps, pot tenir un efecte molt important en els suplicatoris. I guanyar els suplicatoris tindria un efecte polític molt potent, a l’interior I a l’exterior. És cert que, per a reconduir la mala maror, calen idees i propostes clares. Però confio que aquestes victòries legals seran “antiinflamatoris” que ajudaran molt a fer baixar la inflamació.

jaume vall
17.08.2020 | 23:30
! què passaria si tractessin als ciutadans com a madurs, conscients, i s’adrecessin a nosaltres demanant sacrificis per tal d’un proper embat definitiu ?
i ens avisessin que els sacrificis podrien comportar vessament de sang i repressió temporal encara més forta per part dels espanyols, i tot i això anar a per totes, tots reunits, sabent que els messetaris tenen un sostre d’assassinats que els portarà a perdre? !
no ens tracten com a ciutadans amb coratge, o és que en el fons no ho som?

Oriol Roig
17.08.2020 | 23:32
Crec que la manera més factible per guanyar la independència serà “comprar-la”. Els dòminos cauran, però Espanya no reaccionarà a temps per a res. No vol, no pot, no en sap. El Reino de España és responsable del deute i els creditors, entre ells els bancs europeus, saben que no cobraran si el reino fa fallida. A Catalunya li correspondria per població un 16% d’aquest deute, si la separació es fa “per les bones”. A les males, se l’hauria de menjar el reino, que no el podria pagar i els creditors no cobrarien, i aleshores caurien altres dòminos… La negociació podria ser que Catalunya acceptés un percentatge superior al 16% a canvi de la rapidesa del procés i de certes garanties, com per exemple entrada immediata a la UE (si els catalans ho volen). Per exemple, independència el gener del 2022 i entrada immediata a la UE, acceptem el 20%, si és el 2023, el 19%, etc. Amb qui cal establir la negociació no és España, sinó amb els que li tenen llogat el cul. Per fer això caldrà demostrar que Espanya ja no controla el territori català.

Francesc Rosés
17.08.2020 | 23:46
Espanya fa el que ha de fer per salvar la pell. Sense Catalunya Espanya és encara menys viable i ho saben. El que no saben, perquè la cultura espanyola és així, és gestionar-ho. Els que no fem el que cal fer som nosaltres els catalans. On s’ha vist que anar dividits i sense una estratègia en comú pugui portar-nos a la independència. Separa i venceràs és una estratègia que sempre ha funcionat. Supeditar la independència a interessos de partit em sembla una estafa monumental als que érem defensant els col·legis i la democràcia l’1-O. O potser és que no la volen i no s’atreveixen a dir-ho. “la unilateralitat, la confrontació i la unitat són les claus a activar si volem arribar a aquest punt”. Això és el que hi ha d’haver a l’altre plat de la balança. No ha de ser tan difícil si realment es vol la independència.

Josep Ramon Alonso
18.08.2020 | 00:00
Que caigui el dominó i que col·lapsi l’estat espanyol, és l’única solució, ja ho has dit tu l’estat no vol negociar i no negociarà, abans ho cremaran tot.

josep SELVA
18.08.2020 | 00:29
Alguns seguiu pensant que Europa ens salvarà, alguns seguiu pensant que la via política i no se que mes, alguns seguiu pensant que com que ens barallem ara els independentistes…, alguns seguiu pensant que els arguments jurídics decantaran la balança, o la economia, o ves a saber que, i aneu ben errats.
Res d’això pesa, no coneixeu EspaÑa, sembla mentida. Ho deia ahir en Salvador Cardús: Ñ no te alternativa a cap transformació i si ha de morir morirà matant, mai negociarà, de manera que la nostra alternativa es la mateixa que la d’ells, peró a l’inrevés, i on es la nostra força coactiva? Enlloc
Doncs apa, aneu somiant truites

Antoni López
18.08.2020 | 00:50
No soc pessimista, vagi per endavant, però lo mes lógic és pensar que Espanya no fara res, apart d’algún acudit, ni admetera res i que els Independentistes continuaran conreuant la seva inmaduresa. Hi ha molta llana al clatell, sia dit amb tots els respectes necessaris.

Josep Gualló
18.08.2020 | 00:51
LA UNITAT PER QUI LA VULGUI
Perdona Vicent si començo el comentari amb el títol d’un editorial que vas fer fa un temps. No és per contradir si no per puntualitzar un punt important del teu editorial d’avui. Dius i comparteixo que: “La unilateralitat, la confrontació i la unitat són les claus a activar si volem arribar a aquest punt”. Poc després: “En veient la mala maror i el comportament tant negatiu entre les bases independentistes …”.
En llenguatge futbolístic podríem dir que entre els partits polítics auto anomenats independentistes, un dels que juga a primera divisió és Esquerra Republicana. Aquest partit polític, esta demostrant contínuament que vol jugar sol i que de independentista en té molt poc. Ja fa temps que ho estem veient. Després de llegir amb molta calma el llibre M’EXPLICO, hem descobert que això ve de molt lluny. No es pot anar unit amb qui vol anar sol i a sobre te una ideologia diferent. Hi ha altres problemes pero aquest és el més important.
Per aquest motiu valoro molt positivament que el partit nounat a l’exili només accepti persones sense cap altre afiliació política en el moment d’entrar-hi. Així i tot i poden haver-hi baralles internes, però el perill és molt menor. Cal que aglutini a tots el independentistes de pedra picada. En aquestes condicions neix com a partit guanyador.
Avui un article de VilaWep, m’ha despertat una por mig adormida. Parlo del article sobre l’obra de teatre “Egmont de Goethe” editada en català recentment, amb pròleg de Carles Puigdemont i que Joan Lluís Bozzo ha adaptat per representar-la.
No explico més. És molt millor llegir l’article original. Fa posar la pell de gallina pensar que potser Espanya no ha canviat gens.

Marià Riera
18.08.2020 | 01:23
Em sembla un article molt encertat Vicent, com sempre una “ploma” molt fina.
Felicitats

Josu Elorduy
18.08.2020 | 03:03
La paciencia de un monje, la sabiduría de un anciano, la tenacidad de un artesano … así entendi la “explicación” de cómo se consiguió el triunfo de tejer el 1 de octubre.
En mitad de esta travesía, que es el tobogán hacia la independencia, hace falta nuevamente, paciencia, sabiduría y tenacidad.
Objetivo Independencia.

Albert T
18.08.2020 | 03:27
Senyor Umberto Ciotti un aplaudiment pel seu comentari, dur però clar i realista del que és el femer espanyol.
Senyor Jaume Vall un altre aplaudiment pel seu comentari, ben clar sobre com volem ser tractats els que sabem que no hi ha millor cosa que ser realista amb ple coneixement del que ens juguem, ni més ni menys que com a persones a les que s’ha de dir la veritat i no amb més mentides o mitges vetitats!

JORDI PIGRAU
18.08.2020 | 04:33
El Reino de España és responsable del deute i els creditors, entre ells els bancs europeus, saben que no cobraran si el reino fa fallida.
Això del Deute s’ha dit mantes vegades..En cap moment he vist que la UE estigui preocupada per aquest tema… I el Judicial es massa lent..

Josep Segura
18.08.2020 | 06:42
Digueu-me pessimista, però amb la neo-convergència disfressada de pseudo-esquerra catòlica i tota la gent que els vota, no podrem arribar gaire lluny. I aquesta gent ens cal per a la ruptura definitiva. La independència s’ha de merèixer.

Anna Maria Porta
18.08.2020 | 06:54
Si més no alguna cosa es mou . Una injecció d’esperança que massa mancats n’estem. I que continui . Ara , a casa falta molta endreça d’elements distorsionadors . Molta endreça !! Qui sigui frare agafi candela .

Victor Serra
18.08.2020 | 07:43
Espanya no voldrà negociar. Mai ho ha fet i així ha anat perdent colònies. Tot i així, la segona part d’aquest embat passa perquè l’independentisme guanyi les eleccions catalanes i passi del 50% . De cara a l’exterior, això. més l’embat judicial, més la debilitat econòmica d’Espanya, més la seva negativa a negociar pot capgirar les coses.
Si perdem les eleccions o quedem lluny del 50%, no ens faran cap cas.

Jordi Torres
18.08.2020 | 08:00
La batalla legal plantejada per l’exili està donant els seus fruits. Ha estat una lluita treballada amb esforç, paciència i molt de talent. Se’ls ha de felicitar perquè ens ajuden a albirar de nou certa esperança. Felicitem-los, felicitem-nos.
Ara bé, podem pensar que aquestes victories legals difícilment forçaran un moviment polític, ja que la sobirania d’estat li permet a Espanya fer com si res i mantenir la repressió dins del seu territori. Ja ho veurem. Un estat té molts poders, però no es pot permetre perdre el poder judicial (o la seva credibilitat) a l’àmbit europeu sense esperar-ne conseqüències, que poden ser judicials, polítiques i econòmiques. Sabem que Espanya-Estat té un orgull patri tan desmesurat com injustificat, així que la previsible reacció serà la negació dels fets acompanyada d’una teatral indignació i menyspreu cap a la UE. Els espanyols tenen la tendència natural a l’ostracisme, no hi poden fer res, són així. Però si se’n deriven conseqüències econòmiques llavors tot seran presses, pressions de l’IBEX i reunions als despatxos, perquè Espanya té els peus de fang, no té un duro i depén de les ajudes externes per sobreviure, com estat paràsit que és. Si arribem a aquest punt veurem quines palanques podem utilitzar els independentistes per tal de forçar una negociació a tres bandes: UE, Espanya i Catalunya.
Per últim, reconeguem la feina ben feta, a l’exili o a dins, i aprofitem-la tant com puguem. No guanyarem la independència si som derrotistes, fins i tot a les victòries. El terreny de joc no el podrem triar quasi mai, així que adaptem-nos a les situacions tal com vinguin i creem-ne noves oportunitats. La lluita per la independència mai serà justa ni fàcil per nosaltres, però… i què? No tenim una altra opció que no sigui lluitar i persistir.

Pep Agulló
18.08.2020 | 08:18
VOLEM REALMENT AVANÇAR?
Malgrat qels aspectes positius del front exterior. Sense el front del carrer, el poder de coerció necessari que marqui una confrontació viva com Bielorússia, els cops, les nostres victòries, són assimilables per l’Estat i per Europa. Estem on estem i el desengany ha fet niu a les nostres ments. Malgrat el desànim, hem de retrobar el camí de la lluita.

