La moda, una eina de destrucció emocional

La indústria de la moda ràpida no només aboca a caure en trastorns de l’alimentació, sinó que a més encasella i obliga a triar entre el gènere femení i el masculí

Estel Solé
02.11.2022 - 21:40
Actualització: 02.11.2022 - 21:46
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em diu que està traumatitzada. La darrera vegada que va anar a comprar roba amb la seva mare (a una botiga d’una marca coneguda que suposadament ven roba per a adolescents), va agafar uns pantalons de la seva talla habitual, la trenta-vuit, però no hi va haver manera de fer-hi entrar les cames. Va sortir de l’emprovador i en va agafar uns altres d’iguals però una talla més grans. Tampoc li cabien. Van caldre-li tres viatges d’anada i tornada a l’emprovador per a aconseguir caçar la peça que li anava bé, tres talles més gran de la que sol utilitzar. Va sortir de la botiga humiliada, sentint-se grassa i amb la ferma decisió que evitaria tant com fos possible tornar a comprar roba.

Us parlo de la Leya, té catorze anys, un cos absolutament normatiu, i és una de les alumnes de tercer d’ESO amb les quals faig classes per a desenvolupar una performance creativa. Hem començat la sessió de treball parlant d’aquelles coses que els preocupen, i de seguida ha sorgit el tema de la pressió estètica. Quan la Leya explica la seva vivència, de seguida esclata un murmuri entre els companys i les companyes. Lamentablement, no és l’única que odia el moment d’anar a comprar roba, la gran majoria d’adolescents de la classe m’expliquen que senten rebuig pel seu cos i que un acte tan senzill i aparentment inofensiu com cercar una peça nova per a vestir-se s’ha convertit en una tortura. “M’han arribat a dir que per a mi no hi havia roba en aquella botiga”, diu la Carla, que conclou que està grassa i que ha optat per comprar la roba directament per internet, provant sort amb la talla, per evitar enfrontar-se als fiscalitzadors miralls dels emprovadors. La Lara ens explica que s’ha de comprar samarretes o dessuadores de “noi” perquè les de la secció de “noies” no li entren: “No m’hi caben els pits”, diu. I és en aquest moment que es fa evident que la indústria de la moda ràpida no només els aboca a caure en trastorns de l’alimentació, sinó que a més els encasella i els obliga a triar entre el gènere femení i el masculí. “Jo em compro jerseis d’home perquè no m’agrada que la roba em marqui el cos, perquè em fa vergonya mostrar-lo, però a casa no em deixen vestir-me com vull, em diuen que portar roba de gènere masculí no és correcte”, explica una de les noies. És ben bé al revés del que li passa al Quim, que voldria vestir faldilles, o tops curts que mostrin el seu melic, però hi ha renunciat perquè està fart de rebre insults homòfobs: “Una vegada em volia emprovar un vestit, però la noia dels emprovadors no m’ho va permetre. Vaig acabar mentint i dient que no era per a mi, sinó que el volia comprar per a la meva germana.”

Són adolescents vivint l’esclat de la vida, i sí, somriuen, i mostren la seva millor cara, però al dors de les seves ànimes, i més enllà de l’aparença, les seves mirades i comentaris desprenen una sensació preocupant de tristesa i de resignació; narren una realitat que els oprimeix i els condemna a la depressió, i no saben ben bé com lluitar per sortir-ne. És gros pensar que amb només tretze i catorze anys ja senten que no poden expressar-se lliurement. Els miralls dels emprovadors i la falsedat de les talles els porten a concloure que els cal perdre pes, els comentaris dels companys de l’institut, de les xarxes socials i de les famílies, acaben de reforçar els seus pensaments més negatius: “ets una balena”, “ets lletja i estàs grassa”, “peluda de merda”…

Però no només els preocupa la grassofòbia amagada darrere les peces de roba, o la condemna d’encaixar en uns estereotips estètics o de gènere, sinó que també senten la pressió del capitalisme, que mitjançant aquestes marques eixampla encara més les diferències socials: tenir problemes econòmics a casa equival a no poder encaixar en els hàbits creats per la indústria, que impulsa a la compra compulsiva per a anar constantment a la moda.

L’any 2007, el Ministeri de Sanitat espanyol va signar un acord amb el sector de la moda per tal d’unificar les talles, però sentint els adolescents és evident que s’incompleix des de fa anys, si és que mai s’ha complert. Tot plegat esglaia pel dolor present i pels perills futurs: adolescents enfonsats emocionalment pels dictàmens de la indústria en una societat en la qual cada vegada es destinen menys recursos i menys diners a la salut mental.

La moda i la roba s’han convertit en eines de destrucció emocional, que a més amaguen massa sovint condicions laborals poc ètiques, amb vulneració de drets laborals, i que representen una petjada desastrosa per al medi. Ens calen joves empoderats, lliures, que vesteixin com bonament els plagui, amb les ànimes plenes i amb amor cap als seus cossos, que es preguntin qui paga el preu més alt d’aquestes peces que compren a preus irrisoris i que tant els fereixen, que entenguin quina és la cara oculta de la moda i els seus paranys, que descobreixin les botigues, els projectes i els dissenyadors que treballen per un consum social, local, ecològic i lliure de pressions estètiques. Nosaltres som els seus referents, i per començar a canviar-ho tot, hem d’aturar-nos a escoltar-los.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes