Miró i Picasso, la improbable i llarga amistat de dos genis

  • Ben diferents de tarannà i de llenguatge, Picasso i Miró van estar lligats per una amistat que va durar cinc dècades · Una gran exposició a la Fundació Miró i al Museu Picasso en fa memòria, ara que s’escauen els cinquanta anys i els quaranta anys de les morts respectives

VilaWeb
Pablo Picasso i Joan Miró a Mougins (fotografia: Jacqueline Roque).
Joan Safont Plumed
19.10.2023 - 21:40

“Ja sóc a París feliçment arribat. Només anant pel carrer he vist Sisley, Morrisot. Aquest matí hem anat amb En Ricart a casa En Picasso. Ens ha rebut molt bé al seu taller, hem vist tot lo que feia i ens ha ensenyat moltes escultures d’art negre i dos teles de Rousseau.” El jove aspirant a pintor Joan Miró acabava d’arribar a París aquell primer de març de 1920 i, tot just d’arribar, va retre visita al taller que tot un artista consolidat a la capital mundial de l’art, tenia al carrer de la Boétie. Feia vint anys del seu primer viatge, i setze que s’hi havia instal·lat definitivament, i ja havia capgirat la història de l’art amb Les senyoretes del carrer Avinyó. Pablo Picasso era un home d’èxit, que guanyava diners i havia deixat enrere la seva època més bohèmia. Prop de la quarantena, estava acostumat a rebre, l’un rere l’altre, joves catalans que cercaven la seva aprovació i suport. Potser per amorosir la visita, i aprofitant que Dolors Ferrà i Maria Picasso, les mares respectives, eren amigues, Miró va presentar-se a casa del seu ídol amb un paquet que li havia donat la mare per al fill allunyat de casa. Sembla que era una ensaïmada, que amb tot plegat va arribar un pèl resseca. Això no va obstar perquè ambdós artistes iniciessin una amistat que es va allargar durant cinquanta anys, malgrat que, més enllà de la diferència d’edat de dotze anys, els seus caràcters no podien ser més diferents. L’un, expansiu, orgullós i faldiller. L’altre, introvertit, silenciós i home d’una sola dona.

Una exposició somniada

Resseguir aquestes cinc dècades de relació, aprofitant el cinquantè aniversari de la mort de Picasso i el quarantè de Miró, és l’objectiu de “Miró-Picasso, una mostra inaudita que relliga, a més, les dues institucions barcelonines que serven els llegats dels dos creadors, que sempre van proclamar que les arrels del seu art eren a Catalunya: el Museu Picasso i la Fundació Miró. “Ens ha sortit una exposició molt bonica”, confessa Marko Daniel, director de la Miró, amb un català cada vegada més ric i genuí. Ell mateix assegura que mai més no tornarà a veure una cosa igual. “És un projecte únic, de gestació llarguíssima, que ha permès de fer realitat el somni d’ajuntar obres que mai més no tornaran a veure’s juntes.” Potser sí que hauríem pogut seguir la idea de bescanviar les obres de l’una institució i l’altra, i el seu col·lega del Picasso, Emmanuel Guigon, explica que per primera vegada la Gran Menina surt del carrer de Montcada, però el fet cert és que per a la mostra han arribat a Barcelona obres de trenta-cinc col·leccions públiques i privades diferents.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Joan Miró. 'Baigneuse' (Successió Miró).
Pablo Picasso. 'Les tres ballarines' o La dansa' (Tate Gallery de Londres).
Joan Miró. 'La masia' (National Gallery of Art de Washington).

Una de les més esperades, sens dubte, és La masia, que Miró va pintar l’any 1922 i que va pertànyer a l’escriptor Ernest Hemingway abans d’anar a parar a la National Gallery de Washington. Tot i que ha vingut un parell de vegades més aquests darrers trenta anys, continua tenint un poder d’atracció difícil de descriure. La mostra, dirigida per Margarida Cortadella, Elena Llorens, Teresa Montaner i Sònia Villegas, és estructurada en set àmbits, repartits entre els dos museus que teixeixen el relat d’una amistat improbable, un relat que només s’entén si es llegeix sencer. Perquè es tracta d’una sola exposició que cal resseguir a les dues seus. En total, més de dos mil metres quadrats on es podran observar tres-centes trenta-vuit obres de tots dos. Així, si per delectar-se amb els detalls de La masia cal anar al Museu Picasso, un altre dels quadres més destacats de la mostra, La dansa de Picasso, provinent de la Tate Gallery de Londres, es podrà veure a la Fundació Miró.

Picasso, el primer mestre

El 1920 no es pot dir que fos la primera vegada que es veien, perquè Joan Miró va quedar impressionat per l’estrena al Gran Teatre del Liceu, el 10 de novembre de 1917, de Parade, l’espectacle dels cèlebres Ballets Russos de Sergei Diàguilev, pels quals Picasso va dissenyar el vestuari, el teló i l’escenografia. La combinació del cubisme sintètic amb la figuració classicitzant pròpia del moment de “retour à l’ordre” que la Gran Guerra havia originat, va ser una inspiració transcendental per al jove Miró. La relació entre famílies potser va permetre una primera presentació entre tots dos, com va fer que Miró visités la llar barcelonina dels Picasso, per veure la producció del pintor durant la seva estada a la ciutat. En va quedar convençut que calia seguir aquell camí, i se’n va anar al mas de Mont-roig, on va començar a definir el seu llenguatge, després d’uns inicis eclèctics, passant del noucentisme a l’avantguarda.

“Picasso, molt fi, molt sensible, molt pintor. La visita que li férem al taller fa decaure l’esperit. Tot està fet pel marxant, per la pesseta. La visita a En Picasso sembla que anem a visitar a una ballarina que té diversos amants”, va escriure un Miró que no va deixar de ser mai crític amb el “virtuosisme de pantera” del seu congènere, sobre aquell dia iniciàtic. Cal dir, però, que malgrat ser a dalt de tot, Picasso va mostrar interès en la seva obra i va demostrar-li suport comprant un autoretrat mironià –que va formar part sempre de la seva col·lecció particular– i recomanant-lo al seu marxant, Paul Rosenberg. També li va donar un consell: “Cregui’m, si vol ser pintor, no es mogui de París.” Miró mateix li ho reconeixeria: “Tu ets el primer artista amb qui em vaig trobar quan vaig arribar a París l’any 1919 [sic], a tu et vaig mostrar […] les meves primeres pintures, que ningú més havia vist.” Instal·lat al taller que li havia cedit l’escultor Pau Gargallo, Miró va entrar en contacte amb el grup surrealista que encapçalava Breton gràcies al seu veí André Masson. Tot i la influència d’aquest moviment, que li va permetre de deixar enrere les convencions pictòriques heretades, Miró no en va ser mai membre oficial.

Els límits de la pintura i el compromís de dos amics

Malgrat ser un referent per als surrealistes, de surrealista tampoc no en va ser Picasso, de qui Miró n’admirà sempre la llibertat i la capacitat de reinventar-se i d’arribar als límits de la pintura. Potser per això, Miró tenia un retrat de Picasso a tots els seus estudis, i recordava que li havia augurat que, després d’ell, li tocaria obrir noves portes. De fet, Miró va ser l’encarregat d’assassinar la pintura, de sobrepassar radicalment els límits més enllà d’una realitat a la qual, malgrat tot, Picasso havia estat fidel, sempre amatent de revisar els clàssics –imaginant-se com un d’ells. Si havien compartit una vocació d’escriptors –o potser més aviat, poetes– i els havia unit l’admiració comuna cap a l’Ubú d’Alfred Jarry, el treball en ceràmica de Picasso va tornar a fer estremir Miró, que escrigué el text titulat De l’assassinat de la peinture à la cerámique… comme la céramique de Picasso, l’any 1948.

Pablo Picasso. ‘Cap de cavall’. Esbós per al Guernica, 1937 (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia).

Abans, tant l’un com l’altre, testimonis del segle convuls, van posar el seu pinzell al servei de la causa republicana durant la guerra de 1936-1939. Com a artistes de renom internacional, van ser cridats a col·laborar en l’emblemàtic pavelló de l’Exposició Internacional de París de 1937. Picasso va pintar el Guernica –que òbviament no ha pogut viatjar a Barcelona del Museu Reina Sofia de Madrid estant, però sí que se’n mostren esbossos–, i Miró, El segador. Ho va fer directament sobre el celotex, el conglomerat de fusta amb què s’havia revestit l’edifici, dissenyat per Josep Lluís Sert, gran amic i responsable de la Fundació Miró. Això va fer que, mentre el Guernica es convertia en símbol universal dels horrors de la guerra –reproducció indispensable als pisos dels progres dels anys seixanta i setanta–, El segador desaparegués, malgrat que generacions i generacions de mironians –entre els quals Marko Daniel– han cregut que serien l’Indiana Jones que descobriria l’arca perduda. El conflicte va afectar-los particularment, especialment quan la guerra, avui tan present al nostre món contemporani, es va escampar per Europa i els va anar a trobar a la França on ambdós vivien. L’any 1940, poc abans de l’ocupació i espantat per les bombes, Miró va tornar a Catalunya, on de Mont-roig estant va concloure la sèrie de vint-i-tres constel·lacions. Picasso, que es quedà a la França ocupada pels nazis, s’obsessionà per una atmosfera claustrofòbica de natures mortes i calaveres, recordatori del caràcter efímer de tot plegat. Vanitas vanitatis.

Picasso amb els seus quadres i una obra de Miró (fotografia: Edward Quinn. Successió Pablo Picasso – Vegap)

Amb els anys, els Miró van visitar unes quantes vegades Picasso. Aquest, tan infidel amb les dones com fidel amb els amics, va voler posar en un compromís la discreció i serietat del seu còmplice, provocant-lo amb la frase insolent: “Joan, una altra vegada véns amb la mateixa dona?”. La boutade certament masclista del pintor no va fer gens de gràcia a Pilar Juncosa, però així i tot res no va canviar l’estreta amistat entre l’un i l’altre, com es pot veure a les fotografies on surten plegats. En cinquanta anys, Picasso per a Miró havia passat de mestre a amic. Els sentiments de Picasso vers el seu col·lega es poden resseguir en les afectuoses dedicatòries que va escriure als seus llibres, i en què sempre va conservar l’autoretrat i la Ballarina espanyola a la seva col·lecció. L’estimació de Miró es palesa en una entrevista televisiva en què, quan li van preguntar qui voldria que entrés per la porta, no va dubtar a dir que el seu amic Pablo, i que es pot veure a l’exposició. També es pot veure, i això és una autèntica troballa –tot esperant si mai algú troba El segador–, l’original de la portada del diari La Vanguardia, amb què Miró va il·lustrar els noranta anys de Picasso. El llenç s’havia perdut, tot i que Miró recordava haver-lo regalat al norantí, que el tenia al menjador de casa seva. El periodista Lluís Permanyer n’havia seguit la pista infructuosament. Finalment, s’ha localitzat en una col·lecció privada i s’exposa per primera vegada a la Fundació Miró.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor