Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig van publicar ahir un article conjunt al diari La Vanguardia que només pot ser llegit com un advertiment. Com un advertiment molt important.

En aquest article els quatre membres del govern legítim avisen l’estat espanyol que la sentència en què es denega l’extradició del conseller Lluís Puig és un escac i mat judicial que ha acabat d’ensorrar l’estratègia espanyola de voler disfressar jurídicament allò –el procés de Catalunya cap a la independència– que no és sinó un afer polític. Que ha de ser resolt exclusivament amb la política. L’article en segueix un de l’advocat Gonzalo Boye en què ofereix que s’aparten els advocats i parlen, d’ara endavant, els polítics. L’oferta és sorprenent, però no pot ser més significativa.

Temps arrere, ja vaig explicar per quin motiu i com la sentència a favor del conseller Puig era i serà molt determinant per al futur del país. El dòmino europeu, dissenyat com una seqüència alternativa de la proclamació d’independència, va donant els fruits prevists tres anys després. És cert que per a molta gent tot això ja no serveix de res perquè el temps necessari perquè el dòmino faça efecte va passant i el mal humor i el ressentiment s’han apoderat tant del moviment independentista que avui els nostres enemics principals som nosaltres mateixos i el nostre odi fraternal. Tanmateix, contra això és molt difícil de fer-hi res i gairebé impossible de raonar ara mateix, de manera que ho deixaré estar i em concentraré, doncs, en l’article. Que, al final, és on hi ha el tall.

És on hi ha el tall perquè és en aquest punt on els membres del govern legítim de Catalunya recomanen a l’estat espanyol, i no és un detall menor que no s’adrecen al govern sinó a l’estat, que entenga ‘que la sentència que afecta el conseller Lluís Puig és el preludi d’un efecte dòmino que només podran evitar si retiren de la via judicial, de la manera més ràpida i clara possible, el conflicte entre Catalunya i Espanya i el resituen a la via política’.

La concordança entre la voluntat de Gonzalo Boye d’apartar els advocats i deixar parlar els polítics i aquesta afirmació deixa poc espai al dubte. El govern legítim, amb la seguretat de les conseqüències emanades del judici al conseller Puig, ha decidit de fer una oferta de diàleg a Espanya. I la fa tenint ara, o pensant-se que té, la paella pel mànec. Si més no –diguem-ho així–, sabent que té un dels mànecs de la paella ben agafat.

És cert que ens podem preguntar el perquè. A què trau cap tanta generositat. Que caiga el dòmino i com més ràpid millor, no? I també és cert que podem intuir que la resposta segurament té més a veure amb els passadissos del poder europeu que no pas amb res que puga passar a Barcelona o a Madrid. Però així i tot la pregunta, legitima, és si servirà de res oferir una negociació.

Perquè a l’altra banda no hi ha ningú que vulga parlar de res de res de res. I perquè, al respecte d’això, l’experiència amb la taula de diàleg és ben expressiva. Amb la teoria del dòmino es pot entendre que aquesta oferta de negociació és una fitxa necessària per a fer-ne caure una altra, en clau europea. Però la pregunta, a hores d’ara, és què passa si Espanya ho continua menystenint tot. Imaginem, ni que siga com una hipòtesi de treball, que totes aquestes victòries acaben obtenint una reacció europea. I de què ens servirà si a dins tot continua igual i la repressió no desapareix? Oriol Junqueras encara és a la presó malgrat ser eurodiputat i Carles Puigdemont no pot entrar a l’estat espanyol o el detindrien. Espanya demostra que ho cremarà tot abans de cedir ni un pam de terreny. I doncs què?

Evidentment, no vull llevar importància als fets actuals, car seria molt incongruent amb tot allò que explique de fa dies. Però sí que he de dir que trobe a faltar una concreció que no arriba i que és necessària: d’acord, amb tot això a la mà, amb aquesta victòria tan transcendental marcant el camí, què s’ha de fer per tombar l’estat espanyol? Com es pot fer entrar en la via de la política? I sobretot com es pot transformar això –fer-lo entrar en la via política– en un procés real i tangible de separació?

Personalment estic convençut, i estic segur que no serà cap sorpresa això que diré ara, que la unilateralitat, la confrontació i la unitat són les claus a activar si volem arribar a aquest punt. Fins i tot diria que tenir la paella jurídica europea pel mànec les legitima totes tres encara més, especialment si l’estat espanyol no reacciona. Però, en veient la mala maror i el comportament tan negatiu entre les bases independentistes, ja cal que el govern legítim i l’independentisme polític siguen conscients que per a convèncer, sobre el dòmino, sobre l’estratègia per aconseguir la república, en definitiva sobre el com ho tornarem a fer, caldrà molta més concreció i idees molt clares. I que com més aviat arriben, millor.

PS. Sóc conscient que ahir vaig dir que avui parlaria de la pervivència del colonialisme espanyol. L’actualitat ha passat davant. A veure si pot ser demà…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.