Marta de
18.08.2020 | 08:29
Segueixo pensant que l’única via per assolir la Independència de Catalunya és fer-ho unilateralment.
Ara bé, aquí també s’ha de fer molta neteja de maneres de fer institucionals heretades del franquisme. Fer un canvi estructural des de dalt: mentalitat, institucuons i organismes. I eliminar organismes, que n’hi ha masses.

Albert Miret
18.08.2020 | 08:44
Espanya no va entrar a la claveguera del lawfare per casualitat. Espanya s’hi va casar amb el lawfare i ha prescindit absolutament de la política, i ho va fer perquè no tenia cap projecte ni cap argument per a poder mantenir Catalunya colonitzada més que la força bruta de sempre, amb la dificultat que la força bruta contra la població, avui dia ja no està gens de moda. Espanya no té altra solució que regalar tot el poder a un aparell judicial que sap que mai ha estat justa, sinó que té el paper assignat per l’assassí Franco de protegir les restes del nazisme (feixisme) espanyol. Per això Espanya mai podrà negociar res, perquè el sotmetiment i la repressió d’una part de la seva població, ja no és legal i no es pot justificar només perquè els dóna la gana ni perquè “Espanya sense Catalunya no és viable”. Han tingut tres segles i tots els aventatges per a què això no fos així. Per tant, haurà de ser Europa -per molt que els pesi als antieuropeistes-, qui acabi tenint l’obligació moral, ètica, política i econòmica de reconèixer el dret de Catalunya a la seva llibertat. Ja és des de fa temps, que la Justícia europea i no la inexistent intel·ligència espanyola la que des d’Europa està destruint aquesta pseudojustícia injusta i justiciera.

Bonifacia Córdoba
18.08.2020 | 08:56
Massa xarrameca. Volem l’independencia? Organitzem-nos!!! Ho vam fer l’1-O… Sortim als carrers. La covid ja els hi va de conya, fa le feina bruta de tenir-nos a tots segrestats i amordatzats i més acollonits que un alien d’ultramon.. si el poble no s’aixeca de la comoditat i seguretat de portes endins, continuarem criticant-ne els esforços que en fan els de portes en fora… molt valent tot plegat per la nostra part… on és la frase
Losh catalanesh hacen coshash?
Si l’imaginació sols arriva a pensar en el vessament de sang sense calibrar els efectes que això podria provocar, i tenim por de ser a primera linea del foc unidireccional, quedem-nos al sofá de casa a veure passar el temps però calladets perque habrem assumit d’una vegada per sempre que som putus esclaus. I pot ser ens ho mereixem….

Francisco Sánchez
18.08.2020 | 09:03
Molt bon comentari el del Sr. Oriol Roig.
Ja va dir Rubalcaba que Espanya faria tot el que calgués, encara que el cost fos molt elevat, per aturar l’independentisme català. I n’estic ben segur que això inclou vessament de sang. Als messetaris no sembla importar-los gaire l’opinió europea, que (desenganyem-nos) tampoc no té gaire informació imparcial sobre el conflicte català.Com que són un membre més del club d’estats (mercats?) que és realment la UE, se senten recolzats, malgrat alguna derrota judicial ocasional.
HEM D’ACONSEGUIR QUE JA NO ENS VULGUIN MÉS DINS DEL SEU ESTAT.
Com que la raó de que ens hi vulguin és només econòmica (no em puc imaginar els messetaris lamentant la pèrdua de Catalunya, igual com avui es limiten a ignorar la de Portugal fa segles), hauriem de fer que els rendiments de la seva voracitat extractiiva siguin negatius. Si encara hi queda algú que faci números, quan els resulti més car quedar-se que marxar potser li faran cas. La manera d’accelerar aquest canvi de la seva mentalitat pot ser arruïnar-nos per evitar que encara siguem un bon negoci per a ells. Afortunadament, podem comptar que ens hi ajudaran, encara que sigui de manera inconscient. No s’adonen que amb la fugida d’empreses que ells mateixos han dissenyat, amb l’escanyament econòmic, la paràlisi institucional provocada pel 155 que no s’atura i la irresponsable gestió de la pandèmia, la gallina catalana dels ous d’or s’està morint. De moment ja agonitzen el turisme, el comerç i els serveis. La indústria ho farà de manera encara més pronunciada quan s’acabin els ERTOs.
És per això que trobo molt encertada la proposta del Sr. Oriol Reig. L’alternativa és ruïnosa, tant per ells com per nosaltres!

Joan Begue
18.08.2020 | 09:41
Els crec més alliçonats als membres del govern legítim, per demanar-li a l’Estat espanyol negociar.
Per això sense capacitat d’esbrinar el motiu d’aquesta maniobra. Haig d’esperar més informació o veure respostes per part de qui es el verdader destinatari de la proposta del meu govern.
Tant mateix en aquests moments on les regles de joc estan en restitució no podria assegurar que realment l’oferta de diàleg es pugui situar en un país o continent en concret. Que vull dir? doncs insisteixo que els veritables propietaris de las parcel·les no hi són ni a Madrid ni a Brussel·les, no conec la seva seu, però el que si tinc clar que la remodelació de la pertinença del espai de joc de Catalunya no passa ni per a casa meva ni per Madrid ni tant sols per l’Unió Europea que de ser esta en remode
remodelació també, malgrat ningú en parli.
Per ser fora bo que comencem a parlar no d’Espanya com entitat cosa que mai a cuallat i més de Castella originària del cafè per a tots i de l’olor a naftalina. La resta tret la part del Lleó i l’altra de les Cadenes i són a punt punt de reclamar el seu nínxol.
Així que esperem asseguts que els propers capítols ja hi són escrits

marga guasch
18.08.2020 | 09:59
Resulta curiós que si són els de JxCat (el govern legítim ?) els que demanen negociar, estigui bé, a la vegada que si ho demanen els de ERC, estigui malament. En fi !, jo continuaré votant ERC, que em semblen més conseqüents.

Pere Grau
18.08.2020 | 10:05
Coincideixo plenament amb el Sr. Jordi Torres i el Sr. Oriol Roig. Una oferta viable per part dels catalans obriria una possibilitat (no parlo pas de seguretat) de què els poders financers europeus fessin pressió als estats i aquests (no per altra cosa que per propi interès), no deixessin a Espanya altra alternativa que la negociació amb Catalunya o la fallida definitiva de l’estat. I no ens podem deixar perdre cap possibilitat per remota que pugui semblar. I no oblidem que el respecte dels principis fonamentals democràtics acabarà sent condició imprescindible per rebre les ajudes europees. I això serà així, perquè la majoria de diputats al Parlament Europeu no volen ratificar l’acord dels caps d’Estat, si no hi ha aquesta condició irrenunciable. I llavors Espanya encara ho tindrà pitjor.
El Sr .Josep Segura comet el mateix error dels que només es miren el nou partit de Puigdemont amb ulleres inservibles. Parlar de “neo-Convergència disfressada d’esquerra catòlica” és senyal de no haver comprès res. Però és l’etiqueta que li volen enganxar els que no volen renunciar al seu partidisme i es neguen a fer un front comú.

Josep Salart
18.08.2020 | 10:12
Penso que no s’ha d’advertir de rés a l’estado español. Sincerament no calia l’article dels exiliats, l’estado español sap perfectament que cap estament internacional es mou amb suficient agilitat per trobar-los a La Haya enmanillats.
Em molesta una mica, i també ho apunta el comentari del senyor Gualló, que el nostre apreciat Vicent parli de mala maror i comportament negatiu entre les bases independentistes, així com odi fraternal entre nosaltres: FALS, COMPLETAMENT FALS I MOLT GREU.
Els independentistes no ens odiem de cap de les maneres possibles. ES IM-PO-SSI-BLE. En tot cas ens molesta, i molt, que dirigents de partits, vinguin d’ERC o del PdCat, ens vulguin vendre garçes per perdius. Això sí que emprenya.
A Bielorússia i a Hong Kong, veus la gent al carrer. No pensen pas en què els estomacaran, pensen en el frau, en la llibertat. Nosaltres no.
Nosaltres a lo nostre, la llibreta a La Caixa o al Sabadell i la pensió al BBVA o al Santander. Quina mena de catalanets sóm que esmorzem tant tranquils i tenim gent a la presó injustament? No us venen ganes de ganivetar a algú en nom de la pau, la tranquil.litat i la justícia?
Trobo que hauríem de parlar, començant per les editorials, a fer entendre que hem de desobeïr i anar per feina.

Gerber van
18.08.2020 | 10:36
Com diu Pep Agulló: necessitem una confrontació a la Bielorússia. Però de moment no hi ha manera. Els presos han de tornar als presons els caps de setmanes contra tots els seus drets i els precedents jurídics del TS i, apart d’uns quants articles i Tweets des de la sofà, no passa res. I si el TS, ja desacreditat per la justícia Europea, destituirà el president Quim Torra per penjar una carta al balcó amb ‘Llibertat presos poílitcs’ ja ho tenim assumits amb la ‘solució’ d’eleccions avançades i no pas amb una acció de desobediència que requereix aquesta condema. Increïble! Des de la política i dels entitats civils espero molt poc.

Jaume Palau
18.08.2020 | 10:37
Bon bon article Sr. Partal, com ja ens te acostumats. Lamentablement ells continuen tenint la paella pel mànec. El deep estat, els partits majoritaris, la corona amb l’exercit darrera, la veu a Europa, si ve amb desprestigi, però veu encara. Tenim petites victòries en escaramusses judicials a Europa, son grans evidentment, però petites per agafar la paella i fer que s’asseguin a una taula a parlar de veritat. Insisteixo en que hem de convèncer a molts catalans i altres que encara no se’n senten quines mancances tenen dins de l’Estat espanyol, i això es una acció que units o des-units s’ha de fer, per superar el 50% de vots, que seria una altre petita victòria a mostrar a la UE. Deixem-nos de partidismes, jo voto aquest i jo voto a aquell. Això no porta enlloc. La finalitat es el que compta. Evident que si anéssim units ens estalviaríem disgustos, baralles de parella absurdes, retard, però el fet de avançar es mes important. Aquells que no veuen en la unitat de acció la victòria que s’ho facin mirar. República? Partits? abans de tot Catalunya!!!

Salvador Aregall
18.08.2020 | 10:37
L’estat espanyol és una entitat que no té cara i en té moltes, que no té concreció i es concreta en molts àmbits de la quotidianitat, és el franquisme adaptat al segle XXI, en una unió europea molt insensible a les vicissituds d’un estat perifèric que, encara que gran, és pobre i no és una peça fonamental del motor econòmic de la UE, tot i tenir importància. A Europa tan li fot el problema dels catalans, o més ben dit, no farà res que pugui alterar el status quo. Això es va demostrar l’octubre de 2017. El govern espanyol no va fer cap pas que no estigués acordat amb la UE, fins i tot la repressió. No ens enganyem. No va sortir com Rajoy volia, perquè el pla era laminar l’autonomia amb el 155 -de forma totalment il·legal (Europa callada)-, convocar eleccions i treure l’independentisme de les institucions. Com sap tot el món això no ho va aconseguir. El problema segueix i l’estat -distingim-ho del govern- està en mode pendent ferroviària, no s’aturarà. Una altre cosa és la judicatura europea, independent i democràtica, que seguirà el camí lent de desarmar els tribunals espanyols. D’això inferir que el govern a l’exili té la paella pel mànec em sembla molt exagerat. No crec la teoria del dominó. D’Europa no vidrà cap pressió que obligui a l’estat espanyol a negociar amb Catalunya. La nostra única possibilitat és desestabilitzar l’estat des de dintre i amplificar-ho des de fora. Quan prenguem una decisió, quan, a conseqüència d’un referèndum o unes eleccions plebiscitàries, fem efectiva la independència que vàrem proclamar, aleshores sí, no en tinc cap dubte, aleshores entrarà en joc de forma clara i contundent Europa.

Josep Maria Martín
18.08.2020 | 11:00
L’article té bona intenció i podria ser bo si tingués en compte la manera de fer d’Espanya.
Penso que l’estat preferirà no fer cas del que han dit els exiliats i seguir ajudant les seves quatre-centes families que formen la casta extractiva des de fa segles.
Per altre costat ERC no crec que vulgui acceptar cap solució que vingui de Puigdemont/Comin/Boyer i preferirà insistir en la taula “negociadora” inexistent.
Potser més endavant… quan els partits es posin d’acord en que som una colonia d’Espanya.

Joan Royo
18.08.2020 | 11:06
La negociació a Europa? No hi crec. Com bé has dit , Espanya està disposada a cremar-ho tot. En tot cas podrà ser un punt més a afegir a la llista de greuges que justifiquen la independència. No veig més que una solució: Si al Parlament hi ha majoria independentista, caldrà declarar la independència, fer-la efectiva, mobilitzacions en defensa de les noves institucions republicanes, reactivacions de les lleis de transitorietat i aguantar la possible repressió espanyola. Si Espanya està disposada a cremar-ho tot, Catalunya també ha d’estar disposada a aguantar la cremor.

Dolors Oller
18.08.2020 | 11:09
W.Churchil deia: “no es pot negociar amb un tigre quan tens el cap entre les seves dents”
Espero que algun veterinari el deixi sense dents

MAGDA GIFRE
18.08.2020 | 11:09
SR Pere Grau.
Em sembla que és vostè que no ha entès el comentari de Josep Segura. Quan diu neo-Convergència disfressada d’esquerra catòlica, jo entenc que es refereix molt clarament a ERC. És ERC qui ha fet un tomb espectacular i ara practica les mateixes maneres de fer que sempre havien esta pròpies de Convergència. Per això diu disfressada esquerra catòlica. És ERC qui es vanta de ser l’esquerra i Oriol Junqueras fa palesa sempre que pot la seva condició de catòlic practicant.
Altrament, discrepo de l’article pel que fa a baralles entre independentistes. Els únics que és barallen son els dirigents apoltronats. Els ciutadans que volem la independència no ens barallen. A vegades discutim, sobre tot perquė alguns pensen que el vot a ERC és útil per la independencia i altres que ERC ha tirat la tovallola, però això no modifica el fet inqüestionable que arribat el moment els ciutadans independentistes lluitarem junts pels projecte.

Eduard MUNTADA
18.08.2020 | 11:34
Llegeixen, però com que no en saben, no ho entenen. També signen, és clar, però tampoc saben escriure.
Es creuen tot allò que els diuen “els seus”.
Estan convençuts que el dogmatisme és component bàsic de “la superioritat moral” que els asseguren que posseeixen.
Se’ls pot afavorir, anomenant “ànima de càntir” llur manca d’enteniment, debilitat mental i estupidesa.
Quan voten, ho fan “contra”; i amb un sentiment venjatiu de “classe”.
Soi-disants amorosos de la e d’escombraries, la r de rebuig i la c de clavegueres.
Se saben majoria confirmada : de Gilgamesh a la Biblia i Ciceró “Stultorum sunt plena omnia”.
Com els tres micos indis, es tapen orelles, ulls i boca per estar segurs de no ser contaminats per la veritat.
I així estan, des de fa més de 80 anys, tot Esperant Godot.

Josep Soler
18.08.2020 | 11:42
Acabo de llegir l’article i pròleg del MHP Puigdemont que ens recomana en Josep Gualló.
Crec que una vegada mes – el llibre “M’Explico” es definitiu – i que queda acreditada la categoria intel·lectual del president i diria que situada en un nivell, força per damunt, de molts xitxarel·los que el van acompanyar, en la, malgrat tot, reeixida l’aventura del proces, almenys fins el U d’Octubrte de 2017.
El pròleg del President es per llegir-lo i reflexionar-lo, almenys per prendre consciència una vegada mes, que l’estat espanyol mai deixarà de comportar-se d’acord amb el seu ADN tradicional. Així com un animal carnívor mai deixaria de ser carnívor, per molt que li expliquis, les avantatges de una dieta basada únicament, amb l’enciam i l’escarola.

Rafael Benavent
18.08.2020 | 11:49
Des dèl País Valencià, contemple amb desgrad els “desqualificatius” d’en Josep Segura (i no és l’unic en el temps). Bàsicament, perquè no veig sinò un tirar-nos pedres a la pròpia teulada, alternativament, com un foc creuat entre diverses opcions de l’independentisme. No és el que toca, i faríem bé d’adonar-nos-en de qui és el veritable enemic a batre, i establir autèntics “ponts de convergència i unió” (sense majúscula, i per tant, sense connotació de partit). El moment actual pot esdevenir històric. Potser, sent més exigible al qui més fondària política i de País tinga, caldria convidar als màxims aspirants-pretendents sobre la paternitat de la criatura, que cedesquen els drets que els hi corresponga abans que partir-la en dos. Segur que les bases ho aplaudirien per majoria absoluta. A què esperem? El temps aprèmia i el tren de la història el tenim a l’andana. Som-hi, doncs?

Lluís Paloma
18.08.2020 | 12:02
Intueixo que l’oferta de diàleg ve a demostrar que nosaltres som els bons i que a Europa en prenguin nota. Res més. Això no vol dir que haguem de menystenir l’esforç de Waterloo: són genials, i tot el que estan fent a nivell jurídic li fotrà molts pals a les rodes a l’estat, el que em té entusiasmat. Però això ho hem de complementar des d’aquí o no farem res. Primer pas, posar-nos tots d’acord i votar una sola llista (la de Puigdemont) a les eleccions al Parlament. Si la nit electoral ens tornem a trobar la sopa de partits diluïda de les darreres comtesses electorals, ja haurem begut oli. De ricí.

Eduard Samarra
18.08.2020 | 12:30
He arribat a la conclusió que com a poble som molt més submisos del que ens agradaria reconèixer. Crec que no ha estat sempre així – Barcelona ciutat de barricades – però entre la guerra civil, la dictadura i el pujolisme subsequent ens hi hem tornat (Confessions d’un kumba ressentit).
Com a prova és aquesta necessitat manifesta que tenim d’entregar les claus del nostre futur als nostres polítics. Uns polítics que en el seu moment no van lluitar de debò per la independència (“volíem pressionar l’estat”) ni hi lluiten ara; el seu objectiu és que cessi la repressió. Però culpar-ne únicament els polítics és profundament immadur.
No hem fet res per pressionar-los a que canviïn el discurs o les seves decisions. Hem esperat a una solució màgica com el Tsunami per mobilitzar-nos, quan l’ANC, que ja actuava com a eina de control, va fallar. Veig gent demanant concreció, solucions, sortir al carrer, gent que està farta de tanta teoria i els entenc. Tanmateix, jo penso que si no ho fem hem d’entendre per què. Fer l’auto-crítica necessària per entendre aquest bloqueig que tenim i poder acceptar, sense rancúnies i amb maduresa, la nostra responsabilitat com a ciutadans submisos. Només així podem millorar.
Sr. Partal, la gent està de mal humor perquè hi ha molts motius per estar-hi. Precisament crec que és un error dir que no hi ha res a fer amb el ressentiment. És aquí on s’hauria d’indagar, en comptes de fugir endavant i fer veure que tot allò que ha passat són meres circumstàncies incontrolables.

JOSEFA IGARTUA
18.08.2020 | 12:36
EL QUE DIU VOSTE SR. PARTAL, UNITAT, UNILATERALITAT I DESOBEIR AL OPRESOR. ESPANYA NO CAMBIARÁ. L’ORGULL I LA POR SON MASSA FORTS.

Berta Carulla
18.08.2020 | 12:38
Els qui dieu que cal comprar la llibertat, que si paguem part del deute espanyol ho tindrem, perdoneu però em feu entre tristesa i vergonya i ràbia.
Ja estem pagant. I ofegats voleu que paguem més encara? Seguiriem sota exigències i més escurats que mai. No és només un tema de diners, sinó de sentiment. La violència domèstica no és mai un tema de diners només. No només cal no pagar-los res més, sinó que cal dur-los tranquil.lament a la ruina per tal que deixin de tenir, i sàpiguen i entenguin que no tenen, cap dret sobre nosaltres i sobre el que no els pertany. Vejam si posem en funcionament la dignitat.
No són gent civilitzada, no entenen de pactes ni de raons. No enteneu encara qui i què són els espanyols.
Ja espabilaran, tenen prou riquesa per fer-la produir. Em fa vergonya que pretengueu salvar ningú quan estem per salvar-nos nosaltres. Ja hem pagat, paguem i pagarem sense necessitat d’”oferir-nos”.

