Des del dia que vaig llegir la carta d’en Ginés que li vas publicar aquí fa dos anys, jo també tenia ganes d’enviar-te’n una. En realitat escriure no m’agrada gaire, prefereixo de paraula, normalment. Però m’hi he decidit després d’una experiència que vaig viure dissabte, i crec que els catalans hauríeu de saber que aquestes situacions passen. Perquè semblen increïbles, i no: jo les veig (pateixo) cada dia. I et dic una cosa: el senyor Ginés tenia tota la raó.

Primer, això sí, aviso que en aquesta no trobaràs faltes d’ortografia. Bé, ni de les altres, perquè li he demanat a un company de l’acadèmia que me la repassés. Per a mi llengua és molt important, per això em vaig apuntar al Consorci de seguida d’arribar, i al final em vaig treure el C i tot per poder fer la feina que faig. No m’agraden les faltes ni parlar malament, sóc molt perfeccionista.

Suposo que això en part és culpa que al meu país també hi ha problemes de convivència. De llengües i d’altres coses. Una part és més pacífica que l’altra. M’estimo més no dir quin, per si de cas; la situació dels immigrants a Europa, encara que tinguis tots els papers com jo, sempre és delicada. Només et diré que queda per l’Índic, i aquest és un element important, perquè el color de la meva pell i la meva indumentària delaten immediatament el meu origen. No és possible dissimular.

Començo explicant-te meu pa de cada dia, perquè estic segur que els catalans ni us ho imagineu. Jo no parlo gaire castellà: no l’he estudiat, perquè per a mi era més important aprendre l’idioma del país, i em costa molt. Això fa que la meva vida quotidiana sigui força cansada. Et poso tres exemples.

El primer és de feina. Bé, de la feina dels matins. Treballo de mediador intercultural per a un ajuntament gran (de vegades també em criden d’altres llocs, com per exemple els Mossos d’Esquadra). Sovint em trobo amb una situació molt incòmoda: els companys que participen en la mediació em demanen de fer la sessió en castellà, que és la llengua que acostumen a fer servir. Les famílies amb qui tractem són de la meva àrea lingüística, panjabis, hindis, urdús, i jo haig de traduir el que ells diuen. Com pot ser que un funcionari d’aquí em demani que tradueixi al castellà i no al català? Això no té ni cap ni peus! Ja m’he acostumat, per desgràcia, que a mi sempre se’m dirigeixin en castellà, perquè amb aquesta pinta tan exòtica que faig… Però que uns empleats de l’ajuntament, que són treballadors públics, no facin servir a la feina la llengua del país… no ho puc entendre. Com pot ser que els contractin? Si hauria de ser un requisit obligatori! I és que a sobre no és cap excepció, n’hi ha molts!

No estic incòmode, estic molt indignat. Al meu país això seria impossible. I mira que allà en tenim unes quantes, de llengües. Precisament de funcionaris colonials en sabem molt, per allà, i no els volem veure ni en pintura.

Passo a la segona. Aquesta, de l’altra feina. Ja t’he dit que vaig estudiar prou el català per poder-lo ensenyar als meus compatriotes, per ajudar-los a integrar-se (encara que sembla que a la gent d’aquí això no els hi fa gaire gràcia). A les tardes faig de professor de nivell bàsic en una acadèmia d’idiomes del meu barri, que és un barri popular amb molta immigració, sobretot xinesos i pakistanesos. Primera setmana de setembre la directora va convocar reunió de professors per programar el curs. Quatre de català, una d’espanyol i ella. Jo era l’únic que parlava en català, perquè la d’espanyol, una colombiana arribada fa tres o quatre anys, només entén castellà. A mitja reunió ella mateixa em va demanar si podia canviar, que així podria seguir millor. Vaig dir que no, que m’expresso millor en català (aquest argument me’l va xivar un amic que diu que els espanyols el fan servir molt, encara que en el meu cas és pura veritat). Però va passar una cosa que no m’esperava: cap dels meus companys em va fer costat. Cap dels tres (el que em revisa la carta aquell dia no va poder venir, diu que sí que m’hauria donat suport). I són de català! I, a sobre, la directora em va mirar amb mala cara. Jo crec que es va empassar les ganes de dir “Ves si ara haurem de tenir raons per culpa d’aquest tio de fora” (però això val més que no ho digui si no vull que m’acusin de victimisme). I això passa en una acadèmia d’idiomes!

La tercera anècdota és més antiga, de fa quatre o cinc anys, quan ja en feia sis que era a Catalunya. Això d’anar pel món amb aquesta roba que aquí es veu tan exòtica no sempre té inconvenients; de vegades té avantatges, per exemple que et proposin sortir en una pel·lícula. A mi em va passar, era una escena amb l’actor José Coronado. No recordo d’on és, però mentre no rodàvem ell i jo mantenien tota l’estona conversa bilingüe; el director, en canvi, que era de Barcelona, feia una cosa que llavors vaig trobar molt rara: si estàvem sols, se m’adreçava en català, però si hi havia el Coronado en castellà. Em pensava que era esquizofrènic!, et juro que em va fer una mica de por i tot. Cinc anys després ja he vist que aquesta esquizofrènia és molt corrent. Hi ha molts catalans malalts.

I ara ve la situació surrealista que he dit al principi. L’he guardada per al final expressament. Va ser en un restaurant. Mentre demanàvem, la cambrera em talla: “Oye, si quieres ya me puedes hablar en castellano, o en inglés, eh?” Jo li vaig dir que no, que m’estimava més fer la comanda en català, i va tornar a insistir: que li podia parlar en castellà o en anglès (a la persona que m’acompanyava no li va dir res). Vaig quedar molt sorprès. I no aconsegueixo entendre per què ho va fer. Però si jo era un client! No m’havien dit mai tan clarament que no volen que parli català. La meva acompanyant creu que segurament devia ser estrangera, però fins i tot així seria una falta de respecte. Perquè, si ho fos, com pot ser que els catalans permeteu que els forasters us tinguin tanta mania? Al meu país una persona que diu això a un client no podria treballar.

(Suposo que si al final m’he decidit a escriure és en part perquè no en puc parlar amb els meus compatriotes, de tot això. Com els podria aconsellar, després, que aprenguin una llengua que ningú vol que parlis?)

[PD: Els verbs “delatar”, “empassar” i “adreçar-se” i les expressions “tota la raó”, “de seguida d’arribar”, “el pa de cada dia”, “ves si ara haurem de tenir raons” i “anar pel món” me les ha posades el meu amic “profe” (“ni cap ni peus” sí que la conec, és una de les meves preferides). Jo no les sabia, però a partir d’ara m’esforçaré per emprar-les. En canvi el verb “xivar” li he fet deixar jo, ja sé que no s’ha de dir però m’encanta com sona.]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.