Rubèn Fernández-Pola
18.08.2020 | 12:38
La manca d’unitat de l’independentisme la visc com una pedra a la sabata. Des de l’1-O, cada dia, cada hora, cada passa, la maleïda pedra que em nafra el peu —i l’ànima— se’m fa present. Jo soc dels que han jurat i perjurat que només votaran una llista conjunta, amb l’esperança que l’abstenció com a vot de càstig per la manca de voluntat en anar estratègicament junts cali en l’opinió pública i faci reaccionar els polítics. Però soc conscient que aquesta actitud és poc realista —és evident que el dia de les eleccions jo no seré capaç de no anar a votar— i perillosa: ¿i si al final cala i no assolim el 50%? M’esgarrifa només de pensar-hi.
La lògica més elemental dicta que cal aparcar les diferències, unir forces per independitzar-nos, i després ja ens tirarem les motxilles al cap. A la pràctica, un partit aprofita la repressió de l’Estat per desempallegar-se de contrincants polítics incòmodes, i l’altre té l’estranya habilitat de complaure sistemàticament a la caverna i de satisfer sol·lícitament el seu divide et impera. La unitat és impossible. De fet, ara mateix les tres forces ni tan sols estan d’acord amb els altres dos elements clau de què parla Vicent Partal: la unilateralitat i la confrontació. Jo hi veig tres raons. Una. Per a ERC i la CUP l’eix ideològic pesa més que l’eix nacional: abans que independentistes són d’esquerres. Dues. L’amenaça mafiosa de Pablo Casado (“Tiene dos hijos y sabe a qué se atiene”, 29/01/2018) funciona. I tres. La història pesa. Ni ERC ni la CUP podien permetre que els qui lideressin (i, lògicament, capitalitzessin) la independència fossin precisament els últims en pujar al carro independentista.
Sí, ja ho sé: tot denunciant-la jo contribueixo activament a la desunió independentista. Però cal acceptar la realitat i emmotllar-s’hi. Si en una situació d’emergència nacional, i rebent hòsties per terra, mar i aire la unitat no ha estat possible, és que la unitat és impossible. Tornant a l’actitud, votaré, i tant que votaré. Per la meva part, el 50% no perilla. Però el meu vot no el tindran aquells que no els dona la gana de baixar del burro ideològic ni aquells que branden papereres de la història.

Maria Isabel Monturiol
18.08.2020 | 13:10
Una bona i curosa reflexió, senyor Partal, molt inspiradora per fer-ne brollar moltes altres. El Sr Oriol Roig ha tocat la proposta que ja tenim al cap fa temps, però no sabem posar sobre la taula. I com aquesta, n’haurien de vindre moltíssimes més, fins que tots hi pensin, fins i tot els que no ho volen de cap manera. Si seguim rumiant això, i posem força en tornar-ho a fer, i fer-ho bé, la sortida la trobarem. Com més toçuts i convençuts més possibilitats… Com diu el Sr Josu Elorduy “La paciencia de un monje, la sabiduría de un anciano, la tenacidad de un artesano”, era el teixit de l’1-O. Ara, però hem de treure de la seva inòpia aquella gent que va lluitar amb nosaltres (quan els carrers eren nostres) i que es deixaran engolir pel psc si les coses no canvien. Només amb propostes clares de futur i respostes econòmiques i polítiques concretes per a tothom ho podem guanyar. És un conflicte molt feixuc i no es pot fer etern. Un matrimoni forçat al segle XXI ja no li convé a ningú. El divorci s’ha de fer ben fet i tothom el necessita… Tothom espera la fi d’aquest malson. I tothom sap que no s’acaba amb nosaltres dintre. Ho tenim clar, oi?

Teresa Pou
18.08.2020 | 14:35
Si alguna cosa ens caracteritza els catalans es per fer negocis , innovar i crear . Amb la alentadora reflexió de Vicent Partal i la proposta de Oriol Roig hem de començar a preparar camins definitius , negociar bé el nostre futur . Per ser independents hem de buscar maneres i crear , no només reclamar . Espanya s’ens emporta moltes empreses , sobretot cap el centre , ells aseguran futur i ens escanyen . Fem que tornin i que en vulguin venir moltes més , donem facilitats , poca burocràcia i sobretot moltes ganes de assegurar-nos el nostre futur . La UE ens a de veure com el gran país que som , no pas com uns cagadubtes que no sabem a on anem .

Francesc Gilaberte
18.08.2020 | 15:31
M’agraden els comentaris/propostes dels Srs. Oriol Roig i Francisco Sánchez. Si Ñ i/o la UE volen negociar en termes econòmics, endavant. En cas contrari, què s’ho mengin amb patates i sortim tant de Ñ com de la UE

Roser Caminals
18.08.2020 | 16:29
Excel.lent article, Vicent.
Sens dubte, el derrotisme és el pitjor enemic. Quan l’article es pregunta què farà l’estat espanyol quan se li acabi la corda judicial, doncs aquest és precisament el seu programa: que quan per fi arribin les sentències d’Estrasburg, l’independentisme s’hagi desinflat per sota del 50%. En bona part, que això passi o no depèn de nosaltres.
El govern legítim ha de presentar un programa engrescador que torni a engegar la mobilitzaciód ciutadana. Alhora, la ciutadania ha de pressionar els partits perquè concretin i es plantin a la desobediència i la confrontació política i econòmica. És un gos que es mossega la cua.
Oriol Roig i altres insisteixen en un aspecte que vaig ressaltar ahir: probablement, la independència l’haurem de comprar. Naturalment que és injust. Totes les lluites pels drets civils i polítics són desequilibrades, la balança de la justícia mai està centrada. Però haurem de triar entre pagar amb diners o amb sang.

Josep Ramon Noy
18.08.2020 | 17:44
Vaig llegir l’escrit a LaVanguardia i em sembla una bona tàctica, per anar desgasatant l’estat espanyol, però res més. L’única solució és que sortim al carrer sense parar fins que hi hagi una reacció de la UE que obligui a la negociació, amenaçant per exemple amb bloquejar els fons de la reconstrucció econòmica post-covid19. Si no és així España no negociarà mai res, que tothom ho tingui clar. Mai ho ha fet amb ningú….I per començar reclamar una amnistia, que España mai farà, i que és condició indispensable per a qualsevol negociació. Ja ho hem veist: España és un país pirata que no compleix les lleis internacionals i europées i que menysté les resolucions i sentències de tribunals internacionals.
España potser no ho sap però ja no és a temps de frenar en la seva desbocada cursa cap a l’abim total! Ànims, li falta la ultima empenteta!

Rosa Gispert
18.08.2020 | 17:50
Aquesta carta és un gest cap a Europa, que quedi clar altre cop que volem la via politica. Però el principal escull segueix sent la divisió de l’independentisme. Estic d’acord amb Eduard Samarra que hem de fer anàlisi crítica del que ha passat fins ara i si la majoria dels polítics són incapaços de fer-ho, els ciutadans sense etiqueta ho heuriem de fer abans de pendre partit.
Els fets de cada dia deixen molt clar quina és l’honestedat i la consistència de les propostes polítiques de cada partit. Quina ha estat l’estratègia que ha donat més fruit i qui segueix lluitant o Wii s’ha rendit a l’enemic o a la bona vida.
Només tirarem endavant si ens deixem de prejudicis, de sigles i de gesticulacions buides de contingut i jutgem pels fets i no per les paraules. El problema més greu som nosaltres, que no sabem triar els partits que ens convenen o ho fiem tot al que els partits facin.

Josep Aixà
18.08.2020 | 18:19
Fer caure l’estat. No “tombar”

cinto vilamala
18.08.2020 | 18:39
Posats a dir dir ximpleries tots sabem que no arreglarem rés amb Espanya a les bones. Lo primer que tindrien de fer els catalans que creuen en la causa, es retirar tot el diner en efectiu que puguin de les entitats bancaries en EFECTIU. Com tots sabeu Catalunya no te Banca, lo primer d’un estat. Europa tindria d’enviar camions d’euros per controlar la situació i aixo obriria els ulls a tot el mon. Ja sé que es molt difícil d’ aconseguir però no deixa de ser una burrada més per anar fent bullir l’olla.

jordi Rovira
18.08.2020 | 20:04
En aquest article d’urgència i substitut d’un altre ja compromès, hi han varis punts que són molt importants. En primer lloc la constatació que la guerra judicial suposadament contra l’independentisme ha arribat al cul del sac. En segon lloc que tot aquest procés té una clara vessant calculada i per tant estratègica ( en aquest moments per ambdues parts ). Tercer, que bona part de l’independentisme de peu no està seguint el fil dels esdeveniments tal i com hauria de fer ( encara que això fos un element clarament detectat com una debilitat estratègica més que probable ). Quart que el problema català o la qüestió independentista és un afer europeu, i per tant molt més internacional del que podem capir. Cinquena, ( que no es diu però flota d’una forma ben evident ) que la voluntat de tombar l’estat espanyol està determinada. Sisena i la més important que els peons que ho hauran de tirar endavant no som altres que nosaltres mateixos. Setena; que tota la repressió i tot el guanyar temps a allò que és inevitable, està fet per moderar la pressió que haurem de fer. Vuitena i molt important que una cosa és tombar el règim i l’altre desestabilitzar. Falta doncs, concretar com el poble s’ha d’alçar per tombar el règim.

ernest ramos
18.08.2020 | 20:12
Sr. Josep Aixà , per què no parla de la paraula de moda ” cribatge ” que vé del castellà “criba” .
Tenim moltes paraules nostres : triar, garbellar, de garbell, ( Pompeu-Fabra, Albertí ) , crivell, passador, porgador, etc., (albertí ).
Seria interessant saber quan i qui va començar a aplicar això de “cribatge”, paraula acceptada i, potser, proposada, per a fer perdre importància a les nostres expressions.

Rosa M.M.S.
18.08.2020 | 20:49
Ara més que mai unitat i fora partidismes. Només demano que uns i altres hi pensin, que visualitzin la força que tindriem si ens deixèssim de poltrones i baralles caïnites. I va per la CUP també. Sinó la Història posarà tothom al seu lloc, passaran tots ells com els perfectes imbèc… que ho van tirar tot per la borda. Ja ho sé, difícil ara que s’apropen eleccions, però no tenim alternativa.
S'ha afegit la noticia a Favorits